dilluns, 26 de gener de 2009

Un bell morir

Isaac Busquets va morir dissabte al matí a La Palma de Cervelló. Era jardiner i havia anat a treure els troncs que havien caigut a la carretera. Un de silenciós i traïdor va fulminar-lo. 29 anys, casat i una filla que deu tenir un any i mig. Vaig trobar-me'l divendres a la tarda, jo tornava a casa i ell arreglava les jardineres de la plaça.
Montaigne diu als seus assajos que ell és partidari de que es treballi i que es prolonguin els oficis de la vida humana tant com es pugui i desitjo que la mort em trobi plantant les meves cols, però sense tèmer-la, i menys encara sento deixar el meu hort defectuós. Fa de mal dir què és una bona o una mala mort. L'Isaac encara tenia moltíssimes coses a fer en aquesta vida. Però ha mort fent el que més li agradava i atenent als que li van demanar ajuda. Ha mort de la mateixa manera que va viure. La utilitat de viure no resideix en el temps, sinó en l'ús que de la vida se n'ha fet: n'hi ha que visqueren dies llargs, però visqueren poc. Espereu-la mentres sou al món: tot penja de la vostra voluntat, no del número d'anys que hagueu viscut, sinó de tot el que hagueu viscut.

dissabte, 24 de gener de 2009

Contra el sistema proporcional

La gran tara del sistema electoral proporcional és que permet governar grups que es presenten a les eleccions sense ànim de guanyar. És un sistema que penalitza de la mentalitat guanyadora i fomenta les personetes amb vocació de comparsa. La llei d'Hondt està pensada per a una societat incapaç de trobar líders.

A nivell municipal, un poble de 10.000 habitants per exemple, si ets cap de llista i no hi ha majoria absoluta, és preferible treure 1 regidor que 5. Amb 1, seràs decisiu quasi amb tota certesa. I et donaran la dedicació exclusiva, un bon sou i poca responsabilitat. Si en treus 5, te'n pots anar a l'oposició tranquil·lament si no agrades als que han assolit 1 regidor. Actualment treure 1 regidor és relativament senzill: es necessiten 300 vots, que els trobaries de seguida si hi poses una mica de gràcia i parles de medi ambient i d'equipaments socials.

divendres, 23 de gener de 2009

Els dos Guantánamos

Ha sortit a la venda "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana", de Teresa Amat. Ed. Proa. L'esdeveniment ha coincidit amb l'anunci de Barack Obama de tancar la presó de Guantánamo.

Ha estat una feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial, una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de "presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.

Cinquanta anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors europeus de diferents espècies, des de Franco fins als socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres, aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat

dijous, 22 de gener de 2009

López Tena, frivolitat 0

Ahir vaig assistir a una conferència de l'Alfons López Tena i la Mònica Sabata a Ca n'Ametller de Molins de Rei. Havia anat seguint el savi de València, però des que he tornat a Catalunya encara no havia anat a cap xerrada seva.

Aquest homé m'ha fascinat pel seu pensament vertical, la seva serenitat i la capacitat de relacionar les normes internacionals amb els moments històrics. Aquest home sap què és un estat i com s'han anat constituint.

S'havia comentat que en López Tena havia de ser l'home de Convergència a Europa. Ho hauria fet molt bé. Després d'haver-lo sentit, em sembla que l'Artur Mas té pensat per a ell un encàrrec molt més gran. A mi m'agradaria que tingués una presència cabdal en el proper govern de Catalunya. Sobretot perquè tinc la convicció que l'elit que comandarà el país cap a la independència avui ja és convergent.

dimarts, 13 de gener de 2009

In dubio pro reo

CÒNJUGES: David Beckham ha debutat amb l'AC Milan. En aquest cas, no m'interessa gaire si és un bon futbolista. Desconfio de la gent que té una dona boja.

INDEPENDENTS: Ramon tremosa serà el cap de llista de CiU a les eleccions al Parlament Europeu. Felicitats per a ell i per a CiU. Ara, com és que els partits els agrada posar un candidat que ni tan sols ha signat la butlleta de militant?

CÒNJUGES INDEPENDENTS: Els meus amics més sensats estan casats. És una causa o un efecte?

dissabte, 10 de gener de 2009

Déu, felicitat i excitacions

Havíem cregut que habitàvem en un món material i de cop tornen els símbols. L'any 9 ha començat amb l'excitament publicitari que relaciona felicitat i Déu. A vegades és molt difícil fer una campanya sense anomenar el producte estrella de la competència.

No m'estranya, doncs, que aquesta setmana les autoritats catòliques estiguin tan contentes: els ateus els han pagat la campanya. Els volen treure els crucifixos d'alguns llocs que ja no són seus, és una batalla que la tenen perduda i de ben segur que ho saben. Avui l'església malda per col·locar els crucifixos als mitjans de comunicació i la publicitat. Ves per on que els paguen la paraula "Déu" als autobusos. Els bisbes deuen pensar, si ho haguéssim volgut fer nosaltres, potser no ens haurien deixat.

En mig d'aquesta excitació algú hauria de reeditar aquell libret del segle XIV "Excitatori de la pensa a Déu", escrit pel frare valencià Bernat Oliver i que diu coses tan sensates com aquesta:
Experiència mostra que molt pus difícil cosa és excitar la afecció de l'hom a devoció que reduir l'enteniment a cognició; e la raó de açò és aquesta: car molts són los hòmens qui corren a haver sciència, e fort pocs són los qui es curen de consciència

dijous, 8 de gener de 2009

El revisor de l'alegria

LIFE IS A CABARET, MY DEAR. Al tren he coincidit més d'una vegada amb un revisor que li agrada fer un comentari idoni i diferent a cada viatger. Veu un estudiant i s'interessa pels exàmens, veu una noia i li comenta el pentinat, a una àvia li prega que s'abrigui bé, al qui llegeix un diari esportiu li pregunta per l'últim gol del Messi, etc.

Et fet és que mai me n'ha fet cap, de comentari, i m'he de conformar amb un simple "gracias, caballero, buenas tardes". No sabria dir si es tracta d'una persona feliç o molt trista, però crec que és important.

Potser un individu arriba a ser-ho quan els seus silencis valen tant com el que diu. Els anomenen els silencis eixordadors. Però suposo que per arribar a aquest punt, abans has d'haver dit moltes coses amb sentit. El dia que aquest senyor calli, no faci cap comentari, serà un dia trist.

divendres, 2 de gener de 2009

Sabates de taló

Ahir a la tarda prenia cafè amb un amic. Una noia que devia venir d'un dinar familiar va entrar al bar. Portava unes sabates de taló alt. Va fer una senyal al cambrer per a que pitgés el botó que activa la màquina de tabac. Va introduir-hi unes monedes que tornaven a caure. Va haver de fer més d'una genuflexió. Cada vegada que exercia el moviment, els seus talons d''Aquiles i els seus genolls patien.

El meu amic em va dir: "l'inventor de les sabates de taló devia de ser una un misògin. Són l'invent més sinistre dels dos últims segles".

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...