Pla Bolonya

Una agencia de treball ("God save the agencies") em va trucar per una feina que m'agradaria molt fer-la. Aixi doncs, torno a ser Anglaterra i ja parlare un altre dia de Budapest i Viena.

No se de que va el pla Bolonya. He trobat molt interessant un article de Jordi Graupera al Singular Digital i tambe de Miquel Colomer a la pagina de Salvador Sostres. Aquesta dialectica coincideix amb una noticia del Times sobre les revoltes a Franca contra Sarkozy. El Times explica el cas de Julie Coudry, una de les liders de les barricades de Paris contra Chirac ara fa dos anys que, encara estudia Eonomiques a la Sorbona, i ara intenta aturar les protestes.

No vaig tenir una vida universitaria diguem-ne activa: no anava a manifestacions ni vagues ni crec que vaig votar mai a les eleccions al claustre o delegats i tot plegat. No es que em dediques a estudiar, senzillament no m'atreia. Nomes estava al cas de tafaneries que explicaven els amics que eren en aquests llocs. I passat un temps crec que els estudiants tenen rao poquissimes vegades.

Entre Oxford i les cassolades, l'eleccio es facil. La universitat anglesa no funciona com una roda. pero, mireu, permet que els estudiants marxin de casa, demanin un credit i quan acabin els estudis el paguin. Ja parlare un altre dia una mica mes sobre la universitat anglesa.

Arriben les factures

Si a Cracovia l'anim de lucre era pecat, a Budapest es pecat no tenir anim de lucre. At Cracovia et volen robar el cor, a Hongria la cartera. Hi arribes amb l'esperit saccejat i la consciencia ben remoguda i ja estas preparat per a que t'eixuguin el compte corrent. vaig sortir de Cracvia sentint-me culpable de no se que.

Ja no es que arribis a l'estacio i t'assaltin gent de tota mena preguntant si necessites un taxi, una habitacio o canvi de moneda. No es que surtis a la nit i una noia et demana que la convidis a una copa. Dius no a una, a dos, a tres, a quatre. Pero sempre apareixera un angel i cauras. Sembla que tot sigui una conxorxa per a que caiguis: sembla que els edificis, els monuments, les noies maques, l'educacio dels cambrers, aquests fanals que il.luminen tant be, aquests carrers empedrats estiguin posats expressament per a que el que ve d'occident.

Compte quan surts d'Auschwitz, t'arribaran dues factures: la de la consciencia i una monetaria. Ahir la nit vaig deixar-m'hi molts, molts calers. I ara l'Emilia em sembla una part d'aquesta conxorxa.

Ressaca

Ja soc a Budapest. He dormit com un tronc al tren. Nomes m han despertat els aduaners d Eslovaquia pel passaport a les 3 i a dos quarts de 6 els hongaresos. Al compartiment hi havia un angles: quina emocio veure aquell passaport amb aquella oda que te a la pagina 2 i quina desgracia que porto jo a la cartera.

Ahir vam beure tot el vi que tocava, vaig cantar Els Segadors i el Cant del Barca al mig del restaurant i sobre tot l Estaca, que la coneixien perque era una de les cancons de Solidaritat. La meva interpretacio va ser molt aplaudida i remerciada. L amo del local va posar una ronda de vodka, un client una altra, jo una altra. L Emilia va cantar l himne polones acompanzada pels clients i algun cambrer.

Avui trobo els diaris comprats, la corbata, el barret i altres futileses i un missatge de l Emilia al mobil: "ahir vam vencer la mort". Ahir vaig estar apunt de casar-me. Quan em va dir que nomes faria l amor al matrimoni, vaig estar a punt de trencar el bitllet de tren a Budapest i dir "casa t amb mi".

Va, ho escric i a prendre pel sac. Porto un dia molt boig i ja no ve d'aqui. Avall va que trona. Hem fet l'amor amb l'Emilia.

A mig fer em diu: -espera un moment.
-Que passa? Ho dius pel teu novio?
-No, no. Es que ho estem fent sense anticonceptius.
-Si, ja ho se, i que?
-Com i que?
-Que m'es igual.
-Ets un porc.
-Que? Un porc?
-Marxa, si us plau, marxa.
-No, escolta'm.
-Et dic que marxis.
-i jo et dic que m'escoltis.
-Val digues.
-Ja saps on he estat avui.
-Si
-saps per que estic fent la cabra tot el dia?
-has sortit d'alla alterat.
-Si, porto tot el dia intentant venjar i vencer la mort i la destruccio.
-es clar i la millor manera es no important-te si em quedo embarassada.
-Els condons i les pastilles son una merda.
-A veure, que passaria si em quedes embarassada.
-Estaria super felic.
-Estas boig.
-Tu saps per que es tenen els fills? un dia la mort ens vindra a buscar i hem de passar el relleu algu.
-estas boig. Sabies perfectament que no feiem servir anticonceptius.
-Jo no sabia res. Hem passat davant d'uan farmacia, no he entrat a comprar condons i no has dit res.
-No fem l'amor amb el Marcin. Fins al matrimoni, res.
-Pero no has dit res. Be, ho dius ara.
-Si, ho sento.
-Qui sap, potser els condoncs i tot plegat es una herencia dels nazis.
-No ho havia pensat mai, pero es curios, si, el boom dels condons ve despres dels nazis.
-Crec que fas be amb el Marcin. Si es fa l'amor ha de sense condons. I viure a per totes i assumir el que vingui. Planificacio, eb diuen. Ho sento, marxo.
-No vindre a l'estacio. perro quan arribis a Budapest truca'm.
-Si, ho fare.
-Fins aviat

Arribo al hostel recullo les coses i publico la conversa. D'qui una mica arribara el taxi.

