Aquesta nit he donat un cop d'ull

als meus papers. Alguns han servit per a encendre el foc; d'altres, els ha fets malbé l'infant. Aquesta mena de censura em plau perquè mostra la indiferència del món natural per les construccions de l'art".

 Lawrence Durrell, 

Quartet d'Alexandria

El petricor és

la olor de la pluja quan arriba al terra. Avui hi ha hagut petricor, una paraula bellíssima

Una senyora de Galícia

 m'ha dit que quan Déu va crear el món, el seté dia va descansar i va posar la seva má sobre Galícia i cada dit va esdevenir una ria.

Jo penso que Déu és forner, va començar a fer el món de nit. Galicia va ser la primera fornada.  Finisterre és un mite mal explicat

Li ha encantat. 

"Les receptes del Motel Empordà"

Heus aquí una altra joia, "Les receptes del Motel Empordà" de Jaume Subirós, Edicions La Magrana del 1992
Amb els amics Carles Joan Pi i Oriol Romeu mirant de posar-hi sentit i criteri. Els platillos de Josep Pla són un bon punt de partida.

Segons en carles Joan, una pastisseria és bàsicament un espai de conversa i plaer. acabem la trobada amb una lapidària d'en Carles: "Ja ningú llegeix Montaigne".

Nunca se saVe”, una mirada a l’arxiu familiar

 “Quan miro una fotografia, l’observo amb la lupa, hi ha alguna cosa que se’m mou en l’interior. És un acte físic, que desencadena un seguit d’emocions. És una cosa adrenalínica.”

Patricia Buckley Martín (Madrid, 1974) és neta del corresponsal de guerra anglès Henry Buckley, que va documentar junt amb Robert Capa i Ernest Hemingway els fets més rellevants de la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Fa 18 anys que la Patricia, per un fet casual, va descobrir en el despatx de la casa familiar de Sitges uns dos mil documents inèdits que daten del 1822 en endavant, de la vida del seu avi i la seva àvia (Buckley-Planas) i des d’aquell dia no ha parat en l’intent de posar-hi ordre. ¿Com és afrontar la descoberta d’un armari ple de capses i àlbum de fotografies i de documents d’una història no viscuda, però tantes vegades sentida dins les parets de la casa familiar? ¿Per on començar, quan apareix el desig i alhora el vertigen d’endreçar, identificar i construir amb els teus propis sentits aquell relat?

https://www.nuvol.com/art/nunca-se-save-mirada-endins-a-un-arxiu-familiar-148514

Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història"

 Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història" (nuvol.com)

A Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor, Martí Monterde rellegeix l’obra del gran escriptor, no pas per esmenar-lo, sinó per explicar la importància de llegir-ne tota l’obra, incloses les parts incòmodes. Quedem a la cafeteria de l’Estació de França per parlar de Zweig, la importància espiritual i revolucionària dels cafès, i per què la literatura catalana depèn dels trens que la comuniquen amb Europa.

 A finals del XIX començaments del XX, en un cafè de Viena es podia llegir tota la premsa europea. La joventut de Viena d’aquesta època són Zweig, Joseph Roth, Robert Musil, Karl Kraus, Peter Altenberg… el bo i millor de la literatura del moment i, a sobre, la gent més ben informada d’Europa. Com és possible que Zweig necessités fer unes memòries plenes de desinformació? Perquè és volia fer perdonar, o oblidar, el que va escriure els primers dies de la Primera Guerra Mundial.

De la tristeza.

 " Soy de los más exentos de esa pasión y no la amo ni estimo, aunque el mundo se haya dado a honrarla con particular favor, vistiéndola de prudencia, conciencia y virtud, lo que es necio y bellaco ornanento. Los italianos, más adecuadamente, le han dado nombre malignamente, porque es cualidad siempre nociva y loca. Como cosa cobarde y baja, los estoicos prohíben ese sentimiento"

 Ensayos, Michel de Montaigne

A vegades m'emprenyo

i publicaria coses que l'endemà, amb més calma, esborraria. Durant aquests atacs prefereixo llegir algun passatge agradable. Al capdavall aquests cops de mal geni  duren poca estona. I bé, per tenir un estat agradable imagino que marxo de viatge cap a Itàlia amb Josep Pla. .

 Sensacions d’Itàlia

Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.

–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.

El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.

Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.

http://www.lletres.net/pla/QNV/?m=20101208