Unidad de ladrillo en lo litoral

Fa un temps l`amic Mark Stroud es trobava al Garraf. Un client del bar on s`estava es queixà obertament de la destrucció del litoral. Ell es féu càrrec de la situació i encabat va preguntar qui havia construït aquella línea de cases que va de Cadaqués fins a Múrcia sense quasi interrupció.

Els anglesos entenen perfectament que les coses que s´estimen s-han de cuidar. El mateix Mark em deia que el somni de tot anglès és tenir un castell, una fita que naturalment no tots podem assolir. però que forma part de l`imaginari. A qualsevol epoca de l´any trobes gent que cada dissabte al matí feineja al jardí de l´entrada de casa. Són feliços passejant al bosc amb un termo de te i unes galetes horribles que anomenen sconnes. Un cop finalitzada l´excursió, entren al seu pub local i, extasiats, fruieixen explicant com ha anat el dia. Aquest imaginari, en un pla social, porta la constiució de la National Trust, una fundació que rep donacions i herències i compra prats i boscos, sobretot al comtat de Devon i la Cornuàlia.

No és fàcil conservar les coses. Es diu que hi ha arquitectes catalans molt bons.Però som un desastre en urbanisme i gestionant el territori. Els nostres pobles són amorfs i mal construïts. Els carrers i voreres tenen amplades diferents sense solta ni volta, les cases no estan alineades i tenen alçades diverses. Els espais estan mal delimitats. Per a fer un bon urbanisme cal una bona organització administrativa i que els habitants no siguin grollers, vull dir que tinguin bon gust i una sensibilitat col.lectiva. El litoral, per les raons que siguin, l´hem deixat perdre. La llista de pobles amb carrers inacabables sense cap encant és llarga. Petites Marbelles i Estepones. L'estructura nacional d´en Sagarra: Hi haurà, salvant els principis / d'esquerres, centres i dretes, /províncies i municipis / i cases de senyoretes.

la marea roja

El blog s'havia encallat amb la derrota d'Itàlia. Finalment Espanya ha guanyat el campionat de manera brillant. Si aquest futbol l'hagués jugat Anglaterra, Holanda o Txèquia els elogis serien els mateixos.

Ja fa algun temps, però, que s'ha acomplert la profecia de Josep Pla de que fins i tot es polititzaria l'aigua mineral. És clar, les celebracions espanyoles arreu del país han espantat a molts: no és el mateix que els alemanys de Mallorca haguessin celebrat la victòria. Així, com que va de política i no de futbol, aquesta victòria deixa mal gust, una mena de marxa de l'ordre d'Orange, en aquest cas, vermella.

No hi ha hagut enfontaments al carrer, som educats i, si tenim mal d'estòmac, de petits ja ens van ensenyar que de casa se surt net, menjat i cagat. En una Catalunya independent aquestes celebracions també s'haurien produït. M'apunto al calbot d'aquest dimarts de la Fundació Catalunya Oberta: febrada roja.

El tron i l'altar

Ahir Ramon Bassas, regidor de Mataró, parlava d'una nova llei orgànica de llibertat religiosa. Bassas enllaça la revista Vida Nueva que publica un article d'un diputat socialista i un altre de Federico Trillo. No trobo cap motiu per canviar la llei actual que, tot s'ha de dir, molesta poc, i això ja és molt en una llei i més si tracta de la llibertat de culte (sic). "Les noves realitats" que tant agrada dir als socialistes, la reelecció de Rouco i la renovació del contracte a Jiménez Losantos garanteix la tensió. A tots els ve de gust jugar el partit de tornada.

Arreu els governants tornen a preocupar-se pel fet religiós, en cas que mai hagin arribat a oblidar-lo. Aquí al Regne Unit hi ha un debat obert amb l'Act of Settlement. Bàsicament aquesta llei del 1700 -potser algú troba que la llei de llibertat religiosa espanyola és vella per ser del 1980- barra el pas als successors al tro del regne que professin la religió catòlica. Les preocupacions de la llei són la jurisdicció universal del Papa, la temença que un sobirà catòlic podria avantposar les recomanacions del Vaticà als interessos del regne i el prejudici que un rei catòlic comportaria la pèrdua de la llibertat civil i religiosa. Més modernament s'adduïa també el conflicte irlandès.

