La moral menjada.

Durant la campanya del 99 Maragall va dir que veure Pujol a l’oposició seria tot un espectacle. Generacionalment, no és el mateix fer fora Mas que Pujol. La gràcia del tripartit era llavors, no el 2003. Sempre exciten aquesta mena de revenges històriques. Pujol ho sabia perfectament i per això va plegar. Com s’haguessin mirat Maragall a l’atril i Pujol al banc de l’oposició? Auqesta partida mai s’ha jugat. És com si Pujol s’hagués passat vint anys dient-los “no em guanyareu mai”.

Al batxillerat tenia una bona relació amb el professor de llatí. A casa vaig trobar un quadern del meu oncle amb la traducció les Galies corregida i vaig començar a copiar. El professor va dir-me que era una traducció antiga. Vaig veure’m delatat i vaig preguntar-li com ho sabia. Va respondre de la mateixa manera que en aquelles situacions que jo volia ser més llest que ell: “Cardona, no em guanyaràs mai”.

Era del Barça i sovint parlavem de futbol, fins i tot quan ja no em donava classes. El dia de la final de Wembley, va dir-me que Koeman ens faria guanyar la copa d’Europa. Deia que la intel.ligència del jugador holandès era superior a la de la resta de futbolistes. Jo era més fan del Bakero I creia que ell seria el jugador decisiu pel seu coratge. L’endemà, a la primera topada pel passadís, no va trigar a clucar l’ullet i dir la seva frase preferida acompanyada d’una reflexió interessant: no es que Bakero fos mes coratjos que Koeman, es que es menys intel.ligent i quan la intel.ligència no arriba un s’agafa al coratge.

Aquest juny passat era uns dies a Catalunya. Vaig agafar un autobús al trencall de Bruc amb la Diagonal. Un cop dins vaig sentir una veu greu que em preguntava com m’anaven les coses per Anglaterra. Al girar-me vaig veure que era el professor. Com que ell m’havia vist pujar havia tingut uns segons per preparar el cop d‘efecte i d’ afecte. No vaig poder reaccionar a la sorpresa, ja era tard per recordar que va al mateix dentista que el meu pare. Vaig servir-li de nou, doncs, la resposta que ell delia a; meu posat de “com ho sap aquest?”: “Cardona, no em guanyaràs mai“.

El tripartit: l’assamblea de Catalunya i l‘entrevista d‘en Sala.

El col.legi de periodistes encara no ha fet cap nota de suport a en Sala. Potser és que per al “sindicat de l’objectivitat I el pluralisme” és més greu que en Francino apareixi al devedé de Convergència que no pas un candidat digui sectari a un entrevistador. Sala no és periocdista col.legiat, diran. Tant parlar de llibertat, a alguns se’ls ha oblidat exercir-la.

Aquesta mena de silencis eixordadors no són casuals. Durant molts anys el catalanisme ha fet passar bou per bèstia grossa. Certament, Espanya no ha fet net del franquisme perquè no va haver-hi ruptura. Catalunya tampoc ho ha fet del marxisme perquè avui la indulgència encara és total. I l’esquerra continua bevent d’aquelles fonts.

S’ha fet els ulls grossos perquè, tal com es deia anys enrera, calia sumar esforços. Els vents dels anys 60 en favor del marxisme i el mite de la república del 31 portà a que una part ben gran del catalanisme “compromès i resistencial” fos d’esquerra radical. Aquells grupuscles admiradors del model xinès, soviètic i cubà foren una bona escola de conspiració, endogàmia partidista i sectarisme.

El 1977 Ramon Barnils escriví un article on denunciava el franquisme dels antifranquistes. Memòria històrica, Saura i companyia? Tanta com en faci falta. Podríem començar per esbrinar com funcionàveu i acabarem sabent alguna cosa més sobre les protestes per qualsevol fotesa, els okupes, les cassolades, la crema de bandera israelites i americanes i altres manifestations tan poc pacífiques.
1.Durant aquesta campanya electoral cada dia penjare un nou escrit. Hi ha moltes coses que vull comentar sense fer posts massa llargs. Tambe hi hagut un augment de les visites al blog, les quals agraeixo.

2. La Fundacio Catalunya Oberta esta fent un seguiment diari amb articles que analitzen cada moment. El de Valenti Popescu sobre l'entrevista de Sala es de gran nivell. Volia enllacar l'article, pero em sembla que de moment nomes es possible consultar-lo a traves del butlleti i no a la web. A mes hi ha una porra amb pot suculent que creix sobre el resultat de les eleccions.


3. Diumenge passat vaig rebre aquest correu de Marius Serra:

Hola, sóc el Màrius Serra

Ja sé que avui tots els mitjans de comunicació parlaran del nou premi Planeta de novel·la.

Per això, si no et molesta, jo avui voldria importunar-te mínimament per anunciar-te l'arribada a les llibreries de la meva novel·la Patraña (també editada per Planeta, tot i que amb una inversió promocional molt més humil, em temo).

I que consti que el títol d'aquest correu no és pas cap crítica als premis literaris en general ni al Planeta en particular. De patrañas n'hi ha a tots els camps.

Merament, em fa goig fer-te saber que la Farsa original que va guanyar el Ramon Llull enguany mateix ja es pot llegir en la traducció al castellà de Roser Berdagué i també que d'aquí a pocs mesos Neri Pozza en publicarà la traducció italiana.

Espero que, si mai la llegeixes i t'agrada, la recomanis als teus amics castellanolectors. Segur que al premi Planeta no li cal boca a boca, però a Patraña sí.

http://www.mariusserra.info

Sala i Martin i Montilla. Aire fresc.

Poso el link a l'audio de l'entrevista del professor Sala a Montilla. Montilla ha estat la primera victima d'un "talkhard" i en Sala i Martín afirma que alguns periodistes l'han trucat dient-li que ells no ho poden, o no ho podien fer, perque els partits politics trucaven als directors demanant el cap.
Tant com el desemmascararament de Montilla, és mes important el servei que Sala ha fet per al periodisme.

El devede de CiU

Discrepo del titol perque a hores d'ara no es cap confidencialitat dir que el tripartit te totes les possibilitats de repetir si suma.

Estic d'acord que es agressiu, aquests tres anys ho han estat. I molt. Que volieu, musica de piano i violins?

De mentides i manipulacio no n'he trobat ni una. I ha anat molt be per a que tots els membres el "sindicat de l'objectivitat"es traguessin la careta. Ara ja sabem que pensa cadascu. Quan alguns parlen d'honestedat es com sentir Herodes recitant els articles de la declaracio dels drets de la infancia.

Han estat divertidissimes les reaccions de l'esquerra. Uns han donat consells que els perjudicara. Altres dit que preferien, aixi directament, la CiU de botiga i espardenya. No obliden que es van passar 20 anys insultant Pujol i com mes li deien burges botiguer, pages mes creixien les majories absolutes.


P.D.: He vist un cartell de Carod afaitant-se. Aquest senyor no es treu les ulleres quan s'afaita? Jo en porto i es incomode!

Gran Mourinho

D'aqui deu dies vindre a Catalunya per seguir les eleccions nacionals, votar, i de passada, veure el partit contra el Chelsea.

Aquesta es la setmana del partit de la gran rivalitat. No se quina impressio tindreu vosaltres, de tot cor el partit de la setmana es dimecres. I en gran part es gracies a Mourinho, que ens fa mirar a Londres i menys a Madrid. Les seves declaracions i la dialectica amb Rikjaard ens allunya d'Espanya. L'expulsio de Del Horno, el gol de John Terry fa dos anys, les magnifiques sortides de to del brillant entrenador portugues ens fan mes lliures. Diuen que tira sorra a la gespa perque la pilota corri menys. A on tira sorra es entre Catalunya i Espanya.

S'enfrontaran dos grans equips, amb historia diferent i plantejaments de club oposats, igualment exitosos. Al Barca, quan les coses van be, ens oblidem del Madrid, quan pitjor van es quan muntem grans drames i aquell partit es on aboquem tota la mala bava. En l'epoca de Gaspart els xous per la questio Figo superaven el patetisme. Ara, en canvi, tenim rivals a Europa que ens esperen, el Chelsea o el Milan.

El dia que rebem el Madrid tal com esperem al Racing o el Deportivo arribara la normalitat. Ni insults ni cridories ni sobreexitacions. Nomes la tensio habitual davant d'un bon rival. Aixo ha estat un factor d'espanyolitzacio. Ara hi ha altres rivals que ens esperen, altra feina tenim i no podem perdre temps i energies amb foteses provincianes.

Martin Amis

Diumenge passat el magazine del "The Independent" publicava una entrevista a l'escriptor. Acaba de tornar de l'Uruguai, d'on prové la seva dona i on ha viscut els darrers dos anys. Amis té un aspecte saludable que és d'envejar, no només que als que voltegen la seixantena, si no també per als que som a la meitat.

Aquest senyor treballa molt. L'any passat publicà Koba el terrible i acaba de treure'n un altre: House of meetings. A l'entrevista admet que ha abandonat una novel.la, The Unknown Known, basada en una estrafolària frase de Donald Rumsfeld, el Secretari americà de defensa:

There are kown unknowns; there are things we know we know. We also know there are known unknowns; that is to say we know there some things we do not know. But there are also unknown unknowns 'the ones we don't knw we don't know. (Cita trobada al The politics companion, Robson books)

N'esta preparant una altra, que porta el títol de "la vídua embarassada". Diu que després d'una revolució no hi ha un naixement, hi ha una vídua en estat de bona (o mala) esperança. La imatge és brutal: la nova situació sempre és fruit del passat, hi ha alguna cosa que mor, però ningú sap com serà la nova situació. La novel.la serà auto biogràfica, però basada en el tema islàmic. La vídua prenyada és el feminisme en aquesta novel.la.

Comenta també la lluita contra el terror islàmic i, sobretot, l'horror: la victòria dels fonamentalistes comença quan mostrem el pànic occidental. Tenim por.

Demana que deixi d'usar el nom de 9/11. És un americanisme que vol dir 9 de novembre, no 11 de setembre. I Amis recorda el detall: el 9 de novembre fou quan va caure el mur de Berlin i , esclar, comprendran vostès, que no es tracta ben bé del mateix.

Està llegint un llibre de Vali Nasr,
The Shia revival. El gran poblema a l'orient mitjà serà la guerra entre xiites i sunnites

Paga'm la hipoteca

Ronald Reagan va dir que les nou paraules mes horribles de la llengua anglesa son "I'm from the government and I'm here to help".

Que ningu pateixi per la integracio de la immigracio islamica a Catalunya. Assimilem be les propostes dels seus liders. Ben aviat els candidats a la Generalitat tambe oferiran el cel a qui els voti.

La cultura la fas o te la fan

Article publicat a la revista Tot Molins L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton...