dissabte, 30 de desembre de 2006

Sadam Hussein i la pena de mort

Fa dos mesos vaig veure la película "Capote". Va impactar-me l'escena final de l'assassí penjat a la forca. Diuen que l'execució de Sadam Hussein ha estat filmada. De moment ja n'han sortit algunes fotografies amb la corda al coll.

El principal sentit de la pena de mort és l'exemplaritat. Si no és pública, no té cap raó d'existir. Ben aviat hi haurà els vídeos a la xarxa. Sadam tornarà a ser penjat, doncs.

El 19 de desembre The Times va publicar un
article sobre la declaració de drets humans. Aquest article no versa sobre la pena de mort, si no sobre la visió utilitarista dels drets humans. A grans trets, l'utilitarisme defensa mesurar les accions humanes pel profit, benefici o dolor que comportaran, i no pas per una determinada posició moral.

Bé, jo no comparetixo aquesta filosofia. És per això que quedo estupefacte quan alguns grups de defensa de drets humans diuen que l'execució de Sadam agreujarà la siuació a l'Iraq.

És clar que l'execució de Sadam tindrà conseqüències. Però com que sóc contrari a la pena de mort, trobo una bestiesa valorar l'execució en aquests termes. Mai havia vist tanta realpolitik en els sectors contraris a l'intervenció a l'Iraq. Suposo que no se'ls acudirà tenir cap mala paraula contra Kissinger.

divendres, 29 de desembre de 2006

"El Poema de Nadal" a l'Església del Pi.

Ahir a Santa Maria del Pi van recitar "El Poema de Nadal" de Josep Maria de Sagarra. Em va agradar perquè precisament vaig anar a escoltar el text sagarrià, que m'emociona. No en tinc ni idea a quants llocs del país es farà una lectura pública. Amb tot i així em semblen poques, molt poques perquè em va costar saber a quins llocs es recitava.

Malgrat que la sonoritat de l'església del Pi és coneguda, el centre no reuneix les condicions per a la recitada, almenys per la manera com l'han pensat els directors. És molt temptador organitzar-hi concerts, però una Església no és per fer-hi tancades, manifestacions ni teatre. Entre altres coses, perquè els actuants mereixien un aplaudiment i una Església no és un lloc per aplaudir, ni posar-se dret o cridar "visca!".


La posada en escena fou multicultural. A la primera part hi havia un grup de guitarristes sud-americans. Els músics eren molt bons. El que passa és que tinc mania a la combinació guitarres i Església. La guitarra no és un instrument per a ser tocat en una Església. I si hi ha algú que acompanya el ritme amb una pandereta, les esgarrifances són comprensibles.

Els recitants eren actors de les telenovel.les. N'hi havia un, que no recordo el nom , era el més gran i té una veu potent i una dicció magnífica. Recità magistralment el fragment del camí de Josep i Maria cap a Betlem i el del rabadà que tots duem a dins. Excepte aquest actor, la resta actuava amb massa moviment. I pujar i baixar les escales. L'Església és l'antònim de
les corredisses.

Per tot plegat, va quedar tant impactant la presència de Joan de Sagarra, que recità l'última part. Aquell home no recitava, te l'explicava, com un professor que porta anys explicant la lliçó. La seva veu trèmola, el bastó, la mirada a l'espectador -tothom es pensava que li explicava a ell- fou la traca final. La "Santa Nit" de fons hi ajudava.

divendres, 22 de desembre de 2006

Atenció primària

Aquests dies sóc a Catalunya. A la tarda d'ahir vaig trobar-me una amiga que m'explicà que en un centre d'atenció primària van ornar un arbre nadalenc amb preservatius inflats. El personal del centre el mostrava ben ufanós, buscant la riallada còmplice del pacient.

La meva amiga és mestra, ha fet pedagogia sobre l'ús dels condoms a l'aula i es va enfurismar per la frivolitat. Va demanar una explicació a la direcció. Primer vingueren els problemes per aclarir qui és el director, pel marasme organitzatiu poc eficient. Després, la prepotència de la direcció. I encabat vingueren els raonaments. Tot plegat feia honor al nom d'atenció primària.

He vingut molt content i començo a posar-me de mal humor. En tenen la culpa aquests altaveus que vociferen nadales tot el dia al carrer. Els ha posat l'associació de comerciants. Sembla que vulguin espantar els clients, perquè estic a punt de marxar a un altre lloc tan bon punt enllesteixi aquest escrit. Tinc un altaveu quasi a sota la finestra. Hauré de fer un esforç per no fotre-li una torreta i calli d'una santa vegada. Seria la meva contribució a un Nadal en pau, harmoniós i sense contaminació. Ara sona l´ai Pasqual, no t'hi enfadis que sóc un àngel del cel i que vinc a anuciar-te que n'és nat el rei del cel. Sí, home, sí.

dilluns, 11 de desembre de 2006

Pinochet i els drets humans

El 10 de desembre de 1948 es signa la Declaracio Universal dels Drets Humans. L'efemeride ha coincidit amb la mort de Pinochet. La nostra dignitat sempre son les victimes. La pompositat del text es filla de les circunstacies amb que s'elabora el text. La declaracio xoca amb la realitat i el desig que tot sigui mes facil topa amb la naturalesa. Aquest es precisamwent el proposit del text perque necessitem l'esperanca. Si no, com es suporta tot plegat?

Es segur que hi ha hagut i hi ha paisos que han patit una repressio mes dura que Xile. Aquest pais tenia una bona trajectoria de democracia institucional, com explica impecablement l'obituari del The Times.

Com diria la meva avia, que Deu l'hagi perdonat. O no. Em sembla que a Garzon li agradaria ser el fiscal del judici final o el mateix jutge. Mentre no li arriba aquest carrec celestial, podria afanyar-se i engarjolar Castro. Mai es tard. Llavors veuriem alguns diputats catalans manifestant-se davant l'Audiencia Nacional espanyola.

dimarts, 5 de desembre de 2006

La sindrome del mariner de Sant Pau

Aquests dies la catedral d'Exeter te una il.luminacio extraordinaria. Cada tarda a les sis, hi ha un grup diferent de cantaires: la coral universitaria, el cor parroquial catolic, una agrupacio anglicana o, com ahir, un despatx d'advocats. Hi ha un gran avet amb les tipiques finestres de l'advent. Cada finestra te un patrocinador: un supermercat, una associacio d'excombatents o un pub. Els diners recollits serveixen per al manteniment del centre. El grup que canta obre la finestra del dia i convida a la concurrencia a fer un donatiu.

Sempre torno de la feina a peu i la catedral es de pas. Exeter es una ciutat on no passa mai res. Em pregunto com s'ho fan els redactors del diari local per treure un exemplar cada dia. La ciutat no destaca per res en especial, Londres queda una mica lluny. Aquests esdeveniments nadalencs trenquen la monotonia, que dirien els entusiastes de les emocions externes. Ja que l'Albert Guilera anomena Verdaguer en un comentari del post anterior, em sembla que estic afectat per la sindrome del mariner de Sant Pau. Aqui, quan anomeno el tripartit em passa el mateix que al mariner que s'establi alla a on d'un rem li'n digueren un culler.

divendres, 1 de desembre de 2006

200 anys de l'abolicio de l'esclavitud. L'oracle del passat.

Cada any, potser cada mes o cada minut hi ha un motiu per al revisionisme historic. Suposo que es degut a que estem comencant el mil.leni. O es aixo o la culpa la te internet, com diu la meva mare. Deu tenir rao -les mares sempre en tenen-, es sorprenent que a l'era de les comunicacions instantanies ens agafi la mania de rescriure la historia, d'examinar el passat implacable. Definitivament hem creat una maquina del temps que funciona amb aquest gran (in)combustible -reciclable, of course-, que son que les emocions.

El fet es que el 2007 es compliran 200 anys des que el parlament britanic va abolir l'esclavitud. Tony Blair ha escrit un article per a New Nation, un diari de la comunitat negra, on explica el seu dolor pel comerc d'esclaus. "Alguna cosa he de fer o de dir", haura pensat com a bon politic llaminer. I d'esquerres, no oblidem que l'objectiu de les esquer(res) es redimir l'especie humana.

Obviament, les associacions defensores dels drets humans creuen que no n'hi ha prou amb un "I'm sorry", mentre assenyalen la cadena determinista que uneix els ultraliberals contemporanis -de Manhattan a Londres, via Basora i Burundi- amb els traficants d'esclaus. Aixo els fa sentir comodes perque han trobat la resposta que els angoixa pel passat i pel present. Aixi, l'anima descansa i es reconcilien amb la bondat en la qual creuen estar instal.lats.

