Bon Nadal a tothom i a totadona

La veritat sigui dita: la barreja de tió, avet, Sant Nicolau, el pessebre i postals de vodafone, etcètera, embafa. Ens pendrem aquest Almax que suministra l'apotecari Serra.


La felicitación más sincera
EN FINLANDIA ofrecen un método único para paliar la soledad postal en estas fiestas
MÀRIUS SERRA - 23/12/2004


Ni mi cartero ni yo conocemos a nadie que a estas alturas no haya recibido ninguna felicitación navideña, aunque el remitente sea un gimnasio, un operador de telefonía o el supermercado del barrio. O incluso cualquiera de las múltiples instituciones que velan por nuestra felicidad ciudadana. Sin ir más lejos, los barceloneses hemos recibido un bello christmas municipal repleto de fichas con letras negras que enrojecen en siete ocasiones: B, O, N, N, A, D, A, L.

Reconozco que este año han dado en el clavo. El diseño de Peret no es ni carca ni progre, ni soso ni chillón, va sin símbolos ni pesebres pero felicitando la Navidad y encima nos desea buenas lecturas ante el próximo año del Libro. Por desgracia, Peret se percató a tiempo de que debía colorear las siete fichas para que leyéramos el mensaje correcto, porque si nos fijamos tanto en las letras negras como en las rojas se forman ante nuestros navideños ojos mensajes tan maravillosos como J, A, B, O, N, A, N, A, L o bien B, O, J, A, N, A, N, A. Al dorso de tamaña sopa de letras el alcalde Clos nos desea un Bon Any del Llibre i la Lectura con un texto autógrafo que bien pudiera haber firmado la famosa máquina de Rumsfeld.

Les ahorro la descripción detallada de las otras felicitaciones más o menos personalizadas que andan por casa. Éste es un artículo que no piensa caer en el clásico tono displicente del antinavideñismo. Que ni mi cartero ni yo no conozcamos a nadie que se haya librado de recibir una felicitación navideña no quiere decir que ese infeliz ciudadano no pueda existir. Y teniendo en cuenta que sólo faltan 48 horas para el día D, resulta acuciante resolver cualquier duda al respecto.

Por eso, con una voluntad de servicio público de la que en otras ocasiones este articulista carece, hoy me veo en la obligación de divulgar una iniciativa única en el planeta que puede paliar la soledad postal de aquellos que no tienen quien les escriba. Se trata del servicio de felicitaciones navideñas del auténtico Papá Noel, cuya sede central está en la oficina central de correos del Oy Santa Claus Greeting Center, en Rovaniemi (96930 Arctic Circle, Finlandia). Les aseguro que no es una oficina virtual. He estado allí. Gestiona más de dos millones de cartas anuales que van y vienen de todo el mundo movidas por el fervor que suscita la figura de Santa Claus.

Niños de todo el planeta hacen que sus padres se gasten una pasta en sellos para que Santa reciba sus cartas. Entre los múltiples servicios de esta oficina postal, está el Joulupukin kirjetilaus o solicitud de carta de Santa Claus. Según el folleto que pillé este verano, costaba 6 euros, pero ahora observo en la web -www.santagreeting.fi- que ya lo han actualizado a 6,95. Hay que escribir con letra de palo los datos postales del destinatario, cómo desea constar el remitente y escoger entre las doce lenguas (el español es la número 11) en las que sabe escribir el políglota barbudo. El folleto sólo está en seis (francés e italiano son las románicas), pero de la presencia del japonés se deduce un intenso tráfico postal con cuatro de los cinco continentes. Escriban, paguen y la eficiencia finlandesa hará el resto. Puede que mañana mismo les llegue la más sincera de todas las felicitaciones que recibirán.

MariusSerra@verbalia.com

La cultura no és un luxe, és un avorriment

Pregunto jo, sempre que un polític va a algun lloc, té el deure de parlar?
Si has llegit aquesta crònica de Pep Albanell, pensaràs que l'autor, en comptes d'assistir a la Nit de Santa Llúcia, va anar a la fira a contemplar les figuretes del pessebre patriòtic. És un bon comentari sobre els discursos que parlotegen els polítics als certàmens literaris. I és clar, han de parlar tots. I a més es pensen que si no parlen, la gent pensarà que la cultura no els importa.

És com si vas al cinema i tens la mala sort que la consellera de torn també ha decidit anar-hi i abans de començar la pel·lícula ha d'explicar l'important que és el cinema per a la cohesió nacional i el progrés, que sense cinema no tenim país, que el seu govern recolza el cinema, etcètera. I llavors, retallen trossos de la pel·lícula perquè si no, tot plegat duraria massa estona. Però és clar, a ningú se li passa pel cap que els polítics parlin abans d'una pel·lícula, però sí abans, durant i després d'un certamen literari. Per què el cinema gaudeix d'aquests privilegis i no pas la literatura?

Ortografia política

Una última consideració per als aspirants a la Creu de Sant Jordi. Cal tenir molt en compte els accents. En català, l'accent obert va cap a l'esquerra. El tancat assenyala cap a la dreta, com en espanyol.

Post d'autoajuda

Tu també pots obtenir la Creu de Sant Jordi. No és difícil si t'ho proposes. Pensa que el guardonat no neix, es fa. Tens dos camins. Aquest és el primer:

- Sigues lleument políticament incorrecte, sense arribar a ser impertinent o rondinaire. Als polítics que procedeixen de la tradició marxista els agrada una certa flaire autocrítica, però sense passar-se.

- Fes de la diversitat la teva bandera, allà on siguis, parlis del que parlis. Posa-hi l'anomenat accent.

- Publica articlets, fes que la Terribas i els de la Contra de La Vanguardia t'entrevistin. Cultiva les relacions, somriu, prèn un cert aire d'autoritat moral.

- Si volteges la cinquantena, explica sopars de duro sobre els grisos.

Si tot això et resulta massa feixuc, et queda una segona opció: penca com una bèstia, sigues el número u indiscutible en el teu ofici, fuig dels mitjans de comunicació. Que no els quedi més remei que guardonar-te. Ara bé, en aquest segon cas, de ben segur, tant te fotrà si te la donen com si no. Altra feina tindràs.

La revista Punch

A finals de 1943, quan Nèstor Luján comença a col·laborar-hi, Destino és una revista de setze pàgines, amb una capçalera blanca sobre fons vermell. (...) Hi ha, però, una persona que té la voluntat de convertir Destino en la seva sortida professional, en un negoci rendible. Aquesta persona és Josep Vergés.(...) Fill d'una família surera de Palafrugell, havia estudiat a Londres, on s'havia convertit en un anglòfil concençut sense deixar d'admirar mai a França, d'on provenia una part de la seva família. D'Anglaterra admirava, el jove Vergés, el seu civilitzat sistema polític, el seu sentit de l'odre i la capacitat d'ironia que reflectia la revista Punch, de la qual Destino en reproduiria, amb els anys, molts acudits.

Agustí Pons, Nèstor Luján. El periodisme liberal. Editorial Columna, octubre del 2004
*L'autor va poder escriure aquesta biografia gràcies a un ajut de la Fundació Catalunya Oberta.

Cròniques de Guadalajara

Avui entrem a fer un fast-good a un restaurant mexicà. Que ningú ens pugui dir que no fem cas a la Fira de Guadalajara o que el menjar del restaurant FresNO no ha estat paït degudament. El xef Màrius Serra ens delita amb un plat exquisit (anava a posar deleita, però sospito que en TdQ volta encara per aquests móns; endogàmia bloguera, sí senyor!).


Literatura en un periquete
MAÑANA SE presenta en México un libro muy especial de greguerías con el nombre de periquete
MÀRIUS SERRA - 02/12/2004


De entre los muchísimos libros que se presentan estos días en la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, cabe destacar uno por su extrema rareza. Se titula Canutero de Cataluña i altres contes. Periquetes de la literatura, y se presentará mañana viernes a las ocho de la noche, hora mexicana, en el salón Mariano Azuela. Su autor es un escritor de mi generación que se llama Arturo Suárez pero cuyo nombre de pluma es Arduro Suaves. Lo publica Ediciones del Ermitaño en su colección Minimalia y es un prodigio de concisión. La dedicatoria -"joan vino, miró y pintó"- ya adelanta su tono transgresor. El periquete es un género muy cercano a las greguerías de don Ramón Gómez de la Serna. De hecho, Suaves escribió que "Gómez de la Serna ramoneaba la literatura" cuando fundó en 1989 el Club de Periqueteros Solitarios de Occidente, Asociación Banal. Comoquiera que lo banal no quita lo valiente, Radio Universidad de Guadalajara dio difusión a estas creaciones líricas y pronto empezaron a circular. La definición de periquete, más allá de designar un brevísimo espacio de tiempo, remite a "una frase corta de amplias pretensiones para la comunicación y la recreación verbales que aspira a convertirse en un mínimo género lírico de la cortedad". Los periquetes pueden ser aforismos con chispa, como "el padrenuestro pasó de oración a frase", pero en un muchas ocasiones el referente literario siempre está presente. Por ejemplo: "Le confiscaron a Walt Whitman un cargamento de hojas de hierba"; o bien "Los miserables, respuesta de Víctor Hugo a sus críticos"; o aún "Visitando a santa Teresa: Vivo sin vivir sin ti, / y tan alta vida quiero, / que muero porque te espero".

Esta relación del periquete con la literatura lo hace muy útil. Suaves ha escrito periquetes con mensajes a Celaya ("La poesía, Gabriel, es un arma cargada de jurados"), Monterroso ("Cuando despertó, la beca todavía le daba de comer") o incluso Nietzsche ("Así bailaba Zaratustra"). Tal vez por eso en 1997 empezaron a editarse periquetes en volúmenes anuales llamados Canuteros dedicados al país invitado en la Feria. En la del 2000 la invitada fue España. De ahí salieron frases como: "Rodrigo Díaz de Vivir", "mester de quijotería", "Calderón de la barcarola", "Rodrigo Díaz de Soñar", "La vida es sueño y sueño", "si lo breve, forzado, dos veces forzado", "Rodrigo Díaz de Voler", "don alfonso el supersabio", "amadís de gula", "en un lunar de la mancha" o el "Lazarillo de torpes". Este año, como ya es sabido, Catalunya es el país invitado. Por eso mañana el gran Arduro Suaves presentará en la FIL el Canutero de Cataluña i altres contes que ha compuesto para la ocasión. Entre los mejores periquetes que nos dedica, destacan: "¡cuán verdaguer era mi lengua!", "barcelona no quita lo manchego", "el catalanismo, fase superior del castellanismo", "solo, y de luto, inmensidades aparte", "del juego y del fuego mis manos limpias", "el zar y la sardana" (léase con seseo), "bésame, moreneta", "l´ànima dels poetes ebrios" o "javier cercas de lo lejo".

La fragilidad de los periquetes es similar a la de las greguerías. Por eso puede que a muchos lectores mi periquete favorito les pueda parecer mediocre. Aún sí, "fue un impresionismo conocerte y un expresionismo despedirme".


MariusSerra@verbalia.com

I tu, què vols ser quan siguis gran?

A falta d'escrits propis, el recurs a articles aliens és una bona solució de fast-post. No, Marc Álvaro no és el meu McDonald's de la cantonada. Un dia Ferran Adrià parlava del fast-good en contraposició al fast-food, les mil idees per menjar a casa i a fora amb una certa dignitat quan es diposa de poc temps. El concepte és brillant. Doncs bé, adapto la recepta adriana a la manca de posts i us transcric aquest article de Marc Álvaro mentre esperem a esdevenir un venerable ancià.

Viejecitos
FRANCESC-MARC ÁLVARO - 24/11/2004


Hasta el momento, los viejos siempre son los otros. Terrible error de perspectiva y enorme espejismo que nos obligará a tragar arena hasta por las orejas. Lo explica muy bien el periodista alemán Frank Schirrmacher, en su libro El complot de Matusalén, tan descarnado como certero: "La verdadera conmoción tendrá lugar entre el 2010 y el 2020, década en la que la generación de los nacidos entre 1960 y 1970 entrará en su personalísima crisis senil. La humillante imagen de la vejez que muy probablemente siga imperando provocará un clima de gran tristeza y miedo". El autor habla de Alemania, pero puede ser igual o peor entre nosotros, todo ello incrementado por una de las natalidades más bajas de Europa. Hablando con la injusticia inherente a toda generalización, no parece que los babyboomers estemos preparados para eso tan natural, obvio e inevitable que es envejecer. Hay síntomas culturales. En el arte, la literatura y la publicidad que producen tipos cercanos a los 40 no faltan expresiones grotescas, idiotas y autocomplacientes de la enfermedad de Peter Pan elevada al cubo.

Mientras el envejecimiento de la población impulsa y multiplica ya hoy nuevas vías de negocio millonario, los nacidos en los años sesenta no acabamos de despegarnos de esa condición de eternos adolescentes consentidos, que recibimos como herencia envenenada de la generación de nuestros tíos más cercanos cronológicamente. Somos la primera generación nacida y criada al calor de los fuegos sagrados del culto a la juventud y nos vamos a pegar el gran batacazo, y no únicamente porque nuestras pensiones estén en la cuerda floja. Este fuego litúrgico de la juventud como medida de todas las cosas en el mercado y en la política (los dos campos se retroalimentan) es tan falso como esas lucecitas kitsch de color rojo que se colocaban en las chimeneas de pega que decoraban algunos salones de vago estilo rústico hace unos años. Interiorismo del malo para suplir una moral de mínimos.

Mientras las aseguradoras, las inmobiliarias y las empresas geriátricas se preparan para hacer el agosto con nuestra realidad futura, nosotros seguimos pegados a las revistas ilustradas que nos mantienen en la fantasía de una belleza eterna, una sexualidad infinita, una jovialidad inacabable y una responsabilidad -eso sí- limitada. El problema siempre es de los demás: la escuela, el sindicato, el gobierno, la industria o la sombra de Mazinger Z. Aún hemos visto morir poco ídolos de la música pop y corremos el riesgo de creer que la vida es como un viaje en Interail.

Será ridículo que el primer viejo que observemos de cerca seamos nosotros mismos.

Més sobre els altres andalusos

Racó català també en parla, dels altres andalusos i a més dóna enllaços a notícies anteriors. Antoni, des d'aquesta pàgina podràs accedir-hi.

Els altres andalusos

A través d'aquest article de Francesc Marc Àlvaro he arribat a aquesta pàgina http://www. elsaltresandalusos.org on s'hi llegeix aquesta perla sobre aquests senyors que estan tan integrats que ja porten temps fent tantes potineries com històricament s'ha fet en aquest triangle de les bermudes ibèric.

FERIA DE ABRIL DE CATALUNYA.
Que ens costa la festa

- El sòl públic que utilitza la Feria, el Real 31.800 m2 i l’aparcament 33.700m2, és cedit gratuïtament pels Ajuntaments de Sant Adrià i de Barcelona. La Regiduria de Serveis Urbans i Manteniment i el Districte de Sant Martí acondicionen el recinte proveint-lo d’electricitat, aigüa, sanitaris, i també de la recollida d’escombreries i la neteja general.

- Les entitats, empreses i partits polítics que hi posen casetes paguen una quantitat considerable a la FECAC.

- A la carpa de la FECAC es programen a diari actuacions que paga l’Ajuntament de Barcelona directament als promotors que representen els artistes.

- En aquesta mateixa carpa, totes les institucions que hi posen stand, Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació, Ajuntament de l’Hospitalet, Fòrum 2004, etc... els hi costa més de 6.000 € a cadascuna.

- El Gremi de Firaires també contribueix a fer grossa la caixa de la FECAC. No donen dades sobre aquests ingressos ‘atípics’. El mateix succeeix en el cas dels ‘mesones’.

- Durant uns anys, alguna de les institucions públiques es feia càrrec del cost del transport de les tonelades de terra ‘d’albero’ que es mouen des d’Alcalà de Guadaira (Sevilla) fins al recinte de la Feria. No disposem d’informació de quina és la institució.

- La FECAC reb ajut anualment per les seves activitats ordinàries, i a més a més per la Feria, de la Generallitat de Catalunya (Conselleries de Benestar, Cultura i Presidència), Diputació, Ajuntament de Barcelona i Junta de Andalucía. L’Ajuntament de Barcelona és la institució que més col.labora a través de diversos departaments: Imatge i Comunicació, Regiduria de Relacions Institucionals, Cultura i Districte de Sant Martí. Els acords institucionals s’estableixen mitjançant convenis a tres anys, i també a través de subvencions directes.

L’Agència de Residus de Catalunya (Consorci Generalitat/Ajuntament de Barcelona), participa en el reciclatge de deixalles de la Feria, i en l’edició d’aquest any, lliurant gratuïtament 250.000 gots i 250.000 plats d’un material reciclable.

- Les caixes d’estalvi (per llei) han de donar suport, a través de les seves obres socials i culturals a les entitats que treballen en aquests camps. La quantitat econòmica que han de rebre, ho decideix la Generalitat de Catalunya. La FECAC és una de les agrupacions que més es beneficia.

- L’Ajuntament de Barcelona des de l’any 2001 es fa càrrec, a través del Departament d’Imatge i Comunicació, del disseny gràfic i la difusió de la Feria de Abril. Així mateix del cost del ‘Diario de la Feria’ que es distribueix gratuïtament. També paga els anuncis (pàgina sencera) als diaris més importants de la ciutat, el desplagament d’OPIS i la col.locació de banderoles. Dissenyadors: 2001 Peret, 2002 Nazario, 2003 Claret Serrahima, 2004 Philip Stanton.

- Transports Municipals de Barcelona col.labora posant llançadores des de tres punts de la ciutat que deixen a la porta del recinte, gratuïtament, a qui vol anar a la Feria. Això té un cost complementari de personal i autobusos.

Tot plegat no té res a veure amb el que succeeix a l’original (FERIA DE ABRIL DE SEVILLA). Si volem copiar, fem-ho bé. Qualsevol ciutadà, incloent els càrrecs polítics, poden contactar amb els rectors del municipi de la capital andalusa, i podran comprovar la diferència radical de models. A les administracions públiques andaluses no els hi costa ni un euro aquesta manifestació.

No és massa agoserat pensar que el ‘lobby’ FECAC amb la Feria té molts ingressos i poques despeses. Per tant, o bé políticament interessa mantenir aquestes relacions, atès que tenim por que el ventall parlamentari català no representi totes les sensibilitats, o bé existeix una amenaça a la classe política catalana com per continuar donant suport econòmic a persones que podrien muntar un entramat “lerrouxista”, que actuaria “a la contra” de la cohesió social actual.

Intuïm que la classe política es creu que a Catalunya existeix un ‘colectivo andaluz’. Si fos així, hem de reconeixer el nostre fracàs. Els colectius no s’integren, s’integren les persones, a base d’escola i treball, i això és el que hem fet els que vam arribar procedents d’Andalusia. Potser hem treballat massa i hem anat poc a escola, aquestes serien les raons per les quals els dirigents de la FECAC han sabut aprofitar-se, organitzant una feria on els interessos econòmics estan per sobre de la cultura, la convivència, l’estètica i les tradicions populars.

Per tot el que hem exposat, sol.licitem a la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Junta de Andalucía que facin públiques les aportacions a la FECAC per les seves activitats anuals, així com per la Feria de Abril. També sol.licitem conèixer l’import de les despeses que assumeixen les administracions per la celebració d’aquesta festa. Informació que volem saber des de l’edició de l’any 2000. La transparència económica no ha estat un dels punts forts de la FECAC, per tant proposem que per la celebració de la propera Feria, les administracions públiques optin pel model econòmic de la de Sevilla, i com a mesura de control congelin totes les subvencions, serveis i cesions que estiguin previstes, així com realitzar una revisió dels convenis amb la federació.

‘Els altres andalusos’ Lluís Cabrera, Miguel Fernández, Carmen Gallegos, Jordi Morón, Pedro Morón, Bienve Moya, Manuel Olivas, Fernando Peregrín, Juan Miguel Portal i Marta Riera.

Notícies sobre Peter Sloterdijk

La setmana passada vaig enllaçar una referència sobre aquest filòsof alemany. Lluís Foix el cita avui al seu article de "la Vanguardia". No sóc el seu representant ni el seu editor, tot i que si per aquells atzars googlians arriba a llegir el ribot i hi estigués interessat, en podríem parlar. Us transcric l'article.
Intolerancia en la Holanda liberal

LLUÍS FOIX - 09/11/2004 - 22.24 horas
Cientos de holandeses rindieron el último homenaje al cineasta Theo Van Gogh, asesinado hace una semana mientras paseaba en bicicleta en plena luz del día por el centro de Ámsterdam. Van Gogh había producido una controvertida película crítica con la cultura islámica. Recibió impactos de bala y fue rematado con varios golpes de arma blanca. El supuesto asesino es un holandés marroquí de 26 años.

Holanda es uno de los países más tolerantes de Europa. De costumbres liberales, abierta a todos los vientos de la civilización moderna, ha sido puesto como ejemplo de la convivencia interétnica. La muerte de Van Gogh se produce dos años después de que el líder populista Pim Fortuyn cayera asesinado por un holandés de extrema derecha que cumple una condena de dieciocho años de cárcel.

El asesinato del cineasta ha pasado prácticamente desapercibido en la prensa europea, ocupada en analizar el desconcierto producido por la victoria de Bush en las elecciones norteamericanas. Holanda ocupa la presidencia de turno de la Unión Europea y su gobierno no ha querido trasladar al resto de la Unión la sensación de frustración y de rabia de los holandeses tras este segundo asesinato por razones étnicas y políticas.

Varias mezquitas holandesas han sido objeto de actos vandálicos y frustrados intentos de pirómanos descontrolados. El alcalde de Eindhoven ha dispuestos una seguridad adicional para las mezquitas y escuelas después de que una bomba estallara en una escuela islámica causando serios desperfectos. Otros ataques a centros islámicos se han registrado en Utrecht y Amersfoort.

Los holandeses y los inmigrantes de procedencia musulmana viven momentos de gran tensión étnica en Holanda. Los gobiernos de los últimos tiempos han esquivado el debate y se han refugiado en un discurso de integración que ha dado resultados muy pesimistas. El resultado es que una sociedad abierta y tolerante como la holandesa vive con miedo. Miedo a la libertad de expresión y miedo a enfrentarse con un fenómeno que ha producido dos atentados contra dos figuras muy célebres.

Pym Fortuyn fue asesinado porque no creía en la compatibilidad de las culturas que conviven en Holanda. Inventó un partido político y no ganó las elecciones porque lo asesinaron días antes de los comicios. Su formación quedó en segundo lugar. Van Gogh ha muerto porque creía que se podía criticar a los musulmanes como se critica a los holandeses cristianos.

