Visita a Cafès Gener

El 19 d'agost  vam visitar les instal·lacions de Cafès Gener, a la vila de Cardona, el #Bages. Són el proveïdor de Pastisseria Cardona . Tenen uns equips de primer nivell combinats amb la dedicació i l'amor de l'empresa familiar. Gràcies per l'hospitalitat 

Agència de Desenvolupament Local de Solsona i Cardona



Escola rural de Freixinet

 


El bressol dels somnis del futur

Un campanar de paret

campanar de mossèn Tronxo. Convoca a la pregària, adverteix els perills, anuncia les celebracions i honora els difunts. Actualment també espanta els pixapins. 


Michel de Montaigne

Cuando alzamos el brazo para golpear, nos duele si damos el golpe en vago; y para que una vista sea placentera no ha de perderse en las vaguedades del aire, sino que debe hallarse a razonable distancia y sobre sólido.  Asimismo parece que el alma excitada y conmovida se extravía en sí misma si no se le da a qué aferrarse, y por ello es menester proporcionarle objeto a que se prenda y por el que obre.  Dice Plutarco, respecto a quienes se aficionan a monos o gozquecillos, que la parte amorosa que hay en nuestra alma, a falta de legítimo prendamiento, se forja uno falso y frívolo por no hallarse vacía. Vemos también que el alma, en sus pasiones, se erige temas falsos y fantásticos, incluso contra su propia creencia, antes que carecer de cosa en qué ocuparse.

 "De cómo el alma pone sus pasiones en objetos falsos cuando le faltan los verdaderos", Michel de Montaigne 

Un sóc desarrelat, però encara viu

Escapçat i encara sòlid. El gruix de la natura i la tradició El  día que cremi serà l'escalf últim del  poble, del camp, de la vida.

He vist caure quatre llàgrimes de Sant Llorenç

Les constel·lacions es veuen perfectament. Tots dormen. I els grills espeteguen fort. No sé si París era i tornarà a ser una festa, però ara mateix no el canvio per aquest nocturn solsoní

un gat

No li envejo les set vides que diuen que té, sinó la independència de l'actual. Camina, s'atura, cargola la cua, aixeca el cap, calcula l'impuls i d'un bot salta el pedrís.
El costumisme àcrata, l'analgèsic per a aquests temps en què tenim l'administració ficada a casa i els dirigents no saben dir per a què volen el poder
Benaventurats els que els agrada solucionar problemes sense posar mala cara

Oració de la Mare de Déu del Miracle

Benvinguda, sigueu, Verge Nena,

Nostre cor us esperava dies ha,

Heu tornat somrient d’amor plena

Bo i beneint el poble que us anhelà.


Un dia de vostre altar us varen treure

Mans de botxins se us varen emportar

I amb llàgrimes als ulls us varen veure

Com vostre Santuari vàreu deixar.


Més Vós amb maternal dolçura

Amb vostres fills de Riner pensàveu

Amorosa per ells vetllàreu

No volent de nostra pàtria marxar.


Verge del Miracle en eix bell dia

Volem amb joia tots homenatjar

Vostra imatge plens d’alegria

Ja que en aqueix poble torna a regnar.


Entreu triomfant en eix poble,

Preneu de Riner posició,

Venim tots avui Verge adorable

A posar-nos sots vostra protecció.


Jurem sempre aimar-vos sens mai parar,

Vós en canvi, vulgueu escoltar-nos,

A propet nostre per honorar-vos

Feu que mai més pugui robar-vos

De Riner ni del vostre daurat altar.


Resem tots junts cantant un himne de victòria

I unim nostres fronts formant un pavelló,

Resant  pujarem cantant himnes de glòria

Que pugin entre la mística oració


La carretera de Cardona a El Miracle. El turisme al Solsonès

Com cada estiu passarem uns dies al Solsonès. De sempre m'he preguntat per la presència del turisme a aquest país i em fixo en com es va desenrotllant. Les masies on hi havien arribat a viure dotze persones de la mateixa família han esdevingut cases rurals amb tant d'èxit que ara mateix no n'hi ha cap de disponible per a ser llogada. El santuari del Miracle, que és un dels fars de la comarca, també s'ha preparat per al turisme espiritual, que ja fa anys que va a l'alça a tot arreu. 

A les viles de Cardona i Solsona hi sovintegen els forasters, prou ho sap el comerç. Malgrat que els restaurants de la comarca omplen els caps de setmana, diria que no hi ha cap invasió violenta durant els periodes de vacança dels habitants de ciutat. La zona més desenvolupada però, és sant Llorenç de Morunys per la seva geografia muntanyenca. La gent vol muntanya, em va dir un arquitecte.

També hi ha famílies que s'hi han establert tot l'any. L'escola és plena i han hagut d'ampliar-la. 

L'urbanisme i el paisatge han estat respectats. El paratge és més aviat pla, amb pujades suaus i assoleiades. Les masies seculars són fites, vigies del pas generacional i de la carretera que passa enmig dels camps de cereals i els boscos. Un caminant modest com jo pot anar perfectament de Riner al Miracle. D'altra banda, Pinós, el centre geogràfic de Catalunya i plaça carlina, no és cap exageració dir que ben bé podria ser la Toscana catalana. 

D'aquests aspectes Manuel Ibáñez Escofet en parla en aquest article, escrit -atenció!- el 1964.


PARAULES I EFICÀCIA

Un esdeveniment familiar em portà al santuari del Miracle. Qualsevol viatge, per modest que sigui, serveix per a explicar-nos quelcom que abans només intuíem i aquest també ha servit. Ignoro si els meus lectors coneixen el paratge. Crec que Cardona amb el seu castell i la seva muntanya de sal-, el Miracle  -amb un dels millors altars barrocs de Catalunya-, i Solsona -amb el seu fort caràcter d'antiga ciutat- formen un trinagle turístic de primera categoria, de reserva per al dia que el turisme deixi d'ésser exclusivament un bany de sol. Cosa que ha d'esdevenir-se un dia o altre.

    Doncs bé, la carretera de Cardona a el Miracle té una absurda frontera que inventaren les estructures del segle passat: la província. Mentre la carretera travessa la de Barcelona, és asfaltada; quan arriba a la de Lleida, és l'inhòspit camícarreter de la llegenda negra. Un salt brusc, una trallada. Problemes de Diputacions, diran alguns. I jo preguntaré: Què són problemes de Diputacions? Com podeu explicar a un turista estranger, que salta de l'asfalt més o menys amable, amb les seves basllestes, al cantell punxegut, al sot atrevit, a la grava que desfà els pneumàtics, a la rodera que trenca la direcció, que a Espanya hi ha coses que es diuen "Diputaciones Provinciales"?

    Crec que, com moltes altres institucions, les Diputacions a la manera clàssica estan en crisi, perquè no responen a una realitat geogràfica i econòmica. La província no és un brou de cultiu, perquè el món s'ha fet petit i hi ha una iterdependència que obliga. Jo -gràcies a Déu- no sóc dels que viuen esclaus del vell significat de les paraules, sinó, en tot cas, de l'eficàcia. I veient el violent salt de cardona al Miracle, vaig comprendre que es necessitava un organisme administratiu superior, a escala regional, que coordinés els recursos i necessitats de les diverses Diputacions, la geografia i vida econòmica i humana de les quals fossin interdependents. Si dic Mancomunitat, els esclaus dels vells conceptes s'escandalitzaran. Però en nom de l'eficàcia -que és una paraula actualíssima- jo demanaré una Mancomunitat, o una Federació, o una Agrupació. El nom mai ha fet la cosa.

    El que és evident és que no pot exhibir-se sense vergonya aquell intolerable tallament de carretera, perquè el ministre Javier de Burgos organitzà Espanya en províncies. Allò sí que és vell. L'eficiència -s'anomeni com s'anomeni- mai no ho és.

Publicat el 12 de febrer de 1964 a El Correo Catalán

Azorín i el català


"Cataluña es Valencia y es Alicante y es Mallorca", José Martínez Ruiz, Azorín, 1924, discurs d'ingrés a la Real Academia de la Lengua.

He trobat la cita a "Néstor Luján. El periodisme liberal" d'Agustí Pons

Josep M. de Sagarra: les castanyeres i la tradició

Octubre de 1924 A totes les grans i petites ciutats del món, en els indrets més complicats, més antinaturals, en els llocs on la barreja d’...