La boda del príncep Felip, nét de la reina, amb Autumn Kelly, que s'ha convertit a l'Església d'Anglaterra per poder tirar endavant el casori, ha reviscolat la qüestió. La música de fons és la conversió al catolicisme de Tony Blair, la probable canonització del cardenal Newman -un anglicà del segle 19 que es convertí a la fe de Roma- i la presència de ministres catòlics al govern de Gordon Brown ara que es torna a parlar d'avortament, avenços en genètica, crisi familiar i pèrdua de valors. Preocupa també la poca assistència dels anglicans als oficis dominicals en front de l'auge catòlic gràcies als immigrants. Definitivament, l'Església d'Anglaterra és una qüestió identitària, tal com ho és a Espanya i probablement a tot arreu.

Scaramuccia president

Divendres el professor de català de la universitat d'aquí m'envià un misstage dient-me que hi havia una festa d'aniversari d'una amiga i si em feia gràcia anar-hi. Hi havia un tal Paul que treballa a l'oficina del diputat del districte, laborista. Va fer una tesi sobre el tardofranquisme -n'hi ha més a fora que a dins. Coneix la traducció de "La Plaça del Diamant", "Nada", "Tiempo de silencio", el llibre sobre Oxford de Javier Marías i el de Guillermo Martínez "Los crímenes de Oxford" que ja ha estat traduït a l'anglès i ara Alex de la Iglesia n'ha fet una pel·lícula

En Paul acaba d'arribar precisament de la ciutat universitària i explica tafaneries de les high tables dels colleges: un lingüista i un professor de filosofia van passar-se 7 hores discutint el cas d'un alumne que està begut, llença les togues al terra i quines probabilitats tindria de tornar-les a penjar al lloc d'abans; un antic assessor financer de Tony Blair que es dedica a empaitar noiets; una hispanista que posa traves als lecturers de català; què hi ha darrera de la conversió al catolicisme de Blair.

Li pregunto per Gordon Brown. Em diu que és un bon gestor però que és d'Edimburg. M'explica que la gent d'allà són molt seriosos, tenen les parpelles caigudes, somriuen poc, la capital escocesa està a l'alçada de Moscou. El primer ministre necessita algú que li ensenyi a riure. Potser ja té aquesta persona però és impossible, la gent d'Edimburg són així.

Li pregunto per David Cameron. -Ara m'entendràs de seguida- em diu. -És el Zapatero britànic, a show-off, un fanfarró. Parla de medi ambient com un aristòcrata. Thatcher era filla de botiguers, era molt més prosaica. Potser notes les diferents maneres de parlar. Cameron concreta molt poc. És greu que ningú sàpiga què pensa, però ho és més que no ho sàpiga ell.

Avui el Times publica una enquesta. No és la època més bona per a Brown. Els laboristes estan 16 punts per sota dels conservadors, els nivells més baixos des de 1983, i només a 10 dels liberals demòcrates, els grans friquis de la illa. Sense fer res ni patir cap atac de talent, Cameron te més probabilitats d'arribar a primer ministre que l'alumne que tombà les togues. Scaramouche, Scaramouche, you will do the fandango!

El mariner estava borratxo

Un capità i un mariner naveguen durant un parell de setmanes. Dos dies abans de tornar a port, el capità anota al quadern de bitàcola: "Anit el mariner estava borratxo". La matinada abans d'atracar, el mariner es lleva primer, veu l'anotació i afegeix a sota "El capità no ho estava". Un cop a terra, el patró del vaixell llegeix el quadern i, naturalment, acomiada el capità. Va entendre que el capità bevia cada nit excepte la que va escriure sobre la borratxera del mariner.

Aquesta és una de les explicacions del què ha passat amb els resultats a Catalunya de les eleccions espanyoles. Els nacionalistes no han sabut comunicar els seus propòsits, han anat donant tombs amb la reforma de l'estaut i els pactes amb els partits estatistes, sense dominar el ritme del pacte i el "plantar cara". No han sabut fer les coses d'una manera entenedora. Poc abans de les eleccions, els socialistes, malgrat les borratxeres de l'AVE i la resta de coses que van passar, anotaren "si tu no hi vas, ells tornen". Pragmàtica lingüística, vot útil, 25 diputats i CiU i ERC amb un pam de nas.

