l'1 de maig

Si aquest dia fos laborable, es muntarien uns ciris importants a les empreses. Per tant, que l'1 de maig sigui festa no és una conquesta sindicalista, sinó dels empresaris. Els donem festa, els paguem el dia i ens estalviem merders. I l'assalariat, content i enganyat. A més, ja se sap. quan hi ha dos dies de festa seguits la gent fot el camp. Per tant, a les manifestacions només hi van quatre benaventurats.

El senyor (Miró i Ardèvol) és el meu pastor; no em manca res

Ep, noi! jo vull el be i tu em vens la llana! El governador civil de Roma acusa als que han criticat Ratzinger tot argumentant que hauríem d'estar contents perquè Benet (sense el Jornet en aquest cas) diu que és bavarès i no alemany. Jo també sóc bavarès, vull dir, que de bava, res!

Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!

Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.

Els membres de les ampes que porten xandall

Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:

La madre, el chandal y el colegio

Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegado una vez de mi madre. Fue con ocasión de una ceremonia religiosa celebrada en mi colegio, cuando tenía trece años de edad. La edad del pavo, dicen, y de la vergüenza ajena. Sonó el armonio de la capilla, y todos los concurrentes, alumnos y padres de alumnos, dedujimos por las notas que nos proponían cantar una Salve a la Virgen. Las voces se fundieron en un mismo acto de fe y los compases de la salve invadieron gozosos el sagrado recinto. pero de entre setecientas voces, una sobresalía por su agudeza. Era la de mi madre. Noté que mis compañeros sospechaban de mi drama. "Es la madre de los Ussía", se susurraban unos a otros con risitas disimuladas. A esto la Salve había llegado al "advocata nostra", y mi señora madre, con muy escaso sentido de la discreción, había ascendido el tono de voz de muy complicada amnistía. Entonces mi compañero Eugenio Egoscozábal, un donostiarra maligno, que leía a Voltaire, Rousseau, Dalambert y Diderot, me dio la enhorabuena: "tu madre canta muy bien". "Mi madre no ha venido", le respondí como el peor de los hijos. (...)

El problema de los niños de ahora es de otra índole. Los más desgraciados son aquellos cuyos padres intervienen de manera entusiasta en las reuniones de padres de alumnos y en la organización de los festejos colegiales. (...) Si el padre es el encargado de organizar la tómbola de la fiesta colegial y la madre es inducida a aportar un número indeterminado de tartas para la merienda, el niño sufre. Y sufre en silencio, que es lo más doloroso.(...)

Lo peor para los colegiales de hoy es que su madre vaya a recogerlos con chandal. "Villar, tu madre te está esperando en la puerta con un chandal carmesí", le le anunció a Villar un compañero de malísima intención. "Villar, nos encanta el chandal de tu madre, y es muy original lo que lleva escrito sobre las tetas, le comentó otro compañero peor intencionado que el anterior. "¿Se puede saber que lleva mi madre escrito sobre las tetas?", protestó Villar. "I Love NY", concretó un tercero. Y Villar, aquel año, suspendió cuatro asignaturas. Y me parecen pocas.

Un niño normal prefiere dormir en el colegio a que su madre, su padre, le recojan con un chandal. Si además de chandal tienen la falta de pudor de saberse de memoria los normbres y apellidos de los compañeros de su hijo, el hijo se desmorona anímicamente. Para los niños, el colegio es un mundo aparte que nada tiene que ver con su existencia normal. Los padres activos, además de unos pelmazos, conducen a sus hijos a la orilla del abismo. un padre y una madre sólo pueden ir al colegio de sus hijos cuando las circunstancias así lo requieran.

En caso de incendio, por ejmplo. Y sin hacerse notar, por si acaso.

Crónicas Marcianas

A finals de juny Xavier Sardà deixarà "Crónicas marcianas". I sense ell, "CM" no tindrà sentit. No he estat un seguidor asidu ni entusisasta del programa. L'he anat veient a batzegades. Malgrat que la cridòria em molesta, és un programa molt ben fet. La Vanguardia d'ahir publicava aquest bon article de Víctor Amela.

El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!

Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millones de noctámbulos con mucho circo, bastante teatro, algún debate e innegable astucia. Sardà puede exhibir un medallero con siete años de liderazgo -longevidad inaudita en televisión- y un podio de icono catódico. Con tal historial, es lógico que eluda la sudorosa brega con ese púgil fresco de finísima pegada que acaba de subir a la lona, Buenafuente. Mejor tirar la toalla e irse con la cara intacta. Y, sin Sardà, Crónicas... no tiene sentido. Ahora le toca a Tele 5 encontrar un rival para Buenafuente

Ratzinger

Després d'haver llegit més d'una vegada extra homnes i la traducció homes fora, penses que en quatre dies Benet XVI desmuntarà la paradeta moral dels progres. Ho tenen magre perquè intel·lectualment no li arriben ni a la vora de la sotana. Del que vindrà després amb el catolicisme dominant a tota Europa, ja ho veurem. Hi ha grups poc recomanables al Vaticà, tipus kikos, Comunión y Liberación i legionarios de Cristo Rey.

D'altra banda, aquesta collonada del Papa dur que cada dia treu El Periódico és una mostra de que no saben quin és el credo de l'Església. Ratzinger no és conservador ni de dretes, simplement és catòlic. A qui li agradi, cap a missa falta gent; i a qui no, doncs les portes de les esglésies acostumen a ser grans. Sigui com sigui, corren mals vents per al liberalisme. I a Catalunya, que no vàrem fer, per desgràcia, la reforma protestant, encara més.

Dos propostes ben decents per Sant Jordi

L'objectiu d'aquest blog no és precisament l'originalitat en sentit progre, vull dir, parlar d'alguna cosa que no en parla ningú, com un intent quimèric d'excel·lir. Els creatius enfarfeguen, els recercaires de la sopa d'all cansen. Aquí no excel·lim, sortosament procurem mantenir els peus a terra o, com a màxim, a sobre d'un escambell. Els saltirons i les tombarelles físiques i mentals les deixo per als avorrits de la quotidianitat. Per cert,la paraula originalitat és profundament conservadora, no sé pas si se n'adonen els venedors de fum. Vull dir que als conservadors ja ens van bé els orígens.

Fet aquest preàmbul de quatre rals, i deixant de banda els censors que parlen d'endogàmia bloguera, tinc el goig de coincidir amb aquesta il·lustre bloguera i també amb aquest refinat llibreter. Vet aquí dos llibres per als catalanistes que perden la paciència: el neguit pre-estatutari i el desengany per la continuació del desconcert econòmic reposaran. Els noucentistes estressats podran descordar un botó de l'armilla estilística. Els homes (i dones) de bona voluntat que no volen perdre la batalla contra el tedi codidavincià, passaran una bona estona. Sí, hi ha vida, pols, gra i palla a l'era d'en Ratzinger Zeta (el primer papa que no porta número, sinó lletra: no amoïna si traurà els punys, seria més preocupant que l'Afrodita amagués els dons que la vida li donà).

Anem pel primer. Diumenge passat Enric Cassasses va assistir a una representació d'una obra de Molière. A la mitja part, unes dones d'uns seixanta-cinc anys, avisades pel fill d'una d'elles, s'acostaren al poeta i li preguntaren: -Escolti, vostè és escriptor? La resposta afirmativa les animà i li demanaren una recomanació per Sant Jordi. Casasses les parlà de "l'estel amb cua", d'Eduard Girbal. Comptat i debatut, cinc dels molts llibres que se'n vendran correspondran a les noves admiradores casassianes. Posats a recomanar, llegiu-lo a ell també.

Aquest Sant Jordi, Francesc Pujols no pot passar inadvertit. Quasi cent anys després s'ha tornat a editar "El Nuevo Pascual o la prostitución". Paga la pena llegir aquesta edició preparada per Andana, la polida editorial vilafranquina, i la Fundació Francesc Pujols. Quim Monzó n'ha fet el pròleg. Per a saber més coses d'en Francesc Pujols, utilitzeu l'enllaç a la Fundació que trobareu a la dreta.

