Unidad de ladrillo en lo litoral

Fa un temps l`amic Mark Stroud es trobava al Garraf. Un client del bar on s`estava es queixà obertament de la destrucció del litoral. Ell es féu càrrec de la situació i encabat va preguntar qui havia construït aquella línea de cases que va de Cadaqués fins a Múrcia sense quasi interrupció.

Els anglesos entenen perfectament que les coses que s´estimen s-han de cuidar. El mateix Mark em deia que el somni de tot anglès és tenir un castell, una fita que naturalment no tots podem assolir. però que forma part de l`imaginari. A qualsevol epoca de l´any trobes gent que cada dissabte al matí feineja al jardí de l´entrada de casa. Són feliços passejant al bosc amb un termo de te i unes galetes horribles que anomenen sconnes. Un cop finalitzada l´excursió, entren al seu pub local i, extasiats, fruieixen explicant com ha anat el dia. Aquest imaginari, en un pla social, porta la constiució de la National Trust, una fundació que rep donacions i herències i compra prats i boscos, sobretot al comtat de Devon i la Cornuàlia.

No és fàcil conservar les coses. Es diu que hi ha arquitectes catalans molt bons.Però som un desastre en urbanisme i gestionant el territori. Els nostres pobles són amorfs i mal construïts. Els carrers i voreres tenen amplades diferents sense solta ni volta, les cases no estan alineades i tenen alçades diverses. Els espais estan mal delimitats. Per a fer un bon urbanisme cal una bona organització administrativa i que els habitants no siguin grollers, vull dir que tinguin bon gust i una sensibilitat col.lectiva. El litoral, per les raons que siguin, l´hem deixat perdre. La llista de pobles amb carrers inacabables sense cap encant és llarga. Petites Marbelles i Estepones. L'estructura nacional d´en Sagarra: Hi haurà, salvant els principis / d'esquerres, centres i dretes, /províncies i municipis / i cases de senyoretes.

la marea roja

El blog s'havia encallat amb la derrota d'Itàlia. Finalment Espanya ha guanyat el campionat de manera brillant. Si aquest futbol l'hagués jugat Anglaterra, Holanda o Txèquia els elogis serien els mateixos.

Ja fa algun temps, però, que s'ha acomplert la profecia de Josep Pla de que fins i tot es polititzaria l'aigua mineral. És clar, les celebracions espanyoles arreu del país han espantat a molts: no és el mateix que els alemanys de Mallorca haguessin celebrat la victòria. Així, com que va de política i no de futbol, aquesta victòria deixa mal gust, una mena de marxa de l'ordre d'Orange, en aquest cas, vermella.

No hi ha hagut enfontaments al carrer, som educats i, si tenim mal d'estòmac, de petits ja ens van ensenyar que de casa se surt net, menjat i cagat. En una Catalunya independent aquestes celebracions també s'haurien produït. M'apunto al calbot d'aquest dimarts de la Fundació Catalunya Oberta: febrada roja.

Es busca ximplet convergent

Benvolgut Sr. Artur Mas,

Ens avorrim. Trobem a faltar l'ovella negra de la casa gran, el parent que té els cargols una mica fluixos. Ens falta un sentimental desmanegat que animi la tropa, un ximplet que faci vibrar i escandalitzi les tietes a la sobretaula. Algú que reciti versos satírics i digui frases divertides.

Es tracta d'una qüestió important. Prengui consciència que el president del país és d'un color de gos com fuig i vostè és tan tocat i posat. És una situació insana, un còctel explosiu molt perillós. Vostè sap que les conseqüències de la impaciència són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! Prengui mesures, Sr. Mas, si us plau, o en quatre dies apareixeran Elvis, Cicciolines i Johns Travoltes de Mataró.

Sr. Mas, envïi el nostre ximplet als mercats i als programes de televisió. Que creiï un blog, que animi les tristes nits dels locals barcelonins i mati el silenci. Que ens tregui aquesta cara d’anar mal servits. Sé que és una feina complicada: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridícul i ha de saber perfectament les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. A vostè qualsevol conya el desarma.

No és cap sortida de to. Ja hi ha hagut precedents. Un cop acabada la primera gran guerra, un aristòcrata va fer un discurs a la Cambra de Lords demanant mesures governamentals molt serioses contra l'avorriment. Em comprometo a fer-li arribar aquesta intervenció tan decisiva.

Moltes gràcies i sort.

Mònica Terribas

Mònica Terribas ha estat nomenada directora de TV3. Espero que pugui fer bé la seva feina, que no es cremi ni la vulguin cremar, que la propera vegada que se li presenti una oportunitat no es vulgui esborrar com ja ha passat amb alguns personatges amb talent. Per desgràcia, sovint només aspiren a alguns càrrecs públics els que no tenen res per perdre i no pas els que tenen més a aportar.

Quan vivia a Catalunya mirava "la nit al dia" i m'agradava. Recorda el "Newsnight" (blog) de la BBC2 de dos quarts d'11 del vespre. Jeremy Paxman és el referent. Ell és un periodista de veu ronca i radiofònica, té el posat un pèl afectat dels periodistes de les pel·lícules americanes dels 60. A Catalunya es diria el clàssic "ja s'ho té cregut i se li han pujat els fums" que gastem quan ja ha passat la novetat i no aguantem l'èxit sostingut.

Espero que Mònica Terribas tingui molta, molta sort. Dic que l'han nomenada perquè ningú sap quins criteris es segueixen per a ser director de TV3 ni qui pot ser-ho. És segur que l'opacitat n'és un d'ells. Per aquest camí medieval de quotes gremials arribarà un dia que els partits polítics deixaran de pressionar TV3, no per un atac de meritocràcia sino perquè ja ningú la mirarà i tan se valdrà fer pressió.

Convergais

Em sap greu haver-me aprimat. Podria haver creat un lobby dins de Convergència per al dret a seure en dues cadires i a tenir un càrrec i un sou per a cada galta i condició, com a polític i com a gras. Seria part d'una minoria a protegir, sobre tot ara que estem a l'oposició.

Motius per a sentir-se perseguit n'hi ha tants com se'n vulgui. Els prims ens dirien que hauríem de pagar més per les nostres camises XXXL. Els nostres bitllets d'autobús haurien de ser més cars, tant per l'espai públic ocupat com perquè, per culpa nostra, els autobusos visiten el mecànic més sovint. Sens dubte també contaminem més, som insostenibles.

Ara que em sembla que ja no soc cap víctima, m'adono que només depenc de mi. La meva vida anterior era més feliç. Ja no em persegueix ningú. Tant fa, crearé un lobby dels que porten ulleres. Sempre trobaré alguna excusa que salvi el poc talent que tinc.

la solucio es diu 3%

John Bird és el creador i l'ànima del Big issue, la revista que els rodamons venen als carrers. Creada el 1991, The Big issue és tot un fenomen social. Els seus venedors es situen a les portes dels centres comercials, bancs, parades de metro o esglésies i van cantant allo de "Big issue, ma'am, Big issue, have a nice day", etc.

Per desgràcia, el president Maragall va equivocar-se aquell dia al Parlament en el debat sobre l'hecatombe del Carmel. Encara no coneixia la solució que proposa John Bird als que volen canviar algunes coses de la seva vida i escapar de les vies inescrutables de la misèria. Diu que cal començar amb canvis molt petits, amb detalls que des de fora no tenen cap importància però que no suporten el contrast del mirall quan ningú et veu. De tot plegat en diu el 3%, afegir cada dia aquell detall que marca la diferència. Res de fer plans fabulosos o mirar lluny. La filosofia birdiana seria, doncs, contrària a les maragallades. Potser és més del "lluna nova, peix al cove" sobre tot si ha poca terra ferma.

Ben mirat, no és una mala idea per aquesta Catalunya sentimental, gens rèptil, que fa grans projectes d'Estatut i que després els rebaixa. No tenim, doncs, cap problema de 3%, tenim una solució, sobre tot quan, ai las!, El Big Issue de John Bird va sortir a la venda un 11 de setembre!

La síndrome Phil Collins, Duran Lleida i el misteri de la santíssima dualitat

Tinc un amic a Catalunya que és més aviat maco que lleig, té un aspecte saludable i una bona planta i és educat. Té les condicions per a lèxit femení, però les noies es pensen que ja està aparellat i lliga poc. Definitivament, pateix la síndrome de Phil Collins. Aquest músic és reconegut, ven, ha guanyat premis i li han encarregat la composició de bandes sonores. Però no posen la seva música a les ràdios perquè es diu que està demostrat que els oients canvien de cadena quan sona una de les seves cançons.

Duran Lleida també pateix aquesta síndrome. És el polític català més ben valorat pels votants -crec que també a Espanya-, és un bon orador, un dels polítics més elegants -a l'hora de vestir-, té contactes internacionals -ara ja una mica desfassats-, els rivals el respecten i fins i tot no veuen malament pactar amb ell. Es diu que ha tingut tota mena d'ofertes governamentals i d'empreses. Així doncs, aparentment és el candidat ideal. Amb tot, però, fa quatre anys va perdre 5 diputats i les expectatives actuals no són massa bones malgrat tot el que ha passat aquesta legislatura, els incompliments del PSOE, ERC que va baixant i el PP que té un electorat fidel però estancat. Una cançó dels Sau deia que "tot és qüestió de knack".

P.D.1: Antoni Aira parla a l'Avui de la campanya de CiU, una campanya en estèreo i prova d'exlicar el misteri de la santíssima dualitat de la federació. Per cert, sense ànim fiscalitzador, Aira parla d'Espadaler, l'exconseller de medi ambient. Però de nom no es diu Anton Maria, sino Ramon. Seria socialment insostenible que l'Anton Maria fos conseller de la nova religió que no admet gaire broma ni escepticismes. Però jo m'ho passaria molt bé.

P.D.2: Demà penjaré la segona part de Milan Kundera.

9 de març, l'erotisme del vot en blanc

“Catalunya decisiva? Catalunya vota en blanc“. Aquest seria un titular contundent i seductor per al dia 10. Aquesta podria ser la resposta catalana a quatre anys de mentides i insults. Ningú podria pactar i menys enganyar a centenars de milers de sobres sense papereta. És un vot audaç, cívic i alliberat, que ja no tem cap partit espanyol.

Aquesta candidatura catalanista es va escampant sense fer soroll, de moment. He rebut algun correu que demana el vot en blanc. Unes persones que tenen la meva consideració ja n'han parlat, Heribert Barrera i Xavier Roig. D'aquí al març la catosfera s'anirà escalfant.

Una filera de camions plens de sacs amb vots en blanc enviats a Espanya tindria a més altres destinataris: les dues palanganes dels socialistes, ERC i IC, que claudiquen; el tripartit i Montilla, que esterilitzen el país. I també CiU, que presenta un candidat l'imaginari del qual és un ministre d'Espanya, no pas de Catalunya, i que no se sap cap a quina porteria xuta.

Sempre he pensat que aquestes opcions eren inútils i que algú ha de defensar el país. També crec però, que de tant en tant s'ha de tirar pel dret. Vist el panorama, amb un Estatut que sortirà amputat del TC, amb un president de la Generalitat que avantposa els interessos socialistes, amb un pacte PP-PSOE que s'albira, tampoc tenim molt poc a perdre. I el vot en blanc és el que em sedueix, de moment.

