dijous, 28 d’octubre de 2004

Un català al Nobel

Tan cansats de que no ens facin cas, avorrits de que ens ignorin i indignats perquè no ens donen el Nobel de literatura (Espriu, Fuster, Martí i Pol, etc.) o el de la pau (Carod, Cardús o Terricabras), proposo claudicar, deixar-ho córrer (en això sí que som uns mestres) i exigir que cada any ens donin el Nobel del consens. El tarannà, el nostre i l'ambiental, hi ajudarà. Bon cop d'stick, defensors de la terra!

dimarts, 26 d’octubre de 2004

I si guanya Bush?

Malgrat que em salto l'any de plor que estableixen els Usatges, us penjo un article que, sincerament, m'hauria agradat escriure. I ho ha fet una persona que no és el dimoni de la meva devoció. Tot i que crec que no se li ha de fer massa cas, avui estic d'acord amb ell i, per tant, no desaprofitaré l'ocasió, car sóc conscient que passa poquíssimes vegades. Té la paraula el senyor Roca i Junyent:

¿Y si gana Bush?
A LOS EUROPEOS NOS gustaría dictar, desde aquí, la política que seguir por EE.UU.


¿Quién ganará: Bush o Kerry? Todo el mundo está pendiente de las elecciones en Estados Unidos. La campaña electoral se sigue en Europa con tanto interés como en Utah o Arkansas; éstas son unas elecciones que no resultan ni ajenas ni indiferentes para nadie. Si de lo que se tratase de demostrar es que vivimos bajo la dependencia de EE.UU., se ha conseguido. Desde las colonias vivimos con ansiedad lo que puede ocurrir en la metrópoli. Queremos y manifestamos nuestra voluntad de no depender de EE.UU., pero vivimos pendientes de su más pequeño latido, de sus suspiros, de sus más insignificantes movimientos.

Somos, en la Vieja Europa, mayoritaria y frívolamente antiamericanos. Fundamentalmente anti-Bush, pero también antiamericanos.Ynuestro drama, como europeos, es que dependemos de ellos: nuestra economía está condicionada por su crecimiento, nuestro bienestar se ve amenazado cuando el suyo se inquieta, nuestra investigación vive a remolque de lo que desde allí se realiza, y nuestros intelectuales han renunciado a crear por el gusto -o impotencia- de criticarles.

Nos gustaría a los europeos que los norteamericanos hicieran la política que desde aquí les dictáramos.

Ellos deberían ser la fuerza, nosotros la inteligencia. A ellos les correspondería la desagradable tarea de ser los policías del mundo; a nosotros decidir qué y cómo debe vigilarse. Y por esto nos gustaría que ganase Kerry. No por creer que con él se trabajaría mejor, sino sólo porque ya sabemos que con Bush no hemos podido trabajar bien: no ha hecho lo que nosotros queríamos. No ha sido obediente al poder civilizador de la Vieja Europa. ¿Lo será Kerry? No parece que su propuesta de política exterior y de seguridad en el mundo difiera sensiblemente de la de Bush, pero los europeos ven en Kerry la esperanza que Bush les niega. Pero, ¿y si gana Bush? ¿La Europa que ha votado en su contra qué va a hacer? Seguramente, de entrada, felicitarle por su victoria, para, seguidamente, declarar que estamos dispuestos a colaborar con él para asegurar la paz en el mundo. Pero Bush ya sabrá que a pesar de que Europa no le quiere, no habrá sido necesario su cariño para ganar en EE.UU. Y, quizás, pueda decidirse a prescindir de los europeos; no vale la pena discutir con ellos, basta con ignorarlos. Lo tenemos complicado. Si gana Kerry, sólo nos sirve para un suspiro; si gana Bush, no podemos ni engañarnos. Kerry, con su victoria, aligera nuestra situación; pero el problema sigue estando ahí: detestamos depender de EE.UU. pero hace muchos años que hemos decidido hacer de esta sumisión el motor de nuestro progreso, la clave de nuestra paz y la garantía de nuestra libertad. Y Kerry, quizás no de entrada, también nos los recordará. Pero, ¿y si gana Bush?

dimecres, 20 d’octubre de 2004

Tancat per defunció

TdQ, hi ha vida després del blog? Ens parlaràs des de més amunt, encara? Crearàs el blog dels esperits? Bon vent i barca nova.

Trigaré uns dies a escriure. El motiu no és que hagi ingressat en un centre de desintoxicació de blogadictes. El ribot no s'ha rovellat. D'altra banda, per fusta, rai. Estic de dol.

divendres, 15 d’octubre de 2004

Segona part. Filologia catalana per a kurds ( i curts)

Ampliem informació. Vilaweb també es refereix al discurs de Leyla Zana amb una versió ben diferent:
L'ex-diputada kurda Leyla Zana parla en català al Parlament europeu en rebre el premi Sakhàrov

L'ex-diputada kurda, Leyla Zana, guanyadora del premi Sakhàrov a la llibertat de pensament, ha saludat en català el Parlament europeu, en el moment d'agrair el guardó que no va poder recollir l'any 1995 perquè era a la presó. Zana ha recordat que va ser empresonada 'per traïció i incitació contra la unitat de la pàtria' per una intervenció en kurd al Parlament turc. Zana, que també ha parlat en kurd, turc i espanyol, ha recordat que va ser la primera kurda diputada del parlament turc i, que en la presa de possessió, havia promès en kurd de lluitar perquè els kurds i els turcs poguessin viure junts en un marc democràtic. Un tribunal d'Ankarà va condemnar-la, amb més activistes kurds, a quinze anys de presó, i n'hi ha passats deu (va sortir-ne el juny passat). Zana ha demanat al govern turc que cerqui una solució democràtica al 'problema kurd' i s'ha manifestat favorable a l'adhesió de Turquia a la UE perquè beneficiaria la pau. El president de l'Eurocambra, el català Josep Borrell, ha saludat en kurd, però després s'ha adreçat a Zana en turc perquè, ha dit, 'també és la seva llengua'. En parlant dels pobles d'Europa Zana ha esmentat 'els catalans', en peu d'igualtat amb 'els alemanys' o 'els polonesos'.
La part de la intervenció en català de Zana ha estat traduïda amb normalitat a les altres llengües, contràriament a allò que va passar no fa gaire, en la intervenció de l'eurodiputat Bernat Joan (ERC).

Lliçons de filologia catalana per a kurds (i curts)

El Parlament Europeu atorga cada any el Premi Sakharov a una persona que hagi destacat en la defensa dels drets humans. Auest any li han donat a Layla Zana, una diputada kurda. Dues paraules del discurs de la guardonada van causar una gran hilaritat a l'activista i eurodiputat Aleix Vidal-Quadras. Ho explica avui a La Razón, com una d'aquelles anècdotes que quan et succeixen penses immediatament que demà ho explicaràs als companys de feina a l'hora del tallat. Sembla que va passar per a que en Vidal-Quadras pogués escriure un article.

Diferencias artificiales
Aleix Vidal-Quadras

En la sesión plenaria del Parlamento Europeo celebrada ayer en Bruselas intervino como invitada de honor la ex diputada y activista kurda Layla Zana, que ha estado diez años encarcelada en Turquía acusada de terrorismo y conspiración contra el Estado. Su reciente liberación tras la repetición del juicio que la condenó, realizado esta vez con plenas garantías procesales, se ha interpretado como una muestra de la voluntad inequívoca del Gobierno de Erdogan de satisfacer los criterios exigidos de cara al inicio de las negociaciones de ingreso de su país en la Unión Europea. En su discurso, esta mujer diminuta y resuelta quiso tener un gesto de deferencia hacia José Borrell, el presidente de la Cámara, que le había dirigido en su presentación previa una breve frase en kurdo, y anunció con deliberado énfasis que iba a su vez a saludarle en catalán. Gran aplauso en el hemiciclo, delirio de sus señorías nacionalistas catalanes y vascos, y silencio reverente en espera de las palabras mágicas que harían reverberar las paredes de la sala con los ecos de la identidad presuntamente oprimida. Pues bien, Layla Zana se volvió hacia el sitial presidencial y pronunció en perfecto y nítido castellano dos escuetos vocablos: «Muchas gracias».

El regocijo entre los españoles presentes fue considerable y la consternación de la tropilla nacionalista fácil de imaginar. La oradora, por supuesto, era incapaz de distinguir entre el castellano y el catalán, que a sus oídos debían sonar idénticos, y a la hora de manifestar su reconocimiento, como aquel personaje que hablaba en prosa sin saberlo, utilizó la lengua española convencida de que se expresaba en catalán. En su intervención, y como muestra de su respeto a la pluralidad lingüística y cultural, hecho del que nuestros nacionalistas debieran tomar buena nota, recurrió primero al kurdo y posteriormente al turco y dejó perfectamente claro que su deseo era que una fórmula adecuada de autonomía política condujera a la pacífica convivencia de kurdos y turcos sin menoscabo alguno de la integridad territorial del Estado turco. Es decir, que la señora Layla Zana, Premio Sakharov del Parlamento Europeo y heroína de los amigos Bernat Joan, Josu Ortuondo e Ignasi Guardans, pedía para el colectivo kurdo de Turquía lo que la Constitución de 1978 ha venido garantizando a los diferentes territorios, lenguas y culturas españoles desde hace un cuarto de siglo.

El error inocente de confundir dos lenguas románicas tan próximas entre sí simbolizó en la casa de la democracia europea, integradora y armonizadora de la diversidad por antonomasia, la artificialidad de ciertas diferencias, exacerbadas y exaltadas hasta el paroxismo por los apóstoles del particularismo, cuando en realidad son tan nimias que alguien ajeno a las mismas y, por tanto, inocentemente objetivo, es incapaz de percibirlas.

dijous, 14 d’octubre de 2004

L'avortament

E-notícies :

Més de 16.000 catalanes van avortar l'any passat
Segons dades del Departament de Salut, durant l’any 2003 es van realitzar interrupcions voluntàries de l’embaràs en un total de 26 centres de Catalunya, dels quals 16 són centres hospitalaris i 10 són extrahospitalaris. L’any 2003 es van realitzar 16.605 interrupcions voluntàries de l’embaràs a Catalunya. Aquesta xifra suposa una disminució del 0,6% respecte de les enregistrades l’any 2002. Pel que fa a la nacionalitat de les pacients 812 tenen nacionalitat estrangera. Les procedents del Regne Unit van ser 14, la qual cosa representa un 1/1.000 (0,08%).


No sé si són molts o pocs o si les dades són correctes. De tota manera, em posiciono. He mirat d'entendre de la manera més racional que sóc capaç els motius de certs sectors femenins que defensen l'avortament i reconec que no m'en surto. Em causa una repugnància especial i no me'n sé avenir més quan hi ha tota mena d'anticonceptius i la píndola del dia després. Potser és que la interrupció voluntària de l'embaràs sense cap motiu no és racional.

La situació és molt diferent de fa trenta anys i el discurs no pot ser el mateix. Se m'en fot del que diguin els cardenalots romans. Tampoc entraré en les disquisicions per esbrinar a partir de quina estmana és pot coniderar que hi ha vida. És el fet en sí que el trobo penós.

Crec, però, que la llei espanyola és raonable i accepto l'avortament amb total normalitat en els supòsits d'agressió sexual i de perill per a la vida de la mare. Ara bé, i la resta? Quan escolto algú que demana la supressió de límits temporals i de supòsits m'escandalitzo. Aquest discurs és conservador o progre? Se me'n fot.

dilluns, 11 d’octubre de 2004

Piquiponada

Rodamots.com ofereix de dilluns a divendres la possibilitat de rebre per correu electrònic un mot o una expressió. El d'avui és "piquiponada" (f)
Error de lèxic per confusió del significat de paraules o frases fetes, com ara «hemicirco» per «hemiciclo», «llengua vespertina» per «viperina», «condicions aquàtiques» per «acústiques», etc.
També: pich-i-ponada

[Etimologia -- Dels cognoms del polític lerrouxista Joan Pich i Pon (1878-1937).]

És el cas de dos epònims que designen un 'lapsus linguae' hilarant: 'spoonerism' en anglès i 'piquiponada' en català. Totes dues denominacions provenen de personatges públics coetanis que en el seu dia es van fer populars per les seves constants relliscades verbals. L'anglès era el reverend William A. Spooner (1844-1930), un professor d'Oxford capaç de confondre «a half-formed wish» (un desig creixent) amb «a half-warmed fish» (un peix a mig fer) en un discurs inaugural en presència de la reina Victòria. El català es deia Joan Pich i Pon (1878-1937) i va arribar a ser alcalde de Barcelona. Pich era capaç de parlar de la batalla de «Waterpolo», esmentar el «conflicte nipojaponès» o aconsellar de prendre les coses en «petites diòcesis».
Màrius Serra, Verbàlia (Barcelona: Empúries, 2000), pàg. 28

*** Un epònim (mot format amb el prefix grec «epí», que significa 'sobre', i la forma sufixada del mot grec «ónyma», que significa 'nom') és un mot format a partir d'un personatge (real o fictici), com ara «pantagruèlic» (del personatge Pantagruel, de Rabelais) o «cicerone» (derivat de Ciceró, polític, escriptor i orador romà). Aquesta setmana en veurem uns quants. ***
És clar, doncs, que Joan Clos és un digne successor de Pich i Pon. I més quan he llegit aquest fragment de les memòries de Cambó:
L'exposició Internacional
Fou llavors quan se'm féu un oferiment que durant alguns dies em tingué indecís: el d'una de les dues Comissions d'una Exposició de Barcelona, que preparava el seu Ajuntament. L'origen del projecte havia estat modest: una Exposició al palau de Belles Arts d'aparells d'electrivitat, patrrocinada per l'industrial del ram i regidor Joan Pich i Pon. Aquesta iniciativa, aprovada per l'Ajuntament, entre el dinamisme de Pich i Pon i la receptivitat que té el poble de Barcelona per a les grans empreses que honorin la Ciutat, havia anat prenent volum i despertant il·lusions i entusiasmes. Els regidors regionalistes no sabien què fer: oposar-s'hi ho estimaven impopular i certament ho era; associar-s'hi, significava donar a un home com Pich i Pon unes facultats i uns honors que semblaven excessius. No se'ls ocorregué altra cosa que la de proposar que els Comissaris fossin dos: l'un, Joan Pich i Pon, i l'altre jo, amb la plena confiança que seria jo en tot cas qui portaria la batuta. (...)

Malgrat la seva mala fama, no em preocupava la companyia de Joan Pich i Pon. Jo sabia que era un bon català i, més encara, un bon barceloní, que es trobava en la situació dels qui han fet fortuna sigui com sigui i desitgen guanyar prestigi. Sabia, d'altra banda, que reservant-li funcions decoratives, que omplien la seva vanitat, i el nomenament de petits empleats, coses que satisfeien la seva major feblesa, m'havia de deixar tranquil per a dur a terme l'obra que jo em proposava. En canvi, com que ell ajudava econòmicament Lerroux, m'assegurava, per mitjà d'aquest, el vot dels regidors radicals sempre que fessin falta i, com que era un home simpàtic i amable, em permetia atribuir-li la tasca d'escampar somriures i donar copets a l'espatlla, tasca necessària, però pesada i molesta per als homes com jo que volen anar al gra i no perdre en foteses més que el temps indispensable.
Francesc Cambó, Memòries (1876-1936) (Barcelona: Alpha,1981), pàgines 218-220

divendres, 8 d’octubre de 2004

La quimera de la presó

Un concepte de dret penitenciari acceptat fins fa poc com a correcte deia que en cap cas es podia fer distincions entre els presos per raó del seu delicte. Que la presó era un mitjà coreector de les desigualtats socials i que , per tant, un delinqüent de coll blanc havia de rebre el mateix tractament que un traficant de drogues o un violador. És conegut que el dret penal ha suscitat de sempre l'atenció dels marxistes: el ius puniendi de l'Estat, la tipificació ideològica de quines conductes són delictes, la relació entre la llibertat i la dialèctica històrica, les tesis abolicionistes, les raons sòcio-ecnoòmiques que porten a una persona a delinquir, etcètera. No en faré sang.

Avui, ja força deslliurats d'aquestes manilles ideològiques, però, se segueix sense saber per a què coi serveix la presó, què es pretén amb la pena imposada i quina és la millor manera d'evitar els delictes i la reincidència.

dimecres, 6 d’octubre de 2004

El país és el Tagamanent i Bellvitge

M'han agradat sempre aquelles seccions breus dels diaris en què un periodista perfila l'actualitat en cinc línies. Em sembla la tècnica periodística més difícil. El mestre era Ibáñez Escofet. El primer que llegeixo de La Vanguardia és el "bloc de notas" de Rafael Jorba, quina casualitat el nom. El d'avui és força interessant:

Barcelonismo plural
La repentina dimisión de Valero Rivera, último mito del nuñismo, como director de las secciones del FC Barcelona cierra la primera crisis de la era Laporta. Esta apuesta fallida del presidente no fue avalada por toda la junta: Sandro Rosell, vicepresidente deportivo, discrepó. "Se ha evidenciado la pluralidad interna", me explica un observador. El laportismo tiene tres patas: el núcleo de Laporta (el antiguo Elefant Blau), el pilar deportivo (Rosell) y el económico-tecnológico (los también vicepresidentes Ferran Soriano y Marc Ingla). ¿La política activa (CiU y/o ERC) tentará un día a Laporta? "Es un presidente muy mediático, más incluso que sus jugadores", responde un político convergente. "Pienso que puede acabar haciendo política, pero no en las municipales del 2007", añade. ¿Cuándo? "Dentro de seis años, con dos mandatos cumplidos en el Barça, podría ser una alternativa a Artur Mas como candidato a la presidencia de la Generalitat". Una hipótesis prematura: todo depende de la voluntad del propio Laporta y de un factor aleatorio (que la pelota entre o no)

Madrugada tripartita
La unidad mostrada la pasada semana por los tres partidos del Govern en la votación de las resoluciones del debate de política general no se alcanzó hasta la madrugada del mismo jueves día 30. Los portavoces del PSC, ERC e ICV se encontraron con un texto insulso del Govern y estuvieron encerrados hasta las 2.15 horas. "Volvimos a discutir de esencias y programas máximos". CiU, al defender el concierto económico y el reconocimiento de la nación catalana, logró que el tripartito iniciara a puerta cerrada el debate pendiente del Estatut

Tagamanent y Bellvitge
Hace justo una semana (miércoles, día 29 de septiembre), en paralelo al debate de política general en el Parlament, Pujol participó en un particular debate en la escuela Joan XXIII de Bellvitge. Se trata de un centro de los jesuitas que es un punto de referencia de este barrio de l´Hospitalet y que nació y creció con la oleada migratoria de los años setenta. "¿Cómo ha cambiado Bellvitge durante los últimos 25 años?", preguntó el ex president a un grupo de 40 personas del barrio (maestros, jóvenes, dirigentes vecinales...). Hubo coincidencia en que "todo ha mejorado muchísimo", pero los más jóvenes destacaron dos problemas: la precariedad laboral y el acceso a la vivienda. Pujol los citó para dentro de dos años para pasar revista. Repetirá la experiencia en Badalona para seguir pisando el territorio: "Lo hacía antes de ser president, lo hizo siéndolo y seguirá haciéndolo". El 19 de septiembre subió al Tagamanent, donde inició su etapa de fer país,y ahora ha vuelto a Bellvitge... "El país es el Tagamanent y Bellvitge", ha insistido, en alusión a su apuesta por "una Catalunya de todos", con la mezcla como cimiento social, y que sintetizó en el eslogan Som 6 milions.Entiende que cuando Maragall constata que somos ya 7 millones, amplía la cifra, pero no varía la apuesta. La continuidad catalana

dilluns, 4 d’octubre de 2004

El Síndic de Greuges

Ignoro la raó per la qual no es presta una importància deguda als informes anuals de la sindicatura de greuges. Ni per part dels periodistes ni dels polítics. Ni tampoc al nivell dels especialistes en dret administratiu.

Darrera de cada queixa hi ha un ciutadà desatès per l'Administració. De totes totes, l'informe del Síndic és molt més trascendent que, per exemple, el debat de política general. I mediàticament té molt més "tall" per a clavar amb fruició la forquilla i el ganivet. Per a mi, el dia de la presentació de l'informe al Parlament hauria de ser una de les dates referents del calendari polític: tothom tremolant per saber quines són les raons que més preocupen a la gent i quines són les principals inhibicions dels múltiples òrgans administratius que hi ha Catalunya.

L'informe de l'any 2003 es va presentar el 19 de març de 2004. L'informe té un total de 377 pàgines. Amb tot, s'edita un resum de 32 amb formatges francinians, també disponible en format pdf, que és el que us enllaço.

divendres, 1 d’octubre de 2004

Paraula de sis lletres (o de cinc)

Fa tres setmanes vaig fer una entrevista de treball. Una tècnica de recursos humans va deixar anar que cercaven "persones amb coneixements no acadèmics transversals". Com que no sóc cap campió de l'enigmística vaig haver de pensar-m'ho bé què coi volia dir aquella noia que, per cert, estava força bé.

Encara no sé els resultats de l'entrevista. Noia, el nom de la persona que busques per al teu crucigrama laboral té sis lletres. Si no el trobes, pots mirar les solucions, des d'aquesta setmana, a Lletra.

*Si sis lletres és massa, busca un nom de cinc: Jesús :-)

Don Pedro

¿Te interesa? http://p.wallapop.com/i/171668305?_pid=wi&_uid=19884346&_me=s_android