Ultim dia a Polonia

Aquest vespre agafo el tren cap a Budapest. Marxo impressionat. Els carrers son nets, hi ha una bona oferta de cinema, exposicions, els restaurants omplen, els italians ja han portat les pizzeries, la moda i altres negocis. Se sent angles amb accent america, el cafe te gust i es un bon lloc per comprar propietats. Les cambreres son servicials. Als bars no hi ha maquines expenedores de tabac, l'has de demanar, te l'obren davant teu, traient el paper i el plastic: "es un servei mes, els clients es queixaven perque era mes car que al quiosc". Diuen que hauran de retardar l'entrada a l'euro potser fins el 2012. No es veuen banderes de la UE, els ve mes de gust posar la seva. Jo hi traslladaria la seu de la Comissio Europea, a veure si encomanen optimisme i alegria als burocrates de Brussel.les.

Al mati he estat a Auschwitz, nomes mitja hora. Hi havia moltes espelmes del dia dels difunts. Com es possible que Deu calles d'aquesta manera. Si penses en 'La vida es bella" la llagrima es inevitable. He tornat a Cracovia, dient ben clar "bona tarda" i "gracies", somrient la cambrera i mirant-li les cames un segon de mes, comentant alguna banalitat al senyor del costat i picant l'ullet al nen que passa pel carrer amb la seva mare. N'he demanat un altre. M'han entrat ganes de posar-me corbata i un barret.

Al carrer he comprat tres o quatre diaris, he trucat als pares per saber com estaven, he enviat un missatge a un amic "farem una bona festa per Nadal, eh?". He comprat la "Divina Comedia" en italia en una llibreria de vell. M'he jurat que no m'acollonire davant d'un repte i nomes passare por davant el cinisme, la mentida i la ingratitud. Aixo es el que se sent quan passes per davant de la Torre de la SS a Bierkeneau i veus una noia embarassada que va de bracet del seu marit, amb aquells ulls tan vius i tan bon color a la cara. Sortint d'alla per sempre mes veuras espurnes, minuscules, que totes juntes encendrien els forns. Fins ara hi eren pero no les veia. I haurem de lluitar sempre per la pau dels nostres cafes, per aquelles cames i els restaurants. I ganes d'enviar un mail al Bolanyo de torn dient-li desgraciat i un altre d'agraiment a Vicent Sanchis. I ganes d'entrar al blog deixar anar una parrafada.

Vaig a la universitat i espero l'Emilia. Li faig dos petons, em diu no m'esperava. Li agrada el ram de flors. Passem per davant del despatx del rector i deixo una nota a sota la porta demanant-li menys classes magistrals. La convido a dinar. Abans de sortir a fora, m'arregla el nus de la bufanda amb una cara indulgent que diu "ets un desastre". "Nomes hi estat mitja hora" -li dic. "Aquest vespre t'acompanyare a l'estacio. Torna aviat, eh?. Quan pugui anire a Barcelona". Alla tot es menys serios i consistent. I entrem a un restaurant i demanem una ampolla de vi abans que prenguin nota.

El pais de Joan Pau II

Fa uns anys no se qui va dir que Polonia era l'Afganistan occidental. Ho deia en relacio amb una de les fotos icones de la fi del comunisme on sortia un sacerdot que confessava a l'entrada de les drassanes de Gdansk. Pel que he vist, avui la presencia de sotanes al carrers es corrent, les esglesies estan obertes durant el dia i hi ha una bona presencia de fidels tant a la capella del sagrari com als bancs. Un cartell a l'entrada avisa que es un lloc de culte, no de turisme.

Polonia viu entre dos monstres expansius que tornen a empenyer, el rus i l'alemany. En aquest context, l'Esglesia ha estat al costat del poble. Son conservadors que es diria: si, segurament perque tenen moltes coses a conservar: "Polonia no ha mort encara" diu l'himne nacional. Han perdut moltes vegades, pero la historia i la memoria per a ells no es un mal negoci. Potser per aixo no estripen tant com els catalans ni tenen deries progres perque saben que fins ara, lluitant se n'han sortit.

Es habitual trobar retrats de Joan Pau II als restaurants, als aparadors, a les llibreries o fins i tot al casc del corredor de Formula 1 Kubica. Quan Karol Wojtyla va iniciar el pontificat i va dir el celebre "no tingueu por, obriu les portes a Crist", els venia a dir als seus compatriotes "fare el que pugui per acabar amb el malson i no us deixare sols". L'assassinat fallit es la prova que al Kremlin se'l van prendre seriosament. Reagan i Thatcher, tambe. Pero ves, en altres ambits encara rep menyspreu.