Los que somos partidarios de la integración de los inmigrantes, sean de la procedencia y del credo que sean, vemos cada vez con mayor inquietud el problema que las minorías de autóctonos y de musulmanes crean en sociedades donde el alud de recién llegados de procedencia islámica están creando en nuestras sociedades.

El problema está planteado con toda crudeza en Holanda. Pero también en España, Francia, Alemania e Italia. Europa no se ha preparado para integrar las masivas inmigraciones procedentes de países musulmanes. En nuestro país no sabemos ni siquiera cuántos inmigrantes tenemos ni qué hay que hacer con el casi millón de ilegales que conviven, trabajan y practican sus ritos con más o menos libertad.

En Francia, con un cinco por ciento de población musulmana, tienen un peso específico importante. El ex ministro del Interior, Nicholas Sarkozy, propone la integración total creando, si es necesario, un Islam de versión francesa. Pero según decía Le Monde hace unos meses hay unos trescientos enclaves musulmanes en los que la ley francesa no se aplica.

Cuando el gobierno ha exigido la prohibición del velo y de otros signos religiosos en las escuelas, varias muchachas musulmanas han desafiado la ley y se han quedado fuera de los colegios. Sarkozy no es partidario de la compatibilidad de las dos culturas. Tanto si nos gusta como si no, dice, el Islam es la segunda religión de Francia y tenemos que integrarla haciéndola francesa. Todo este discurso es perfecto. Pero la realidad indica que mientras los musulmanes se toman muy en serio su religión, los europeos la abandonan sin reemplazarla.

El filósofo alemán, Peter Sloterdik, es muy crítico con lo que llama la cultura del vacío en Europa. El europeo no está preocupado por la libertad que ya tiene asumida sino por la frivolidad de la que hace un uso indiscriminado y constante. Las mayorías electorales, dice, se han convertido a la internacional de los consumidores finales sin fe y sin convicciones. “El europeo de este comienzo de milenio es consciente de su posición delante del vacío”.

Ellos llegan cargados con unas creencias atávicas y encuentran una sociedad que no tiene muchas. Se refugia en los valores republicanos que tampoco ejercita con mucha convicción. La cultura del esfuerzo ha dado paso a la cultura de la vivencia.

God saves Europe

Bush? Kerry? Europa!

L'enfangada Comissió Europea de Barroso quedà en segon pla tot esperant Kerry. Llastimós. Es veia a venir el desengany. El demòcrata havia de salvar Europa, però la idiotesa americana ho ha evitat. Ja se sap, són uns analfabets. Ells són mart, nosaltres venus.
No somos, ni diría que seremos, gran cosa. Y criticamos el peso de la religión en los comicios americanos, cuando a nosotros nos aplasta el fardo ideológico. Fuimos pioneros de la sumisión a la América de Bush, después pioneros en su contra y acaso lo seamos igualmente de los que vuelven al redil EE.UU (Baltasar Porcel).

Aquestes eleccions eren seves, no ens hi jugàvem el ser o no ser. La nostra partida és al debat sobre la Constitució europea. Tant fa si es pensa votar sí o no al referèndum, l'important són els arguments i un debat sòlid. Apunto un autor, no és el que més m'agrada, però té coses a dir: Peter Sloterdijk. Si teniu temps i paciència...

Reivindicació de Luján

Als senyors de Rodamots se'ls hauria de dedicar un carrer a cada poble. El newletter d'avui fa referència a un article d'Eva Piquer sobre la biografia de Néstor Luján escrita per Agustí Pons. Fins avui no n'havia tingut notícia tant de l'article com de la biofrafia. Diu l'article d'Eva Piquer:

Si Luján es declara aferrissadament periodista, no tinc per què dubtar-ne. Potser sí que per dins estava frustrat, però no ho diu mai". En paraules del biògraf, "les elits de la professió periodística no han fet res pel Nèstor per sectarisme ideològic". "Se l'ha menystingut -afegeix- perquè no pertanyia a cap de les tres famílies intel·lectuals d'aquest país: no era franquista, ni catalanista resistencial, ni de les esquerres espanyolistes".
.

Un català al Nobel

Tan cansats de que no ens facin cas, avorrits de que ens ignorin i indignats perquè no ens donen el Nobel de literatura (Espriu, Fuster, Martí i Pol, etc.) o el de la pau (Carod, Cardús o Terricabras), proposo claudicar, deixar-ho córrer (en això sí que som uns mestres) i exigir que cada any ens donin el Nobel del consens. El tarannà, el nostre i l'ambiental, hi ajudarà. Bon cop d'stick, defensors de la terra!

I si guanya Bush?

Malgrat que em salto l'any de plor que estableixen els Usatges, us penjo un article que, sincerament, m'hauria agradat escriure. I ho ha fet una persona que no és el dimoni de la meva devoció. Tot i que crec que no se li ha de fer massa cas, avui estic d'acord amb ell i, per tant, no desaprofitaré l'ocasió, car sóc conscient que passa poquíssimes vegades. Té la paraula el senyor Roca i Junyent:

¿Y si gana Bush?
A LOS EUROPEOS NOS gustaría dictar, desde aquí, la política que seguir por EE.UU.


¿Quién ganará: Bush o Kerry? Todo el mundo está pendiente de las elecciones en Estados Unidos. La campaña electoral se sigue en Europa con tanto interés como en Utah o Arkansas; éstas son unas elecciones que no resultan ni ajenas ni indiferentes para nadie. Si de lo que se tratase de demostrar es que vivimos bajo la dependencia de EE.UU., se ha conseguido. Desde las colonias vivimos con ansiedad lo que puede ocurrir en la metrópoli. Queremos y manifestamos nuestra voluntad de no depender de EE.UU., pero vivimos pendientes de su más pequeño latido, de sus suspiros, de sus más insignificantes movimientos.

Somos, en la Vieja Europa, mayoritaria y frívolamente antiamericanos. Fundamentalmente anti-Bush, pero también antiamericanos.Ynuestro drama, como europeos, es que dependemos de ellos: nuestra economía está condicionada por su crecimiento, nuestro bienestar se ve amenazado cuando el suyo se inquieta, nuestra investigación vive a remolque de lo que desde allí se realiza, y nuestros intelectuales han renunciado a crear por el gusto -o impotencia- de criticarles.

Nos gustaría a los europeos que los norteamericanos hicieran la política que desde aquí les dictáramos.

Ellos deberían ser la fuerza, nosotros la inteligencia. A ellos les correspondería la desagradable tarea de ser los policías del mundo; a nosotros decidir qué y cómo debe vigilarse. Y por esto nos gustaría que ganase Kerry. No por creer que con él se trabajaría mejor, sino sólo porque ya sabemos que con Bush no hemos podido trabajar bien: no ha hecho lo que nosotros queríamos. No ha sido obediente al poder civilizador de la Vieja Europa. ¿Lo será Kerry? No parece que su propuesta de política exterior y de seguridad en el mundo difiera sensiblemente de la de Bush, pero los europeos ven en Kerry la esperanza que Bush les niega. Pero, ¿y si gana Bush? ¿La Europa que ha votado en su contra qué va a hacer? Seguramente, de entrada, felicitarle por su victoria, para, seguidamente, declarar que estamos dispuestos a colaborar con él para asegurar la paz en el mundo. Pero Bush ya sabrá que a pesar de que Europa no le quiere, no habrá sido necesario su cariño para ganar en EE.UU. Y, quizás, pueda decidirse a prescindir de los europeos; no vale la pena discutir con ellos, basta con ignorarlos. Lo tenemos complicado. Si gana Kerry, sólo nos sirve para un suspiro; si gana Bush, no podemos ni engañarnos. Kerry, con su victoria, aligera nuestra situación; pero el problema sigue estando ahí: detestamos depender de EE.UU. pero hace muchos años que hemos decidido hacer de esta sumisión el motor de nuestro progreso, la clave de nuestra paz y la garantía de nuestra libertad. Y Kerry, quizás no de entrada, también nos los recordará. Pero, ¿y si gana Bush?

Tancat per defunció

TdQ, hi ha vida després del blog? Ens parlaràs des de més amunt, encara? Crearàs el blog dels esperits? Bon vent i barca nova.

Trigaré uns dies a escriure. El motiu no és que hagi ingressat en un centre de desintoxicació de blogadictes. El ribot no s'ha rovellat. D'altra banda, per fusta, rai. Estic de dol.

Segona part. Filologia catalana per a kurds ( i curts)

Ampliem informació. Vilaweb també es refereix al discurs de Leyla Zana amb una versió ben diferent:
L'ex-diputada kurda Leyla Zana parla en català al Parlament europeu en rebre el premi Sakhàrov

L'ex-diputada kurda, Leyla Zana, guanyadora del premi Sakhàrov a la llibertat de pensament, ha saludat en català el Parlament europeu, en el moment d'agrair el guardó que no va poder recollir l'any 1995 perquè era a la presó. Zana ha recordat que va ser empresonada 'per traïció i incitació contra la unitat de la pàtria' per una intervenció en kurd al Parlament turc. Zana, que també ha parlat en kurd, turc i espanyol, ha recordat que va ser la primera kurda diputada del parlament turc i, que en la presa de possessió, havia promès en kurd de lluitar perquè els kurds i els turcs poguessin viure junts en un marc democràtic. Un tribunal d'Ankarà va condemnar-la, amb més activistes kurds, a quinze anys de presó, i n'hi ha passats deu (va sortir-ne el juny passat). Zana ha demanat al govern turc que cerqui una solució democràtica al 'problema kurd' i s'ha manifestat favorable a l'adhesió de Turquia a la UE perquè beneficiaria la pau. El president de l'Eurocambra, el català Josep Borrell, ha saludat en kurd, però després s'ha adreçat a Zana en turc perquè, ha dit, 'també és la seva llengua'. En parlant dels pobles d'Europa Zana ha esmentat 'els catalans', en peu d'igualtat amb 'els alemanys' o 'els polonesos'.
La part de la intervenció en català de Zana ha estat traduïda amb normalitat a les altres llengües, contràriament a allò que va passar no fa gaire, en la intervenció de l'eurodiputat Bernat Joan (ERC).

Lliçons de filologia catalana per a kurds (i curts)

El Parlament Europeu atorga cada any el Premi Sakharov a una persona que hagi destacat en la defensa dels drets humans. Auest any li han donat a Layla Zana, una diputada kurda. Dues paraules del discurs de la guardonada van causar una gran hilaritat a l'activista i eurodiputat Aleix Vidal-Quadras. Ho explica avui a La Razón, com una d'aquelles anècdotes que quan et succeixen penses immediatament que demà ho explicaràs als companys de feina a l'hora del tallat. Sembla que va passar per a que en Vidal-Quadras pogués escriure un article.

Diferencias artificiales
Aleix Vidal-Quadras

En la sesión plenaria del Parlamento Europeo celebrada ayer en Bruselas intervino como invitada de honor la ex diputada y activista kurda Layla Zana, que ha estado diez años encarcelada en Turquía acusada de terrorismo y conspiración contra el Estado. Su reciente liberación tras la repetición del juicio que la condenó, realizado esta vez con plenas garantías procesales, se ha interpretado como una muestra de la voluntad inequívoca del Gobierno de Erdogan de satisfacer los criterios exigidos de cara al inicio de las negociaciones de ingreso de su país en la Unión Europea. En su discurso, esta mujer diminuta y resuelta quiso tener un gesto de deferencia hacia José Borrell, el presidente de la Cámara, que le había dirigido en su presentación previa una breve frase en kurdo, y anunció con deliberado énfasis que iba a su vez a saludarle en catalán. Gran aplauso en el hemiciclo, delirio de sus señorías nacionalistas catalanes y vascos, y silencio reverente en espera de las palabras mágicas que harían reverberar las paredes de la sala con los ecos de la identidad presuntamente oprimida. Pues bien, Layla Zana se volvió hacia el sitial presidencial y pronunció en perfecto y nítido castellano dos escuetos vocablos: «Muchas gracias».

El regocijo entre los españoles presentes fue considerable y la consternación de la tropilla nacionalista fácil de imaginar. La oradora, por supuesto, era incapaz de distinguir entre el castellano y el catalán, que a sus oídos debían sonar idénticos, y a la hora de manifestar su reconocimiento, como aquel personaje que hablaba en prosa sin saberlo, utilizó la lengua española convencida de que se expresaba en catalán. En su intervención, y como muestra de su respeto a la pluralidad lingüística y cultural, hecho del que nuestros nacionalistas debieran tomar buena nota, recurrió primero al kurdo y posteriormente al turco y dejó perfectamente claro que su deseo era que una fórmula adecuada de autonomía política condujera a la pacífica convivencia de kurdos y turcos sin menoscabo alguno de la integridad territorial del Estado turco. Es decir, que la señora Layla Zana, Premio Sakharov del Parlamento Europeo y heroína de los amigos Bernat Joan, Josu Ortuondo e Ignasi Guardans, pedía para el colectivo kurdo de Turquía lo que la Constitución de 1978 ha venido garantizando a los diferentes territorios, lenguas y culturas españoles desde hace un cuarto de siglo.

El error inocente de confundir dos lenguas románicas tan próximas entre sí simbolizó en la casa de la democracia europea, integradora y armonizadora de la diversidad por antonomasia, la artificialidad de ciertas diferencias, exacerbadas y exaltadas hasta el paroxismo por los apóstoles del particularismo, cuando en realidad son tan nimias que alguien ajeno a las mismas y, por tanto, inocentemente objetivo, es incapaz de percibirlas.

L'avortament

E-notícies :

Més de 16.000 catalanes van avortar l'any passat
Segons dades del Departament de Salut, durant l’any 2003 es van realitzar interrupcions voluntàries de l’embaràs en un total de 26 centres de Catalunya, dels quals 16 són centres hospitalaris i 10 són extrahospitalaris. L’any 2003 es van realitzar 16.605 interrupcions voluntàries de l’embaràs a Catalunya. Aquesta xifra suposa una disminució del 0,6% respecte de les enregistrades l’any 2002. Pel que fa a la nacionalitat de les pacients 812 tenen nacionalitat estrangera. Les procedents del Regne Unit van ser 14, la qual cosa representa un 1/1.000 (0,08%).


No sé si són molts o pocs o si les dades són correctes. De tota manera, em posiciono. He mirat d'entendre de la manera més racional que sóc capaç els motius de certs sectors femenins que defensen l'avortament i reconec que no m'en surto. Em causa una repugnància especial i no me'n sé avenir més quan hi ha tota mena d'anticonceptius i la píndola del dia després. Potser és que la interrupció voluntària de l'embaràs sense cap motiu no és racional.

La situació és molt diferent de fa trenta anys i el discurs no pot ser el mateix. Se m'en fot del que diguin els cardenalots romans. Tampoc entraré en les disquisicions per esbrinar a partir de quina estmana és pot coniderar que hi ha vida. És el fet en sí que el trobo penós.

Crec, però, que la llei espanyola és raonable i accepto l'avortament amb total normalitat en els supòsits d'agressió sexual i de perill per a la vida de la mare. Ara bé, i la resta? Quan escolto algú que demana la supressió de límits temporals i de supòsits m'escandalitzo. Aquest discurs és conservador o progre? Se me'n fot.

Piquiponada

Rodamots.com ofereix de dilluns a divendres la possibilitat de rebre per correu electrònic un mot o una expressió. El d'avui és "piquiponada" (f)
Error de lèxic per confusió del significat de paraules o frases fetes, com ara «hemicirco» per «hemiciclo», «llengua vespertina» per «viperina», «condicions aquàtiques» per «acústiques», etc.
També: pich-i-ponada

[Etimologia -- Dels cognoms del polític lerrouxista Joan Pich i Pon (1878-1937).]

És el cas de dos epònims que designen un 'lapsus linguae' hilarant: 'spoonerism' en anglès i 'piquiponada' en català. Totes dues denominacions provenen de personatges públics coetanis que en el seu dia es van fer populars per les seves constants relliscades verbals. L'anglès era el reverend William A. Spooner (1844-1930), un professor d'Oxford capaç de confondre «a half-formed wish» (un desig creixent) amb «a half-warmed fish» (un peix a mig fer) en un discurs inaugural en presència de la reina Victòria. El català es deia Joan Pich i Pon (1878-1937) i va arribar a ser alcalde de Barcelona. Pich era capaç de parlar de la batalla de «Waterpolo», esmentar el «conflicte nipojaponès» o aconsellar de prendre les coses en «petites diòcesis».
Màrius Serra, Verbàlia (Barcelona: Empúries, 2000), pàg. 28

*** Un epònim (mot format amb el prefix grec «epí», que significa 'sobre', i la forma sufixada del mot grec «ónyma», que significa 'nom') és un mot format a partir d'un personatge (real o fictici), com ara «pantagruèlic» (del personatge Pantagruel, de Rabelais) o «cicerone» (derivat de Ciceró, polític, escriptor i orador romà). Aquesta setmana en veurem uns quants. ***
És clar, doncs, que Joan Clos és un digne successor de Pich i Pon. I més quan he llegit aquest fragment de les memòries de Cambó:
L'exposició Internacional
Fou llavors quan se'm féu un oferiment que durant alguns dies em tingué indecís: el d'una de les dues Comissions d'una Exposició de Barcelona, que preparava el seu Ajuntament. L'origen del projecte havia estat modest: una Exposició al palau de Belles Arts d'aparells d'electrivitat, patrrocinada per l'industrial del ram i regidor Joan Pich i Pon. Aquesta iniciativa, aprovada per l'Ajuntament, entre el dinamisme de Pich i Pon i la receptivitat que té el poble de Barcelona per a les grans empreses que honorin la Ciutat, havia anat prenent volum i despertant il·lusions i entusiasmes. Els regidors regionalistes no sabien què fer: oposar-s'hi ho estimaven impopular i certament ho era; associar-s'hi, significava donar a un home com Pich i Pon unes facultats i uns honors que semblaven excessius. No se'ls ocorregué altra cosa que la de proposar que els Comissaris fossin dos: l'un, Joan Pich i Pon, i l'altre jo, amb la plena confiança que seria jo en tot cas qui portaria la batuta. (...)

Malgrat la seva mala fama, no em preocupava la companyia de Joan Pich i Pon. Jo sabia que era un bon català i, més encara, un bon barceloní, que es trobava en la situació dels qui han fet fortuna sigui com sigui i desitgen guanyar prestigi. Sabia, d'altra banda, que reservant-li funcions decoratives, que omplien la seva vanitat, i el nomenament de petits empleats, coses que satisfeien la seva major feblesa, m'havia de deixar tranquil per a dur a terme l'obra que jo em proposava. En canvi, com que ell ajudava econòmicament Lerroux, m'assegurava, per mitjà d'aquest, el vot dels regidors radicals sempre que fessin falta i, com que era un home simpàtic i amable, em permetia atribuir-li la tasca d'escampar somriures i donar copets a l'espatlla, tasca necessària, però pesada i molesta per als homes com jo que volen anar al gra i no perdre en foteses més que el temps indispensable.
Francesc Cambó, Memòries (1876-1936) (Barcelona: Alpha,1981), pàgines 218-220

La quimera de la presó

Un concepte de dret penitenciari acceptat fins fa poc com a correcte deia que en cap cas es podia fer distincions entre els presos per raó del seu delicte. Que la presó era un mitjà coreector de les desigualtats socials i que , per tant, un delinqüent de coll blanc havia de rebre el mateix tractament que un traficant de drogues o un violador. És conegut que el dret penal ha suscitat de sempre l'atenció dels marxistes: el ius puniendi de l'Estat, la tipificació ideològica de quines conductes són delictes, la relació entre la llibertat i la dialèctica històrica, les tesis abolicionistes, les raons sòcio-ecnoòmiques que porten a una persona a delinquir, etcètera. No en faré sang.

Avui, ja força deslliurats d'aquestes manilles ideològiques, però, se segueix sense saber per a què coi serveix la presó, què es pretén amb la pena imposada i quina és la millor manera d'evitar els delictes i la reincidència.

El país és el Tagamanent i Bellvitge

M'han agradat sempre aquelles seccions breus dels diaris en què un periodista perfila l'actualitat en cinc línies. Em sembla la tècnica periodística més difícil. El mestre era Ibáñez Escofet. El primer que llegeixo de La Vanguardia és el "bloc de notas" de Rafael Jorba, quina casualitat el nom. El d'avui és força interessant:

Barcelonismo plural
La repentina dimisión de Valero Rivera, último mito del nuñismo, como director de las secciones del FC Barcelona cierra la primera crisis de la era Laporta. Esta apuesta fallida del presidente no fue avalada por toda la junta: Sandro Rosell, vicepresidente deportivo, discrepó. "Se ha evidenciado la pluralidad interna", me explica un observador. El laportismo tiene tres patas: el núcleo de Laporta (el antiguo Elefant Blau), el pilar deportivo (Rosell) y el económico-tecnológico (los también vicepresidentes Ferran Soriano y Marc Ingla). ¿La política activa (CiU y/o ERC) tentará un día a Laporta? "Es un presidente muy mediático, más incluso que sus jugadores", responde un político convergente. "Pienso que puede acabar haciendo política, pero no en las municipales del 2007", añade. ¿Cuándo? "Dentro de seis años, con dos mandatos cumplidos en el Barça, podría ser una alternativa a Artur Mas como candidato a la presidencia de la Generalitat". Una hipótesis prematura: todo depende de la voluntad del propio Laporta y de un factor aleatorio (que la pelota entre o no)

Madrugada tripartita
La unidad mostrada la pasada semana por los tres partidos del Govern en la votación de las resoluciones del debate de política general no se alcanzó hasta la madrugada del mismo jueves día 30. Los portavoces del PSC, ERC e ICV se encontraron con un texto insulso del Govern y estuvieron encerrados hasta las 2.15 horas. "Volvimos a discutir de esencias y programas máximos". CiU, al defender el concierto económico y el reconocimiento de la nación catalana, logró que el tripartito iniciara a puerta cerrada el debate pendiente del Estatut

Tagamanent y Bellvitge
Hace justo una semana (miércoles, día 29 de septiembre), en paralelo al debate de política general en el Parlament, Pujol participó en un particular debate en la escuela Joan XXIII de Bellvitge. Se trata de un centro de los jesuitas que es un punto de referencia de este barrio de l´Hospitalet y que nació y creció con la oleada migratoria de los años setenta. "¿Cómo ha cambiado Bellvitge durante los últimos 25 años?", preguntó el ex president a un grupo de 40 personas del barrio (maestros, jóvenes, dirigentes vecinales...). Hubo coincidencia en que "todo ha mejorado muchísimo", pero los más jóvenes destacaron dos problemas: la precariedad laboral y el acceso a la vivienda. Pujol los citó para dentro de dos años para pasar revista. Repetirá la experiencia en Badalona para seguir pisando el territorio: "Lo hacía antes de ser president, lo hizo siéndolo y seguirá haciéndolo". El 19 de septiembre subió al Tagamanent, donde inició su etapa de fer país,y ahora ha vuelto a Bellvitge... "El país es el Tagamanent y Bellvitge", ha insistido, en alusión a su apuesta por "una Catalunya de todos", con la mezcla como cimiento social, y que sintetizó en el eslogan Som 6 milions.Entiende que cuando Maragall constata que somos ya 7 millones, amplía la cifra, pero no varía la apuesta. La continuidad catalana

El Síndic de Greuges

Ignoro la raó per la qual no es presta una importància deguda als informes anuals de la sindicatura de greuges. Ni per part dels periodistes ni dels polítics. Ni tampoc al nivell dels especialistes en dret administratiu.