Els pubs, supermercats i bancs d’aquí tenen tríptics i cartells molt visibles que comparen els preus i serveis propis amb els de la competència. Tot i no tractar-se d’una competència negativa, a Catalunya no és usual nomenar els competidors… del món comercial.

La competència negativa està prohibida per la llei general de publicitat d'Espanya tant com l'enganyosa. Tot i que no crec que la publicitat del PSOE hagi estat negativa -tinc més dubtes si és enganyosa- fa molta gràcia que uséssin aquestes pràctiques de comparació per a arribar al poder. Aquesta gent tant primmirada amb la publicitat extrapolítica ocuparà els organismes que fan les lleis i els múltiples consells reguladors.

Ara, el millor lema electoral que he vist mai va ser un de Mario Conde. després de tot el que li va passar a banesto, es va presentar a unes eleccions amb l'slogan "hace falta". Brutal!

Elecció general?

Avui és dia d'eleccions generals a Espanya, un país que no li agrada la llibertat. Si obriu la pàgina 2 del vostre passaport hi trobareu aquesta presentació esgarrifosa que us farà saber què pensa l'estat de vosaltres:

"El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la máxima diligencia en su custodia y utilización y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades españolas en caso de extravío o uso indebido".

Aquest redactat és impresentable sobretot cmparat amb el britànic, una oda que no fou escrita per un funcionari perdonavides i malhumorat:

"Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

Saludo a los emigrantes que nos están viendo

El mes passat vaig anar a veure un amic a Newbury, al sud d'Anglaterra. A prop de l'estació de trens, hi havia una església i cementiri. Com que trigava a arribar, hi vaig fer un passeig i, guaita, vaig veure aquest epitafi del 1742 tant divertit:

Tom Smith is dead, and here he lies,
Nobody laughs and nobody cries;
Where his soul's gone, or how it fares,
Nobody knows and nobody cares.

Això mateix vaig pensar pensar ahir quan llegia uns articulots inlinkables que elogiaven el gran nivell del debat de dilluns al vespre. Rajoy, amb aquella cara de santcrist de Piera -no l'he vist mai, però és una expressió que feia servir l'avi per referir-se als que tenen una fesomia de spectatis de santedat- seria un perfecte encarregat d'una funerària.

Zapatero, el bufanúvols irenista, va saludar els emigrants, diuen. Doncs, moltes gràcies, home. He mirat si encara estava a temps de votar: volia enxampar-lo per si havia al.ludit els emigrants tot ignorant que el vot per correu estava fora de termini. Va anar d'un pèl perquè l'últim dia per sol.licitar-lo acabava, ai las!, el dia 26 de febrer! Llàstima!

"Los artistas, con Zapatero"

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.

Obro l'edició digital de "La Vanguardia" i llegeixo una notícia Simpàtica i sensible: "los artistas, con Zapatero". Si parlem de sociates i artistes, l'anineació està confirmada sense cap novetat a l'onze titular: Serrat, Sabina, Miguel Bosé, Ana Belén, etc.

Fa gràcia aquest encapçalament, oi? "Los artistas, con Zapatero". Podrien haver posat "Algunos artistas, con Zapatero". O en un atac d'exactitud, "los artistas de siempre, con Zapatero". Tot plegat, ja ho veieu, no tinc cap ànim de rebatre el títol d'artista a ningú ni temps ni paciència per enredar la troca i mirar d'entendre què carai entenen ells -els socialistes, els cantants i els de La vanguardia- per art i què n'entenc jo!

Tampoc és que trobi malament que el Grup Godó aposti de valent per un govern del PSOE amb Duran de ministre. Al capdavall no votaré. El cas és que m'he posat poètic tot llegint aquestes grans notícies de rapsodes, poetastres i fins i tot algun poeta (ho dic per en Serrat només, eh?). I en mig de tanta glòria passada i nostàlgia del felipisme més tronat, m'ha vingut al cap las Coplas por la muerte de su padre. No desitjo que es mori el pobre González, el pare generacional d'aquesta colla, el qual que encara omple el Palau sant Jordi. Però ves, aquest progressisme d'oldies goldies getting back s'hi han posat bé avui. Que els aprofiti.

Ben aviat la poligàmia

Avui The Sun publica que el govern britànic donarà ajuts públics per a que als musulmans puguin viure al Regne Unit amb el seu harem. És la seva família -reagrupament familiar- i tindran accés a les prestacions oficials.

No em consta que s'hagi produït aquesta situació a Espanya. Però és possible que ben aviat això passi. Aquesta pot ser una de les contraprestacions que les associacions islàmiques hagin exigit al PSOE i a IU a canvi de demanar obertament el vot per a ells. Els lobbies mai ofereixen suport a canvi de res. Tothom demana alguna cosa a canvi, és la raó d'existir de les associacions. Cal reconèixer que tenen el vent a favor, les anomendades polítiques d'integració i el pluralisme aplanen el camí. És molt difícil que això no sigui realitat els propers quatre anys.

Enmig del debat de models familiars, qui pot negar als polígams pensions de viduïtat, exempcions d'impostos, beneficis de família numerosa i altres ajuts per a tots els membres de la multiparella? El periodista del Sun acota bé la qüestió en l'àmbit públic, ajuts i contraprestacions estatals i no entra en qüestions privades.

Actualment el criteri legal del matrimoni és la no-disciminació i la igualtat de dret de situacions diverses. A diferència del regne Unit, a Espanya, cal modificar la llei civil per procedir després el dret tributari. L'altra via és anar als tribunals i advocar raons culturals i familiars. Suposo, doncs, que no hi haurà cap pega per a encabir aquesta modalitat matrimonial en el nostre sistema jurídic. Amb quina raó de pes un s'hi pot oposar? El nombre de contraents? estaríem davant d'una discriminació de quantitat, tan greu, al meu entendre, com la de gènere. La porta ja és oberta des d'aquesta passada legislatura. El vent del progrés no es pot aturar aquí.

Crec que les associacions islàmiques ho saben bé i, en cas de victòria de Zp, sabran jugar les seves cartes amb un govern amic per aconseguir el canvi legal. Fins i tot és més fàcil l'autorització del model poligàmic que altres engrunes que aconseguiran els partits catalans.

De ben segur que ja hi ha algun doctorand sense tema per a la tesi i amb poques expectatives vitals que està treballant-ho. No `penso perdre'm les tombarelles mentals dels i les feministes de casa nostra.

9 de març, l'erotisme del vot en blanc

“Catalunya decisiva? Catalunya vota en blanc“. Aquest seria un titular contundent i seductor per al dia 10. Aquesta podria ser la resposta catalana a quatre anys de mentides i insults. Ningú podria pactar i menys enganyar a centenars de milers de sobres sense papereta. És un vot audaç, cívic i alliberat, que ja no tem cap partit espanyol.

Aquesta candidatura catalanista es va escampant sense fer soroll, de moment. He rebut algun correu que demana el vot en blanc. Unes persones que tenen la meva consideració ja n'han parlat, Heribert Barrera i Xavier Roig. D'aquí al març la catosfera s'anirà escalfant.

Una filera de camions plens de sacs amb vots en blanc enviats a Espanya tindria a més altres destinataris: les dues palanganes dels socialistes, ERC i IC, que claudiquen; el tripartit i Montilla, que esterilitzen el país. I també CiU, que presenta un candidat l'imaginari del qual és un ministre d'Espanya, no pas de Catalunya, i que no se sap cap a quina porteria xuta.

Sempre he pensat que aquestes opcions eren inútils i que algú ha de defensar el país. També crec però, que de tant en tant s'ha de tirar pel dret. Vist el panorama, amb un Estatut que sortirà amputat del TC, amb un president de la Generalitat que avantposa els interessos socialistes, amb un pacte PP-PSOE que s'albira, tampoc tenim molt poc a perdre. I el vot en blanc és el que em sedueix, de moment.

No els agrada la llibertat

Espanya es un estat potiner. Per saber que pensa l'estat dels drets de les persones nomes cal obrir el passaport i llegir la pagina 2: "El Estado espannol se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la maxima diligencia en su custodia y utilizacion y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades espanolas en caso de extravio o uso indebido".

Aquest redactat es impresentable i demostra que es un estat que no li agrada la llibertat. Sobretot quan ho compares que diu el passaport britanic, aquell que espero tenir un dia mentre el meu pais no sigui lliure: "Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".