Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2005

l'1 de maig

Si aquest dia fos laborable, es muntarien uns ciris importants a les empreses. Per tant, que l'1 de maig sigui festa no és una conquesta sindicalista, sinó dels empresaris. Els donem festa, els paguem el dia i ens estalviem merders. I l'assalariat, content i enganyat. A més, ja se sap. quan hi ha dos dies de festa seguits la gent fot el camp. Per tant, a les manifestacions només hi van quatre benaventurats.

El senyor (Miró i Ardèvol) és el meu pastor; no em manca res

Ep, noi! jo vull el be i tu em vens la llana! El governador civil de Roma acusa als que han criticat Ratzinger tot argumentant que hauríem d'estar contents perquè Benet (sense el Jornet en aquest cas) diu que és bavarès i no alemany. Jo també sóc bavarès, vull dir, que de bava, res!

Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!

Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.

Els membres de les ampes que porten xandall

Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:

La madre, el chandal y el colegio

Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegad…

Crónicas Marcianas

A finals de juny Xavier Sardà deixarà "Crónicas marcianas". I sense ell, "CM" no tindrà sentit. No he estat un seguidor asidu ni entusisasta del programa. L'he anat veient a batzegades. Malgrat que la cridòria em molesta, és un programa molt ben fet. La Vanguardia d'ahir publicava aquest bon article de Víctor Amela.


El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!

Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millone…

Ratzinger

Després d'haver llegit més d'una vegada extra homnes i la traducció homes fora, penses que en quatre dies Benet XVI desmuntarà la paradeta moral dels progres. Ho tenen magre perquè intel·lectualment no li arriben ni a la vora de la sotana. Del que vindrà després amb el catolicisme dominant a tota Europa, ja ho veurem. Hi ha grups poc recomanables al Vaticà, tipus kikos, Comunión y Liberación i legionarios de Cristo Rey.

D'altra banda, aquesta collonada del Papa dur que cada dia treu El Periódico és una mostra de que no saben quin és el credo de l'Església. Ratzinger no és conservador ni de dretes, simplement és catòlic. A qui li agradi, cap a missa falta gent; i a qui no, doncs les portes de les esglésies acostumen a ser grans. Sigui com sigui, corren mals vents per al liberalisme. I a Catalunya, que no vàrem fer, per desgràcia, la reforma protestant, encara més.

Dos propostes ben decents per Sant Jordi

L'objectiu d'aquest blog no és precisament l'originalitat en sentit progre, vull dir, parlar d'alguna cosa que no en parla ningú, com un intent quimèric d'excel·lir. Els creatius enfarfeguen, els recercaires de la sopa d'all cansen. Aquí no excel·lim, sortosament procurem mantenir els peus a terra o, com a màxim, a sobre d'un escambell. Els saltirons i les tombarelles físiques i mentals les deixo per als avorrits de la quotidianitat. Per cert,la paraula originalitat és profundament conservadora, no sé pas si se n'adonen els venedors de fum. Vull dir que als conservadors ja ens van bé els orígens.

Fet aquest preàmbul de quatre rals, i deixant de banda els censors que parlen d'endogàmia bloguera, tinc el goig de coincidir amb aquesta il·lustre bloguera i també amb aquest refinat llibreter. Vet aquí dos llibres per als catalanistes que perden la paciència: el neguit pre-estatutari i el desengany per la continuació del desconcert econòmic reposaran. Els…

Pons i Gurí

E-notícies publica avui que Maragall condecora un antic membre de Falange. Es tracta del professor Pons i Gurí. La notícia és inexacta perquè diu que va ser alcalde de Montgat. Fals, va ser alcalde d'Arenys de Mar, com podeu comprovar en aquest enllaç. Per cert, si algú vol passar comptes als alcaldes franquistes aquí té la llista

Aquest tractament de la notícia sembla el comentari que va fer un alumne de Batxillerat al seu professor: "escolti, estic indignat que un dictador com Franco surti a l'Enciclopèdia Catalana..."

Pons i Gurí és un magnífic historiador del dret privat català, un gran coneixedor dels Usatges i un arxiver de gran nivell.

Clavells d'abril (i II)

La celebració d’aniversaris deu ser cosa de democràcies immadures, em penso. Quan el 1989 els francesos celebraven el bicentenari de la revolució francesa, la senyora Thatcher va cometre la impertinència, enmig dels focs d’artifici, de preguntar al senyor Mitterrand què coi estaven celebrant perquè quan els enfants de la patrie van prendre la Bastilla a Anglaterra ja feia com a mínim cent anys que havien enterrat el medievalisme...

Aquí portem una temporadeta que cada any toca celebrar alguna cosa. La revisió permanent del passat, aquest esforç de l’anomenada reflexió necessària per a saber d’on venim i a on anem i per a no repetir els errors del passat... tot plegat com si servís d'alguna cosa... A la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío, hi havia una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974. Un d'aquests llibres és Pais de Abril, Filhos de Novembro. Memória do 25 de Abril, Ediçoes Dinosaur…

Clavells d'abril (I)

A finals d'agost de l'any passat vaig veure en més d'un bar i restaurant de Lisboa uns retrats de Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era quelcom estrany. La primera vegada vaig quedar encuriosit mirant des de la distància una d'aquestes fotos. Després vaig adonar-me que un cambrer d'uns trenta-cinc anys m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto, algun problema?. Més tard, la mestressa del local va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que era de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va s…

Noms de carrers

El carrer més llarg del meu poble s’anomena carrer de la Pau. El seu origen ve del particular concepte que en tingueren els vencedors de la guerra civil. Un cop mort el dictador, els integrants de l’estrenada associació de veïns -segons els cronistes nostàlgics allò sí que era una associació i no el que fan aquests de la plataforma solidària!- en reclamaren la supressió. L’alcalde, assenyat, no se’ls escoltà adduint que la pau era un patrimoni de tots, malgrat la interpretació franquista. Un incís per als susceptibles: canvià l’Avenida del Caudillo” per “Avinguda de Catalunya” i la “calle de los mártires” pel Raval (ben pensat, els anteriors alcaldes no devien ser massa franquistes per dedicar als màrtirs el carrer més arraconat del poble...). El fet és que trenta anys després, aquests mateixos integrants de l’associació passejaven cada vespre amb cassoles i altres estris tan poc pacífics pel carrer que, oh, sorpresa!, satisfeia, ara sí!, les seves ànsies de rebelia. Per cert, la pa…

Els amics catalans de Berlusconi

L'AVUI publica una carta al director d'Enric Vila Casas (Barcelona) sobre la capacitat per a analitzar els dèficits democràtics aliens per part de l'esquer-ra. Berlusconi no és, de ben segur, el polític que vull per al meu país. Fa tant de temps que en sentim a dir de tots colors que, si fos una mica més ingenu del que sóc, arribaria a pensar que visc en el millor dels mons possibles i que aquí no n'hi ha, de berlusconistes.

L'exemple de Berlusconi
Em costa d'entendre l'animadversió dels que a Catalunya s'autoproclamen "progressistes i d'esquerres" pel Sr. Berlusconi. La raó no pot ser el fet que domini la televisió i una bona part de la premsa a Itàlia, a través de les quals influeix en la política del país i deixa sense veu mediàtica els seus opositors.

I dic que no pot ser, o almenys no seria lògic, perquè a Catalunya el partit socialista i els seus amics del govern han fet exactament el mateix. Aquests darrers temps, amb motiu de la que…

Cultura de franc?

Un músic el nom del qual no vull recordar, conegut i afamat -potser passa fam-, va anar la setmana passada a la presentació d'un llibre que a la vegada és un producte cultural molt ben fet. A aquest senyor que viu, treballa i canta a Catalunya li vaig sentir dir fa poc que la cultura hauria de ser gratuïta. La meva malfiança cap a les coses gratuïtes és total. En primer lloc, perquè en aquest món no hi ha res de franc i encara menys la cultura. I després, perquè les coses que s'ha previst regalar, en general, estan mal fetes. I aquest no era el cas.

Doncs bé, el nostre protagonista era conscient que l'assistia el dret a exercir el seu concepte particular de cultura. Com que no sé quins efectes té la fama -ni la fam- quan assiteixes a un acte públic, aquest quixotesc cantaire va atançar-se al punt de venda del llibre i va deixar anar un subtil i encisador que el regaleu el llibre? Au, noi, que els regales tu els CD i les entrades als concerts?

Ecumenisme

Doncs sí, poc ha faltat per a que el fèretre passés per sobre dels feligresos que sostenien retrats i els mostraven a les càmeres, tot cantant, saltant i cridant. Aquest papa ha estat ecumènic. Llegeixo Rafael Jorba a La Vanguardia:

Mientras tanto, en este mar de elogios, me llega una valoración muy crítica del teólogo alemán Eugen Drewermann a la agencia France Press: "Asistimos a unas ceremonias que se parecen fatalmente a lo que habíamos vivido en el momento del entierro del ayatolá Jomeiny. No es así como deberíamos anunciar el cristianismo". Este cura de 64 años, al que se le vetó la docencia y el púlpito, minimiza la adulación de un sector de nuestra juventud por Juan Pablo II: "No escuchan lo que verdaderamente dice y es para ellos la figura de un padre de sustitución, que es más importante que el contenido de sus discursos, que prohíben toda experiencia sexual fuera del matrimonio".

I want to be an english citizen

Llegit al butlletí del mes d'abril de Localret

Espanya es troba per sota de la mitjana europea en l'ús d'Internet per a relacionar-se amb l'Administració Pública, segons un informe de Eurostat

L'organisme estadístic de la Unió Europea Eurostat ha publicat recentment una enquesta sobre e-Goverment que mostra les últimes estadístiques pel que fa a la relació d'empreses i ciutadans amb els serveis administratius a través d'Internet. L'estudi conclou que durant l'any 2003 una mitjana del 44 % de les empreses europees va interactuar amb llocs web d'institucions públiques per a l'obtenció d'informació, mentre que un 38 % es va baixar formularis i un 23 % d'aquests van ser retornats una vegada omplerts.
L'informe de Eurostat assenyala un menor ús d'Internet per part dels ciutadans a l'hora d'interactuar amb l'administració pública, encara que aquest percentatge està creixent ràpidament a països com Grècia, Portugal, Àustri…