Josep M. de Sagarra: les castanyeres i la tradició

Octubre de 1924

A totes les grans i petites ciutats del món, en els indrets més complicats, més antinaturals, en els llocs on la barreja d’asfalt i llamborda, anunci lluminós i tuf de benzina, palesen tots els maldecaps que s’han empescat els homes per entenebrir-se l’existència, s´hi veu, però, una nota de rusticitat, de primitivisme, una nota tranquil.la que evoca la muntanya i la vida camperola, o si més no, una pueril existencia, anterior a aquestes empentes i batzegades actuals.

Aquesta nota tranquil.la la solen donar els venedors ambulants o estàtics de fruites i productes naturals. En les ciutats on el pintoresc arriba a unes proporcions fantàstiques , com per exemple Madrid i Nàpols , aquella mena de comerciants i els clients que gasten, arriben a produir temes absurds com no han estat mai imaginats per cap futurista.

A Barcelona, en el temps estival, tenim aquelles taques verdes i sangonents de la síndria, que lliguen tan bé amb el to fosc dels carrerons, el meló, la figa de coll de dama i també coses apreciables es barregen amb la fugacitat dels tramvies i les façanes de ciment. Però de tot humil comerç de fruites, res té el to i la dignitat i la gràcia de les castanyeres.

De castanyeres n’hi ha en moltes bandes, però com les de Barcelona no en trobareu enlloc.Aquestes bones dones representen d’una manera impertorbable la força de la tradició. La Barcelona vella, la de sant Just i Santa Maria de la Mar, es pot dir que viu pura i intacta, dintre aquests grans mocadors de llana despintada de les castanyeres, i en aquests pisos de roba de sac on reposen les castanyes cuites a punt d’entrar dintre de la paperina.

Ara que s’acosta Tots Sants, ha començat l’humil comerç de les castanyes; quan arriba aquest temps, si passo per un lloc completament modernitzat com la plaça d’Urquinaona, m’entra el dubte i la inquietud de pensar: aquella castanyera que es posa aquí tots els anys, s’haurà mort, i i és viva, ¿s’atrevirà a reprendre el seu negoci, ara que això es va posant cada vegada més dinàmic? Però arriba l’octubre i vénen les primeres boiires, i una tarda beneïda la castanyera encén el seu fanal, munta aquell forn abonyegat, s’aclofa a la cadira com una lloca resignada, i vinga torrar i vendre castanyes com si tal cosa: aquell mateix vestit de fa deu anys, i amb aquells dits, cada vegada més negres, més cremats i més insensibles al foc.

Són la representació viva d’aquella Barcelona de les revoltes i de les tendres festes de barri… Són les dones pintades per en Padró, inconmovibles davant de totes les barricades.

Els seus clients també acostumen a ser personatges d’un altre món. Vells pansits i solitaris que tot el dia passegen arrossegant els peus, i que acaricien dintre les butxaques del seu abric tronat, els deu cèntims de castanyes calentes. Aliment de poc preu, i més nutritiu que les llaminadures cares, aquestes castanyes comprades quan es fa fosc, ens recorden tota la nostra vida de criatures.

I, a més a més, si tenim una mica d’imaginació, veurem que les castanyes torrades, ens evoquen més que altra cosa, aquella densa verdor dels bacs muntanyencs. Les castanyeredes, fresques i brillants a l’estiu, i ara d’un color tèrbol i calent, un color com el de les mares del vi. Silenciosament, esclafant poc a poc entre els queixals aquest fruit fonedís i enfarinat, sentireu poc a poquet, tots els gustos de la muntanya. El record dels espais lliures que són tan lluny del nostre pa de cada dia, record servit d’una manera humil a la vostra imaginació.

I alheshores les castanyeres, sobretot com més velles i escarransides siguin, sobretot si tenen una punta d’aire de bruixa, us semblaran unes misterioses divinitats destronades, primitives divinitats boscanes que s’han de guanyar la vida, vestides amb quatre parracs, lluitant amb l’escepticisme modern, pactant amb l’artifici ciutadà. Serán les portadores inconmovibles del perfum de la selva, cuinat i endolcit pels seus forns miserables, aquests forns als quals només elles saben trobar el punt dolç per a la fruita que couen.


