MOSQUES I MOSQUITS


     La natura
diligent ens procura
     una bèstia
per a cada molèstia.

       Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
       hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
@pere_quart

La llei de l'antiga marina

Segon viatge

1922

Per la primavera de l'any  1922, no recordo bé si el mes d'abril o maig, el "Catalònia", ja completament agençat, reposava sota el pont Alexandre, a tocar de la Plaça de la Concòrdia. Allí el vaig prendre amb alguns amics per assajar-lo en un viatge de riu, car jo tenia el propòsit de dur el "yacht" al Mediterrani, sense donar la volta a la Península Ibèrica i passant per rius i canals a través de França.

Vaig decidir anar pel Sena a Deauville.

En aquest viatge vaig poder apreciar com la navegació per riu és menys interessant que la de mar i com el pas constant de les escluses el torna pesat i monòton. Tant fou així que, després de passar uns pocs dies a Deauville, i tornar amb el vaixell fins a Le Havre, vaig decidir prendre el tren fins a París, mentre el "Catalònia" tornava amb els mariners al pont Alexandre.

Acabat el primer viatge, jo havia acomiadat la tripulació alemanya que m'havia reclutat el capità, un veritable llop de mar, que en dies brillants d'Alemanya comandava un transatlàntic i que, ara, després de la caiguda, havia romàs sense col·locació i en aquell ambient de pessimisme que regnava al seu País durant un parell d'anys després de la desfeta de 1918, va considerar una immensa sort per a ell de poder pujar al pont d'una embarcació, endossar-se l'uniforme de marí i comandar encara que fos un barquet tan modest com el "Catalònia". Molts anys després vaig llegir el seu nom junt a una gesta heroica: comandava ell un transatlàntic que va tocar una roca prop de terra; el vaixell s'anà enfonsant; tot el passatge pogué salvar-se; igualment es salvà la tripulació, i damunt del buc no hi quedà més que ell, el capità. Des de terra el cridava tothom perquè es salvés, però ell, vell marí, anava a complir una terrible llei de la vella marina teutònica que, navegant amb mi, m'havia explicat més d'una vegada: el capità ha de morir amb el vaixell; quan el capità torna a terra sense el vaixell, queda deshonrat per sempre. I així, l'antic capità del "Catalònia" va morir frec a frec de terra, enfonsant-se amb el vaixell que comandava".

Francesc Cambó
"Memòries"


Diumenge, 18 de juliol de 1936. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues

Diu Xavier Benguerel a les seves memòries:

"De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

14 de juliol

"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuelven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses. Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina."
Milan Kundera a "la insoportable levedad del ser": 

La tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora.

 Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Marga...