Unidad de ladrillo en lo litoral

Fa un temps l`amic Mark Stroud es trobava al Garraf. Un client del bar on s`estava es queixà obertament de la destrucció del litoral. Ell es féu càrrec de la situació i encabat va preguntar qui havia construït aquella línia de cases que va de Cadaqués fins a Múrcia sense quasi interrupció.

Els anglesos entenen perfectament que les coses que s´estimen s'han de cuidar. El mateix Mark em deia que el somni de tot anglès és tenir un castell, una fita que naturalment no tots podem assolir. però que forma part de l`imaginari. A qualsevol època de l´any trobes gent que cada dissabte al matí feineja al jardí de l'entrada de casa. Són feliços passejant al bosc amb un termo de te i unes galetes horribles que anomenen sconnes. Un cop finalitzada l´excursió, entren al seu pub local i, extasiats, frueixen explicant com ha anat el dia. Aquest imaginari, en un pla social, porta la constitució de la National Trust, una fundació que rep donacions i herències i compra prats i boscos, sobretot al comtat de Devon i la Cornuàlia.

No és fàcil conservar les coses. Es diu que hi ha arquitectes catalans molt bons.Però som un desastre en urbanisme i gestionant el territori. Els nostres pobles són amorfs i mal construïts. Els carrers i voreres tenen amplades diferents sense solta ni volta, les cases no estan alineades i tenen alçades diverses. Els espais estan mal delimitats. Per a fer un bon urbanisme cal una bona organització administrativa i que els habitants no siguin grollers, vull dir que tinguin bon gust i una sensibilitat col.lectiva. El litoral, per les raons que siguin, l´hem deixat perdre. La llista de pobles amb carrers inacabables sense cap encant és llarga. Petites Marbelles i Estepones. L'estructura nacional d´en Sagarra: Hi haurà, salvant els principis / d'esquerres, centres i dretes, /províncies i municipis / i cases de senyoretes.

Glory hunters

Un glory hunter és un aficionat al futbol que canvia d'equip segons l'època, la popularitat i els resultats. Tot i que La Premier League i la Lliga dels Campions són uns grans fenòmens mediàtics que estenen aquesta pràctica, a Anglaterra no ha minvat el suport als equips petits de la Premier o als de divisions inferiors. L'Exeter City juga a una divisió semblant a la del Barça B i, malgrat això, l'estadi s'omple.

Aquests dies d'Eurocopa tot el país és un glory hunter. Anglaterra no s'ha classificat per jugar l'Eurocopa. La BBC i la ITV tenen els drets de retransmissió. Per a que l'interès no minvi, als anuncis corporatius surten jugadors de la premier (Cristiano Ronaldo, Cesc Fàbregas o Peter Cech) vestint les samarretes dels seus equips, no les de la selecció. També surten aficionats anglesos als que se'ls pregunta quina selecció animaran. Espanya els agrada.

També sóc un glory hunter, m'encantaria veure el meu país jugant l'Eurocopa i també m'encantaria que Xavi, Puyol i Capdevila no se'ls fes incòmoda la recerca de la glòria.

El tron i l'altar

Ahir Ramon Bassas, regidor de Mataró, parlava d'una nova llei orgànica de llibertat religiosa. Bassas enllaça la revista Vida Nueva que publica un article d'un diputat socialista i un altre de Federico Trillo. No trobo cap motiu per canviar la llei actual que, tot s'ha de dir, molesta poc, i això ja és molt en una llei i més si tracta de la llibertat de culte (sic). "Les noves realitats" que tant agrada dir als socialistes, la reelecció de Rouco i la renovació del contracte a Jiménez Losantos garanteix la tensió. A tots els ve de gust jugar el partit de tornada.