Octubre de 1924,

 

Una fusió entre pimes catalanes

"Per a un nord-americà una bona notícia és arribar a casa i dir «acabo d'unir el meu negoci al de Tal». Per a un català és «acabo d'establir-me pel meu compte»

D'això en diem el rei al cos. Un català, quan treballa sol, és un home d'un rigor mental extraordinari. Però, quan ha de treballar en companyia, els seus síl·logismes són absolutament bàrbars. De monarca visigòtic. Serà, potser, per una falla de la societat com a instrument solidari, serà per la seva situació singular, serà pel que sigui, però la veritat és que no ha sabut trobar la fórmula que uneix, que suma. Jo no he pogut oblidar les primeres lliçons del meu avi, que era comerciant i segurament esperava que jo també ho fos. Alhora que aprenia les quatre regles, m’aclaparava amb consells: «no facis societat amb ningú», «val més sol que mal acompanyat», «si tens socis, et robaran els quartos», i així, com una assignatura més, fins a l’infinit.

Fins que trobem una lògica menys abrupta que la de la solitud, més comunitària, més compatible, patirem.".

Manuel Ibáñez Escofet, "La corda fluixa".

#Pimes PIMEC Formació

Les maresdedéu trobades

En aquest país molt poques vegades s'ha aparegut la Mare de Déu. Som més de les maresdeedéu trobades. Buscades i trobades. Més terrenals. Més de pencar que no pas d'esperar que baixi del cel.

El gallo de Bab Mcnab

   

    La paraula postureo és nova, però l'actitud és tan antiga com el món
    Si el lector visita alguna vez New Salem, verá  una hondonada junto a una estaca, al pie de la pendiente del almacén de Offut, donde trabajaba Lincoln como escribiente. Los Muchachos del Bosquecillo de Clary solían afectuar allí sus riñas de gallos y Lincoln actuaba como árbitro. Durante semanas enteras Bab Mcnab se había estado jactando de un joven gallo capaz de vencer a todos los del distrito de Sangamon. Pero, cuando el animal fue colocado finalmente en el reñidero, le volvió la cola al público y se negó a luchar. Bab, disgustado, lo tomó y lo arrojó a buena altura. El gallo se posó sobre una pila de leña próxima y luego se pavoneó y encarrujó sus plumas y cantó con aire desafiante. 

    -¡Sí, maldito seas! -dijo McNab-. Eres grande en el desfile, pero no vales un comino en una pelea. 
Lincoln decía que el general McClellan le recordaba al gallo de bab Mcnab

Visita a Cafès Gener

El 19 d'agost  vam visitar les instal·lacions de Cafès Gener, a la vila de Cardona, el #Bages. Són el proveïdor de Pastisseria Cardona . Tenen uns equips de primer nivell combinats amb la dedicació i l'amor de l'empresa familiar. Gràcies per l'hospitalitat 

Agència de Desenvolupament Local de Solsona i Cardona



Escola rural de Freixinet

 


El bressol dels somnis del futur

Un campanar de paret

campanar de mossèn Tronxo. Convoca a la pregària, adverteix els perills, anuncia les celebracions i honora els difunts. Actualment també espanta els pixapins. 


Michel de Montaigne

Cuando alzamos el brazo para golpear, nos duele si damos el golpe en vago; y para que una vista sea placentera no ha de perderse en las vaguedades del aire, sino que debe hallarse a razonable distancia y sobre sólido.  Asimismo parece que el alma excitada y conmovida se extravía en sí misma si no se le da a qué aferrarse, y por ello es menester proporcionarle objeto a que se prenda y por el que obre.  Dice Plutarco, respecto a quienes se aficionan a monos o gozquecillos, que la parte amorosa que hay en nuestra alma, a falta de legítimo prendamiento, se forja uno falso y frívolo por no hallarse vacía. Vemos también que el alma, en sus pasiones, se erige temas falsos y fantásticos, incluso contra su propia creencia, antes que carecer de cosa en qué ocuparse.

 "De cómo el alma pone sus pasiones en objetos falsos cuando le faltan los verdaderos", Michel de Montaigne 

Josep M. de Sagarra: les castanyeres i la tradició

Octubre de 1924 A totes les grans i petites ciutats del món, en els indrets més complicats, més antinaturals, en els llocs on la barreja d’...