Darrera de cada queixa hi ha un ciutadà desatès per l'Administració. De totes totes, l'informe del Síndic és molt més trascendent que, per exemple, el debat de política general. I mediàticament té molt més "tall" per a clavar amb fruició la forquilla i el ganivet. Per a mi, el dia de la presentació de l'informe al Parlament hauria de ser una de les dates referents del calendari polític: tothom tremolant per saber quines són les raons que més preocupen a la gent i quines són les principals inhibicions dels múltiples òrgans administratius que hi ha Catalunya.

L'informe de l'any 2003 es va presentar el 19 de març de 2004. L'informe té un total de 377 pàgines. Amb tot, s'edita un resum de 32 amb formatges francinians, també disponible en format pdf, que és el que us enllaço.

Paraula de sis lletres (o de cinc)

Fa tres setmanes vaig fer una entrevista de treball. Una tècnica de recursos humans va deixar anar que cercaven "persones amb coneixements no acadèmics transversals". Com que no sóc cap campió de l'enigmística vaig haver de pensar-m'ho bé què coi volia dir aquella noia que, per cert, estava força bé.

Encara no sé els resultats de l'entrevista. Noia, el nom de la persona que busques per al teu crucigrama laboral té sis lletres. Si no el trobes, pots mirar les solucions, des d'aquesta setmana, a Lletra.

*Si sis lletres és massa, busca un nom de cinc: Jesús :-)

Les set vides d'Alfonso Guerra

Ahir al vespre Alfonso Guerra feia de professor que imparteix història a la universitat a la sèrie "7 vidas" de Telecinco. Les bromes eren previsibles (Georgetown, etc.) i així va ser. Pels que no vàreu poder-ho veure perquè havíeu anat a presenciar els focs d'artifici forumescos, per exemple, us passo la web del programa ,on han penjat l'instant en què surt Guerra. La sèrie també té una sala de xat i un fòrum; poca conya: la web de tele5 està molt ben feta, sense fulllaraca, i amb els continguts molt clars, que és el que hom demana a una web. L'aparició Guerra monopolitza el debat i la gent exerceix la militància.

Qui sap, vist l'èxit -fins i tot els que no s'han enganxat a la sèrie vam veure-ho-, potser qualsevol dia d'aquests algun polític jubilat o en atur forçós explicarà batalletes a "El cor de la ciutat". Estic pensant personatges per a alguns polítics en atur.

"Pacem in terris", per ZP

És disculpable la bona fe? ZP va fer un discurs a Nacions Unides carregat de bones intencions. La dreta l'ha qualificat de quimèric; els seus han dit que obrí portes i finestres. No fou, però, novedós: el sermó de la muntanya és molt més antic. Un ZP aclaparat, com tots, en veure que la barbàrie molesta el nostre balneari. Per a ells, ETA era sostenible i a més, donava vots. Això, però, ens supera i ens sentim culpables. Amb ETA el culpable és sempre Otegi, Santi Potros i, de pas, Arzallus. Però ara, no, perquè Bin Laden és una icona sense físic que no es presenta a les eleccions ni posa en perill la unitat d'Espanya.

La pau és tractada com una abstracció. Els drets de tercera generació, difuminats, amb una concreció aleatòria depenent de quina hora del dia te'ls llegeixis. La gran sinècdoque de la part pel tot.

Nacions Unides ha quedat aclaparada per la seva pròpia incapacitat, bloquejada entre Hobbes i Rousseau. Estem tots en contra de la guerra, ja sigui preventiva o no, d'acord. Quina és, però, l'alternativa per fer front al terrorisme?

Lliure elecció

El poder judicial és la prova del cotó sobre el funcionament i arquitectura d’un Estat i el respecte als drets individuals. Li pertoca l’aplicació del dret al cas concret. Està ben justificat, doncs, posar-se les mans al cap, tant se val en quin aspecte ens fixem.

Parlem de la situació del català. És pública i notòria la indigència a l’àmbit de la justícia. L'AVUI sembla decidit reobrir el debat a l'inici del curs polític, tot fent coincidir l’entrevista a la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia amb un article del diputat socialista al Congrés Jordi Pedret a les pàgines centrals. El titular a la portada referent a l'entrevista és rotund: “Si s’exigeix el català per a exercir a Catalunya no tindrem jutges”. L'article de Pedret es titula "Llengua i justícia (justícia per a les llengües)" i assenyala algunes de les causes acceptades com a certes sobre la situació del català. Molt bé, m'apunto al debat.

Seria interessant saber quants catalans tenen el certificat J; llavors es veuria que la presidenta del TSJ té raó. Una persona es pot llicenciar en Dret en qualsevol de les múltiples facultats catalanes, no només sense saber català jurídic, sinó també sense haver fet un sol examen en català, sense saber-lo: els codis, els llibres i la jurisprudència estan en castellà. I els apunts, penjats a internet: http://www.rincondelvago.com. Les classes? Deixem estar les anècdotes a les classes impartides en català. Em sembla que avui, per avui, encara que es volgués, no es podria usar amb normalitat la llengua catalana a les resolucions judicials. És una lliure elecció a les aules i a les sales de vistes; un mèrit a les oposicions. Si els d'aquí no tenim el certificat J i moltes vegades ni el C, què coi anem a demanar als jutges que arriben de les espanyes?

Portem “25 años de paz (democrática)”, que suposen un canvi de generació. Avui no valen, doncs, les excuses de les herències que s’han rebut. I menys quan els que manen són els que cridaven fa trenta anys. Ens han passat tantes vegades pels morros que als anys setanta la universitat era una clam en favor de la llibertat i l’ús del català, que a les manifestacions hi anava tothom, que estaven tots molt compromesos, que ens ho hem acabat creient. Dic jo, entre el milió de manifestants devia haver-hi estudiants que avui són jutges, fiscals, polítics, advocats i professors, oi? I doncs, senyors progressistes i catalanistes d'esquerres, dretes, de la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra?

Per últim, el Poder Judicial és el menys respectuós amb l'actual Estat autonòmic, el més centralitzat. La prova que dóna fe de les conviccions més íntimes espanyoles. És una qüestió que mereix un tractament més elaborat i ara no tinc temps per allargar-m'hi. Ni tampoc ganes.

Para que no se duerman mis sentidos (2)

Un amic m'escriu que no està d'acord amb el post anterior, que creu fermament en la necessitat del text elaborat per l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Que tot el discurs del multiculturalisme és molt important per despertar les conciències en aquests moments tan delicats. Que hi ha moltes coses en joc i que és molt fàcil penjar un post. Que apuntar-se a fer brometa sobre el fòrum surt de franc.

Per això mateix, perquè estic en contra de la frivolitat, del cartró pedra, dels solidaris de despatx. No se m'acudirà mai fotre conya de la Mare Teresa de Calcuta, per exemple; em fotré amb els cardenalots emporprats que pontifiquen sobre la sida i no han vist mai un malalt. Quants dels politòlegs que han elaborat el text han fet alguna cosa més que xerrar i inventar-se drets? Simplement hem canviat de púlpits i d'oradors, però els fariseus continuen existint. Això sí, ben secularitzats i amb l'àurea de democràtes. Li he passat aquest parell de pàgines de Petita crònica d'un professor de secundària, Toni Sala.

"Venint amb el cotxe cap a l'institut, sento a la ràdio que en Josep Cuní es preocupa pel nivell de coneixements dels joves d'avui. Ho preguntes als adolescents i no saben qui va ser el general Franco. Un professor truca al programa:

-Vostès són gent gran, estan acostumats a un sistema memorístic, però avui primem altres aspectes més importants de la persona; el de la solidaritat, per exemple.

-Però una cosa no hauria de treure l'altra, no troba? -pregunta el locutor.

Pot existir, una cosa sense l'altra? Pot haver-hi una moral sense coneixement? Avui entres en un institut i t'hi trobes les parets dels passadissos folrades amb plafons atapeïts de retalls de diari, titulars esgarrifosos -guerra, droga, terrorisme- i, en contraposició, unes lletres gegants de caramel que diuen en tres colors: PAU. I un colom blanc gegant amb la branqueta al bec, fet de cotó fluix. Poemes antiracistes, missatges de bona voluntat. La maldat humana com una abstracció i no com una realitat a tocar. Repartim alegrement -gratuïtament- conceptes com solidaritat, amor i bondat als alumnes, sense pensar que els estem donant ganivets i pistoles.

Després la simplificació ens passarà factura, però, de moment, és tan gratificant! És senzill i bonic, entendridor, parlar de solidaritat i valors humans amb menors que tractem com a menors. La bondat de la ignorància: si no hi ha res, no hi ha maldat. Per tan poca cosa els tenim, els alumnes.

La moral creix a partir de vivències, i les vivències no s'estimulen només des de fora; és al nostre cos que es maceren en sang, només hem de furgar-hi una mica, però per això necessitem bones eines, i no uns instruments de plàstic: per això hi ha les altres persones o els llibres, per això hi hauria d'haver l'ensenyament; no la bonhomia a preu de saldo.

Perquè jo veig a classe adolescents racistes i feixistes i conductes morals penoses, com les veig cada dia dues vegades al telenotícies, i a cada moment, i a sota de totes les estores, i a casa mateix, i no em sembla que això pugui resoldre's amb bones paraules; tot al contrari, em sembla que només l'experiència hi pot fer alguna cosa -i per induir-la sense riscos físics hi ha els bons llibres i els bons mestres; és a dir, l'antixerrameca."

Toni Sala, Petita crònica d'un professor de secundària, Ed 62

Para que no se duerman mis sentidos

El multiculturalisme és l'última ejaculació mental d'una esquerra que ens embarca cap a la seva pròpia decadència. Un exemple: La Carta de drets humans emergents. Tot és emergent. No he vist cap altre text tan occidentalitzat, tan capitalista, tan poc respectuós amb la gent que es mor de gana. Tan inhumà. Aquest text serà presentat demà al fòrum de les obsessions provincianes. Lectura obligada, aquest article de Ferran Sáez.

Tots els colors del verd

La fascinació catalana pel país basc té una llarga tradició, de la qual pocs se'n deslliuren: periodistes, politòlegs, polítics de totes les tendències, cantants, romàntics irredempts i el Barça. Sovint s'escolta ells sí que els tenen ben posats, si nosaltres tinguéssim un Ibarretxe...

Andreu Mayayo escriu al suplement de llibres de El Periódico el reportatge "Amistats perilloses" basat en els llibres "El cas Carod. 50 dies de linxament polític d'una nació", "ETA i Catalunya", de Daniel Gómez i "Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya". Com que El Periódico no penja el suplement de llibres fins la setmana entrant, us transcriure uns fragments.

