Ves al contingut principal

La continuïtat

Dilluns el meu cap em va dir que l’endemà havia d’anar a veure un client a Mortenhampstead, endins del comtat de Devon. Em va donar les següents indicacions: “t'esperarà a les 9 del matí, li agrada xerrar, explica-li la teva vida, li agrada conèixer els petits detalls, anècdotes i coses curioses. Parla-li de tu. La contrada és preciosa, t’ensenyarà la finca, passa-t’ho bé.”

En Denis és un pagès que cuida hectàeees de terres, una vintena de cavalls, una casa i la seva dona que no està gaire bé de salut. El conductor de l'autobús para expressament a l’entrada del camí cap a la finca i m’indica com he d’acabar d’arribar-hi. Un cop davant la casa una noia polonesa em fa passar. En Denis és un home d’una cinquantena d'anys, cabell blanc abundant, s’assembla al prícep Carles. Em saluda cordialíssim, demana a la noia i a mi si volem prendre res i ell mateix prepara els cafes mentre intercala preguntes i riures, "Dagmara, has de saber que aquest xicot és català, però no sé que hi fa a Anglaterra, haha, diu que aprèn anglès i que te ganes de viatjar", es peta de riure ell sol.

M’ensenya les quadres dels cavalls, donem una volta per tota la finca, caminem ben bé una hora. De lluny arriba una noia que munta a cavall, és la seva filla que estudia audiovisuals a Edinburg i ara està de vacances un cop acabats els exàmens quatrimestrals. Es diu Hayley. Baixa del cavall atlèticament, es treu els guants, em saluda donant-me la mà i amb aquells somriures que només els anglesos saben fer.

Encabat tornem a la casa, entrem a un despatx on hi ha un retrat de la reina Victòria, objectes superflus, un escut d’armes del comtat de Devon i fotografies antigues. Em dóna un sobre amb els documents que he anat a buscar. Em pregunta com torno a Exeter. Li dic que agafaré l’autobús. Treu el mòbil i truca la taxista local. Ens hem caigut bé, em diu que vingui un dissabte, que el truqui.

Vaig passar un gran dia, amb la nostàlgia de la vida que mai viuré: cuidar la finca, pertànyer a una civilització vertical, segura, consistent, que lliga el present amb el passat i el futur. La companyia d’una noia de cabells rossos i llisos que al matí surt a muntar a cavall. Un pub on anar a fer una cervesa a la tarda. Un retrat de la reina Victòria, una llar de foc encesa, ser súbdit de l’imperi que, en comptes de demanar permís, ha de demanar perdó dos-cents anys després. En Denis és la continuïtat. aquesta seguretat tan britànica es sustenta en una llibertat guanyada i pagada. I en molts morts pel camí.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…