Ves al contingut principal

L'aplec de sant Ponç

Ara sí que es pot dir que ha arribat la primavera. Dues setmanes enrera encara agafava la bufanda quan sortia al vespre. El canvi ja es va notar el dilluns passat, que era festa a Anglaterra, una festa rural que commemora l'arribada de la nova estació. Els locals diuen que aquest primer dilluns de maig sempre plou. I de fet va ploure. És com a Corbera, que el segon diumenge de maig es celebra l'aplec de sant Ponç i cada any plou. I aquest any també, malgrat les oracions oportunistes -com quasi totes- del conseller Baltasar.

L'aplec de Sant Ponç és una cosa digna d'estudiar. L'ermita pertany a la parròquia de santa Maria de Corbera. Legalment és terme municipal de Cervelló i històricament és de La Palma. L'aplec va començar a celebrar-se fa uns 40 anys com una festa de l'esplai i foc de camp. Després la nit del dissabte esdevingué un ritus iniciàtic d'alcohol i sexe. Tot plegat va anar degenerant fins a acabar essent un expedient del que se n'encarregava la Guàrdia Civil. I ara em sembla que dissabte a la nit regna la indiferència.

Sembla que a Catalunya hom respiri més alleugerit. -Ha plogut!-, em deia la mare ahir al vespre. Els diaris comparen les fotos del pantà de Sau d'un mes enrera i les actuals. Catalunya és un estat, vull dir, un estat d'ànim. Tot és tan poc consistent, de cop tot tremola i al cap i a la fi no acaba passant res. Sembla les firetes de l'aplec de sant Ponç, amb la Guàrdia Civil (el PSOE) i disbauxa administrativa incloses, of course. Pujol era l’època kumba, el tripartit, la disbauxa i després es possible que arribi la indiferència.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…