E la nave va

Desgraciadament el Barca no jugara la final europea d'enguany. Avui els impacients i els col.laboracionistes parlen de final de cicle i altres tremendismes apocaliptics. Sembla que no fem cas del nostre angel de la guarda pujolsia, un xic massa escrupulos, que frena els nostres davanters els anys en que les finals es juguen a ciutats on amb prou feines hi ha aigua corrent (Moscou, istambul, Sevilla i Atenes). El Barca es equip de jugar a Paris i Londres. Un prec al senyor Laporta, hauriem d'evitar que els nostres seguidors s'hagin de desplacar a llocs pocs recomanables.

Rule Britannia

no hi ha nomes, pero noticies dolentes. La final sera disputada per dos equips anglesos. Desitjo, per moltes raons, que sigui el Chelsea. N'hi ha prou amb una: l'entrenador de l'equip londinenc es jueu i el del Liverpool, espanyol. Britannia rule the waves.

Eleccions locals a Anglaterra (II)

Les eleccions locals, sobre tot a Londres, seran unes primaries que avaluaran el primer ministre Gordon Brown. Ja fa mesos que sonen rumors sobre un probable avancament. El partit conservador va per davant a les enquestes i el new labour sembla que ja fa figa.

Pel que fa a Exeter, les coses estan molt igualades. El comtat de Devon vota tradicionalment els liberals democrates, tot i que actualment el diputat del districte es laborista. En aquestes eleccions es vota la renovacio d'una tercera part del Consell, la qual cosa permet una major continuitat. L'any passat van guanyar els liberal democrates amb 5946 vots, els laboristes en traieren 5918 i els tories 1507. Els liberals pinten poc a la Casa dels Comuns, de fet l'ultim primer ministre lib dem data de 80 anys enrera.

Hi ha poca passio al carrer i cap banderola als fanals. Els panflets de propaganda son simples, fotocopies en blanc i negre que anuncien el nom del candidat i el que proposa. Es diria que els politics molesten pocs. Els anglesos diuen que fora de casa no es parla de religio, de politica ni de sexe. Amb tot dijous passat al vespre, cap a les 6, van trucar a la porta. Era la candidata lib dem. Vam parlar uns 5 minuts. Em va veure interessat i emn va convidar a una trobada de dema al vespre.

Eleccions locals a Anglaterra

Dijous vinent, dia laborable, hi haura eleccions locals a Anglaterra i Gal.les. Aquesta setmana anire fent apunts de com va tot plegat. Avui, pero, ens hem llevat amb un titular a la portada del Times i un editorial que mai ens hauria agradat trobar: "El sistema electoral amenaca estralls i caos a les votacions". Es preveuen errades al vot per correu -introduit l'any 2000-, votants ficticis o morts i immigrants residents que no podran votar.

No son ja nomes les investigacions del mateix Times des del 2004, els informes del Consell d'Europa, de la Comissio Electoral i altres d'entitat privades i de les universitats. La llei del govern laborista del 2006 ha estat ineficient.

Al Regne Unit el cens electoral va per cases, no es individual, degut principalment a la mobilitat de la poblacio. Com que no hi ha carnets d'identitat, no cal presentar-se al col.legi electoral amb cap document que mostri una fotografia. En general, els anglesos son reacis als documents privats que mostrin una fotografia, la qual cosa tambe passa, per exemple, amb el curriculum vitae laboral. Aquests temps infernals amenacen tambe en dur-se avall allo de Josep Pla que una dictadura es un regim de fotografies.

la solucio es diu 3%

John Bird és el creador i l'ànima del Big issue, la revista que els rodamons venen als carrers. Creada el 1991, The Big issue és tot un fenomen social. Els seus venedors es situen a les portes dels centres comercials, bancs, parades de metro o esglésies i van cantant allo de "Big issue, ma'am, Big issue, have a nice day", etc.

Per desgràcia, el president Maragall va equivocar-se aquell dia al Parlament en el debat sobre l'hecatombe del Carmel. Encara no coneixia la solució que proposa John Bird als que volen canviar algunes coses de la seva vida i escapar de les vies inescrutables de la misèria. Diu que cal començar amb canvis molt petits, amb detalls que des de fora no tenen cap importància però que no suporten el contrast del mirall quan ningú et veu. De tot plegat en diu el 3%, afegir cada dia aquell detall que marca la diferència. Res de fer plans fabulosos o mirar lluny. La filosofia birdiana seria, doncs, contrària a les maragallades. Potser és més del "lluna nova, peix al cove" sobre tot si ha poca terra ferma.

Ben mirat, no és una mala idea per aquesta Catalunya sentimental, gens rèptil, que fa grans projectes d'Estatut i que després els rebaixa. No tenim, doncs, cap problema de 3%, tenim una solució, sobre tot quan, ai las!, El Big Issue de John Bird va sortir a la venda un 11 de setembre!

Dijous passat el meu ordinador portatil va fer figa i es irreparable. Espero tornar a publicar ben aviat. Tinc unes quantes coses a dir. De moment, utilitzo els ordinadors disponibles de la biblioteca.

Exilis a París

Arriba la primavera i s'acumulen les efemèrides revolucionàries, les resurreccions i pentecostes il·luminadores i les desfilades de la victòria. En aquesta època de l'any les gallines ponedores diuen prou o s'estampen a les banderes.

Dilluns tocarà la proclamació de la segona república espanyola. Sándor Marai, a "Confesiones de un burgués" explica molt bé allò de que a Espanya sempre es governa contra algú. Als anys 20 i 30 s'estava a París i sempre va trobar espanyols exiliats als cafès de Montparnasse. Sempre hi havia algun personatge trist, romàntic i apassionat que ofegava la tristesa en gots de conyac. Va trobar Unamuno, Blasco Ibáñez i Francesc Macià. Quan aquests tornaren per la caiguda de la monarquia borbònica, els aristòcrates que havien fugit per mar des de Cartagena o travessat els Pirineus cames ajudeu-me s'instal·laren al Ritz parisenc amb les seves joies i els seus gossos llepafigues .

En aquells cafès, el Dôme o el Rotonde, els intel·lectuals devien sentir-se feliços. L'Europa decadent coïa tota mena de conspiracions, poc temps abans que la burgesia pactés amb el feixisme arreu. I vés, en aquests dies d'abril, un que no ha tingut avis republicans ni feixistes ni obrers ni burgesos, que ha anat veient que l'han volgut ensarronar amb aquella república de treballadors -volià, les travailleurs!- es troba la mar de bé escrivint aquest post des d'un cafè internet del Soho londinenc i no sap què celebrar ni què pensar-ne encara que tingui una simpathy for the devil.

Contra Mundo Deportivo i Sport

L'equip favorit dels dos diaris esportius de Barcelona no és el Barça, és Espanya. No són el Manolo del bombo perquè s'ha de vendre i tenen molts electors que estimen el país i no admetrien segons què. Mundo Deportivo i Sport no toquen el bombo, sino un instrument més fi i xaró. Però ho tenen clar, només cal llegir les cròniques quan en Laporta diu alguna cosa que no quadra al Grupo Zeta i al Godó. Posen ous a diferents cistells, van fent de més i de menys, però a l'hora de covar no s'equivoquen mai. És clar, diuen que no s'ha de barrejar esport i política. Només treuen la senyera quan no incomoda ningú i no és cap risc. Hi ha neutralitats que ja no són sospitoses, són preses de decisió sense embuts des del primer dia.

El país ha tingut sort amb en Puyal. Diria que la petjada va més enllà de les retransmissions esportives. Si en Puyal no hagués començat a radiar el Barça en català l'any 1976, crec, el panorama de la ràdio seria tot un altre. I sense Puyal no hi hauria Basté i Bassas. Sense l'audàcia de Puyal qui sap com s'haurien creat Catalunya Ràdio i TV3, qui sap si el Grup Godó hagués fet RAC 1. Desgraciadament no hem tingut un Puyal a la premsa general i esportiva. Fer premsa és més car que fer ràdio, és cert. Jordi Pujol va tenir molt de temps per pensar els subsidis generosos als amos d'aquests dos diaris.

P.D.: Al final del partit contra el Getafe va haver-hi una mocadorada:
1. L'afició del Barça és la pitjor del món.

2. Els dos diaris esportius l'han vinculada a un discurs molt raonable de Laporta a un congrés de penyes, tot barrejant-lo amb un resultat dolent. Són uns miserables, perdó, el seu equip és Espanya.

Buscant Momo

El tripartit és el gran lladre del temps. Els homes grisos a la Catalunya crepuscular. Són uns repartidors de misèria, devots fetitxistes de la por. Des que van arribar van crear una llengua diferent, la ideologia sempre per davant. La seva policia política també és grisa, són els hereus dels malsons del segle passat. Deleixen el plaer de la burocràcia sense cap mena de consciència, la gestió aparentment neutral.

Orwellià? Sí, senyor. El que es tem és la llibertat i l'alegria de viure. Tot plegat és castròfic, un país davant la catàstrofe de la castració. Ofereixen por en comptes de coratge mani qui mani a Espanya i guanyen. Obeeixen consignes forànies, els èxits del socialisme éspanyols són més importants. Good job, well done. Un país que es posa el condó a tota hora,sobre tot per pensar i somniar. Aviat es compliran 40 anys de l'entrada dels tancs als carrers de Praga. Cal humor, sàtira i ilusions que allunyin aquests núvols que no fan ploure ni deixen veure el sol

Em pregunto si paga la pena tornar al país on tinc la família i molts amics. Recordo l'avi, que no havia viatjat, que es sentia malament quan no era a casa, explicava que dos amics seus van marxar a Argentina l'any 30, al nou món que llavors emergia. Deia que les amèriques es podien fer a qualsevol lloc, les oportunitats són per a qui les troba.

.

la revolució de vellut (?)

Els eslovacs estan ben enfadats amb el director de la pel·lícula Hostel. Se suposa que tot passa al seu país, quan de fet els personatges locals parlen en txec i la pel·lícula està filmada al país veí. És curiosíssim el fenomen d'aquestes llengües: esl eslovacs i els txexs s'entenen perfectament parlant cadascú el seu idioma; el mateix passa entre els polonesos i els eslovacs. En canvi, un txec i un polonès, s'arriben a entendre, però parlant molt a poc a poc.

Avui Valentí Popescu en parla, de Txèquia i Eslovàquia i d'allò que tant agrada els catalans de la separació pacífica: aconseguir la independència sense prendre mal ni que la butxaca se'n ressenti. La història que m'han explicat no és la d'una "revolució de vellut", si no la d'un regal. Va ser cosa dels polítics, no era cap anhel de la població. Resulta que un sonadet tipus Carod va guanyar les eleccions a Eslovàquia i volia la secessió: Vaclav Klaus, el president de Txèquia, va accedir-hi sense pensar-s'ho, doncs Eslovàquia era la part pobre del país.

Segons em diuen, Eslovàquia és avui una de les zones més pobres d'Europa juntament amb Albània. Una bona part dels joves eslovacs marxen a Praga, Alemanya, Hongria o a Anglaterra. I al mateix temps Bratislava, sense saber ben bé per què, és una ciutat caríssima. Conec alguns txecs, són uns descreguts, uns àcrates molt cívics. No m'estranya que es separessin sense fer gaire renou. Per això mateix aquest referent no seveix per a Catalunya, com de fet no en serveix cap, em sembla.