N'hi ha que no s'ho acabaran de creure mai, pero especialment a Polonia el catolicisme es sinonim de llibertat.

L'ombra d'Auschwitz

Avui ha estat un dia tranquil. Ahir vam acabar un pel tard i avui els meus amics tenien coses a fer i jo havia de dormir una mica mes del compte perque vaig passar la nit de diumenge a dilluns a l'aeroport.

He fet un tomb pel call jueu, el Kazimierz. Tot i que el ghetto va ser establert a un altre lloc, aqui va ser on Steven Spielberg va rodar imatges per la Llista de Schindler. S'hi veu la sinagoga, una gran placa i uns forjats que la rodegen porten l'estrella de David. Es nota que el barri esta arreglat. Diuen que abans de comencar la guerra hi havia 15000 jueus a la ciutat i al Kazimierz en vivien 4000. Ara el barri ha fet una revolada, s'ha reconstruit fa uns cinc anys i s'han obert negocis i restaurants de menjar jueu. L'Emilia tenia festa i m'hi ha acompanyat. Em diu que els seus avis parlaven molt malament dels jueus, eren odiats. No en se res d'ells, no els he tractat mai.

A la tarda, era al hostel mirant planols i horaris. L'encarregada acosta una lampara, l'encen i em diu que m'hi deixare els ulls. Em pregunta si tinc pensat visitar Auschwitz. Li dic que si, em mira amb indiferencia i em diu:
-Jo de tu no hi aniria. Visita aquests cafes que han obert ara i aquella xocolateria.
-Fa molta impressio?
-Si, pero no t'ho dic per aixo.

Li ofereixo un cigarro perque em sembla que te alguna cosa a dir que jo no hi he caigut.

-Massa turistes. em diu. Un dia van a Czestochowa, dema a Katovice i l'altre toca Auschwitz.
-Alla van matar-hi mes dos milions de persones.
-segurament molta mes. Ara pero, nomes hi ha reixes i barracons.
-Ja ho se, pero no se quan tornare a aquesta zona i vull anar-hi.
-A fer que? Compassio? Morbo? Netejar la consciencia? Quants Auschwitz hi ha al mon avui?

Intrento posar-la a prova i li pregunto si creu que allo que s'explica va passar de veritat.

-Si, si, es clar que va passar -diu. El tema es com s'arriba a Auschwitz.
-Per aixo miro els planols...
-Doncs, aixi s'hi arriba, planificant! Per aixo et deia que anessis als pubs...
-Ha, ha! Has guanyat! pero...
-pero que?
-Que mentres els bons som al cafe, els dolents planifiquen i si, es poca cosa, pero alguna cosa s'ha de fer per mantenir el record.
-Ei, em sembla molt be que hi vagis, eh? Pero no t'amarguis, es molt dur tot allo.

Primer dia a Cracovia

Des de quarts de nou del mati soc a Cracovia. Es una ciutat que encara esta una mica atrotinada i es va refent. Hi ha alguns sots al carrer, facanes que encara no han estat arranjades i l'edifici que es remou quan passa el tramvia. Les franquicies d'Starbucks i del McDonald's indiquen que van endavant. Pel carrer es veuen alguns BMW i Audi.

Quedo amb els meus amics i em presenten els seus: cap passa dels 25 anys i tots parlen tres llengues. Quines ganes de viue que tenen aquesta gent! Ens passaran al davant. Jo volia preguntar-los moltes coses i son ells els que pregunten sobre Catalunya i Barcelona. Temen l'euro, els russos i els Estats Units. Que voleu despres de patir el nazisme i els comunistes? Volen una mica de temps per refer-se. Han estat un dels paisos que els ha tocat romandre a la sala d'espera mentre les potencies es reunien per aclarir els mapes despres de les guerres. Tenen una ansia de llibertat immensa. Veient les esglesies, alguns edificis burgesos i les coses que expliquen de la seva familia arribes a la conclusio que l'unic comunista a Polonia era l'estat, el govern dels indeptes, em diuen.

A la tarda hem anat als cafes on hi havia els estudiants i als bars amagats en pisos: vull dir que per anar-hi, entres a una porteria i el bar esta al primer segona. Les noies caminen removent una mica el cul, hi ha el que diuen disseny, badocs i molta, molta joventut ben vestida del que s'anomenaria "pijos": la sensualitat, la gent que pot badar i una certa pedanteria son les manifestacions que els comunistes han perdut de totes totes.

M'ho he passat molt be, m'han ates a tots els bars en angles. Em diuen que si no el parles no pots treballar darrera una barra.

Tenen molta feina per fer, els salaris son baixos, hi ha jovent que encara emigra, no hi ha prou sortides per als universitaris. Els preus dels pisos son molt alts i no hi ha feina per a tothom. Se'n sortiran, de veritat. Fins i tot mes que nosaltres. Aquest primer dia a l'Europa emergent no podia ser mes bo.