dimecres, 29 de novembre de 2006

Cameron: The big issue

Aquesta setmana es celebra el congres del CBI. El CBI es una cambra de comerc nacional amb molta importancia. Aquesta ho es tant que Tony Blair va anar-hi el primer dia i avui hi anira Gordon Brown. La conferencia es un gran moment, doncs, perque els partits politics expliquin quins son els seus projectes economics per al pais.

Ahir el Financial Times va fer una bona
pentinada a David Cameron, tant a la portada com a les pagines 2 i 3. Tot plegat es deu a que Cameron va preferir anar a l'Irak que no pas assistir a la conferencia anual. Al seu lloc assisti George Osborne, el chancellor del govern a l'ombra. Tot plegat s'ha vist com un menyspreu cap a la insitucio. El president del CBI va dir que "coneixem els projectes de Cameron sobre el canvi climatic, sobre les families i la seguretat social. Que oferira, pero, als negocis britanics?".

El Financial Times recull tambe els aplaudiments i els elogis que va rebre el primer ministre i fins i tot la frase " Es molt important que els dos principals partits britanics diguin que volen treballar amb el comerc. (dramatic pause). O potser no".

Ultimament Cameron esta fent coses estranyes. Ja no es que es desmarqui de la baronessa Thatcher o que un membre del seu gabinet critiqui fins i tot part de l'obra de govern de Winston Churchill. El fet es que esta perdent punts a les
enquestes i que l'empresariat vegi que fins i tot un laborista classic com Gordon Brown te unes propostes mes clares en temes economics.

A qui votaria jo en unes eleccions britaniques? Al 97, 2001 i 2005, a Tony Blair, segur. Aes properes no ho tindria tant clar, crec sincerament que cameron esta defraudant i que no ha entes per que el Regne Unit es avui la quarta potencia mundial.

*The
Big issue es el nom d'una revista que venen els sense sostre al carrer.

dilluns, 27 de novembre de 2006

Residencia britanica

Acabo d'obtenir la residencia britanica, doncs ja porto vivint-hi mes de sis mesos. No es cap broma, divendres me la confirmaren, just quan Evo Montilla feia el discurs d'investidura al Parlament.

Un dels motius pels quals l'he volguda obtenir es per a poder assistir a una sessio de la Casa dels Comuns. Es un requisit essencial. Ara necessito una autoritzacio del diputat del meu districte, Ben Bradshaw, laborista. Exeter i el comtat de Devon sempre havia estat un districte tory.

Fa dos mesos vaig contactar amb el seu secretari. Em demana quin era el meu interes. -Voste es catala, oi? em pregunta. Be, la profecia d'en Francesc Pujols es lluny encara.

En tot cas, el calendari parlamentari per a l'any vinent es presenta interessantissim: el debat sobre la retirada de les tropes d'Irak, la successio de Blair, debats inajornables sobre l'euro i l'any decisiu tambe per a David Cameron.

dijous, 23 de novembre de 2006

Maragall a la National Gallery

No es nomes el bigoti caigut o les arrugues del temps o les armes a terra. Es l'antic guerrer cansat de les batalles i del menyspreu olimpic dels rivals i dels companys de files. Ell sempre ha estat a mart, ell es Mart. Vet aqui la satira de Velazquez, que es exposada per primer cop a la Gran Bretanya.

Al museu, Mart te al costat el bany de Venus, que s'emmiralla. La imatge del mirall es borrosa, indefinida, no se sap ben be com es la cara. Venus es Europa, va dir Huntington, la Venus narcisista “satisfesta“ en el seu balneari. El vell guerrer, Mar(t)agall, al costat, ara preten oferir els seus serveis a l'aeronautica militar. Que els deus ens agafin confessats.

Avui The Times porta que el 2006 ha estat un any calamitos per a Airbus. Pobra gent, nomes els faltava que al vell guerrer se li acudis demanar a Zapatero que vol arreglar la companyia.

dilluns, 20 de novembre de 2006

Carod, Anasagasti i els blogs

Llegeixo a e-noticies un fet historic: el president d'Esquerra Republicana ha contestat en una roda de premsa unes critiques que el senyor Anasagasti escrivi en el seu blog.

No m'interessa comentar la discussio. Aquest post d'Anasagasti ha estat enllacat en molts blogs i fins i tot jo l'he rebut per correu e. Crec que es historic perque em sembla que es la primera vegada que un politic contesta un article d'un blog durant una roda de premsa. No deien alguns que la bloguesfera es una cosa endogamica freaky? Be, potser no deixara de ser-ho pero es la constatacio que el senyor Carod llegeix blogs i ha fet un servei inestimable a la causa bloguesferica, s'enten.

*No escric des del meu ordinador si no des d'un que no te el teclat adaptat a l'ortografia catalana. Per tant, es normal que hi hagi mes faltes ortografiques que les habituals.

dimecres, 15 de novembre de 2006

Una web impresindible per seguir de prop el tripartit: http://tripartit-watch.blogspot.com/

Artur Mas: Els ca(n)sats fan la feina

Un dia un marit puntual i responsable s’adona que la seva esposa té una fantasia: que la segresta el guerrer de l’antifaç. A ell li horrotitzen aquestes frivolitats i li fa mandra haver de fer el paperot. S’estima però, tant la seva dona que el dia de l’aniversari de casats porta els nens a dormir a casa dels avis. A l’hora de dinar ha passat a recollir la disfressa que encarregà, ho ha preparat tot i farà una entrada triomfal al dormitori matrimonial.

La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.

Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?

Hi ha una resposta previsible: aquesta esquerra que ara l'acusa d'arrogant, li hagués dit que s'estava apropiant de l'estatut. Per tant, quin és el problema? L'estupidesa esquerranosa, naturalment. I alguns em diuen que algun dia ens hem d'entendre amb aquests si no volem quedar-nos sols. No ho estem, mirin els resultats electorals. Hem d'obrir diàleg, diuen. A on uns veuen diàleg, l'esquerra vol que claudiquem, que seguim el seu discurs, que diguem que tenen raó i que estem equivocats. I jo no penso demanar perdó.

dissabte, 11 de novembre de 2006

El fort i el dèbil

El primer dia de classe de dret civil el professor digué que la funció de la matèria era defensar el dèbil. Molts feren un somriure -“aquí vindrem a fer justícia!”. Tot seguit posà aquest exemple per copsar si enteníem el nervi. Tu tens 100 millions de pessetes i jo només 500.000. En necessito 100.000 per comprar una cadira de rodes per al meu fill. Tu me’ls deixes, però no penso tornar-te’ls perquè en tens molts més i estic convençut que tot plegat és ètic. Bé, qui és el dèbil? Una altra cosa és l’amistat, l’humiltat del creditor, la generositat i tots els mots acabats en “at” que ens agradin més I que, òbviamernt, també prevue el dret civil.

Certament la funció de la llei és defensar el dèbil i també la de la policia. Quan treballava en un despatx de Barcelona, un senyor tenia un bloc de pisos i un llogater estranger, tan fa que fos un australià milionari que un marroqui acabat d‘arribar, portava sis mesos sense pagar. El dèbil volia fer una acció de desnonament. Sabeu qui es presentà com a testimoni del llogater? Un assistant social de l’ajuntament.

Això de la policia del pensament social del post anterior no és cap broma. I com que el senyor Gullot té un concepte de la fortalesa i la debilitat que és compartida a Catalunya, és molt possible que hi hagi differences alhora de perseguir la màfia russa que mata un joier i el rodamón que ahir al vespre li robà els 20 euros que duia a la cartera. I si no s’entén això, hi ha barra lliure per als okupes I altres amics del senyor Guillot i companyia.

Un post recomanat:
aquest d'Enric Vila

divendres, 10 de novembre de 2006

Ceaucescu torna a ser aquí

I això que va avisar. Ceaucescu, al Departament d'Interior. La policia del pensament, al govern de Catalunya. Venen èpoques dures de repressió que no sempre serà subtil, però sí eficaç i implacable: tenen 80 anys d'experiència. Diuen que tornen per defensar el dèbil davant del fort. Que això és maduresa, progrés i modernitat. Aquesta cançó ens sona. Totalitarisme. A qui podrem trucar quan estiguem amenaçats?

dijous, 9 de novembre de 2006

Quotidianitat

Des de dilluns torno a ser a Anglaterra. Arribat a Londres, agafo el tren cap a Exeter. Pel camí, la Jayne m'envia un missatge en què m'avisa que el temps ha canviat i que tingui la bufanda a punt.