No sorprèn la innocència ni la hilaritat de certes afirmacions del refregit mayayesc. Aquí som així. Molts es pensaven que els farien cas pel sol fet de ser catalans. I tots han caigut a la mateixa trampa, que el diccionari del Moviment de Defensa de la Terra -sí, tu, tenen un diccionari- anomena basquitis: desviació ideològica en la qual cauen alguns independentistes catalans que tendeixen a reflectir-se en el Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV), que els porta a subordinar la lluita dels Països Catalans i conventir-se en una sucursal de l'MLNV (l'apòstrof és transcripció literal). To plegat sembla una magnífica aportació a l'any Dalí.

Escriu Mayayo:

La relació d'ETA i Catalunya, incloent-hi el "cas Carod", està marcada pel menyspreu per l'independentisme, el país i la vida.

A les portes de la Diada Nacional de Catalunya, el periodista Víctor Alexandre ofereix, amb més discurs ideològic que informació, la seva visió del cas Carod.Però per a una comprensió més gran de les relacions d'ETA amb Catalunya s'ha de recórrer a l'obra de Daniel Gómez, corresponsal de Catalunya Ràdio a Euskadi, ETA i Catalunya. Des del primer contacte el 1962 fins a la reunió de Perpinyà, i al meritori estudi de politòleg Ricard Vilaregut Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya. La conclusió és clara: ETA ha utilitzat Catalunya com a plataforma mediàtica per als seus fins amb un absolut menyspreu pels independentistes catalans, el país i, el que és pitjor, la seva gent. ETA ha maltractat simpatitzants, col·laboradors i el que han volgut establir-hi un diàleg per treure'ls del carreró sense sortida. Per això va liquidar físicament Ermest Lluch i políticament Josep-Lluís Carod-Rovira.(...). 

Gómez data el 1962, a la Universitat de Cambridge, l'amor a primera vista entre Julen Madariaga, un dels fundadors d'ETA, i Josep M. Batista i Roca, un dels independentistes catalans més contumaços. A part de relació amb independentistes, els militants d'ETA van rebre la solidaritat de la majoria de forces polítiques i socials antifranquistes fins al final de la dictadura, Després va venir la col·laboració entre els polis-milis i el PSAN-P en l'assalt a la caserna de Berga (1980), fins que ETA va decidir crear el comando Barcelona i actuar pel seu compte.

Mayayo fa referència també als 40.000 vots catalans per a Herri Batasuna en unes eleccions europees i la demanda de Tarradellas per a que l'exèrcit intervingués i l'afusellament dels terroristes després de l'atemptat d'Hipercor. L'alcalde de Tarragona va declarar a favor de la guerra bruta perquè a Alemanya va funcionar contra la Baaader Meinhof. I ara arrribem al moment més esperat: el 4 de gener de 2004:

Segons Víctor Alexandre, a les set del matí del 4 de gener del 2004 Jaume Reyner va recollir Carod-Rovira a Tarragona. El president en funcions duia una camisa grisa, polo i texans negres amb les butxaques buides. Ni mòbils ni agendes electròniques; ho exigia ETA per citar-se amb ells al sud de França. A l'autopista van assajar català arcaic per parlar en clau: "àdhuc, aital, llur, puix". Al lloc de la cita els esperava el "doctor Livingstone", un home de 60 anys que els va fer pujar al seu cotxe i els va posar ulleres negres. Després de canviar de cotxe van arribar a un refugi de muntanya, segons va veure Carod des del lavabo. Durant tres hores van parlar en castellà amb dos etarres, Van menjar amanida, arròs i formatge i van xerrar de futbol. Finalment, el doctor Livingstone els va posar les ulleres i els va acostar a un poble.

Per últim, Racó Català també parla del llibre d'Aleixandre i en destaca la frase els 50 dies que van del 26 de gener al 15 de març del 2004 quedaran marcats amb foc a la història de Catalunya.
La ressenya de Racó català és aquesta:



Alexandre fa la crònica dels moviments de Josep-Lluís Carod-Rovira, sense estalviar els detalls de la seva entrevista amb ETA. També hi analitza les reaccions dels mitjans de comunicació i reporta les declaracions i les maniobres de polítics catalans, bascos i espanyols. Un índex onomàstic en facilita el seguiment. Alguns preferirien oblidar-ho, però la campanya de criminalització interessada a què va ser sotmès Carod-Rovira és massa greu, per la virulència i pel missatge inquietant que ha deixat entre nosaltres. Qui té por de Carod-Rovira? Qui té por de la pau i la democràcia? 

Víctor Alexandre estableix un interessant paral·lelisme del cas Carod amb l’afer Dreyfus, de l’any 1894, que va motivar la coneguda rèplica J’accuse...! d’Émile Zola. Es tracta de dos processos amb concomitàncies molt clares, on concorren la defensa aferrissada d'una veritat i la denúncia de les manipulacions.

Pacifisme + antiamericanisme = política exterior?

He llegit a la web http://www.cafebabel.com aquest article interessantíssim sobre el fonament de la política exterior d'un Estat i sobre el concepte que en té la socialdemocràcia. L'autor és Marco Agosta.


Pacifismo + antiamericanismo = política exterior?
La política exterior es una patata caliente para las coaliciones de centro-izquierda europeas, obligadas a desmarcarse entre fidelidad atlántica y europea, responsabilidad gubernamental e ideales, intervenciones militares y retóricas pacifistas.
Qué sucedería si un nuevo gran ataque de Al Qaeda golpease a un país gobernado por una coalición de centro-izquierda? ¿Se modificaría la posición pacifista respecto a la crisis de Irak si una desgracia produjese víctimas sobre el propio territorio? Situaciones no tan imposibles, que los líderes de la izquierda europea querrían conjurar, puesto que no hay cosa que la izquierda tema más de la guerra.

Por el día pacifistas, por la noche guerreros

En campaña electoral, el pacifismo, arma cuya exclusividad detiene la izquierda, parece servir a los partidos socialistas: claro ejemplo es el inesperado respaldo electoral a Schröder en 2002 en plena crisis de Irak. Sin embargo, una vez en el gobierno, el asunto guerra-paz se convierte en un peligro flotante en tanto que puede hacer estallar cualquier coalición de centro-izquierda. Bien lo saben D’Alema e igualmente Schröder en ocasión del conflicto de Kosovo del 99. Para entender cuánto pueden cambiar las dinámicas, en su época la Liga Norte, que hubiese apoyado la intervención en Irak de 2003, se mostró partidaria de Milosevic y contra la Intervención de la OTAN, mientras que el “pacifista” D’Alema, ahora en el poder, aprobó los bombardeos sobre Belgrado. En campaña electoral, es sabido, se realizan tantas promesas, pero en la política exterior son realmente deseables visiones semejantes entre derecha e izquierda. En cambio, está sucediendo lo contrario: la política exterior parece siempre más influenciada por la pertenencia política que por la línea del propio país. De este modo, con Prodi en el poder en Roma y Zapatero en Madrid, hubiésemos tenido un escenario radicalmente distinto durante buena parte de la crisis irakí.

Reformistas vs. maximalistas

Especulaciones aparte, en el momento en el que una coalición de centro-izquierda se encuentra frente a una guerra, estalla el eterno dilema entre reformistas y maximalistas: en el interior de los principales partidos se observan grandes laceraciones, una corriente del partido o exponentes aislados que se sienten traicionados, abandonados, mientras los partidarios más a la izquierda se alzan como únicos guardas de la tradición pacifista y una crisis de gobierno rastrero acompaña a los gobiernos en guerra, como el de Blair, todavía en su sillón, de milagro. Una vieja historia en cuanto a la socialdemocracia, pero cada día más actual: acabada la guerra fría y con una OTAN cuya razón de ser se ha diluido, se hace cada vez más difícil explicar a los propios electores que llevan el pacifismo en el ADN los motivos de una intervención militar aún siendo una guerra justa. Schröder no necesita evocar Auschwitz para justificar la primera intervención en una guerra tras 1945 -la de Kosovo- generalmente sin el mandato de la ONU.

Antiamericanismo, un populismo de izquierdas

Para ser sinceros, antes que el pacifismo, es el antiamericanismo el que se muestra más recalcitrante, visto que el primero, a pesar de los nobles intentos y justas batallas ha sido casi siempre de un color más preciso que el del arco iris. De este modo nunca nadie se ha atrevido a manifestarse contra un dictador africano, Corea del Norte o China. Giuliano Amato, notable del socialismo europeo ha definido el antiamericanismo como “un método particular de pacifismo que se dispara únicamente cuando nos encontramos en territorio de los Estados Unidos”. El antiamericanismo va siempre de la mano de un cierto populismo de izquierdas tentado con jugar a esta carta. ¿Pero, son suficientes pacifismo y antiamericanismo para configurar una política exterior?

Con retórica pacifista, la izquierda ha maquillado la verdadera cuestión que no es tanto aquella entre guerra y paz, sino aquella fundamental entre multilateralismo y unilateralismo, un encuentro que está ensanchando cada vez más el océano que separa Europa y Estados Unidos. El único modo de salir de la crisis que invade las políticas exteriores de la izquierda europea es: desarrollar un coherente proyecto multilateral, promoviendo una reforma de la ONU, y trabajar en una política exterior europea que no sea siempre y en cualquier caso antiamericana, con la esperanza que, con las elecciones de EEUU Kerry, Washington retorne al multilateralismo que fue de Clinton. No se debe caer en la tentación del populismo, de los eslóganes simplistas como “retirada inmediata de las tropas” desprovistos de plan alternativo alguno, o en argucias electoralistas, como hizo Schröder, quien en un exceso de pacifismo, se apresuró a afirmar que no participaría de ningún modo en una aventura en Irak, ni siquiera bajo una resolución de la ONU ¿Y si Estados Unidos interviniese en Sudán, vendría a significar que la mano del tio Sam desea apoderarse de África, o antes bien el intento de frenar un genocidio? Auguramos que esto no dependerá de un sondeo, sino de la conciencia de los políticos socialistas.

Pierre de Coubertain no era blocaire

S'equivoca de mig a mig qui cregui que això dels blocs és un entreteniment com un altre. Si algun blocaire té la intenció de participar en uns Jocs Olímpics ha de saber que pot ser desqualificat pel simple fet de ser-ho. Potser el Comitè Internacional Olímpic considera que és un esport de risc o que l'anomenada endogàmia blocaire vulnera els principis de l'esperit olímpic. No hem de descartar tampoc que els samaranchs de torn hagin constatat que hi ha blocaires que es dopen per escriure certes coses. El cert és que ahir Vilaweb informava la següent notícia:

El COI prohibeix que els atletes i el personal de les olimpíades publiquin blocs

El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha prohibit a atletes, entrenadors i a tots els treballadors de les olimpíades d'Atenes que publiquin o actualitzin els seus blocs o pàgines personals amb material de les seves experiències als jocs. La prohibició inclou la publicació d'anècdotes, novetats, fotografies personals o altres, que no es poden fer públics fins que no s'acabi la competició. Els atletes podrien arribar a ser desqualificats i la resta de participants podrien perdre la seva acreditació si no acompleixen la normativa. De fet, el COI ha prohibit que els atletes realitzin tasques periodístiques durant els jocs, fet que ha provocat certa confusió perquè alguns comitès regionals no han considerat els blocs com a publicacións relacionades amb el periodisme. D'aquesta manera, hi ha alguns atletes com el nord-americà Scott Goldblatt que sí que mantenen un bloc durant els jocs i de moment no hi ha hagut sancions. El COI afirma que ha promulgat aquesta normativa perquè no es compliqui la feina dels periodistes acreditats, segons SilliconValley.com. La prohibició delata que els blocs cada vegada tenen més pes i importància, per bé o per mal.