Es busca ximplet convergent

La meva idea per al postpujolisme s’ha esfondrat. Jo havia pensat en un tàndem d’un home ximplet i un de preparat per superar en Pujol. Fitant els polítics disponibles, havia pensat en Carod president i en Mas conseller en cap. En Carod és un home que no té punyetera idea de fer uns pressupostos o com s’atrauen inversions, però té sentit de l’humor, és sentimental i simpàtic, és idoni per repartir copets a l’esquena i fer petons als nens i a les àvies. Es carismàtic i sabria crear una ànima col.lectiva que donés moral a la tropa: anar als mercats, picar l’ullet al jove que li crida “canya!” o fer un discurs de cap d’any vibrant. En Mas està molt més ben preparat, parla idiomes, seria l’home per muntar una estructura administrativa eficient, en definitiva, seria el que faria la feina.

El tripartit 1 va petar perquè hi havia dos ximplets -amb un n’hi ha prou- i faltaven els homes del rigor. Ara, amb el tripartit 2, en Montilla s’equivoca volent lligar curt a en Carod, jo li donaria barra lliure perquè aquest govern promet matar-nos d’avorriment i d’impaciència. És possible que es perdi la paciència abans que l’avorriment. Les conseqüències de la impatience són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! D’altra banda, en Carod també s’equivoca si vol fer de polític seriós. La seva figura va créixer com més merder hi havia: una reunió amb ETA quan era president en funcions i a Espanya el PP tenia majoria absoluta. Les rodes de premsa posteriors van ser espectaculars. Llàstima, per a mi s’hauria d’haver quedat al Congrés dels diputats. Hauria estat divertit.

Així, doncs, com que el tandem Mas-Carod no ès possible, Convergència ha de buscar un ximplet. És una feina molt més complicada que trobar un bon gestor: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridicul i ha de saber perfectmentt les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. Al nostre nostre ximplet, si es taqués la camisa bevent amb el porró, hauria de proocar una rialla (més val caure en gràcia que ser graciós). La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. Si anéssim a sopar amb ell, pendríem més d’una copa, a l’hora dels cafès recitaríem versos satírics I després, drets, ens posariem les braços per sobre les espatlles i cantaríem “l’Estaca” i cridaríem “visca Catalunya lliure”.

En Mas és un polític per a països ja fets i lliures. Potser és l’unic polític català contemporani que no desentonaria gens ni mica a la Casa dels Comuns, fins i tot el veig molt més sòlid que en David Cameron. Si es taca amb el porró, anirà a canviar-se la camisa, que és el que cal. En Mas seria al despatx vetllant per la prosperitat del país mentre estiguéssim sopant amb el ximplet. Però fa l’efecte que qualsevol conya sobre en Mas el desarma. Certament, necessitem l’home net i polit, però també el desmanegat, la justa mesura de desvergonyiment i de rigor. I necessitem treure’ns aquesta cara d’anar mal servits. Alegria!

Canvis a l'organització municipal. Sistema de circunscripcions

Aquestes properes eleccions seran ben diferents per a mi. Havia participat en campanyes anteriors i aquesta vegada les seguiré des de l’illa. La política és vida i aprens moltes coses sobre el comportment humà. No és idealisme, és realisme, t’adones de les grandeses i miseries personals, les pròpies i la dels altres. En aquest cas no hi ha lloc per als esperits romàntics.

Últimament he ha anat canviant d’opinió fins a creure que, tal com estan muntades les corporacions locals i veient l'actuació de molts alcaldes, els ajuntaments haurien de tenir un paper molt reduït, tant per qüestions econòmiques, d’insuficiència de recursos i de simplificacio organitzativa com de proximitat de poder -una llegenda que no ens hem de creure- i de transparència. Crec més en les subscripcions per districtes del sistema anglès que en aquest conglomerat de províncies i municipis i cases de senyoretes que deia Josep Maria de Sagarra.

Això no treu que hi hagi bons alcaldes. Aquestes persones farien molt més bé la feina defensant els interessos d’aquests municipis al Parlament. Més a favor, doncs, del sistema per districtes. A més, els problemes locals greus tindrien així un abast nacional. Que el Parlament fés una llei de barris és una bona mostra d'impotència municipal.

Una altra qüestió és els que van a les llistes. El mite romàntic de la transició alaba l'amaterisme i castiga els polítics professionals. Els independents. Un gran president d’esbart dansaire o del grup d’història local o del grup del lluita contra el càncer no ha de ser per força un bon regidor. Tampoc ha de ser-ho un enginyer o un mestre d'escola. La vocació política és una altra cosa i hauria d’estar prohibit posar a les llistes algú que no ha entrat a l’agrupació local per a interesar-s’hi. Un sistema d'elecció directa frenaria, d'altra banda, els entusiasmes dels mediocres i dels aprofitats i afavoriria la meritocràcia.

Per últim, si us hi fixeu, la informació municipal i els programes dels partits per aquestes eleccions són els que van més plens de fotografies. Josep Pla deia l’economia dirigida és un règim de fotografies. Ell es referia, sobre tot, a la quantitat de fotografies que li demanaven per als salconduits, passaport, etc. Actualment, però, els retratats són els governants i els que hi aspiren. Les dictadures són prolífiques en fotografies. Avui aquestes continuen essent una demostració de l’economia dirigida i, al meu parer, d’alguna cosa que falla: la democràcia.

L'oficina del senyor governador

Quan ens alliberem d'Espanya, haurem de demanar l'ingres voluntari al Regne Unit per un periode de deu anys. No estem preparats, reconeguem-ho i ningu neix ensenyat. Seran deu anys d'aprenentage i de desespanyolitzacio sense autonomia ni parlament ni eleccions: administracio directa des de Londres. Sa Majestat nomenara un governador que, juntament amb l'administracio ordinaria, posara les bases del nou estat catala: fi de la disbauxa administrativa (tancament d'ajuntaments, diputacions i altres finestretes) , legislacio laboral i tributaria raonables, llibertat de premsa, etc. Llastima que fem tard, la Baronessa Thatcher hauria estat una magnifica governadora. El regim de llibertats sera el pacte de drets civils i politics de Nova York, amb l'excepcio de la suspensio temporal dels sufragis.

No es cap bajanada. Israel, quan va constituir-se com a Estat, va adoptar el model britanic. Els va anar molt be el protectorat de principis de segle vint i guaita, atrapa'ls ara! Per als que no us ho creieu, feu el favor de dedicar deu minuts al que explica Josep Pla.

L'altra funcio del senyor governador sera tambe preparar les classes dirigents. Tindra uns tutors que formaran aquelles persones nomenades pels partits amb representacio parlamentaria anterior. Cada dia aquestes aniran a l'oficina a prendre apunts i cada tres mesos seran avaluades (l'aprovat es un 7, les llicons seran en catala i angles, of course). El governador es comprometra a ajudar als alumnes amb mes dificultats (socialistes, republicans, ecopijos, etc.). Aquells que no superin les proves no podran presentar-se a cap carrec ni accedir a l'administracio. Com mes suspensos hi hagi, mes s'allargara l'administracio britanica.

Tambe hi ha deures per a la poblacio. La governacio britanica s'allargara si els inspectors de Londres tenen evidencies que hi ha papers a terra, gent gran que no pot seure a l'autobus, intolerancia religiosa, massa gent que vol ser funcionari, no es respecten els senyals de trafic, absentisme laboral, xantatges a periodistes, grups que es volen manifestar, etc. I els de TV3, des del primer dia a la BBC, encara que els primers mesos nomes serveixin el te.

En fi, pobres anglesos, quina feinada els donariem en deu anys! Si el Regne Unit no s'hi veu amb cor, per l'enrenou considerable que comporta ensenyar als catalans, podem demanar, si us plau, que la feina la facin els Estats Units. En aquest cas, si ens afanyessim una mica, Condolezza Rice o George W. Bush, serien us governadors adients.