Anglaterra fou la principal protagonista del comerc d'esclaus i la presencia a l'Irak confirma aquestes teories. I tambe la seva riquesa actual els delata. Les multinacionals son els nous vaixells. Els baixos sous i les explotacions a l'Asia i a l'Africa no fan mes que evidenciar-ho. la flexibilitat i l'acomdadament lliure son res mes que eufemismes de les cadenes de sempre. Quina sort tenen aquells als quals tot els quadra! Jo continuo angoixat, cada vegada em quadren menys coses -sobre tot aquestes teories- i es cansat, molt cansat, haver de buscar una explicacio per a cada cosa. Haure de tirar d'algun manual, ja ho veig.

A part d'aquestes pretensions de fer les travesses el diumenge al vespre - el ple al 15 servira per a encertar la del cap de setmana que ve-, hi ha la campanya contra el pensament politicament correcte. Diu que els complexes de culpabilitat i la voluntat de reescriure la historia formen part d'aquest pensament contemporani i que no cal fer el paperot. Afirmen que nomes pot demanar perdo qui ha comes l'accio i avui no hi ha ningu de mes de 200 anys que hagues traficat amb esclaus. De que serveixen, doncs, aquestes genuflexions?

Per ultim, l'oposicio tambe havia de dir alguna cosa. Un portaveu tory considera que els britanics van liderar l'abolicio i n'han d'estar orgullosos, d'aixo. Aixi, doncs, festa!

Enmig de tot plegat intentare ser una mica original, es a dir, anar als origens. "Travel writing. 1700-1830" es un antologia de fragments de llibres i diaris escrits de primera ma per viatgers, aventurers i exploradors. Hi inclou textos de turistes revolucionaris a Paris de 1789, el viatge de Samuel Johnson i James Boswell a Escocia que agrada tant a Josep Pla, diaris de missioners, les estades a Italia d'uns aristocrates etc. I tambe el comerc d'esclaus.

Sobre aquest fenomen n'hi ha quatre. El primer text es una tria de textos escrits per Jean o John Barbot, un frances hugonot que escapa de la persecucio als protestants. Feu dos viatges a l'Africa entre el 1670 i el 1680. Els seus textos no foren publicats fins despres de la seva mort. Dona la perspectiva de la vida d'un traficant d'esclaus a la Costa de l'Or i aconsella els europeus com evitar ser enganyat quan tractin la compra d'or amb els africans. Els titols dels llibres son "A Description of the Coasts of North and South Guinea" (1732) i "A Collection of Voyages and Travels, Some Now First Printed from Original Manuscripts, Others Now First Published in English" (1746).

El segon es de John Atkins. Fou un ciruja naval. El 1721 s'ajunta a una expedicio naviera la costa de Guinea en un vaixell que lluitava contra la pirateria.El vaixell passa per Sierra Leona, Whydah (Ouidah, anomenada la costa de l'esclau, avui Benin) i Elmina (la cosat de l'or, avui Ghana). tota la flota captura 270 pirates i 10.000£ en pols d'or. El 1732 publica The "Navy Surgeon i el 1735 "a Voyage to Guinea, Brasil and the West-Indies".

El tercer es de John Nweton, el fill desertor d'un capita de marina que marxa a un altre vaixell. va passar del pensament lluire al cristianisme. L'esglesia anglicana va publicar "An authentic narrative" i ell mateix "thoughts upon the African Slave Trade" el 1735.

El quart es de Ouladah Equiano. va neixer a Nigeria, fou segrestat quan tenia 11 anys i dut a Virginia on fou comprat per un oficial de marina. mes tard fou venut a un capita i anar a les Es-Indies. El 1776 compra la seva llibertat, viatja a Londres i al Mediterrani. El seu llibre "interesting narrtaive" fou un exit i mori ric, tant que deixa 950£ a la seva filla, £75000 actuals. explica com era la vida d'un esclau i la relacio amb els amos. Amb tot, unes investigaions recents diuen que va neixer a Carolina del Nord i no pas a l'Africa.
I be, es aixi com aquesta setmana estic enredat.

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...