Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2008

Les paraulotes (1)

Cada vegada que un anglès em demana que li digui algunes paraulotes en espanyol, quan les sent, no s'ho pot creure. Em penso que en cap altre lloc es renega tan violentament contra la divinitat, tot i que els italians que he anat trobant per aquí n'han deixat anar algunes de ben sonores. Suposo que tants anys de dir que les coses passen perquè Déu vol o no vol hauran portat a que, quan aquestes es torcen, es miri cap amunt. En canvi, els renecs anglesos tenen orígens sexuals. Sense fer-ne un gra massa potser serà cert allò que hom blasfema sobre el que no coneix.

En aquest sentit, Milan Kundera, a La insoportable levedad del ser, té una reflexió simplista però molt divertida sobre la llibertat, la merda i Déu.

Cuando yo era pequeño y hojeaba el Antiguo Testamento adaptado para niños y adornado con gravados de Gustav Doré, veía ahí a Dios sobre una nube. Era un anciano, tenía ojos, nariz, una larga barba y yo me decía que, si tenía boca, debía comer. Y si come, también tenía que …

El misteri de la torre de Cambridge

La llegenda diu que la torre de la biblioteca de la universitat de Cambridge és plena de material pornogràfic de tota mena. Durant anys i panys el lloc ha estat inaccessible per als professors, científics, estudiants i futurs polítics. La torre fou construïda el 1934. Té 17 pisos i quasi 50 metres d'alçada. El primer ministre Chamberlain la va definir com "una magnífica erecció".

La Fundació americana Andrew W. Mellon ha donat 536.000 lliures per a la seva digitalització en línia. Finalment, doncs, s'han esvaït els rumors. Es diu que conté 170.000 llibres, mapes, pamflets, calendaris, jocs, àlbums de fotos, receptes de cuina, sermons i tríptics comercials de l'època de la reina Victòria. Pel que fa a la fantasia estudiantil hi ha novel.les amoroses, guies de com tractar una dona, consells als pares per convenir un matrimoni frondós o suggeriments per als amants primerencs. Fins ara aquesta paperassa no havia estat accessible perquè hom creia que no tenia una impo…

Saludo a los emigrantes que nos están viendo

El mes passat vaig anar a veure un amic a Newbury, al sud d'Anglaterra. A prop de l'estació de trens, hi havia una església i cementiri. Com que trigava a arribar, hi vaig fer un passeig i, guaita, vaig veure aquest epitafi del 1742 tant divertit: Tom Smith is dead, and here he lies,
Nobody laughs and nobody cries;
Where his soul's gone, or how it fares,
Nobody knows and nobody cares.Això mateix vaig pensar pensar ahir quan llegia uns articulots inlinkables que elogiaven el gran nivell del debat de dilluns al vespre. Rajoy, amb aquella cara de santcrist de Piera -no l'he vist mai, però és una expressió que feia servir l'avi per referir-se als que tenen una fesomia de spectatis de santedat- seria un perfecte encarregat d'una funerària.

Zapatero, el bufanúvols irenista, va saludar els emigrants, diuen. Doncs, moltes gràcies, home. He mirat si encara estava a temps de votar: volia enxampar-lo per si havia al.ludit els emigrants tot ignorant que el vot per correu esta…

Always look at the brightside of life

Dir-se Jesus i viure a Anglaterra es moure's entre les reaccions sublims, la blasfemia i la inicial incredulitat aliena. Hom te l'avantatge que no obliden el teu nom en cas que no t'agradi l'anonimat total. Si es vol passar desapercebut, possiblement es complicat, doncs no estan acostumats a aquest nom i un s'ho diu a l'altre, "oi que no saps com es diu aquest?" Si ho saps manegar i portar-ho al teu favor, us asseguro que obre portes, terrenals es clar.
A Anglaterra, en general fora de Catalunya i Espanya, es creu que no es un nom per a una persona com podria ser Joan, Josep o Maria. L'any passat hi havia un catala que es deia Angel. Un angles em va preguntar quin coi de noms posavem a les criatres al meu pais, what the hell is that?
Tot plegat ve a que avui es el meu aniversari. Ja en son 35 i aviat ja en fara 3 que soc a Anglaterra. la meva vida es mou com el meu nom per aquestes contrades: a vegades es sublim, altres es blasfema i a vegades no c…