Passats aquests anys, l'informe del governador presentat a Sa Majestat proposara el calendari a seguir. Nomenara una cambra vitalicia d'anglesos i catalans que vetllara pel manteniment dels valors de la nova republica: la llibertat i l'ordre. I d'acord amb l'informe anira donant mes corda. Molt possiblement en vint-i-cinc anys, no es massa, Catalunya sera un pais capdavanter al mon.

Xoans, Joses i ases

N'hi ha a totes les cases, si senyor. I a Escocia, tambe. Aquesta setmana m'hi he fixat una mica mes i he quedat esgarrifat per les ximpleries que diuen la gent del partit nacional escoces. Tants motius que deuen tenir per a la independencia i surt un senyor que ara no recordo el nom i deixa anar un raig de parides sobre l'Irak amb el mateix estil que en Carod. Cal robar vots als laboristes, es clar, i aquesta gentola han trobat que l'alliberament iraquia els dona vots, doncs troben que aixi castiguen el partit de Blair. Sobre les propostes economiques n'hi ha per llogar-hi cadires. Es una llastima que en moments importants tant Escocia com Catalunya estiguin governats per aquesta mena de gent. Ja ho tenen aquests processos, el galliner s'esvalota i els demagogs fan l'agost.

D'altra banda, hi ha el senyor Sean Connery. Aquest home te una magnifica residencia al barri londinenc de Knightsbridge. Comparetix veintage amb Jose Mourinho i la Baronessa Thatcher. Home, no fotem, sembles el nostre Xoan quan fas aquests discursos working class! Un feia pel.licules de lladres i serenos i ara s'ha passat a pregonaire; l'altre, el nostre, ho ha estat tota la vida i ara se li escapen els lladres i els serenos. Ara aixo si, Connery no es famos per ser escoces sino per ser un bon actor i justament per aixo pot defensar internacionalment el seu pais, justament al contrari del que creu molta de la nostra gent, que es pensa que sera famosa pel sol fet de ser catala.

Mentre el mirall sigui Escocia, Palestina i el Timo(r) Oriental ho portem clar.

Oi, Ridao?

Si vaig a la Placa del Doctor Letamendi i tiro una pedrada contra la delegacio d'hisenda, si m'enxampen, em trobare una denuncia de l'Agencia Tributaria.

Si Eta va a Barajas i tira una bomba i destrueix una terminal d'aeroport, pagada amb impostos, si la policia enganxa els culpables, hauran de pagar les destrosses?

De ben segur que algu ja ha calculat quants milions han costat tants anys de terrorisme. Aquesta balanca fiscal tambe m'interessa. Mes que res, per callar tantes boques estupides que hi ha a Catalunya. Oi, Ridao?

Maragall a la National Gallery

No es nomes el bigoti caigut o les arrugues del temps o les armes a terra. Es l'antic guerrer cansat de les batalles i del menyspreu olimpic dels rivals i dels companys de files. Ell sempre ha estat a mart, ell es Mart. Vet aqui la satira de Velazquez, que es exposada per primer cop a la Gran Bretanya.

Al museu, Mart te al costat el bany de Venus, que s'emmiralla. La imatge del mirall es borrosa, indefinida, no se sap ben be com es la cara. Venus es Europa, va dir Huntington, la Venus narcisista “satisfesta“ en el seu balneari. El vell guerrer, Mar(t)agall, al costat, ara preten oferir els seus serveis a l'aeronautica militar. Que els deus ens agafin confessats.

Avui The Times porta que el 2006 ha estat un any calamitos per a Airbus. Pobra gent, nomes els faltava que al vell guerrer se li acudis demanar a Zapatero que vol arreglar la companyia.

Carod, Anasagasti i els blogs

Llegeixo a e-noticies un fet historic: el president d'Esquerra Republicana ha contestat en una roda de premsa unes critiques que el senyor Anasagasti escrivi en el seu blog.

