Els bunyols de Quaresma

Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla ni tampoc l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant. 

 Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases i es van popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols, s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga. La paraula més bonica però, és la que fan servir a Cadaqués: són els crespells. En Josep Pla va escriure que tenien un gust molt especial gràcies a l’oli d’oliva que s’hi elaborava abans de les gelades del 1956, que van devastar moltes oliveres. Segons en Pla a Cadaqués s’hi feia el millor oli del país, idoni per coure els crespells. El seu bon amic cadaquesenc Víctor Rahola dedicà al crespell aquest poema tan evocador: 

Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.

Dijous gras

La coca de llardons és inseparable del Dijous Gras. Té els seus orígens al Pirineu català i és feta de pasta de full amb llardons trinxats. Té una forma ovalada o rectangular, va pintada amb ou i coberta de força pinyons i sucre per sobre. Quan queden ben daurades i cruixents al forn ja es poden retirar.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les famílies tenien el sentit més ampli. El més important de dijous gras era el berenar amb totes les derivacions del porc matat dies enrere just abans de començar la Quaresma. En canvi, Carnestoltes té una naturalesa irreverent que el dijous gras no té. El Dijous Gras és una festa bàsicament gastronòmica i Carnestoltes és un ball, una disfressa, una màscara o un desemmascarant.

En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Josep Pla també evoca les coques.

El residu insoluble del greix constitueix els greixons, amb els quals s'elaboren les coques del mateix nom, que són una de les delicadeses de la matança. aquestes coques que un dia foren tan fines i lleugeres, ¿on han anat a parar? Les Hores (1971)

La botifarra d'ou és un dels plats ineludibles. Es fa amb cansalada i parts del cap del porc prèviament bullides. Un cop triturades es barregen amb els ous, la sal, el pebrot i la nou moscada. Un cop embotida, la botifarra es cou en una caldera; després se'n lliguen els extrems amb cordill i es penja perquè s'escorri.

La gastronomia del dia també el inclou la xatonada del Baixa Penedès i el Garraf, amb els coneguts carnestoltes de Vilanova i Sitges. En aquesta època l'escarola comença a ser blanca. El xató consisteix en una amanida d'escarola, bacallà, tonyina, anxoves, olives i una salsa especial feta d'alls i ametlles torrades.

 

Els pets de monja o les Paciencias de San Blas

El 3 de febrer és Sant Blai, que és el protector celestial per al mal de coll. Recordo que l'àvia portava unes galetes a l'església per a beneir i en donava una a cadascú. El santoral és ric en tradicions que tenen el seu postre. El mestre pastisser Tomás Ortega explica què són les "Paciencias de San Blas" o pets de monja.

En Barcelona, como en muchas otras ciudades, hay tradiciones que pasan de madres a hijas, por los siglos de los siglos, y el día de San Blas,  3 de febrero, se elaboran las ricas 'Paciencias de San Blas", unos pequeñísimos botones de bizcocho crujiente a los que popularmente se les conoce con el nombre de "pets de monja".

Además de las pastelerías, se montan  algunos tenderetes en los que se expenden bolsas de varios tamaños con las susodichas Paciencias de San Blas, a la puerta o cerca de la iglesia de San Jaime.

Después de las funciones religiosas el sacerdote bendice las bolsitas de Paciencias que llevan las madres y abuelas para repartir entre los familiares vecinos y allegados, y así el que las coma estará protegido contra las infecciones de garganta. 

Tomás Ortega

Almanaque del pastelero

Montagud Editores