SENSE FIRAIRES NO HI HA FIRA

Article publicat al Viu Molins

https://viumolinsderei.com/2026/02/02/sense-firaires-no-hi-ha-fira/

Les dates rodones agraden i tenen un valor simbòlic. Hi havia expectació per com seria el Pregó de la 175ena Fira de la Candelera. 

Ara que ja ha passat la Fira és un nom moment per fer balanç i no em va agradar com es va pensar l'acte. El millor va ser el pregoner, l'estimat Jordi Hurtado. Va oferir un viatge en el temps. Va fer un Pregó on va combinar les experiències personals amb l'evolució de Molins de Rei i el context mundial i unes aclucades d'ull còmplices de l'actualitat. Gràcies a la seva professionalitat i la dicció proverbial va ser fàcilment imaginable l'itinerari històric de la Fira. Va connectar amb el públic amb el seu savoir faire. 

A banda del Pregó, va ser un acte descompensat perquè les absències van ser clamoroses. Ras i curt, no hi ha Fira sense firaires. Per a tal ocasió hauria estat molt representatiu homenatjar els paradistes més antics de cada sector. No va pujar a l'escenari cap pagès, cap restaurador, cap elaborador de vi, cap botiguer, cap artesà, cap firaire. O els molinencs de més anys. O la Fira en femení. O el paradista més jove, o un molinenc emprenedor. No ho sé, algú que dissabte i diumenge estigués en una parada. 

Shan fet reconeixements al cap de setmana de la Fira, però el punt de partida, la posada en escena va ser una decepció. A canvi vam tenir un excés d'intervencions polítiques. Apuntem: la presentació deguda del sr. Regidor de Fira que no vaig poder sentir perquè a les 8 tot just sortia de la botiga i encara no puc fer sprints; la salutació de la senyora Regidora de Sant Boi, la qual és la que menys culpa té de l'empatx que vam agafar. I el discurs del sr Alcalde, el qual, tot s'ha de dir, va estar molt bé amb les referències als molinencs visionaris de 1851 que van apostar per fer una Fira en vistes a l'arribada del tren a Molins de Rei. 

Passaven els minuts i encara no havíem perdut l'esperança de veure un firaire a l'escenari. Però, com si fos un gol encaixat a l'últim quart d'hora, ja vam veure que això no ho remuntaríem. M'explico. Per a tal insigne ocasió hom va decidir homenatjar els alcaldes i regidors de Fira des de 1979. Aquest reconeixement podia entrar bé a primera vista, però no era l'ocasió. No perquè els "ex" no ho mereixin, sinó sobretot perquè la Fira, sortosament, és molt més que un acte polític. Si arriben a parlar i a explicar l'any que van saltar els ploms o quan algú va robar unes botifarres, m'aixeco i me'n emporto les coques! Ah, i tot va acabar de grinyolar amb la foto final dels grups municipals. Suposo que no eren conscients de la foto de la vergonyeta. Quina foto de Pregó de Fira sense firaires!

Una sobrerepresentació política. Va doldre aquest desequilibri. La direcció política i institucional és bàsica en esdeveniments d'aquestes característiques, però tampoc ens passem, perquè en el pitjor dels casos podria haver-hi Fira sense regidors però no sense firaires. I aquests no van ser convocats. 

Aquest article no és cap exercici d’antipolítica. Prou maldecaps comporta la política municipal com per menysprear als qui han dedicat i dediquen tant de temps professional i familiar al bé comú. 

Com que tampoc sóc un fanàtic de les xifres rodones cada any és una bona ocasió per fer pujar a l'escenari del Foment als protagonistes i escoltar experiències i anhels dels que cada munten la parada. Seguint amb el símil futbolístic, al temps afegit acostumen a passar coses: el comerç va marcar un gol amb la coca de la Candelera. Tal com se sol dir, va ser el gol del coix. 

La flama de la Candelera

*Article publicat al TotMolins 

Salvador Dalí deia que el centre de l'univers és l'estació de Perpinyà. A Molins de Rei som en temps de Fira de la Candelera i aquests dies la vila manlleva el focus de gravetat còsmica. La Fira té un caràcter universal, amb gent procedent de molts llocs. Fins i tot es pot sostenir amb total seriositat la presència d’éssers extraterrestres durant el primer cap de setmana de febrer a Molins de Rei. 