Voluntaris a l'Irak

Publicat al canal Fòrum Barcelona 2004 de la web del Telenotícies

Els voluntaris demanen el reconeixement de la seva feina des de tots els punts de vista

El Fòrum 2004, com a espai de diàleg, ha donat veu als voluntaris que treballen, de la mà de l'ONU, en zones de conflicte internacional. A l'ONU treballen un total de 5.000 voluntaris. Alemanya és el país d'on surten més voluntaris, en canvi, Espanya aporta menys voluntaris que no pas països més pobres com Sierra Leone, les Filipines o el Nepal. Un dels objectius de futur és, per exemple, enviar voluntaris a l'Iraq. Al Fòrum s'ha parlat de la necessitat que aquests voluntaris siguin, des de tots els punts de vista, també des de l'econòmic, reconeguts.


Sis milions de porcs

Volem convertir els pobles de pagès en un museu o en un parc temàtic? Bé, és una solució.

Ja s'ha parlat a bastament de la superpoblació porcina del país i tot el que comporta. Ara toca parlar de les masies que cauen. Joan Curós n'ha censat més de 5000, moltes d'elles en perill de desaparició, però que no tenen cap utilitat. El principal problema assenyalat per l'autor és la manca de cultura arquitectònica que hi ha al país. A ciutat i a pagès.

Aquest any sí

Ni Eto'o, ni Deco ni mariassantíssima. El gran fitxatge d'enguany del barça és
aquest.

Ferrando, ja has estripat el carnet?

Democràcia de carnestoltes

Estar desocupat et permet donar voltes a un article tot llegint-lo del dret i del revés. És el que em passa aquest matí amb l'article de Xavier Roig.

No sé si és una transcripció d'una carta estiuenca o una ficció literària del propi autor. Tampoc sé si aquesta és la imatge que es té del país o el suposat amic d'en Roig és un indocumentat que recorre als tòpics.

Sigui com sigui, l'article és duríssim i potser cadascú té la fama que es mereix, oi?

Transparència a can Barça

A les passades eleccions al F.C. Barcelona un dels punts indiscutibles fou la naturalesa jurídica de l'entitat. Tots els candidats eren contraris a que el club esdevingués una societat anònima esportiva. Lluís Bassat sortia amb un gran avantatge; es diu que perdé les eleccions perquè a mitja campanya tingué un lapsus i en un acte, en comptes de dir la paraula màgica "soci", digué "accionista". Aquesta dada, juntament amb una magnífica campanya de l'equip de Laporta, l'hi donà la victòria.

Sóc soci del Barça i mai he entès aquestes reticències. El dia 25 d'aquest mes es celebrarà la junta de compromissaris. Pel propi format i horari ja es veu clar que és un acte amb poca trascedència, el qual sempre és superat amb facilitat per la directiva de torn: cada any l'acte es celebra al matí i a la tarda del mateix dia en què l'equip de futbol juga el Gamper. Comptant que la intervenció del president s'allarga, queda poc espai per a que realment els socis puguin apretar de valent a la directiva. I això sense comptar com s'elegeixen els compromissaris. Sempre veig gent d'edat respectable que el que realment volen és que el president els doni una abraçada.

La societat anònima ofereix molts més mecanismes de transparència i participació. Durant la presidència de Joan Gaspart la directiva invertí 150 milions d'euros en fitxatges amb resultats escadussers. En qualsevol societat anònima, una inversió d'aquestes dimensions està subjecte a moltes verificacions i, sobre tot, a responsabilitats de tota mena. També és cert que una junta general d'accionistes també sol ser un tràmit. El Barça, sense aquest punt de transparència, és així

Una opinió sobre Moore

Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com

Us transcric una entrevista, publicada fa un mes, als autors d'un llibre contra Michael Moore.


Frontpage Interview’s guests today are David T. Hardy and Jason Clarke, the authors of the new book Michael Moore Is A Big Fat Stupid White Man.

FP: Mr. Hardy and Mr. Clarke, welcome to Frontpage Interview.

Hardy: Glad to be here.

Clarke: Thanks very much.

FP: First things first, what made you write this book?

Hardy: I got started on Moore when an Oscar-nominated documentary producer mentioned to me that there was a film coming out, called Bowling for Columbine, which he had seen and knew needed serious debunking. I saw it, was particularly angered by the hatchet job on Heston, and got down to work.

Clarke: For me, it was a couple of things. One, the motivation to write the book was fueled in part by a desire to pay back the media for the 15-year free pass they've given to Moore's trickery and deceit. A more important motivator for me though has been the desire to subvert the media's complicity and to take our substantive case against Moore directly to the American people. While the web-based, grassroots movement we've been a part of has done an outstanding Moore of tracking and exposing Moore's true nature over the past few years, the next logical step was to bring those efforts to a wider audience. Just as Moore is himself brazenly targeting young and middle America with Fahrenheit 9/11, this book is here to counter his unchecked publicity machine and allow people a chance to understand his true motivations as they consider his message.

FP: When you listen to Moore’s language, it is hard to decipher the difference between his ideology and that of Stalin, Mao, Pol Pot and Castro. What would you say motivates Moore? What is the impulse that lingers behind his vision?

Hardy: Let's be fair to totalitarians! Moore is just a wannabe fan. In our book we explore the parallels between his behavior and an emotional illness known as Narcissistic Personality Disorder -- an illness which also features in totalitarian leaders. It combines an apparent, and I stress apparent, overblown ego with an inner self-loathing. Look at what Moore most loathes -- and he IS it. A very wealthy, white, American male. He is what he hates.

I don't think his vision goes beyond that. He talks of ideals far on the left end of the spectrum, but I doubt he understands much of them, and from recent reports hasn't even bothered to vote in recent years. He only praises Cuba (in his "Letter to Elian") because it's, shall we say, "not American." For some reason he hasn't moved to Havana, but prefers to live in a million dollar apartment in Manhattan and suffer under capitalism.

FP: I don’t think that you need a vision “beyond that” to be put into the same category as the mass murderers of the 20th century. I am not saying that Moore is a murderer; what I am saying is that the ideas, impulses and characteristics that motivate him are the same ones that led to the socialist killing fields of the last century. Yes, he loathes himself. In this way, he rejects his own society and he dreams of a revolution. These ingredients of self-hate were the foundations to the ideologies that led Stalin, Mao, Pol Pot, Castro to begin building a world where they dreamed of not hating themselves, which necessitated building a different world. . . .which, in turn, necessitated building a different human race. And we all know where that led.

Mr. Clarke, what are your insights here in connection to Moore’s philosophy and character and how it relates to the longing for totalitarianism?

Clarke: I would have to concur with David on this point and suggest again that Moore is at best only tangentially aware of the larger sociological implications of his ideas and impulses. I think of Moore as an "accidental intellectual": He's a person who creates and produces in a vacuum so encompassing, so thoroughly concerned with the almost violent confirmation of assumption, and so completely devoid of any historical frame of reference, that any similarity in his works to any pre-existing political ideology can only be considered a coincidence of potentially dangerous, but nonetheless random, proportions.

Frankly, I think it's giving Moore far too much consideration to even suggest in hindsight view that his theories are equivalent to those of the most violent political theorists of the past. Fortunately, I also believe that the effects of his worldviews on his followers are to date, in most cases, equally inconsequential. Although we make a strong case in the book that the potential exists for his sermons to inspire violence as it has with thinkers and leaders from the past, I would offer that the biggest difference between Moore and those we compare him to is that a majority of Moore's followers exist in the same vacuum he creates from. With the notable exception of the defense attorney for one of the Bali nightclub bombers, who quoted from Moore's Stupid White Men during the trial, we've fortunately documented no other meaningful examples of Moore's ideology relating to any tangible acts of violence.

FP: I don’t think we are in disagreement gentlemen. What I am basically getting at is that Moore does not have to be a great intellectual or to even understand what he is talking about to be related to the species that spawned the communist killing fields. All you really need is some self-contempt combined with the ignorant belief that there are no limits to human hope. Then when you start your social engineering experiment to purify the environment around you. . . .we know the end result.

So help us out here gentlemen. Could you kindly expand a bit on the Narcissistic Personality Disorder and how you find it in Moore?

Hardy: Jason and I have the advantage here in that we are completely unbiased, since we have neither a background in psychiatry nor an opportunity to interview the patient. That said, Moore has a number of traits which parallel the classic symptoms of NPD.

First, a grandioise ego. Enough said.

Second, a feeling of immense, even godlike power. Before the 2000 elections, he was writing letters to Al Gore, claiming that Demos were begging him to come in and save Gore from his own failings.

Third, immense jealousy and an assumption that others are driven by the same force. He cannot abide an equal or a rival. He can back only candidates that lack a snowball's chance in the infernal regions (i.e., Nader) so they cannot win and become a rival. He must prove he is the only source of all good.

Fourth, an explosive and vicious response to the least criticism. We've seen that in interviews again and again. It is seen again in his announcement that he has hired Chris Lehane (whom he describes as the "worst mother____er of them all" to attack critics.

Fifth, a feeling that he is "above the law." Moore declaims on the evils of capitalism and wealth -- while himself grabbing wealth at every turn, and selling his lectures for what the market
will bear.

Perhaps most tellingly, an inability to understand when he has fouled up. It's not that he is too stubborn to back down: he simply cannot understand that he has erred, because his feelings ARE universal reality (apart from a few evil or idiotic types who do not understand).

The traditional understanding of NPD is that the person fails to make the transition that normal people make in infancy, the transition from the infant's belief that he is the universe and others are mere instruments that serve him (cry enough and they feed you, etc.).

The product is a strange combination. Outwardly, the person is a malignant egotist. But inside the ball of egotism is a burning mass of self-loathing, so serious it can lead to self-destructive traits. Stop and think--Moore IS what he hates. He is a very wealthy, white, American, male. In his heart, it may well be that Moore's opinion of himself is far worse than anything his critics have ever said. Even his girth -- as an Irish Catholic, he can hardly contemplate suicide. But he can engage in actions which will clearly shorten his lifespan. What advice is he getting from his doctor? Given his size, his blood pressure must be astronomical, and diabetes is a big risk, yet he seems to continue on his course. If this is true, then Moore's career is one of acting out a form of mental illness...a most interesting understanding.

FP: Hearing these descriptions, I get shudders just thinking about being this guy. He strikes me as the kind of pathetic soul who was picked on all his life in school and dealt with it by drowning 24 cans of coca-cola a day while plotting revenge in his basement. Now he is getting back at the world by hating his own country.

So Mr. Clarke, could you kindly add to what Mr. Hardy has said?

Clarke: David has eloquently covered the worst examples of Moore's narcissism as we discuss at length in the book. But I would offer that Moore's narcissism isn't just scary and pathetic- it's also good for bouts of unintentional humor (check that- subconscious humor is probably a better assessment). What other self-hating polemicist would produce a rambling indictment of corporate America's abandonment of a city, yet manage to title it not GM vs. Flint, or some other more accurate title, but rather Roger & Me? Who else but Moore would put a picture of himself on the cover of a book titled Downsize This!? Or how about the concert film he made about his book tour for Downsize This!, aptly titled The Big One. Not surprisingly, Moore's picture appears on the video jacket and the posters for that film as well, directly under the title. Then there's Stupid White Men, a book whose hardcover jacket features the title, emblazoned in big letters, with a graphic directly beneath it depicting Moore lumbering over a table of other white men.


