Dilluns el meu cap em va dir que l’endemà havia d’anar a veure un client a Mortenhampstead, endins del comtat de Devon. Em va donar les següents indicacions: “t'esperarà a les 9 del matí, li agrada xerrar, explica-li la teva vida, li agrada conèixer els petits detalls, anècdotes i coses curioses. Parla-li de tu. La contrada és preciosa, t’ensenyarà la finca, passa-t’ho bé.”
En Denis és un pagès que cuida hectàeees de terres, una vintena de cavalls, una casa i la seva dona que no està gaire bé de salut. El conductor de l'autobús para expressament a l’entrada del camí cap a la finca i m’indica com he d’acabar d’arribar-hi. Un cop davant la casa una noia polonesa em fa passar. En Denis és un home d’una cinquantena d'anys, cabell blanc abundant, s’assembla al prícep Carles. Em saluda cordialíssim, demana a la noia i a mi si volem prendre res i ell mateix prepara els cafes mentre intercala preguntes i riures, "Dagmara, has de saber que aquest xicot és català, però no sé que hi fa a Anglaterra, haha, diu que aprèn anglès i que te ganes de viatjar", es peta de riure ell sol.
M’ensenya les quadres dels cavalls, donem una volta per tota la finca, caminem ben bé una hora. De lluny arriba una noia que munta a cavall, és la seva filla que estudia audiovisuals a Edinburg i ara està de vacances un cop acabats els exàmens quatrimestrals. Es diu Hayley. Baixa del cavall atlèticament, es treu els guants, em saluda donant-me la mà i amb aquells somriures que només els anglesos saben fer.
Encabat tornem a la casa, entrem a un despatx on hi ha un retrat de la reina Victòria, objectes superflus, un escut d’armes del comtat de Devon i fotografies antigues. Em dóna un sobre amb els documents que he anat a buscar. Em pregunta com torno a Exeter. Li dic que agafaré l’autobús. Treu el mòbil i truca la taxista local. Ens hem caigut bé, em diu que vingui un dissabte, que el truqui.
Vaig passar un gran dia, amb la nostàlgia de la vida que mai viuré: cuidar la finca, pertànyer a una civilització vertical, segura, consistent, que lliga el present amb el passat i el futur. La companyia d’una noia de cabells rossos i llisos que al matí surt a muntar a cavall. Un pub on anar a fer una cervesa a la tarda. Un retrat de la reina Victòria, una llar de foc encesa, ser súbdit de l’imperi que, en comptes de demanar permís, ha de demanar perdó dos-cents anys després. En Denis és la continuïtat. aquesta seguretat tan britànica es sustenta en una llibertat guanyada i pagada. I en molts morts pel camí.
En Denis és un pagès que cuida hectàeees de terres, una vintena de cavalls, una casa i la seva dona que no està gaire bé de salut. El conductor de l'autobús para expressament a l’entrada del camí cap a la finca i m’indica com he d’acabar d’arribar-hi. Un cop davant la casa una noia polonesa em fa passar. En Denis és un home d’una cinquantena d'anys, cabell blanc abundant, s’assembla al prícep Carles. Em saluda cordialíssim, demana a la noia i a mi si volem prendre res i ell mateix prepara els cafes mentre intercala preguntes i riures, "Dagmara, has de saber que aquest xicot és català, però no sé que hi fa a Anglaterra, haha, diu que aprèn anglès i que te ganes de viatjar", es peta de riure ell sol.
M’ensenya les quadres dels cavalls, donem una volta per tota la finca, caminem ben bé una hora. De lluny arriba una noia que munta a cavall, és la seva filla que estudia audiovisuals a Edinburg i ara està de vacances un cop acabats els exàmens quatrimestrals. Es diu Hayley. Baixa del cavall atlèticament, es treu els guants, em saluda donant-me la mà i amb aquells somriures que només els anglesos saben fer.
Encabat tornem a la casa, entrem a un despatx on hi ha un retrat de la reina Victòria, objectes superflus, un escut d’armes del comtat de Devon i fotografies antigues. Em dóna un sobre amb els documents que he anat a buscar. Em pregunta com torno a Exeter. Li dic que agafaré l’autobús. Treu el mòbil i truca la taxista local. Ens hem caigut bé, em diu que vingui un dissabte, que el truqui.
Vaig passar un gran dia, amb la nostàlgia de la vida que mai viuré: cuidar la finca, pertànyer a una civilització vertical, segura, consistent, que lliga el present amb el passat i el futur. La companyia d’una noia de cabells rossos i llisos que al matí surt a muntar a cavall. Un pub on anar a fer una cervesa a la tarda. Un retrat de la reina Victòria, una llar de foc encesa, ser súbdit de l’imperi que, en comptes de demanar permís, ha de demanar perdó dos-cents anys després. En Denis és la continuïtat. aquesta seguretat tan britànica es sustenta en una llibertat guanyada i pagada. I en molts morts pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada