Ves al contingut principal

Es busca ximplet convergent

Benvolgut Sr. Artur Mas,

Ens avorrim. Trobem a faltar l'ovella negra de la casa gran, el parent que té els cargols una mica fluixos. Ens falta un sentimental desmanegat que animi la tropa, un ximplet que faci vibrar i escandalitzi les tietes a la sobretaula. Algú que reciti versos satírics i digui frases divertides.

Es tracta d'una qüestió important. Prengui consciència que el president del país és d'un color de gos com fuig i vostè és tan tocat i posat. És una situació insana, un còctel explosiu molt perillós. Vostè sap que les conseqüències de la impaciència són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! Prengui mesures, Sr. Mas, si us plau, o en quatre dies apareixeran Elvis, Cicciolines i Johns Travoltes de Mataró.

Sr. Mas, envïi el nostre ximplet als mercats i als programes de televisió. Que creiï un blog, que animi les tristes nits dels locals barcelonins i mati el silenci. Que ens tregui aquesta cara d’anar mal servits. Sé que és una feina complicada: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridícul i ha de saber perfectament les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. A vostè qualsevol conya el desarma.

No és cap sortida de to. Ja hi ha hagut precedents. Un cop acabada la primera gran guerra, un aristòcrata va fer un discurs a la Cambra de Lords demanant mesures governamentals molt serioses contra l'avorriment. Em comprometo a fer-li arribar aquesta intervenció tan decisiva.

Moltes gràcies i sort.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…