No m'interessa comentar la discussio. Aquest post d'Anasagasti ha estat enllacat en molts blogs i fins i tot jo l'he rebut per correu e. Crec que es historic perque em sembla que es la primera vegada que un politic contesta un article d'un blog durant una roda de premsa. No deien alguns que la bloguesfera es una cosa endogamica freaky? Be, potser no deixara de ser-ho pero es la constatacio que el senyor Carod llegeix blogs i ha fet un servei inestimable a la causa bloguesferica, s'enten.

*No escric des del meu ordinador si no des d'un que no te el teclat adaptat a l'ortografia catalana. Per tant, es normal que hi hagi mes faltes ortografiques que les habituals.

Artur Mas: Els ca(n)sats fan la feina

Un dia un marit puntual i responsable s’adona que la seva esposa té una fantasia: que la segresta el guerrer de l’antifaç. A ell li horrotitzen aquestes frivolitats i li fa mandra haver de fer el paperot. S’estima però, tant la seva dona que el dia de l’aniversari de casats porta els nens a dormir a casa dels avis. A l’hora de dinar ha passat a recollir la disfressa que encarregà, ho ha preparat tot i farà una entrada triomfal al dormitori matrimonial.

La seva dona ha quedat encantada amb el xou i el recordarà per sempre més. És possible que tot plegat pesi més que les atencions als fills, els plans de pensió que ha suscrit, els èxits laborals i els detalls diaris cap a la seva estimada. I que gràcies al seu esforç aquells dolorosos vint anys de la hipoteca han quedat reduïts a menys de la meitat.

Catalunya encara no és un país normal i molts catalans tenim la fantasia de la llibertat. I necessitem tant l'èpica com la feina diària, silenciosa i callada. Què hagués estat d'en Pujol sense "el cas Banca Catalana"? Hauria pogut la senyora Thatcher dur a terme totes les reformes liberals sense el regal dels tronats i insensats militars argentins a les illes Malvines? En Mas és un gran lider, un magnífic treballador. Ell no és home de disfresses i antifaços, certament. I, ai, i si hagués retirat el projecte d'estatut?

Hi ha una resposta previsible: aquesta esquerra que ara l'acusa d'arrogant, li hagués dit que s'estava apropiant de l'estatut. Per tant, quin és el problema? L'estupidesa esquerranosa, naturalment. I alguns em diuen que algun dia ens hem d'entendre amb aquests si no volem quedar-nos sols. No ho estem, mirin els resultats electorals. Hem d'obrir diàleg, diuen. A on uns veuen diàleg, l'esquerra vol que claudiquem, que seguim el seu discurs, que diguem que tenen raó i que estem equivocats. I jo no penso demanar perdó.

Tornen els grisos

El futur és gris Montilla, tornen els grisos.

Artur Mas seria un gran president per a un país normal. El veig més proper a Blair o Cameron que a Jordi Pujol. No és un home d'èpiques, si no de projectes nacionals per a un país ja fet. I aquest país encara no està fet. Zapatero o Rajoy no han d'apel.lar a cap èpica. Aquesta èpica la demanem a Carod i a Mas, però no a Montilla. Aquest país és molt curiós.

Seguint el fil del post anterior, la imatge de Mas seria molt diferent ara si, aquella nit a La Moncloa, hagués sortit amb la corbata afluixada, cara de cansat, suat, i la camisa rebregada i desmanegada i hagués anunciat que retiraven l'Estatut. I amb alguna frase contundent tipus "que vagin a fer punyetes, per a ells va el pollastre, si no podem sortir per la porta, saltarem per la finestra, etc". Hagués tingut 20.000 tios amb senyeres esperant-lo a l'aeroport de Barcelona. I el tripartit hagués petat igualment.

És trist, pero em sembla que el pais encara necessita èpica.

Orgull de país i moral col.lectiva guanyadora

Dues preguntes impertinents: es penedeix Mas d'haver pactat l'Estatut a La Moncloa? D'altra banda, hauria acompanyat Esquerra Convergècia en aquesta decisió o els republicans haguessin pactat l'Estatut com ja estaven a punt de fer?