El Quadern gris a la xarxa

L’associació Xarxa de Mots, amb la col·laboració de la Fundació Josep Pla penjarà El Quadern gris a la xarxa en format de blog. Aquest gran esdeveniment arrencarà el proper 8 de març, 111 anys després del naixement de Pla. Xarxa de mots ja envia diàriament el cèlebre Rodamots i ha seleccionat alguns textos de Joan Sala, Joan F. Mira i el mateix Pla. Transcric una part del correu que em van enviar la setmana passada:
Amb les mateixes dates en què Josep Pla va anotant impressions i pensaments dels anys 1918 i 1919 –anys finals del seu aprenentatge i d’inici en l’activitat periodística i literària–, aquesta versió blog reproduirà els textos originals íntegres d’El quadern gris a la pàgina http://www.elquaderngris.cat/, acompanyats de fotografies i altra documentació complementària. A més del blog en línia, s’ha creat un butlletí electrònic gràcies al qual tothom podrà rebre els paràgrafs inicials de l’apunt diari de Josep Pla, amb l’enllaç a la pàgina del dia. La subscripció al butlletí …

La continuïtat

Dilluns el meu cap em va dir que l’endemà havia d’anar a veure un client a Mortenhampstead, endins del comtat de Devon. Em va donar les següents indicacions: “t'esperarà a les 9 del matí, li agrada xerrar, explica-li la teva vida, li agrada conèixer els petits detalls, anècdotes i coses curioses. Parla-li de tu. La contrada és preciosa, t’ensenyarà la finca, passa-t’ho bé.”

En Denis és un pagès que cuida hectàeees de terres, una vintena de cavalls, una casa i la seva dona que no està gaire bé de salut. El conductor de l'autobús para expressament a l’entrada del camí cap a la finca i m’indica com he d’acabar d’arribar-hi. Un cop davant la casa una noia polonesa em fa passar. En Denis és un home d’una cinquantena d'anys, cabell blanc abundant, s’assembla al prícep Carles. Em saluda cordialíssim, demana a la noia i a mi si volem prendre res i ell mateix prepara els cafes mentre intercala preguntes i riures, "Dagmara, has de saber que aquest xicot és català, però no sé que…
En aquest món no tot és desgràcies. Fins i tot encara hi ha gent que sap escriure. Hi ha alegries en aquesta inacabable quaresma catalana i d'occident, en general. Per exemple, la Teresa Amat ha tornat a obrir un blog. Fa massa temps que "Les paraules i els dies" va tancar. Tot i que té articles endreçats a tamatcarpeta, ara ha tornat amb Alírica. El primer post ha estat sobre Martin Amis.

A Anglaterra no tot són flors i violes. Per exemple, també tenim bisbes que demanen l'aplicació de la sharia -la seva o la importada-, policia alimentària i de gènere, homes del temps que diuen que abans plovia més i la culpa és del canvi climàtic i un president de la Casa dels Comuns una mica ruc i que també s'ha engreixat. També tenim vegetarians i periodistes massa amics dels caps de gabinet presidencial. Last but not least, per atansant-nos al post de la Teresa, també tenim articulistes que estan obsedits amb escriptors. L'odi no requereix tant esforç com l'amor, sur…

"Los artistas, con Zapatero"

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.

Obro l'edició digital de "La Vanguardia" i llegeixo una notícia Simpàtica i sensible: "los artistas, con Zapatero". Si parlem de sociates i artistes, l'anineació està confirmada sense cap novetat a l'onze titular: Serrat, Sabina, Miguel Bosé, Ana Belén, etc.

Fa gràcia aquest encapçalament, oi? "Los artistas, con Zapatero". Podrien haver posat "Algunos artistas, con Zapatero". O en un atac d'exactitud, "los artistas de siempre, con Zapatero". Tot plegat, ja ho veieu, no tinc cap ànim de rebatre el títol d'artista a ningú ni temps ni paciència per enredar la troca i mirar d'entendre què carai entenen ells -els socialistes, els cantants i els de La vanguardia- per art i què n'…

Ben aviat la poligàmia

Avui The Sun publica que el govern britànic donarà ajuts públics per a que als musulmans puguin viure al Regne Unit amb el seu harem. És la seva família -reagrupament familiar- i tindran accés a les prestacions oficials.

No em consta que s'hagi produït aquesta situació a Espanya. Però és possible que ben aviat això passi. Aquesta pot ser una de les contraprestacions que les associacions islàmiques hagin exigit al PSOE i a IU a canvi de demanar obertament el vot per a ells. Els lobbies mai ofereixen suport a canvi de res. Tothom demana alguna cosa a canvi, és la raó d'existir de les associacions. Cal reconèixer que tenen el vent a favor, les anomendades polítiques d'integració i el pluralisme aplanen el camí. És molt difícil que això no sigui realitat els propers quatre anys.

Enmig del debat de models familiars, qui pot negar als polígams pensions de viduïtat, exempcions d'impostos, beneficis de família numerosa i altres ajuts per a tots els membres de la multiparella? El…