Pons i Gurí

E-notícies publica avui que Maragall condecora un antic membre de Falange. Es tracta del professor Pons i Gurí. La notícia és inexacta perquè diu que va ser alcalde de Montgat. Fals, va ser alcalde d'Arenys de Mar, com podeu comprovar en aquest enllaç. Per cert, si algú vol passar comptes als alcaldes franquistes aquí té la llista

Aquest tractament de la notícia sembla el comentari que va fer un alumne de Batxillerat al seu professor: "escolti, estic indignat que un dictador com Franco surti a l'Enciclopèdia Catalana..."

Pons i Gurí és un magnífic historiador del dret privat català, un gran coneixedor dels Usatges i un arxiver de gran nivell.

Clavells d'abril (i II)

La celebració d’aniversaris deu ser cosa de democràcies immadures, em penso. Quan el 1989 els francesos celebraven el bicentenari de la revolució francesa, la senyora Thatcher va cometre la impertinència, enmig dels focs d’artifici, de preguntar al senyor Mitterrand què coi estaven celebrant perquè quan els enfants de la patrie van prendre la Bastilla a Anglaterra ja feia com a mínim cent anys que havien enterrat el medievalisme...

Aquí portem una temporadeta que cada any toca celebrar alguna cosa. La revisió permanent del passat, aquest esforç de l’anomenada reflexió necessària per a saber d’on venim i a on anem i per a no repetir els errors del passat... tot plegat com si servís d'alguna cosa... A la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío, hi havia una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974. Un d'aquests llibres és Pais de Abril, Filhos de Novembro. Memória do 25 de Abril, Ediçoes Dinosauro, de Tiago Matos Silva. El llibre és un recull d'entrevistes a persones de diferents tendències. Els apartats són aquests: A direita. As cruzadas vistas pelos árabes, Os centros. O fio da navalha i A esquerda. O elogio da locura. La ressenya és la següent:

Transmite-se hoje a idea de que Portugal teve una dictadura "branda", com um único opositor (Humberto Delgado), com uma polícia política que "nâo era tâo má como as outras", um colonialismo de "bons patrôes", uma guerra colonial "bricandeira" e até um ditador /macello caetano) que queria acabar com a ditadura. Como seria de esperar, este país de excepçâo democratizou-se com uma revoluçao de um só dia, pela acçâo de um só homem (Salgueiro Maia), e, depois de un breve período de confusâo causada por perigosos esquerdistas, "entrou nos eixos" normaisde uma democracia parlamentar occidental, rumo ao progreso e à paz social

.

Sobre les celebracions d'aniversaris, us transcric un post del llibre Pedro Muxia, "Fora do mundo.Textos da blogosfera" (Livros Cotovia), reculls del blog del crític literari del Diário de Notícias, i acabo així amb les portugalades:

DESCUBRA AS FIFERENÇAS: Ao que parece, circulava pelas escolas uma cassete video produzida pela RTP que tinha imagens do 25 de Abril e depois cenas pornográficas. Nâo fiquei esclarecido se havia ou nâo episodios do PREC. Se houvesse, tratava-se claramente de uma cassete monotemática

Clavells d'abril (I)

A finals d'agost de l'any passat vaig veure en més d'un bar i restaurant de Lisboa uns retrats de Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era quelcom estrany. La primera vegada vaig quedar encuriosit mirant des de la distància una d'aquestes fotos. Després vaig adonar-me que un cambrer d'uns trenta-cinc anys m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto, algun problema?. Més tard, la mestressa del local va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que era de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.

Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.

Canvis d'adreces

L'excel·lent pàgina de Josep Pla ha canviat a http://lletres.net/pla.

També canvia de casa la web Verbàlia de Màrius Serra: http://www.verbalia.com

Noms de carrers

El carrer més llarg del meu poble s’anomena carrer de la Pau. El seu origen ve del particular concepte que en tingueren els vencedors de la guerra civil. Un cop mort el dictador, els integrants de l’estrenada associació de veïns -segons els cronistes nostàlgics allò sí que era una associació i no el que fan aquests de la plataforma solidària!- en reclamaren la supressió. L’alcalde, assenyat, no se’ls escoltà adduint que la pau era un patrimoni de tots, malgrat la interpretació franquista. Un incís per als susceptibles: canvià l’Avenida del Caudillo” per “Avinguda de Catalunya” i la “calle de los mártires” pel Raval (ben pensat, els anteriors alcaldes no devien ser massa franquistes per dedicar als màrtirs el carrer més arraconat del poble...). El fet és que trenta anys després, aquests mateixos integrants de l’associació passejaven cada vespre amb cassoles i altres estris tan poc pacífics pel carrer que, oh, sorpresa!, satisfeia, ara sí!, les seves ànsies de rebelia. Per cert, la pancarta “per la pau, tots al carrer de la Pau” no era una prodigalitat d’enginy.

Un exemple relacionat amb l’efemèride d’ahir. Al pas per Molins de Rei, la carretera 340, la que va de Barcelona a Cadis, rep el nom d’”Avinguda de València” i durant la dictadura franquista s’anomenava “Avenida del Ejército de Navarra”. Al meu avi molinenc li agradava explicar aquesta anècdota: a l’adveniment de la república el poble fou batejat –ups, amb perdó- amb el nom de Molins de Llobregat, com passà amb altres pobles. No em feu dir com es deia la carretera abans del 14 d’abril. Amb tot, els fervorosos republicans volgueren demostrar que el marxisme i el catalanisme no estaven oposats, ans el contrari, i esculpiren al marbre.... “Avinguda de cal Marx”!

Els amics catalans de Berlusconi

L'AVUI publica una carta al director d'Enric Vila Casas (Barcelona) sobre la capacitat per a analitzar els dèficits democràtics aliens per part de l'esquer-ra. Berlusconi no és, de ben segur, el polític que vull per al meu país. Fa tant de temps que en sentim a dir de tots colors que, si fos una mica més ingenu del que sóc, arribaria a pensar que visc en el millor dels mons possibles i que aquí no n'hi ha, de berlusconistes.

L'exemple de Berlusconi
Em costa d'entendre l'animadversió dels que a Catalunya s'autoproclamen "progressistes i d'esquerres" pel Sr. Berlusconi. La raó no pot ser el fet que domini la televisió i una bona part de la premsa a Itàlia, a través de les quals influeix en la política del país i deixa sense veu mediàtica els seus opositors.

I dic que no pot ser, o almenys no seria lògic, perquè a Catalunya el partit socialista i els seus amics del govern han fet exactament el mateix. Aquests darrers temps, amb motiu de la que ja s'anomena "la crisi del 3%" la parcialitat ha quedat tan manifesta i els atacs han estat tan agressius que gairebé fa vergonya. I els mitjans informatius estatals i comunitaris, gairebé tots, amb comptades excepcions, han aconseguit la mateixa fi que ells atribueixen malignament a Berlusconi; i CiU, el partit majoritari del Parlament de Catalunya, avui a l'oposició, ha perdut la possibilitat, que la TV i la premsa li han negat, de defensar-se dels atacs que rep i que afecten igualment els seus acusadors.

¿Com s'han finançat l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, controlats pels socialistes i els seus amics durant més de 20 anys?

El problema, molt probablement, el va resoldre el Sr. Maragall en ple Parlament, quan va perdre el control de les seves paraules.

Enric Vila Casas
Barcelona

Cultura de franc?

Un músic el nom del qual no vull recordar, conegut i afamat -potser passa fam-, va anar la setmana passada a la presentació d'un llibre que a la vegada és un producte cultural molt ben fet. A aquest senyor que viu, treballa i canta a Catalunya li vaig sentir dir fa poc que la cultura hauria de ser gratuïta. La meva malfiança cap a les coses gratuïtes és total. En primer lloc, perquè en aquest món no hi ha res de franc i encara menys la cultura. I després, perquè les coses que s'ha previst regalar, en general, estan mal fetes. I aquest no era el cas.

Doncs bé, el nostre protagonista era conscient que l'assistia el dret a exercir el seu concepte particular de cultura. Com que no sé quins efectes té la fama -ni la fam- quan assiteixes a un acte públic, aquest quixotesc cantaire va atançar-se al punt de venda del llibre i va deixar anar un subtil i encisador que el regaleu el llibre? Au, noi, que els regales tu els CD i les entrades als concerts?

Ecumenisme

Doncs sí, poc ha faltat per a que el fèretre passés per sobre dels feligresos que sostenien retrats i els mostraven a les càmeres, tot cantant, saltant i cridant. Aquest papa ha estat ecumènic. Llegeixo Rafael Jorba a La Vanguardia:

Mientras tanto, en este mar de elogios, me llega una valoración muy crítica del teólogo alemán Eugen Drewermann a la agencia France Press: "Asistimos a unas ceremonias que se parecen fatalmente a lo que habíamos vivido en el momento del entierro del ayatolá Jomeiny. No es así como deberíamos anunciar el cristianismo". Este cura de 64 años, al que se le vetó la docencia y el púlpito, minimiza la adulación de un sector de nuestra juventud por Juan Pablo II: "No escuchan lo que verdaderamente dice y es para ellos la figura de un padre de sustitución, que es más importante que el contenido de sus discursos, que prohíben toda experiencia sexual fuera del matrimonio".

I want to be an english citizen

Llegit al butlletí del mes d'abril de Localret

Espanya es troba per sota de la mitjana europea en l'ús d'Internet per a relacionar-se amb l'Administració Pública, segons un informe de Eurostat

L'organisme estadístic de la Unió Europea Eurostat ha publicat recentment una enquesta sobre e-Goverment que mostra les últimes estadístiques pel que fa a la relació d'empreses i ciutadans amb els serveis administratius a través d'Internet. L'estudi conclou que durant l'any 2003 una mitjana del 44 % de les empreses europees va interactuar amb llocs web d'institucions públiques per a l'obtenció d'informació, mentre que un 38 % es va baixar formularis i un 23 % d'aquests van ser retornats una vegada omplerts.
L'informe de Eurostat assenyala un menor ús d'Internet per part dels ciutadans a l'hora d'interactuar amb l'administració pública, encara que aquest percentatge està creixent ràpidament a països com Grècia, Portugal, Àustria o el Regne Unit, que van multiplicar per dos els seus índexs entre el 2002 i el 2003. Espanya es troba tant en un cas com en altre per sota de la mitjana europea. El 40% de les empreses espanyoles es van relacionar digitalment amb l'administració durant el 2003, mentre que la mitjana europea és del 44%. Finlàndia (86%) i Suècia (85%) són els països amb majors índexs d'ús en aquest apartat.

En relació a l’ús dels ciutadans, a Espanya el 19,5% es va relacionar amb l'administració a través d'Internet durant el 2003, quan la mitjana europea és del 21%. Al cap de la llista es troben Suècia (41,4%) i Dinamarca (39,4%).

Irlanda i Àustria sobresurten pels serveis administratius oferts de manera online tant per a ciutadans com per a empreses. L'estudi de Eurostat assenyala també que estudiants, persones amb estudis de postgrau i amb edats d'entre 25 i 34 anys són els que més interactuan digitalment amb l'administració.


El 98 % dels municipis britànics afirma que oferirà online la totalitat dels seus serveis administratius abans de finals d'aquest any

Un informe realitzat per l'Oficina del Primer Ministre al Regne Unit confirma importants avanços en els serveis online oferts pels ajuntaments britànics. L'estudi xifra en un 79 % la mitjana de serveis de l'administració municipal que són accessibles a través d'Internet en aquest país, mentre aquesta mitjana era del 59 % fa tot just un any.
Segons una enquesta realitzada entre els municipis, el 98 per cent manifesta que assolirà el seu objectiu de posar online la totalitat dels seus serveis enguany. L'informe afirma també que durant aquest any els projectes d'e-government local seran subjectes a un major escrutini per a augmentar l'efectivitat i els estalvis de costos després de les inversions realitzades. L'estudi calcula en 320 milions de lliures els estalvis produïts pel programa National Projects, que dóna suport a 22 projectes amb l'objectiu de la creació d'estàndards, sistemes i bones pràctiques que puguin ser adoptades per tots els municipis del país.

L'estudi destaca també la possibilitat oferta per més de 100 ajuntaments de que els ciutadans puguin comprobar online els seus impostos municipals o calcular les subvencions o prestacions a les quals puguin tenir dret.