Arreu els governants tornen a preocupar-se pel fet religiós, en cas que mai hagin arribat a oblidar-lo. Aquí al Regne Unit hi ha un debat obert amb l'Act of Settlement. Bàsicament aquesta llei del 1700 -potser algú troba que la llei de llibertat religiosa espanyola és vella per ser del 1980- barra el pas als successors al tro del regne que professin la religió catòlica. Les preocupacions de la llei són la jurisdicció universal del Papa, la temença que un sobirà catòlic podria avantposar les recomanacions del Vaticà als interessos del regne i el prejudici que un rei catòlic comportaria la pèrdua de la llibertat civil i religiosa. Més modernament s'adduïa també el conflicte irlandès.

La boda del príncep Felip, nét de la reina, amb Autumn Kelly, que s'ha convertit a l'Església d'Anglaterra per poder tirar endavant el casori, ha reviscolat la qüestió. La música de fons és la conversió al catolicisme de Tony Blair, la probable canonització del cardenal Newman -un anglicà del segle 19 que es convertí a la fe de Roma- i la presència de ministres catòlics al govern de Gordon Brown ara que es torna a parlar d'avortament, avenços en genètica, crisi familiar i pèrdua de valors. Preocupa també la poca assistència dels anglicans als oficis dominicals en front de l'auge catòlic gràcies als immigrants. Definitivament, l'Església d'Anglaterra és una qüestió identitària, tal com ho és a Espanya i probablement a tot arreu.

Mònica Terribas

Mònica Terribas ha estat nomenada directora de TV3. Espero que pugui fer bé la seva feina, que no es cremi ni la vulguin cremar, que la propera vegada que se li presenti una oportunitat no es vulgui esborrar com ja ha passat amb alguns personatges amb talent. Per desgràcia, sovint només aspiren a alguns càrrecs públics els que no tenen res per perdre i no pas els que tenen més a aportar.

Quan vivia a Catalunya mirava "la nit al dia" i m'agradava. Recorda el "Newsnight" (blog) de la BBC2 de dos quarts d'11 del vespre. Jeremy Paxman és el referent. Ell és un periodista de veu ronca i radiofònica, té el posat un pèl afectat dels periodistes de les pel·lícules americanes dels 60. A Catalunya es diria el clàssic "ja s'ho té cregut i se li han pujat els fums" que gastem quan ja ha passat la novetat i no aguantem l'èxit sostingut.

Espero que Mònica Terribas tingui molta, molta sort. Dic que l'han nomenada perquè ningú sap quins criteris es segueixen per a ser director de TV3 ni qui pot ser-ho. És segur que l'opacitat n'és un d'ells. Per aquest camí medieval de quotes gremials arribarà un dia que els partits polítics deixaran de pressionar TV3, no per un atac de meritocràcia sino perquè ja ningú la mirarà i tan se valdrà fer pressió.

El camí cap a Downing Street

Han estat 1456 consellers en total, uns molt bons resultats al nord del país on els laboristes sempre han estat forts, un 44% dels vots i els laboristes que han quedat tercers. La victòria de Boris a Londres és bàsica.

Avui els diaris fuetegen Brown. David Cameron té una gran oportunitat de prendre la iniciativa política. És la fi d'una era i s'aclareix el camí del retorn dels tories al govern. Durant el segle 20 hi ha hagut 11 presidents tories. Aquests han estat els inquilins del 10 de Downing Street des de 1945:

Gordon Brown: 2006. Laborista
Tony Blair: 1997- 2007. Laborista
John Major: 1990-1997. Conservador
Margaret Thatcher: 1979-1990. Conservador
James Callaghan: 1976-1979 Laborista
Edward Heath: 1970-1974. Conservador
Harold Wilson: 1964-1970; 1974-1976. Laborista
Alec Douglas-Home: 1963-1964. Conservador
Harold Macmillan: 1957-1963. Conservador
Anthony Eden: 1955-1957. Conservador
Clement Attlee: 1945-1951. Laborista
Winston Churchill: 1940-1945; 1951-1955. Conservador.

David Cameron prové d'Eton i Oxford, com la majoria dels polítics tories. pertany al conservadorisme clàssic, el socialisme paternalista, la responsabilitat de les classes altes amb els que no els va be la vida, com ells mateixos diuen. Per desgràcia no té res a veure amb Thatcher, la lider de prosa seca que odiava la ganduleria dels vells aristòcrates i que va propagar el discurs de l'èxit basat en el mèrit.

Cameron ha d'acabar de convèncer. No té un discurs que ilusioni, copia massa el new labour, encara ha d'acabar d'explicar si pensa en alguna cosa més que no sigui el crim i el canvi climàtic. Avui el Daily Telegraph explica que Londres serà la carta de presentació a tot el país.

El nou alcalde de Londres

Boris Johnson es el nou alcalde. Antic alumne d'Eton, periodista i tertulia televisiu, excentric divertidissim i un comunicador excel.lent. Ha demostrat una gran determinacio. Hi havia dubtes per la seva inconstancia, la seva poca aficio al detall i les seves bromes a vegades ofensives. Boris es com el gamberrot simpatic de la classe que ha repetit algun curs, es l'organitzador dels sopars que sempre te entrades de discoteques i cola els amics.

Entenc que posi nerviosos a alguns, fins i tot es diu que es una aposta massa arriscada de David Cameron. Te coses molt positives com que no tot li ha sortit be a la vida, va ser acomiadat del Times fa anys. tambe es diu que Willimam Hague, antic lider tory, va citar un dia a tres joves prometedors per a una reunio. Eren David Cameron, Boris i George Osborne. David Cameron va arribar a les 7 del mati, Boris a les 12 del mati.

Ningu posa en dubte que Boris exercira molt be de lider i donara visibilitat al carrec. La feina de Cameron ara es busca-li uns bons assessors. La feina de Boris sera comunicar. Els ha de sortir be als tories, un error a aquestes alcades seria molt perjudicial.

Hecatombe laborista a Anglaterra

Les eleccions locals han anat forca be. El partit conservador es el partit que mes consellers te, seguit dels liberals democrates. Aquestes dues alegries porten la tercera, es a dir, el partit laborista, que ha tret els pitjors resultats dels ultims 40 anys en unes eleccions locals, avui ja es el petit dels tres. Estem expectants de si els conservadors guanyen tambe l'alcaldia de Londres. Llavors l'alegria sera esclatant a les vigilies de l'esperat retorn dels tories al numero 10 del carrer Downing.

Hi ha moltes coses a dir dels conservadors, de les seves dues animes, l'aristocratica i la comercial. Hi ha moltes coses a dir del que va passar als anys 70 quan Margaret Thatcher fou escollida la nova lider, del que va passar mentre ella fou primera ministra i del que va passar quan Blair va guanyar l'any 97. Els propers dies anire explicant la vivificant historia recent dels tories.

Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig arribar a Anglaterra va ser seguir el partit conservador. Es un bon consell per al viatger. Els partits d'esquerra s'assemblen tots, en algun lloc hi ha una maquina de fer fotocopies. En canvi, tant si el partit conservador agrada com si no, si tenen rao no, manin o no, expressen molt be les pors, els anhels, la trajectoria i el caracter del pais. Si es vol saber com es la moderna Anglaterra i del que ha anat passant, cal resseguir les petjades tories.

E la nave va

Desgraciadament el Barca no jugara la final europea d'enguany. Avui els impacients i els col.laboracionistes parlen de final de cicle i altres tremendismes apocaliptics. Sembla que no fem cas del nostre angel de la guarda pujolsia, un xic massa escrupulos, que frena els nostres davanters els anys en que les finals es juguen a ciutats on amb prou feines hi ha aigua corrent (Moscou, istambul, Sevilla i Atenes). El Barca es equip de jugar a Paris i Londres. Un prec al senyor Laporta, hauriem d'evitar que els nostres seguidors s'hagin de desplacar a llocs pocs recomanables.

Rule Britannia

no hi ha nomes, pero noticies dolentes. La final sera disputada per dos equips anglesos. Desitjo, per moltes raons, que sigui el Chelsea. N'hi ha prou amb una: l'entrenador de l'equip londinenc es jueu i el del Liverpool, espanyol. Britannia rule the waves.

Eleccions locals a Anglaterra (II)

Les eleccions locals, sobre tot a Londres, seran unes primaries que avaluaran el primer ministre Gordon Brown. Ja fa mesos que sonen rumors sobre un probable avancament. El partit conservador va per davant a les enquestes i el new labour sembla que ja fa figa.

Pel que fa a Exeter, les coses estan molt igualades. El comtat de Devon vota tradicionalment els liberals democrates, tot i que actualment el diputat del districte es laborista. En aquestes eleccions es vota la renovacio d'una tercera part del Consell, la qual cosa permet una major continuitat. L'any passat van guanyar els liberal democrates amb 5946 vots, els laboristes en traieren 5918 i els tories 1507. Els liberals pinten poc a la Casa dels Comuns, de fet l'ultim primer ministre lib dem data de 80 anys enrera.

Hi ha poca passio al carrer i cap banderola als fanals. Els panflets de propaganda son simples, fotocopies en blanc i negre que anuncien el nom del candidat i el que proposa. Es diria que els politics molesten pocs. Els anglesos diuen que fora de casa no es parla de religio, de politica ni de sexe. Amb tot dijous passat al vespre, cap a les 6, van trucar a la porta. Era la candidata lib dem. Vam parlar uns 5 minuts. Em va veure interessat i emn va convidar a una trobada de dema al vespre.

Eleccions locals a Anglaterra

Dijous vinent, dia laborable, hi haura eleccions locals a Anglaterra i Gal.les. Aquesta setmana anire fent apunts de com va tot plegat. Avui, pero, ens hem llevat amb un titular a la portada del Times i un editorial que mai ens hauria agradat trobar: "El sistema electoral amenaca estralls i caos a les votacions". Es preveuen errades al vot per correu -introduit l'any 2000-, votants ficticis o morts i immigrants residents que no podran votar.

No son ja nomes les investigacions del mateix Times des del 2004, els informes del Consell d'Europa, de la Comissio Electoral i altres d'entitat privades i de les universitats. La llei del govern laborista del 2006 ha estat ineficient.

Al Regne Unit el cens electoral va per cases, no es individual, degut principalment a la mobilitat de la poblacio. Com que no hi ha carnets d'identitat, no cal presentar-se al col.legi electoral amb cap document que mostri una fotografia. En general, els anglesos son reacis als documents privats que mostrin una fotografia, la qual cosa tambe passa, per exemple, amb el curriculum vitae laboral. Aquests temps infernals amenacen tambe en dur-se avall allo de Josep Pla que una dictadura es un regim de fotografies.

la solucio es diu 3%

John Bird és el creador i l'ànima del Big issue, la revista que els rodamons venen als carrers. Creada el 1991, The Big issue és tot un fenomen social. Els seus venedors es situen a les portes dels centres comercials, bancs, parades de metro o esglésies i van cantant allo de "Big issue, ma'am, Big issue, have a nice day", etc.

Per desgràcia, el president Maragall va equivocar-se aquell dia al Parlament en el debat sobre l'hecatombe del Carmel. Encara no coneixia la solució que proposa John Bird als que volen canviar algunes coses de la seva vida i escapar de les vies inescrutables de la misèria. Diu que cal començar amb canvis molt petits, amb detalls que des de fora no tenen cap importància però que no suporten el contrast del mirall quan ningú et veu. De tot plegat en diu el 3%, afegir cada dia aquell detall que marca la diferència. Res de fer plans fabulosos o mirar lluny. La filosofia birdiana seria, doncs, contrària a les maragallades. Potser és més del "lluna nova, peix al cove" sobre tot si ha poca terra ferma.

Ben mirat, no és una mala idea per aquesta Catalunya sentimental, gens rèptil, que fa grans projectes d'Estatut i que després els rebaixa. No tenim, doncs, cap problema de 3%, tenim una solució, sobre tot quan, ai las!, El Big Issue de John Bird va sortir a la venda un 11 de setembre!

Carla Bruni a Londres

Ahir a la tarda, al High Street d'Exeter van penjar una pancarta que diu "French market. Try the true taste of Europe". Quina llàstima, no és una benvinguda a la senyora Sarkozy, que aquests dies ha impactat a Londres; només anuncia un mercat de productes francesos des d'avui fins diumenge.

Diuen que els homes, per fer goig, s'han de posar moltes peces de roba. En canvi, les dones, com menys en portin, millor. El vestit d'etiqueta i el llaç no li quedaven bé a Sarkozy. Hauria de saber que les cases reials són partidaries de la lentitud i del "poc soroll i que duri" i per tant, fas el ridícul si gesticules massa. Carla, però, està tan maca vestida com despullada. El príncep Carles va besar-li la mà molt elegantment, Gordon Brown va fer-li dos petons amb una timidesa excessiva. Bruni ha causat sensació, els diaris no s'ho saben acabar, l'han comparada amb Grace Kelly, Jacquie Kenedy i Diana de Gales.

Aquí França és admirada i ridiculitzada, són els tios amb menys sentit de l'humor que hi ha al món, em van dir. Se'ls estimen, però. Els de la casa reial van treure els carruatges, Sarkozy va ser convidat a la Casa dels Comuns on va parlar d'Europa i va agrair els esforços britànics durant la guerra mundial. Van tractar també, en privat naturalment, sobre energia nuclear a ambdós cantons del canal. Ves per on, tot i que Sarkozy dóna suport a una mena de boicot a les olimpíades de Pekín, no van dir-ne res. Es clar que els propers jocs olímpics seran a Londres.

Un anglès a Napols durant la Setmana Santa

Malgrat que el calendari encara no hagi fet apostasia ni els apòstates hagin renunciat a fer festa i a les pagues, som a la setmana santa, època de processons en alguns llocs. No és el cas d'Anglaterra, aquí la processó va per dins. Això sí, els anglesos que han estat a Andalusia les han gaudit com un espectacle, com un fet curiós i excessiu.

Des de mitjans del segle setze, els joves aristòcrates d'aquest país continuaven els estudis al continent, pricipalment a França, Itàlia i Grècia. Li'n deien el Grand Tour. Molts d'aquests estudiantss publicaven les seves experiències al The Spectator o al The Gentleman's Magazine. Un d'ells, Joseph Addison. De viatge de Roma a Nàpols, deixa constància de la bellesa del país, la pobresa de la poblacio local, la forma de govern dels prínceps. Addison era a Nàpols el divendres sant, hi trobà Felip d'Anjou i anotà la perplexitat que li causaren les institucions i cerimonies catòliques.

"Naples. My first days at Naples were taken up with the sights of processions, which are always very magnifient in the Holly Week. It would be tedious to give an account of the several representations of our Saviour's death and resurrections, of the figures of himself, the Blessed Virgin, and the Apostles, which are carried up and down on this occassion, with the cruel penances that several inflict on themselves, and the multitude of cerimonies that attend these solemnities. I saw, at he same time, a very splendid procession for the accession of the Duke of Anjou to the Crown of Spain, in which the Vice-Roy bore his part at the left hand of Cardinal Cantelmi. To grace the parade, the exposed, at the same time, the blood of Saint Januarius, which liquefied at the approach of the Saint 's head, though, as they say, it was hard congealed before
(...).
Joseph Addison, Remarks on Several Parts of Italy in the years 1701, 1702, 1703". Travel Writing. 1700-1830. An anthology, editat per Elisabeth A. Bohld i Ian Ducan (Oxford University Press)

Els jueus i els polonesos. Memòria històrica

Ahir els diaris parlaven de la trobada dels supervivents de Schindler a Cracòvia i els 65 anys de la liquidació del gueto jueu. Quan vaig anar-hi, el novembre passat, hi havia una exposició sobre la vida al call jueu, Kazimierz, durant el periode entre les dues guerres i abans de l'holocaust. Un món que va deixar d'existir.

