EL MARADONA DEL POBLE

EL MARADONA DEL POBLE 
Havia estat encantador, el guapo i el pinxo del poble. Pare de dues nenes de mare diferent, les dones solteres i sobretot les que no ho eren sospiraven per ell. Tenia un Porsche desballestat que calia engegar-lo baixada avall. 

 A la vegada era un manetes. Sabia enguixar, pintar, la feina de fuster, manyà, tots, tots els oficis. Era el capità de la comissió de Reis. Les carrosses quedaven impecables. Si el grup de teatre necessitava un decorat especial, podien comptar amb ell. Fins i tot el capellà li demanava que fés el pessebre d'amagatotis de les escandalitzades beates de la parròquia. 

Invertia els guanys al bar. Cada nit de Nadal, emocionat, borratxo i penedit, anava a la casa de les filles a omplir-les de petons i regals. Plorava i demanava clemència i jurava un canvi de vida que durava precisament de Nadal a sant Esteve.

 Una veu recorria el poble: "ai, aquest xicot, si no fos tant... s'hauria guanyat molt bé la vida, amb les mans i l'enginy que té!" Doncs miri, tieta, a les persones les hem d'agafar com un tot. Si no fos per ell, de què hauríeu parlat durant tots aquests anys?

Qui són els Reis explicat a la meva filla

Diumenge a la tarda la meva filla em va preguntar si els Reis d'Orient són els pares. És la primera gran pregunta d'un infant fruit, en aquest cas, d'una tafaneria del pati de l'escola. Portava alguna setmana pensant que havia d'arribar el dia de la pregunta i no sabia com reaccinaríem tots plegats i tampoc tenia del tot preparada la resposta, però sí que tenia algunes intuicions. 

La meva resposta immediata va ser que els Reis no són els pares i vaig començar a repassar el relat de Mateu. Primer de tot vam observar que els tres savis són de races diferents, és a dir, són la humanitat. Ells van veure una estrella al cel. És important trobar la nostra estrella en aquesta vida. Una causa més important que nosaltres, inaccessible, però que ens guia, dóna ritme i et fa saber perquè vius i lluites. 

Pel camí van trobar entrebancs. En aquest cas, Herodes. Pel camí sempre ens trobarem dificultats i males companyies. No cal abandonar l'estrella ni el nostre destí, hem de ser capaços de superar-lo i seguir endavant.

Un cop arribats al destí del viatge, els savis van portarr ofrenes. Per tant, l'important no és el que reps, sinó el que ofereixes. L'Establia és la vida, l'eternitat. Què oferim nosaltres al món, a la vida. 

Tornant a la pregunta inicial. Els Reis són els pares? Els Reis som tots, els pares, els fills, tota la humanitat.Què oferim al món i a la vida. Oferint, trobarem màgia, il·lusió, els maldecaps i sorpresa Els savis d'Orient van portar presents i van rebre molt més del què podien esperar. Creure en els Reis és creure en nosaltres mateixos. 

Va ser una conversa important, potser la primera conversa de temes seriosos amb ella. I va ser molt emocionant i al final em va dir què esperava encara amb més ganes l'arribada dels Reis.

La Rambla que vindrà

Els digitals van plens dels efectes de la COVID sobre la Rambla. Sense la pandèmia, les notícies de l'agost parlarien de la turismefòbia, que som un país de cambrers, dels productes extraterritorials que s'hi ofereixen, del model de ciutat, de la desconexió entre aquest passeig i el pais, etc.

El fet és que actualment la Rambla és buida i encara és aviat per saber com serà després de la COVID, és a dir, com serà el món un cop haurem superat la pandèmia. La Rambla és el món, el món és la Rambla. Això ho explica molt bé Enric Vila al llibre "Breu història de la Rambla". Es diu que a l'agost hi ha més temps per llegir i els amics, els diaris, les ràdios recomanen llibres. Jo recomano aquest.  Vila hi transcriu el fragment de les memòries de Barack Obama a Barcelona:

"A les seves memòries, el president dels Estats Units, Barack Obama, també parla del passeig. Obama va venir a Europa buscant-se a si mateix i, esclar, algú que es busca a si mateix no pot deixar de passar per Barcelona. Quan va arribar a la ciutat, l'acompanyava un desconegut que se li havia enganxat durant el viatge. <<com es deia aquell home? No ho sabria dir, només sé que estava famolenc i que era lluny de casa; era un de tants fills de les excolònies -algerians, antillans,, pakistanesos- que travessava les barricades dels seus antics amos, mirant d'organitzar la seva invasió esparracada i atzarosa.>> Obama explica que tot anant cap a la Rambla es va sentir com si conegués aquell home perfectament, <<com si venint de dos extrems oposats de la terra, tots dos estiguéssim fent el mateix viatge>>. És a dir, que abans de trepitjar el passeig el mite ja l'havia seduït. La Rambla com si fos Roma o la Meca".

Sabem com és la Rambla durant la pandèmia, una escenificació del parèntesi de la globalització, de la llibertat condicional en la que viu el planeta, una pausa de la llibertat, de la brutal crisi ecònomica, una metàfora del canvi de model que arribarà sí o sí, un nou paradigma no escollit. No sabem com serà, si tornarà a ser un emplaçament turístic, si serà comercial, artístic, cultural, una àgora mundial. El geni barceloní sempre s'hi ha adaptat. La Rambla sempre serà el mirall dee la quotidianitat i no valdrà dir "ja no és el que era". Mai ha estat el que era. Ah, i per saber com ha estat la Rambla en les diferents èpoques compreu i llegiu el llibre d'Enric Vila.


MOSQUES I MOSQUITS


     La natura
diligent ens procura
     una bèstia
per a cada molèstia.

       Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
       hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
@pere_quart

La llei de l'antiga marina

Segon viatge

1922

Per la primavera de l'any  1922, no recordo bé si el mes d'abril o maig, el "Catalònia", ja completament agençat, reposava sota el pont Alexandre, a tocar de la Plaça de la Concòrdia. Allí el vaig prendre amb alguns amics per assajar-lo en un viatge de riu, car jo tenia el propòsit de dur el "yacht" al Mediterrani, sense donar la volta a la Península Ibèrica i passant per rius i canals a través de França.

Vaig decidir anar pel Sena a Deauville.

En aquest viatge vaig poder apreciar com la navegació per riu és menys interessant que la de mar i com el pas constant de les escluses el torna pesat i monòton. Tant fou així que, després de passar uns pocs dies a Deauville, i tornar amb el vaixell fins a Le Havre, vaig decidir prendre el tren fins a París, mentre el "Catalònia" tornava amb els mariners al pont Alexandre.

Acabat el primer viatge, jo havia acomiadat la tripulació alemanya que m'havia reclutat el capità, un veritable llop de mar, que en dies brillants d'Alemanya comandava un transatlàntic i que, ara, després de la caiguda, havia romàs sense col·locació i en aquell ambient de pessimisme que regnava al seu País durant un parell d'anys després de la desfeta de 1918, va considerar una immensa sort per a ell de poder pujar al pont d'una embarcació, endossar-se l'uniforme de marí i comandar encara que fos un barquet tan modest com el "Catalònia". Molts anys després vaig llegir el seu nom junt a una gesta heroica: comandava ell un transatlàntic que va tocar una roca prop de terra; el vaixell s'anà enfonsant; tot el passatge pogué salvar-se; igualment es salvà la tripulació, i damunt del buc no hi quedà més que ell, el capità. Des de terra el cridava tothom perquè es salvés, però ell, vell marí, anava a complir una terrible llei de la vella marina teutònica que, navegant amb mi, m'havia explicat més d'una vegada: el capità ha de morir amb el vaixell; quan el capità torna a terra sense el vaixell, queda deshonrat per sempre. I així, l'antic capità del "Catalònia" va morir frec a frec de terra, enfonsant-se amb el vaixell que comandava".