No és, però, de pacte nacional i d'antics recels entre aquests partits del que vull parlar. Aquests dies que sóc a casa un parent em pregunta quines diferències trobo entre Anglaterra i Catalunya. Amb tota mena de reserves, doncs un any és poca cosa per copsar la mentalitat d'un país estranger, li responc que és la moral gunyadora i l'ànima col.lectiva.

Li vaig explicar aquest cas: el 12 de novembre es celebrava la fi de la primera gran guerra que a l'ensems és el dia del soldat desconegut i recorden la memòria de tots els soldats que han mort a la guerra. La nit del 12 vaig veure un rodamón absolutament ebri que esquivava fanals, semàfors i persones. Aquell rodamón portava a la mà esquerra una ampolla de vodka i a la dreta una bandera britànica i anava cantant el "Rule, Britannia". Els vianants van ajuntar-se a cantar amb ell. No cal dir que a Catalunya, una escena d'un rodamón cantant "Els Segadors" o "El cant de la senyera" és material per fer un programa d'humor.

Certament hi ha anglesos que la vida no els ha anat bé. Hi ha catalans que han triomfat en l'àmbit professional i familiar. El que passa és que els primers pertanyen a una moral col.lectiva forta. Els segons, és possible que formin part de la debilitat i de la mentalitat perdedora del país.

El Regne Unit sap quines són les prioritats nacionals, Espanya també ho sap. Els catalans, crec que també, però actuem de manera diferent. Que Carod es presenti com a víctima entra bé als ulls, que Mas pacti l'estatut a la Moncloa una nit de dissabte, també. El victimisme casa bé amb la nostra mentalitat tant com el pactisme. I això fa mal, perquè si ets sents víctima, tu no pactes, vols guanyar.

Cap al nou tripartit

Els resultats electorals són ideals per a Esquerra Republicana. Només han tingut un petit retrocés i no han perdut vots cap a CiU. A més van a la negociació quan el partit socialista és ple de dubtes i a la baixa.

D'altra banda, la irrupció de Ciutadans va molt i molt bé a ERC: els permet fer una pinça en contra el PSC i anar-lo debilitant, tot i que no els esgarrapen vots: l'oli que perd el PSC va a Ciutadans i a Iniciativa.

El tripartit té quasi totes les possibilitats de reeditar-se, certament, però interessa més als socis que no pas al PSC. Diuen que la sòciovergència o el convergencialisme encara és pitjor per a ells. No sé què dir.

De tota manera, hom pensaria que els dies que li queden als sociates són un compte enrere. Ja han demostrat, però, una capacitat de supervivència impressionant: de sempre ha tingut una mala salut de ferro i se n'ha salvant de totes. Em sembla que les properes eleccions municipals a Barcelona city seran molt importants. És clar que allà ERC no és equidistant.

Un nou tripartit

El 7 era el nombre d'escons que Convergència havia de robar al tripartit i això no ha passat. Continuen sumant i el més probable és que repeteixin. CiU ha tret un gran resultat a Barcelona ciutat i a la demarcació, però no ha estat suficient.

Convergència va plantejar la campanya de manera correcta, calia evitar que el tripartit sumés. No entenc que molts convergents comentessin ahir que el Devedé i l'escriptura al notari han fet mal a CiU. "Això era massa fort", em deien.

No crec en els pactes monclovites. Montilla vol ser president i ERC i IV es veuen reforçats en les negociacions. Tots tres, però, tenen un objectiu comú: mantenir el poder. A ZP no li fa gràcia el tripartit, ja ho sabem, però anar a l'oposició encara és pitjor.

És un gran resultat per a ERC, que manté una posició forta a les negociacions. També ho és per la palangana, Iniciativa. Tots dos veuen que van debilitant el PSC. Així, doncs, no hi ha cap motiu per no repetir el tripartit.

No em veig amb cor d'entendre perquè gent nacionalista i independentista ha votat ERC. Se m'escapa.