Aquest mateix dilluns començà a aplicar-se una directiva europea sobre els envasos que contenen líquids a l'equipatge de mà. En Pla explica a "El viatge s'acaba" que el 1954 podia beure un whisky a l'avió durant el trajecte cap a Cuba.

Els companys de feina em pregunten com han anat aquests dies a casa. A casa? En el meu cas, "casa" és el lloc de repòs de les tribulacions mundanes. La setmana passada tot era trasbals: "i vosaltres com ho veieu, perquè jo, etc", " no, si el poble tampoc va gens bé", "saps qui es presenta pels socialistes a les municipals?", "cada dia estic més fart de fer cues", "això de la Renfe no té perdó", "Diuen que es presenten dues llistes d'independents amb aquell i aquell", "Que t'hi penses estar gaire més allà?", "i no t'enyores?". Efectivament, torno a ser a casa.

dimarts, 7 de novembre de 2006

Confessions d'un kumba ressentit

És el títol de l'últim llibre d'Oriol Malló editat per l'Esfera dels llibres. És un repàs crític al que va passar a la segona meitat del segle passat. En front de les versions oficials i els documentals de TV3, apareix una serie de personatges contraris a la llibertat i que en nom del cristianisme i el catalanisme crearen una dictadura que controlava les activitats contra el regim, la gent que es preparava per governar el pais culturalment i politica i tambe als que hi pactaren. No si fins a quin punt el kumbaisme es una taca, una crosta d'una antiga ferida, simplement merda que marxa amb una bona dutxa o aixo ja no ho arregla ni Deu.

Qui més qui menys ha passat per aquest sedàs que forma la xarxa d'escoles, centres d'esplai, parròquies i institucions. Aquest és un llibre desintoxicador: més que un glop d'aigua o un a finestra oberta, com es diria en català kumba, és una sauna, una de les millors maneres per eliminar toxines. Sí, sues perquè t'hi veus.

La contraportada i les primeres linies del llibre son l'altra cara de la moneda dels "Assajos" de Montaigne: "Aquest és un llibre, benvolguts lectors, i lectores, Déu em perdoni, fet des de la mala fe i el ressentiment". Efectivament, no queda ningú dret: Torres i Bages, el noucentisme, Prat de la Riba i Cambó, el col.laboracionisme franquista de l'abadia de Montserrat, Omnium Cultural, l'escola activa, Convergència i Unió, els ecologistes, Rosa Sensat, el PSUC, les ONG, els sacerdots conciliars, els monitors, el rock en català, Xesco Boix, el cardenal Jubany, ESADE, els assistents socials, U2, Bob Dylan, "El mecanoscrit del segon origen", etc.

La nació catalana està infectada pel moviment kumba i Oriol Malló troba petges de xiruca pertot que exposa en aquest llibre torrencial. "Confessions d'un kumba ressentit. Com i perque ha triomfat el bon rotllo a catalunya" conté molta casuística interessant i experiències i arguments no sempre del tot mastegats. El recomano de totes totes.

Tornen els grisos

El futur és gris Montilla, tornen els grisos.

Artur Mas seria un gran president per a un país normal. El veig més proper a Blair o Cameron que a Jordi Pujol. No és un home d'èpiques, si no de projectes nacionals per a un país ja fet. I aquest país encara no està fet. Zapatero o Rajoy no han d'apel.lar a cap èpica. Aquesta èpica la demanem a Carod i a Mas, però no a Montilla. Aquest país és molt curiós.

Seguint el fil del post anterior, la imatge de Mas seria molt diferent ara si, aquella nit a La Moncloa, hagués sortit amb la corbata afluixada, cara de cansat, suat, i la camisa rebregada i desmanegada i hagués anunciat que retiraven l'Estatut. I amb alguna frase contundent tipus "que vagin a fer punyetes, per a ells va el pollastre, si no podem sortir per la porta, saltarem per la finestra, etc". Hagués tingut 20.000 tios amb senyeres esperant-lo a l'aeroport de Barcelona. I el tripartit hagués petat igualment.
És trist, pero em sembla que el pais encara necessita èpica.

diumenge, 5 de novembre de 2006

Orgull de país i moral col.lectiva guanyadora

Dues preguntes impertinents: es penedeix Mas d'haver pactat l'Estatut a La Moncloa? D'altra banda, hauria acompanyat Esquerra Convergècia en aquesta decisió o els republicans haguessin pactat l'Estatut com ja estaven a punt de fer?