Francesc Cambó
"Memòries"


Diumenge, 18 de juliol de 1936. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

14 de juliol

"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuelven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses. Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina."
Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser": 

El passat que torna

Winston Churchill, Cristòfol Colom, Fra Juníper Serra, Miguel de Cervantes. Insospitadament aquests han estat uns protagonistes de les conseqüencies que ha portat l'assassinat de George Floyd. Un revisionisme històric. El racisme torna a treure el cap als mitjans de comunicació amb un enfocament erroni. 

Cada generació té dret a llegir la història amb els seus prismàtics i els seus microscopis. I amb els nostrtes prejudicis, dels quals cap generació se'n salva. Chesterton deia que la perspectiva és una visió còmica de la realitat.

Qui més m'ha agradat com ha tractat aquesta dèria revisionista és Lluís Foix al seu article La historia revisitada

No se trata de juzgar el pasado con la mirada del presente, sino de abrir el campo de los matices, las valoraciones que resisten el paso de los siglos, el contextualizar sin olvidar las circunstancias de cada momento.

 

La font del carrer de l'avellana

La nit de sant Joan té un misteri ple de vitalitat, càlid i màgic. Totes les civilitzacions han celebrat l’arribada del solstici d’estiu i en totes elles el foc és un element comú. Les tradicions del foc són presents a tot Europa, des d’Irlanda fins a Rússia, de Noruega fins a Grècia. 

La flama del Canigó que passarà per tants pobles  n’és un gran exemple. La nit de sant Joan és procliu a la màgia. El foc, l’aigua i les herbes remeieres adquireixen propietats curatives. La llegenda diu que les sirenes estrenen les seves noves melodies enciseres. Durant segles es deia que les donzelles que es mullessin la cabellera a la font del carrer de l’Avellana de Barcelona tindrien garantit el casori en l’any proper. Tot i que aquest carrer de la Barcelona vella va desaparèixer amb la reforma urbanística de principis de segle XX, la màgia mai desapareix, és una energia que es transforma. I ves, l'estat d'alarma ha desaparegut, esperem que per sempre més, a la vigília de la revetlla de Sant Joan  I que cadascú trobi la seva font de l'avellana.

La ciudad antigua. Fustel de Coulanges

Afortunadamente, el pasado no muere nunca del todo para el hombre. El hombre, es cierto, puede olvidarlo, pero continúa albergándole en su interior. Pues el hombre, tal como se ofrece en cada época, es el producto y el resumen de todas las épocas anteriores. Si penetra en su alma, puede hallar de nuevo y distinguir estas distintas épocas según lo que cada una de ellas dejó en él. 

La ciudad antigua 
Fustel de Coulanges

Longfellow El Salmo de la Vida

No me digas lamentándote,
¡la vida no es más que un sueño vano!
Puesto que muerta está el alma que dormita
y las cosas no son lo que parecen.

¡La vida es real!, ¡la vida es grave!
Y la tumba no es su meta.
Polvo eres y en polvo te convertirás,
no se refería al alma.

Ni el goce, ni el pesar
son a la postre nuestro destino;
es actuar para que cada amanecer
nos lleve más lejos que hoy.

El tiempo es breve y el arte es largo
y nuestros corazones, aunque bravos y valerosos,
todavía, al igual que tambores sordos,
tocan marchas fúnebres hacia la sepultura.

En el extenso campo de batalla de este mundo,
en el campamento de la vida,
¡no seas como buey mudo aguijado!
¡sino héroe en el conflicto!

¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.

¡Desconfía del futuro por agradable que sea!
Deja que el pasado muerto entierre a sus muertos.
¡Actúa, actúa en el vivo presente
el corazón firme y Dios guiándote!
Las vidas de los grandes hombres nos recuerdan
que podemos sublimar las nuestras,
y al partir tras de sí dejan
sus huellas en las arenas del tiempo.

Huellas por las que quizás otro que navegue
por el solemne océano de la vida,
un hermano náufrago desolado,
al verlas, vuelva a recobrar la esperanza.

En pie y manos a la obra,
con ánimo para afrontar cualquier destino.
Logrando y persistiendo,
aprendiendo así a trabajar y a esperar. "

Muchas vidas, muchos maestros. Brian Weis

He tenido varios pacientes que pasaron por experiencias cercanas a la muerte. El relato más interesante fue el de un próspero comerciante sudamericano, con quien mantuve varias sesiones de psicoterapia normal, unos dos años después de acabar con el tratamiento de Catherine. Jacob había perdido la conciencia al ser atropellado por una motocicleta; eso ocurrió en Holanda, en 1975, cuando él tenía treinta y pocos años. Recuerda haber flotado por encima del cuerpo, contemplando la escena del accidente, viendo la ambulancia, el médico que le atendía las heridas, la muchedumbre de curiosos, cada vez mayor. Luego cobró conciencia de una luz dorada, en la distancia; al acercarse a ella, vio a un monje vestido con un hábito pardo. Ese monje dijo a Jacob que aún no era tiempo de morir, que debía regresar a su cuerpo. Él sintió la sabiduría y el poder del religioso, quien también le relató varios acontecimientos futuros que ocurrirían en la vida de Jacob; todos se produjeron. Jacob volvió rápidamente a su cuerpo, que ya estaba en la cama de hospital; recobró la conciencia y, por primera vez, experimentó un intensísimo dolor.
En 1980, mientras viajaba por Israel, Jacob (que es judío) visitó la Cueva de los Patriarcas, en Hebrón, sitio tan sagrado para los judíos como para los musulmanes. Tras la experiencia vivida en Holanda, se había vuelto más religioso y rezaba con frecuencia. Al ver la mezquita cercana, se sentó a rezar con los musulmanes presentes. Al cabo de un rato se levantó para marcharse. Un anciano musulmán se le acercó para decirle:"usted es diferente de los otros. —El anciano hizo una pausa y lo miró con atención antes de continuar—: Usted ha visto al monje. No olvide lo que él le dijo".
Cinco años después del accidente, a miles de kilómetros de distancia, un anciano conocía el encuentro de Jacob con el monje, algo que había ocurrido mientras él estaba desmayado. 

"Muchas vidas, muchos maestros"
Brian Weis

Economia circular

Sort en tenim, de les cooperatives!

Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència "Economia circular, la conversió del residu en recurs" de la @firacandelera.

M'ha impressionat la missió i l'energia dels convidats:  Jordi Mayals de l'Estoc, Kike Sebastià de La Segona Volta i Bruno López de Menjar d'Hort.

Una cooperativa i un comerç tenen moltes coses en comú. Tant se val la forma jurídica. Ambdós som proximitat i una funció social.

Han explicat com s'organitzen, els seus reptes,, els seus èxits i la seva experiència. Mels hauria endut a sopar i anar-los omplint la copa per fer-los xerrar.

Amb aquesta gent hem de seguir parlant. Als que no hagueu pogut venir el proper cap de setmana els trobareu a la carpa de la Fira al Terraplè a prop del carrer del Molí.

Els tres reis d'Orient

Els ambaixadors de la pau
entre la neu avancen,
venen de tots els indrets del món
amb una flama encesa d'esperança.

L'estel de la llibertat ara els fa de guia.
És pedregós el camí assenyalat,
no hi ha dreceres fins l'Establia.

Hi ha un missatge de pau en ses beaces
que trenca les barreres del cor.
No hi ha diferència de races en el camí cap a l'Amor.

D'Orient ens ve un crit
d'unes nacions germanes
que demana solidaritat
amb les injustícies humanes.

Donem la mà, obrim la porta
al germà veí.
No hi ha camins cap a la pau,
la pau és el camí.

Desembre de 1997

La tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora.

 Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Marga...