Si la Fira és universal però, és sobretot perquè les seves arrels són centenàries. Diu el poeta que la tradició no és l’adoració de les cendres, sino la transmissió del foc. Potser algun gurú setciències dirà quin sentit pot tenir fer una Fira d’aquestes característiques a la nostra època quan seria senzill trobar aquells productes en qualsevol època de l’any. Seria una pregunta objectivament racional, però que no entén quina és l'ànima de la Fira i el que s’ha viscut de generació en generació. D’això tracta la tradició, és aquest sentit de pertinença que sentim però que no sabem ben bé com explicar. És aquell sentit de comunitat que fa saltar pels aires els algoritmes de les xarxes socials i que hem viscut sense que algú ens ho hagi hagut d’explicar. 

Si la capital del Rosselló era una font de visions cosmogòniques per a Dalí, la Candelera ha estat punt de trobada de fabricants, botiguers, artesans i menestrals. La Candelera és font de projectes econòmics. Al meu avi corberenc li agradava contar que el forn giratori, que encara es fa servir a l’obrador de Corbera, l’havia encarregat a la Fira del 1968. Imaginem el rodatge de l’esdeveniment: un constructor de forns de pa decideix fer promoció a la Candelera. Pensem que un forn per a pastisseries no és un producte de gran consum i la Candelera tampoc és una Fira d’especialitat. Però tot i així l’empresa lloga un parada perquè creu que hi haurà forners interessats; i, d'altra banda, un forner de Corbera sap que hi trobarà aquesta empresa i potser alguna altra del sector. L’exemple ens serveix per explicar la importància econòmica i comunitària que sempre han tingut les Fires quan no hi havia tants mitjans per a la comunicació. És molt curiós que a la Fira actual no hi trobarem aquells constructors de forns, però sí forners artesans que es dediquen a anar a fires. Les voltes que dóna la vida.

La Fira s’inicia amb un Pregó al Foment. Crec que ja és hora que l’amic Pancraç Farell sigui Pregoner de la Candelera. És conegut popularment com "El Senyor Corrúpies" i té la parada al carrer de Baix davant de casa. És el mestre artesà miniaturista que amaga el secret ancestral que avalua la conducta i el comportament de les persones a partir d'un tros d'argila. Les corrúpies són una tradició mediterrània desconeguda i antiga que ha recuperat parlant amb la gent gran. Estaria molt bé que exposés com ha treballat i estudiat aquesta antiga tradició per a que no es perdés. I també seria molt suggerent que ens expliqués com veu la Fira i Molins de Rei des de la seva parada i amb la seva experiència. Necessitem testimonis d’autenticitat i ara mateix no se m’acudeix ningú que hagi parlat amb tanta gent, els hagi mirat als ulls i agafat de les mans.

Algú dirà que potser no és prou mèrit les cues que s’hi fan per conèixer la corrúpia personal. Ara, si anhelem que el món giri més rodó a Perpinyà, a Molins de Rei i a tot l’univers cal llegir i rellegir la frase meravellosa que hi té penjada: Estimar als pares, honorar als avis, respectar als mestres.

Cinquanta lires per al sotscap d'estació

 El meu tren cap a Suïssa i París no sortia fins a les 5 de la tarda, però a les 2 jo ja era a l'estació per tal de facturar el meu equipatge que tenia a la consigna. En anar a retirar-lo començaren les dificultats, fins que el meu fachino va dirme: "Si no doneu cinquanta lires al sots-director de l'estació, no en sortirem". Vaig dir-li que l'anés a avisar. Va comparèixer amb solemne levita engalonada que li arribava fins als peus i va demanar-me que li ensenyés el meu bagul i a quina hora sortia el meu tren. En dir-li que a les 5, em mirà seriosament i va dir-me: "El vostre bagul no sortirà fins a dos quarts de sis". Vaig allargar-li les cinquanta lires i donà l'ordre que em fos lliurat de seguida. Aquest detall acabà de conformar-me que el triomf del feixisme era inevitable.

Francesc Cambó, Memòries (1876-1936)

Visca el Nadal

Article publicat al Tot Molins, desembre de 2925

El primer Nadal de la història va ser molt problemàtic i sense comoditats: uns pastors que guardaven el ramat van rebre l’anunci d’un àngel que deia que el Messies esperat durant tantes generacions havia nascut a Betlem: «Trobareu un infant en una menjadora». Un estol dels exèrcits celestials va cantar el naixement d’un infant. Van trontollar moltes coses a Betlem. Va haver-hi recels polítics, actituds inhòspites, la visita inusitada d’uns mags d'orient i l’immediat exili de la família. Un prodigi increïble.

Les festes de Nadal són una gran energia inspiradora. Totes les expressions artístiques excel·leixen quan les interpreten. La cultura popular nadalenca va néixer i desenvolupar-se a les masies, als mercats i a dins i fora de les catedrals. El patrimoni gastronòmic és inacabable: necessitem els xarcuters i ells ens necessiten, sobretot aquest Nadal. La creativitat dels escriptors ha aportat novel·les, obres de teatre i poesia: a cal fuster hi ha novetat. Tenim la música clàssica i els top hit de les ràdios, Adeste fideles i les nadales gamberres. Tenim tot el cinema. I és Nadal a una escola rural i alhora a la Cinquena Avinguda. La humanitat és una taula ben llarga on seuen els Pastorets, els organitzadors d’actes solidaris, els artesans de figures de pessebre, el dimoni escuat, el Tió, Mr. Scrooge; fem-hi lloc als pastissers, als pessebres vivents, a les cantades corals, al metge de guàrdia que percep per un instant la brillantor mai vista d’una estrella, als que encara escriuen postals, a les àvies amb receptes tan antigues, als que reciten el vers dalt de la cadira, al monument al rabadà de Corbera, als que desafinem, als de la Comissió de Reis de cada poble i a un etcètera infinit.

La força irresistible del Nadal és la llum i l’esperança. Sense aquests components, el Nadal ens cau a terra, només hi veiem voràgine de despesa i ganes que arribi el 7 de gener. Què és el que hem d’esperar? L’altre dia, Àngels Camós, directora de Càritas Girona, deia unes paraules de gran intel·ligència espiritual: per Nadal, més que regalar objectes, podem compartir temps, escolta i proximitat. Són aquests gestos els que fan créixer la solidaritat i l’esperança a la nostra comunitat. També proposa celebrar la vida amb gratitud, posar les persones al centre i renovar els vincles. Bellíssim.

Un amic em preguntava si aquest any tindria ganes de celebrar el Nadal. Fa pocs dies hem perdut la mare i hem passat tot el periple hospitalari. Sento, però, que algú em sosté. Tinc el suport incondicional de la meva esposa, veig l’alegria dels meus fills preparant el Nadal a casa i a l’escola, i se’m passen tots els mals. G. K. Chesterton deia amb molt bon humor que un home ordinari i una dona ordinària amb uns fills ordinaris formen una cosa extraordinària: una família. A casa tenim moltes pegues, a part de les que no veiem, però el que sí que es percep és que en totes les tribulacions i mals moments, la família fa de xarxa i la pau interior de Betlem t'inspira allò que l'Àngel va dir als pastors: no tingueu por. I tant que celebrarem el Nadal!

Bon Nadal a tothom!

l'odi

Quin efecte va causar la publicació de "La cabana de l'oncle Tom?
@DaleCarnegie ho explica a" Lincoln the unknown".

-  Harriet Beecher Stowe era l'esposa d'un professor de teologia i va escriure una novel·la abolicionista en un cop de geni ple d'emoció.

-Va teatralitzar les tragèdies de l'esclavitud amb exageracions. Va commoure milions de lectors.

-Lincoln la va anomenar la petita dona que havia causat una gran guerra.

-Quin va ser el resultat d'aquella campanya tan ben intencionada, però fanatitzada dels abolicionistes?

-Va convèncer els ciutadans del Sud de que estaven equivocats?

-Va tenir l'efecte contrari: l'odi va engendrar més odi.

Camí de sirga

«La població havia viscut prop d'un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adquirit igual que una pell d'ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina. A la fi, però, com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra: l'antiga, decrèpita, entranyable i sovint maleïda baluerna va eixir, ocre i negra de la nit». 

"Camí de sirga", Jesús Moncada

La Magrana

Saps per què el Tortell de Reis és rodó?

 Saps per què el el Tortell de Reis és rodó?

Primer de tot perquè fa colla i ajunta. Tant se val on comença o on acaba el grup. També perquè ens recorda la corona reial i la seva forma cíclica fa que els adults tornem a ser infants en aquesta nit màgica. I també, sobretot, perquè és la millor manera que té el pastisser per amagar-hi la fava i la figureta.