No és, però, de pacte nacional i d'antics recels entre aquests partits del que vull parlar. Aquests dies que sóc a casa un parent em pregunta quines diferències trobo entre Anglaterra i Catalunya. Amb tota mena de reserves, doncs un any és poca cosa per copsar la mentalitat d'un país estranger, li responc que és la moral gunyadora i l'ànima col.lectiva.

Li vaig explicar aquest cas: el 12 de novembre es celebrava la fi de la primera gran guerra que a l'ensems és el dia del soldat desconegut i recorden la memòria de tots els soldats que han mort a la guerra. La nit del 12 vaig veure un rodamón absolutament ebri que esquivava fanals, semàfors i persones. Aquell rodamón portava a la mà esquerra una ampolla de vodka i a la dreta una bandera britànica i anava cantant el "Rule, Britannia". Els vianants van ajuntar-se a cantar amb ell. No cal dir que a Catalunya, una escena d'un rodamón cantant "Els Segadors" o "El cant de la senyera" és material per fer un programa d'humor.

Certament hi ha anglesos que la vida no els ha anat bé. Hi ha catalans que han triomfat en l'àmbit professional i familiar. El que passa és que els primers pertanyen a una moral col.lectiva forta. Els segons, és possible que formin part de la debilitat i de la mentalitat perdedora del país.

El Regne Unit sap quines són les prioritats nacionals, Espanya també ho sap. Els catalans, crec que també, però actuem de manera diferent. Que Carod es presenti com a víctima entra bé als ulls, que Mas pacti l'estatut a la Moncloa una nit de dissabte, també. El victimisme casa bé amb la nostra mentalitat tant com el pactisme. I això fa mal, perquè si ets sents víctima, tu no pactes, vols guanyar.

divendres, 3 de novembre de 2006

Cap al nou tripartit

Els resultats electorals són ideals per a Esquerra Republicana. Només han tingut un petit retrocés i no han perdut vots cap a CiU. A més van a la negociació quan el partit socialista és ple de dubtes i a la baixa.

D'altra banda, la irrupció de Ciutadans va molt i molt bé a ERC: els permet fer una pinça en contra el PSC i anar-lo debilitant, tot i que no els esgarrapen vots: l'oli que perd el PSC va a Ciutadans i a Iniciativa.

El tripartit té quasi totes les possibilitats de reeditar-se, certament, però interessa més als socis que no pas al PSC. Diuen que la sòciovergència o el convergencialisme encara és pitjor per a ells. No sé què dir.

De tota manera, hom pensaria que els dies que li queden als sociates són un compte enrere. Ja han demostrat, però, una capacitat de supervivència impressionant: de sempre ha tingut una mala salut de ferro i se n'ha salvant de totes. Em sembla que les properes eleccions municipals a Barcelona city seran molt importants. És clar que allà ERC no és equidistant.

dijous, 2 de novembre de 2006

Un nou tripartit

El 7 era el nombre d'escons que Convergència havia de robar al tripartit i això no ha passat. Continuen sumant i el més probable és que repeteixin. CiU ha tret un gran resultat a Barcelona ciutat i a la demarcació, però no ha estat suficient.

Convergència va plantejar la campanya de manera correcta, calia evitar que el tripartit sumés. No entenc que molts convergents comentessin ahir que el Devedé i l'escriptura al notari han fet mal a CiU. "Això era massa fort", em deien.

No crec en els pactes monclovites. Montilla vol ser president i ERC i IV es veuen reforçats en les negociacions. Tots tres, però, tenen un objectiu comú: mantenir el poder. A ZP no li fa gràcia el tripartit, ja ho sabem, però anar a l'oposició encara és pitjor.

És un gran resultat per a ERC, que manté una posició forta a les negociacions. També ho és per la palangana, Iniciativa. Tots dos veuen que van debilitant el PSC. Així, doncs, no hi ha cap motiu per no repetir el tripartit.
No em veig amb cor d'entendre perquè gent nacionalista i independentista ha votat ERC. Se m'escapa.

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...