FP: The self-contempt that motivates Moore appears undeniable.

Before we wrap up, tell us what you think about how terrorist organizations have come out praising Moore and his movie. This is yet another ominous reminder of the romance we see between the Left and militant Islam in the War on Terror. Give us some of your wisdom on this phenomenon please.

Hardy: That IS one strange romance. Stop to think about it: what was so "left" about the Taliban? Or about Hussein? The only link seems to be
the left's inexplicable anti-American reflex.

Moore is a brilliant propagandist. His message is essentially that the U.S. is an invasive, aggressive bully, apt to kill third-worlders for profit or out of paranoia. If you believe that -- can you criticize the terrorist attack on 9/11? Isn't the movie at some level a propaganda piece for the other side?

The other side certainly thinks so. The Guardian recently reported that Hezbollah-linked groups have offered to help distribute the film -- and Moore's distributor plans to accept the offer, since they have such good connections in Lebanon!


FP: Mr. Clarke, your insight on this theme and how Moore’s people are now planning to help terrorist groups distribute the film?

Clarke: It's a strange romance indeed- but not a surprising one given Moore's track record. Though he strains in national interviews to present himself to the general public as a goofy but noble patriot, the truth about his convictions -- or lack thereof -- can be easily discerned from Moore's own writings, international interviews, and lower-wattage public appearances.

At a recent press conference, an enterprising 17-year-old reporter asked Moore what he thought about his film getting a hand from Hezbollah. When Moore denied the relationship even existed, the reporter responded by providing Moore with proof via confirmation of the rumor from the Middle Eastern distribution company. According to one blogger's account, Moore then returned fire by stonewalling the question and finally "changed the subject."

Given Fahrenheit 911's unique ownership structure -- Moore has nearly unprecedented control of the film, either directly or indirectly via his friends at Mirimax -- it wouldn't require much more effort from him than a simple phone call from him to distance the film for good from its terrorist supporters. But again, predictability reigns with Moore, as it appears he's apparently unwilling to let principle stand in the way of his box office receipts.

A representative of the film's Middle Eastern distribution company summed it up: “We can’t go against these organizations...Having the support of such an entity in Lebanon is quite significant for the market...” Meaning, of course, that distributors of Moore's film have accepted the support of a known terrorist organization because not doing so would negatively affect the bottom line. A giant heaping of shameful behavior, anybody?


FP: Ok gentlemen, our time is up. Could each of you kindly tell us, briefly, the feedback your book is getting and also what you hope it will accomplish.

Hardy: As far as the general population: our book just made the New York Times bestseller list, No. 9, first week it was available.

It will never, of course, sway the cult of Moore. Their emails are stunning in their intellectual depth. Here's a few samples: "You suck, Fascist Republican Looser (sic) !!!!!" "Do you really think there is ONE American stupid enough to believe your pathetic misrepresentations of Michael Moore?" "How much have you been paid to try and manipulate the minds or an already confused public?" and "It's rather obvious to me and a lot of other people that you sir and aRE right wing idiot just like Bush."

As far as our hopes: in a democracy, the cure for abuse of freedom of speech is EVEN MORE freedom of speech, and that is the cure Jason and I have applied. It is falsity that cannot stand the light of the sun. If Mike really wants to stand in that light, we'll debate him on the follow proposition: Bowling for Columbine and Fahrenheit 9/11 mislead their viewers and draw them to false conclusions. That's the offer, a fair and open debate, equal time, pick your time and place.

Clarke: To date, feedback on the book has been amazing. The blogosphere has responded beyond my expectations, pushing the book first up to #3 on Amazon.com, and then playing a significant role in the book landing on The New York Times, Wall Street Journal, and Publisher's Weekly bestseller lists. And reaction from the book's audience has been overwhelming, as well. Prior to the debut of the book, negative mail in response to my website, moorelies.com, was running high. Since the debut of the book, positive mail has now drowned out the noise of negative mail by at least a 3-1 margin.

I hope the book will reach all corners of America, serving to offer an alternate view to any person skeptical, or just plain curious, about Moore's vision of our country and our world. The old adage suggests that we heed the message, not the messenger, but in Moore's case -- given his free ride in the media and his largely unchecked fame machine -- I think the early success of the book suggests that people are interesting in learning the truth not just about Moore's message, but also about his true motives as a messenger.


FP: Thank you gentlemen.

Hardy: Thank you Jamie.

Clarke: It was our pleasure.

la BBC i la nostra

Dimecres al vespre TV-3 va oferir el conegut reportage de la BBC sobre els suborns ficticis a membres del COI per a que Londres fos la ciutat organitzadora de les Olimpíades del 2012.

I és clar, els mitjans espanyols es van afanyar a dir que tot plegat afavoria la candidatura de Madrid. Molt bona, aquesta! En comptes de dir "nosaltres no ens vam atrevir a fer-ho" o un comprensible "això no ens ho deixarien fer", la resposta fou aznariana: "la candidatura madrilenya no ha fet, no fa ni farà mai aquestes coses".

I "la nostra"? Bé, aquí tampoc es faria mai una cosa així. Déu nos en guard. Ni tan sols algú, que jo recordi, va gosar denunciar que TV-3 pagava per avançat i de manera molt generosa els drets d'imatge del Barça i que organitzava partits de costellada, tot plegat per a finançar els traspassos de futbolistes (Koeman, Romario, per anomenar els més gloriosos). Diners públics, que ningú ho oblidi. Si TV-3 només pot ser lider d'audiència si retransmeten els partits del Barça, potser que ens ho fem mirar. Si no ens atrevim amb coses més faciletes, amb temes com els de la BBC, ni de conya! Els balseros i els "30 minuts" estan molt bé i s'ha d'aplaudir, només faltaria. Però coses internes i sagrades...

Progressa adequadament

L'altre dia en ZP va anar a prendre el cafè de tots a Marivent. Sembla que les pastes, fullades, que endraparen van ser del seu gust. La imatge presidencial, amb una carpeta sota el braç, era la del bon estudiant al qual li han suspès una assignatura perquè el curs vinent serà més difícil i s'haurà d'esforçar més. És a fi de bé, ja se sap. I al sortir ja no la portava, el mestre havia de corregir els deures. I talment com l'estudiant que arriba a casa i recita la lliçó per a que la mare (pàtria) vegi que aprofita el temps, espetà que esperava que els altres partits nacionalistes votessin a favor de la Constitució europea.

Els propers mesos el corró espanyol intensificarà la seva activitat per a allissar més pastes, fullades, esclar. L'argument fal·laç està dat i beneït: el vot afirmatiu és europeista, democràtic, progressista i espanyol. El negatiu serà cosa de quatre radicals marginats, nacionalistes, comunistes, ultres de tota mena i anti-sistema. Com se'n pot dir d'això?

Tenia decidit el vot afirmatiu, el bon sentit europeista de la professora de dret comunitari potser encara és massa recent. Però, noi, la vida és una altra cosa, la innocència es perd i les ganes d'engegar a passeig a tota aquesta colla són infinites. Deixarem passar l'estiu i quan baixin les temperatures ho rumiarem amb calma. Aquest pa ha de reposar una estona més, està massa jove per a enfornar-lo.

El respecte pel periodisme

A quarts de vuit del matí la senyora Maria escombra la vorera tot esperant que el seu fill obri el bar. Uns metres més enllà hi ha a terra un tros de La Vanguardia de dies passats. El recull, sembla que li treu algun rebrec i tot seguit el llença a la paperera sense cap delicadesa especial, però tampoc amb el menyspreu del qui recull una cosa que ja no serveix i que a més embruta i fa nosa. La fugacitat del temps.

Una ració de Sostres

Porto tres o quatre dies una mica espès. Encara que sigui amb articles vinculats, mantinc el fil del blog ens uns intervals més o menys decents. Avui toca una ració de Salvador Sostres. No és que l'article m'entusiasmi especialment, però té l'avantatge que es fum del Fòrum, dels progres i de la collonada del festival internacional de la joventut.

Encara no havia vinculat en Sostres. I portem quasi uns cinquanta posts, potser ja tocava. Els anti-Sostres seran comprensius, suposo. I els sostrians irredempts ja el llegeixen cada dia.

Catalunya és un país democràtic?

"El dia que un realitzador de televisió sigui capaç de traduir en imatges ni que sigui un conte de Calders de quatre línies, la televisió haurà arribat a la majoria de d'edat. Mentrestant, parlem de les dictadures. Què és una dictadura? És el que segueix:

A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.

La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Clders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, alguns dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant. (...)

La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza una i mata l'altra."


Pere Calders, article publicat a El Temps el 15 d'agost de 1994
Ramon Barnils. Articles
Ed La Magrana

Tres reflexions

Un serrell de l'últim post. Per què moltíssima gent que dorm de dilluns a divendres a Barcelona fuig a escampar la boira quan hi ha dos dies de festa seguits? Tan insuportable és la ciutat quan no s'ha d'anar a treballar?

Anna Grau és una excel·lent cronista parlamentària

Un Onze ben enze

Fins a aquesta setmana no sabia que s'havia instituït una comissió parlamentària per a reformar la Diada. És comprensible l'amoïnament dels dirigents polítics perquè hi ha gent que aquell dia decideix matinar o no anar a dormir per a plantar-se al costat de l'estàtua i xiular a tots aquells que fan l'ofrena floral. De Vidal-Quadras a l'esbart dansaire del Clot. Ara bé, el que no entenc és la solució de fer una ofrena unitària de tots els partits parlamentaris. Un no es prendria la molèstia d'estar al cas a quina hora fa l'ofrena el tal o el qual. Ara: una xiulada unitària? M'hi apunto!

L'Onze de setembre té un cert aire tètric, com aquells divendres sants que retraten les àvies: no es podia picar el matalàs, no es podia riure, s'havia de parlar fluixet. A les ofrenes florals, els defensors de la terra tampoc riuen mai, arriben en processó amb el rictus de rigor, com qui fa la visita al santíssim i recorre el via crucis: Plaça Urquinaona, Fossar de les Moreres, la tomba a Sant Boi. Bé, la veritat és que tampoc tenim massa motius per riure, potser.

S'ha proposat també que la Diada passi al 23 d'abril i que, per tant, Sant Jordi sigui dia festiu oficialment. Diuen que semblarem més oberts si canviem el Carrasclet per la rosa i el llibre. La idea és insensata. Si et vols carregar una diada, fes-la festiva. Que el primer de maig sigui festiu és un gol per l'escaire dels empresaris. Així allunyen els assalariats dels centres de treball en aquest dia anomenat de reivindicació. Quins ciris s'organitzarien si aquesta data fos laborable! Està demostrat que el més gran element de socialització és la feina. D'altra banda, Barcelona és un lloc inhòspit els dies festius; la gent espera tenir un dia de festa per fugir de Closlàndia. I els llibreters i els floristes perdrien calés. La proposta és del tot inviable.

Per últim, el MH ha pensat en un gran agermanament. Els municipis catalans en són uns especialistes: Sarajevo, un poblet nicaragüenc, Palestina o el poble saharahui. Bé, doncs en Pasqual, que és un un home original com cal, vol agermanar Bin Laden, Felip V i Pinochet. Agermanats anirem caminant...

La cultura la fas o te la fan

Article publicat a la revista Tot Molins L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton...