Ves al contingut principal

La moral menjada.

Durant la campanya del 99 Maragall va dir que veure Pujol a l’oposició seria tot un espectacle. Generacionalment, no és el mateix fer fora Mas que Pujol. La gràcia del tripartit era llavors, no el 2003. Sempre exciten aquesta mena de revenges històriques. Pujol ho sabia perfectament i per això va plegar. Com s’haguessin mirat Maragall a l’atril i Pujol al banc de l’oposició? Auqesta partida mai s’ha jugat. És com si Pujol s’hagués passat vint anys dient-los “no em guanyareu mai”.

Al batxillerat tenia una bona relació amb el professor de llatí. A casa vaig trobar un quadern del meu oncle amb la traducció les Galies corregida i vaig començar a copiar. El professor va dir-me que era una traducció antiga. Vaig veure’m delatat i vaig preguntar-li com ho sabia. Va respondre de la mateixa manera que en aquelles situacions que jo volia ser més llest que ell: “Cardona, no em guanyaràs mai”.

Era del Barça i sovint parlavem de futbol, fins i tot quan ja no em donava classes. El dia de la final de Wembley, va dir-me que Koeman ens faria guanyar la copa d’Europa. Deia que la intel.ligència del jugador holandès era superior a la de la resta de futbolistes. Jo era més fan del Bakero I creia que ell seria el jugador decisiu pel seu coratge. L’endemà, a la primera topada pel passadís, no va trigar a clucar l’ullet i dir la seva frase preferida acompanyada d’una reflexió interessant: no es que Bakero fos mes coratjos que Koeman, es que es menys intel.ligent i quan la intel.ligència no arriba un s’agafa al coratge.

Aquest juny passat era uns dies a Catalunya. Vaig agafar un autobús al trencall de Bruc amb la Diagonal. Un cop dins vaig sentir una veu greu que em preguntava com m’anaven les coses per Anglaterra. Al girar-me vaig veure que era el professor. Com que ell m’havia vist pujar havia tingut uns segons per preparar el cop d‘efecte i d’ afecte. No vaig poder reaccionar a la sorpresa, ja era tard per recordar que va al mateix dentista que el meu pare. Vaig servir-li de nou, doncs, la resposta que ell delia a; meu posat de “com ho sap aquest?”: “Cardona, no em guanyaràs mai“.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…