Avui 10.000 jueus viuen a Polònia. Abans de la guerra, 3.500.000. Entre els polonesos que he conegut a Anglaterra he trobat partidaris i detractors del comunisme: tots ells s'expressen sense embuts sobre la qüestió. Les posicions en contra dels nazis són unànimes. Ara bé, una cosa és preguntar per Hitler i una altra pels jueus. En aquest cas, s'arronsen una mica i no s'expressen amb tanta decisió i si ho fan és per malparlar dels jueus. Molts comenten les males històries explicades pels seus avis.

El llibre de l'exposició "A world before a catastrophe" no amaga res i publica també, per exemple, alguns dels acudits i burles dels diaris de l'epoca que devien ser tan celebrats. L'exposició tenia una flaire de confessió. A Polònia, l'ahinilització nazi va ser seguida per l'intent comunista de suprimir tota mena de rastre cultural semita, amb el suport d'una gran part de la població local en ambdós casos.

Manuel Rympel, un dels cronistes de l'època entre les dues guerres va escriure: "Un centenar de campanars s'aixequen entre els terrats, i no menys de vuitanta sinagogues, cases d'oració i llocs de pregària minúsculs estan acomodats per tot Cracòvia i als carrerons de Kazimierz". Avui el call jueu està considerat un tresor de la Unesco. Allí Spielberg rodà la pel.lícula sobre Oskar Schlinder i això atrau els turistes,. Amb tot, només hi viuen 17.000 persones i molt poc d'elles són jueves. No està clara la propietat de les cases. Els supervivents marxaren als Estats Units o Israel. Els arxius van ser cremats. Ara l'ajuntament vol donar-li vida i preservar l'estructura. Tot i que les reparacions són cares, hi ha inversors interessats.

Scaramuccia president

Divendres el professor de català de la universitat d'aquí m'envià un misstage dient-me que hi havia una festa d'aniversari d'una amiga i si em feia gràcia anar-hi. Hi havia un tal Paul que treballa a l'oficina del diputat del districte, laborista. Va fer una tesi sobre el tardofranquisme -n'hi ha més a fora que a dins. Coneix la traducció de "La Plaça del Diamant", "Nada", "Tiempo de silencio", el llibre sobre Oxford de Javier Marías i el de Guillermo Martínez "Los crímenes de Oxford" que ja ha estat traduït a l'anglès i ara Alex de la Iglesia n'ha fet una pel·lícula

En Paul acaba d'arribar precisament de la ciutat universitària i explica tafaneries de les high tables dels colleges: un lingüista i un professor de filosofia van passar-se 7 hores discutint el cas d'un alumne que està begut, llença les togues al terra i quines probabilitats tindria de tornar-les a penjar al lloc d'abans; un antic assessor financer de Tony Blair que es dedica a empaitar noiets; una hispanista que posa traves als lecturers de català; què hi ha darrera de la conversió al catolicisme de Blair.

Li pregunto per Gordon Brown. Em diu que és un bon gestor però que és d'Edimburg. M'explica que la gent d'allà són molt seriosos, tenen les parpelles caigudes, somriuen poc, la capital escocesa està a l'alçada de Moscou. El primer ministre necessita algú que li ensenyi a riure. Potser ja té aquesta persona però és impossible, la gent d'Edimburg són així.

Li pregunto per David Cameron. -Ara m'entendràs de seguida- em diu. -És el Zapatero britànic, a show-off, un fanfarró. Parla de medi ambient com un aristòcrata. Thatcher era filla de botiguers, era molt més prosaica. Potser notes les diferents maneres de parlar. Cameron concreta molt poc. És greu que ningú sàpiga què pensa, però ho és més que no ho sàpiga ell.

Avui el Times publica una enquesta. No és la època més bona per a Brown. Els laboristes estan 16 punts per sota dels conservadors, els nivells més baixos des de 1983, i només a 10 dels liberals demòcrates, els grans friquis de la illa. Sense fer res ni patir cap atac de talent, Cameron te més probabilitats d'arribar a primer ministre que l'alumne que tombà les togues. Scaramouche, Scaramouche, you will do the fandango!

Els pubs, supermercats i bancs d’aquí tenen tríptics i cartells molt visibles que comparen els preus i serveis propis amb els de la competència. Tot i no tractar-se d’una competència negativa, a Catalunya no és usual nomenar els competidors… del món comercial.

La competència negativa està prohibida per la llei general de publicitat d'Espanya tant com l'enganyosa. Tot i que no crec que la publicitat del PSOE hagi estat negativa -tinc més dubtes si és enganyosa- fa molta gràcia que uséssin aquestes pràctiques de comparació per a arribar al poder. Aquesta gent tant primmirada amb la publicitat extrapolítica ocuparà els organismes que fan les lleis i els múltiples consells reguladors.

Ara, el millor lema electoral que he vist mai va ser un de Mario Conde. després de tot el que li va passar a banesto, es va presentar a unes eleccions amb l'slogan "hace falta". Brutal!

En Denis

L'endemà de visitar en Denis vaig anar a la feina més content que un gínjol. Vaig explicar la jornada amb tots els detalls i lo bé que m'ho havia passat. Les noies de l'oficina l'odien. Diuen que és un pesat, a pain in the arse, a nightmare, que li agrada massa les dones, que no calla, que la seva no li fa cas, un fet del tot normal segons elles. Tant que em va agradar conèixe'l!

Avui cap a les 5 en Denis ha vingut al despatx. El meu taulell dóna quasi l'esquena al carrer i no veig qui entra. Els de les noies, en canvi, sí. Tant bon punt l'han vist arribar, han deixat anar "oh, no, Denis is coming up!", "Jesús, your client!", "I'll be back in a sec", etc. Entra en Denis tot somrient, amb aspecte de galant tronadet, trajo blau fosc de de ratlles blanques fines i mocador vermell de seda al coll. Besa la mà a les noies,"very good evening to you, ladies". Porta una caixa de bombons, només li falta un una flor a de la butxaca de dalt de l'americana i un barret dut una mica de costat. Quin espectacle! Ens saludem molt cordialment i em dóna uns copets a l'espatlla. Em pregunta si acabo a dos quarts de sis per anar a prendre alguna cosa. I tant que sí! Tot seguit entra al despatx del cap.

Tot anant cap al pub més proper en Denis posa un aspecte seriós i em diu que aquest matí ha acompanyat la dona al metge. M'explica tots els mals que ha tingut durant tota la seva vida, la migranya al viatge de noces a Itàlia, els peus inflats, el mal d'esquena, etc. "La meva dona ha patit de totes les maneres possibles menys una: en silenci!"

Elecció general?

Avui és dia d'eleccions generals a Espanya, un país que no li agrada la llibertat. Si obriu la pàgina 2 del vostre passaport hi trobareu aquesta presentació esgarrifosa que us farà saber què pensa l'estat de vosaltres:

"El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la máxima diligencia en su custodia y utilización y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades españolas en caso de extravío o uso indebido".

Aquest redactat és impresentable sobretot cmparat amb el britànic, una oda que no fou escrita per un funcionari perdonavides i malhumorat:

"Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

Els pubs anglesos

M'agradaria de tenir una ploma fina i un enteniment subtil i delicat per a escriure l'elogi de les tavernes, de les public houses d'Anglaterra. Aquests establiments són potser, de totes les coses del món, els que han sofert menys de la doctrina del progrés i dels coneixements científics. Dels antics, en queden molt pocs, però tots aspiren a un punt d'anacronisme i de dolçor, a tenir una gravetat digna (Josep Pla, El Nord).

L'1 de juliol de l'any passat va entrar en vigor la llei que prohibeix fumar als espais públics que tenen com a mínim dues parets (tavernes, punts de parada d'autobusos, etc.) Era diumenge, m'estava a un pub amb uns amics i va produir-se una situació molt divertida. Eren passades les 11 del vespre i un home bevia i fumava fora del local. A les ciutats amb catedral no es pot beure alcohol al carrer a partir de les 11 i els bars amb espai exterior necessiten una llicència. Quan un dels encarregats va avisar-lo que no podia continuar fent les dues coses al mateix temps, l'home va estar alguns segons mirant el vas i la cigarreta, frustrat, mirant de decidir què s'estimava més i dient que la situació era ridícula.

La llei s'ha acomplit, no he vist més ningú fumant en un lloc públic. Amb tot, el número d'aquesta setmana de la revista Private Eye explica el cas de la taverna The Dog Inn de Hereford. Es veu que el consell del comtat ha denunciat el propietari perquè hi havia gent fumant dins del local. L'amo no només nega els fets sino que a més ha provat que els dos inspectors encoberts del consell que van procedir la denúncia van beure cinc pintes de cervesa Stella Artoise per barba i després van agafar el cotxe.

El Daily Telegraph d'avui porta que les tavernes rurals corren el risc de desaparèixer. La British Beer and Pub Assotiation ha dit que l'any passat se'n van tancar 1409, set vegades més l'any previ. Es diu que l'augment del preu de la cervesa i de l'electricitat, el fet que siguin negocis familiars i la llei contra el tabac són els responsables. També hi fa els canvis d'hàbit i els nous locals que obren fins a altes hores de la nit.

Però, per favor, esperi un moment, senyora: esperi que s'implanti el socialisme i veurà en quin estat de baixesa infecta quedaran les llengües, la literatura, l'art, l'entregent. Tingui una mica de paciència! (Josep Pla, Notes del capvesprol).

Dir-se Jesús a Anglaterra

Dimarts passat explicava que el meu nom sobta als anglesos i que això dóna per a cançons i brometes. Aquestes són algunes de les que m'han cantat alguna vegada:

• "Cos Jesus he knows me and he knows I'm right, I've been talking to Jesus all my life...", del Phil Collins


• Hey Jude, dels Beatles, canviant el hey jude pel meu nom pronunciat en espanyol: "Jesús, dont make it bad. Take a sad song and make itbetter...."


• Personal Jesus de Depeche Mode, " Your own personal jesus, Someone to hear your prayers, Someone who cares..."


• L'òpera rock Jesus Christ Superstar és el top one: "Jesus Christ Superstar, do you think you're what they say you are?


• La cançó final de "La vida de Brian" de Monty Pynton, que vaig posar al títol del post, "Always look at the bright side of life"

Altres sortides de to que ara em venen al cap:

• Quan vaig dir-li a un que havia estudiat dret em va respondre: "doncs, tu ho saps millor que jo, hauries d'haver contractat Perry Mason al judici".


• Un dia que un amic i jo vam anar a fer una entrevista de feina. Van cridar-me primer . Abans d'entrar em va dir: "no cal que et digui que toquis fusta perquè sempre ho fas, and your fingers are always crossed as well". No van agafar ni a ell ni a mi.

Finalment, enllaço la que em canto: Mr Brightside, dels Killers. "But it's just the price I pay, destiny is calling me, open up my eager eyes cause I'm Mr. Brightside". Com que he de demanar permís per posar el vídeo al blog, us deixo l'enllaç a Youtube.