dimecres, 25 d’agost de 2004

Pierre de Coubertain no era blocaire

S'equivoca de mig a mig qui cregui que això dels blocs és un entreteniment com un altre. Si algun blocaire té la intenció de participar en uns Jocs Olímpics ha de saber que pot ser desqualificat pel simple fet de ser-ho. Potser el Comitè Internacional Olímpic considera que és un esport de risc o que l'anomenada endogàmia blocaire vulnera els principis de l'esperit olímpic. No hem de descartar tampoc que els samaranchs de torn hagin constatat que hi ha blocaires que es dopen per escriure certes coses. El cert és que ahir Vilaweb informava la següent notícia:

El COI prohibeix que els atletes i el personal de les olimpíades publiquin blocs

El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha prohibit a atletes, entrenadors i a tots els treballadors de les olimpíades d'Atenes que publiquin o actualitzin els seus blocs o pàgines personals amb material de les seves experiències als jocs. La prohibició inclou la publicació d'anècdotes, novetats, fotografies personals o altres, que no es poden fer públics fins que no s'acabi la competició. Els atletes podrien arribar a ser desqualificats i la resta de participants podrien perdre la seva acreditació si no acompleixen la normativa. De fet, el COI ha prohibit que els atletes realitzin tasques periodístiques durant els jocs, fet que ha provocat certa confusió perquè alguns comitès regionals no han considerat els blocs com a publicacións relacionades amb el periodisme. D'aquesta manera, hi ha alguns atletes com el nord-americà Scott Goldblatt que sí que mantenen un bloc durant els jocs i de moment no hi ha hagut sancions. El COI afirma que ha promulgat aquesta normativa perquè no es compliqui la feina dels periodistes acreditats, segons SilliconValley.com. La prohibició delata que els blocs cada vegada tenen més pes i importància, per bé o per mal.

dimarts, 24 d’agost de 2004

Voluntaris a l'Irak

Publicat al canal Fòrum Barcelona 2004 de la web del Telenotícies

Els voluntaris demanen el reconeixement de la seva feina des de tots els punts de vista

El Fòrum 2004, com a espai de diàleg, ha donat veu als voluntaris que treballen, de la mà de l'ONU, en zones de conflicte internacional. A l'ONU treballen un total de 5.000 voluntaris. Alemanya és el país d'on surten més voluntaris, en canvi, Espanya aporta menys voluntaris que no pas països més pobres com Sierra Leone, les Filipines o el Nepal. Un dels objectius de futur és, per exemple, enviar voluntaris a l'Iraq. Al Fòrum s'ha parlat de la necessitat que aquests voluntaris siguin, des de tots els punts de vista, també des de l'econòmic, reconeguts.


Sis milions de porcs

Volem convertir els pobles de pagès en un museu o en un parc temàtic? Bé, és una solució.

Ja s'ha parlat a bastament de la superpoblació porcina del país i tot el que comporta. Ara toca parlar de les masies que cauen. Joan Curós n'ha censat més de 5000, moltes d'elles en perill de desaparició, però que no tenen cap utilitat. El principal problema assenyalat per l'autor és la manca de cultura arquitectònica que hi ha al país. A ciutat i a pagès.

dissabte, 21 d’agost de 2004

Aquest any sí

Ni Eto'o, ni Deco ni mariassantíssima. El gran fitxatge d'enguany del barça és
aquest.

Ferrando, ja has estripat el carnet?

divendres, 20 d’agost de 2004

Democràcia de carnestoltes

Estar desocupat et permet donar voltes a un article tot llegint-lo del dret i del revés. És el que em passa aquest matí amb l'article de Xavier Roig.

No sé si és una transcripció d'una carta estiuenca o una ficció literària del propi autor. Tampoc sé si aquesta és la imatge que es té del país o el suposat amic d'en Roig és un indocumentat que recorre als tòpics.

Sigui com sigui, l'article és duríssim i potser cadascú té la fama que es mereix, oi?

dijous, 19 d’agost de 2004

Transparència a can Barça

A les passades eleccions al F.C. Barcelona un dels punts indiscutibles fou la naturalesa jurídica de l'entitat. Tots els candidats eren contraris a que el club esdevingués una societat anònima esportiva. Lluís Bassat sortia amb un gran avantatge; es diu que perdé les eleccions perquè a mitja campanya tingué un lapsus i en un acte, en comptes de dir la paraula màgica "soci", digué "accionista". Aquesta dada, juntament amb una magnífica campanya de l'equip de Laporta, l'hi donà la victòria.

Sóc soci del Barça i mai he entès aquestes reticències. El dia 25 d'aquest mes es celebrarà la junta de compromissaris. Pel propi format i horari ja es veu clar que és un acte amb poca trascedència, el qual sempre és superat amb facilitat per la directiva de torn: cada any l'acte es celebra al matí i a la tarda del mateix dia en què l'equip de futbol juga el Gamper. Comptant que la intervenció del president s'allarga, queda poc espai per a que realment els socis puguin apretar de valent a la directiva. I això sense comptar com s'elegeixen els compromissaris. Sempre veig gent d'edat respectable que el que realment volen és que el president els doni una abraçada.

La societat anònima ofereix molts més mecanismes de transparència i participació. Durant la presidència de Joan Gaspart la directiva invertí 150 milions d'euros en fitxatges amb resultats escadussers. En qualsevol societat anònima, una inversió d'aquestes dimensions està subjecte a moltes verificacions i, sobre tot, a responsabilitats de tota mena. També és cert que una junta general d'accionistes també sol ser un tràmit. El Barça, sense aquest punt de transparència, és així

dilluns, 16 d’agost de 2004

Una opinió sobre Moore

Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com

Us transcric una entrevista, publicada fa un mes, als autors d'un llibre contra Michael Moore.


Frontpage Interview’s guests today are David T. Hardy and Jason Clarke, the authors of the new book Michael Moore Is A Big Fat Stupid White Man.

FP: Mr. Hardy and Mr. Clarke, welcome to Frontpage Interview.

Hardy: Glad to be here.

Clarke: Thanks very much.

FP: First things first, what made you write this book?

Hardy: I got started on Moore when an Oscar-nominated documentary producer mentioned to me that there was a film coming out, called Bowling for Columbine, which he had seen and knew needed serious debunking. I saw it, was particularly angered by the hatchet job on Heston, and got down to work.

Clarke: For me, it was a couple of things. One, the motivation to write the book was fueled in part by a desire to pay back the media for the 15-year free pass they've given to Moore's trickery and deceit. A more important motivator for me though has been the desire to subvert the media's complicity and to take our substantive case against Moore directly to the American people. While the web-based, grassroots movement we've been a part of has done an outstanding Moore of tracking and exposing Moore's true nature over the past few years, the next logical step was to bring those efforts to a wider audience. Just as Moore is himself brazenly targeting young and middle America with Fahrenheit 9/11, this book is here to counter his unchecked publicity machine and allow people a chance to understand his true motivations as they consider his message.

FP: When you listen to Moore’s language, it is hard to decipher the difference between his ideology and that of Stalin, Mao, Pol Pot and Castro. What would you say motivates Moore? What is the impulse that lingers behind his vision?

Hardy: Let's be fair to totalitarians! Moore is just a wannabe fan. In our book we explore the parallels between his behavior and an emotional illness known as Narcissistic Personality Disorder -- an illness which also features in totalitarian leaders. It combines an apparent, and I stress apparent, overblown ego with an inner self-loathing. Look at what Moore most loathes -- and he IS it. A very wealthy, white, American male. He is what he hates.

I don't think his vision goes beyond that. He talks of ideals far on the left end of the spectrum, but I doubt he understands much of them, and from recent reports hasn't even bothered to vote in recent years. He only praises Cuba (in his "Letter to Elian") because it's, shall we say, "not American." For some reason he hasn't moved to Havana, but prefers to live in a million dollar apartment in Manhattan and suffer under capitalism.

FP: I don’t think that you need a vision “beyond that” to be put into the same category as the mass murderers of the 20th century. I am not saying that Moore is a murderer; what I am saying is that the ideas, impulses and characteristics that motivate him are the same ones that led to the socialist killing fields of the last century. Yes, he loathes himself. In this way, he rejects his own society and he dreams of a revolution. These ingredients of self-hate were the foundations to the ideologies that led Stalin, Mao, Pol Pot, Castro to begin building a world where they dreamed of not hating themselves, which necessitated building a different world. . . .which, in turn, necessitated building a different human race. And we all know where that led.

Mr. Clarke, what are your insights here in connection to Moore’s philosophy and character and how it relates to the longing for totalitarianism?

Clarke: I would have to concur with David on this point and suggest again that Moore is at best only tangentially aware of the larger sociological implications of his ideas and impulses. I think of Moore as an "accidental intellectual": He's a person who creates and produces in a vacuum so encompassing, so thoroughly concerned with the almost violent confirmation of assumption, and so completely devoid of any historical frame of reference, that any similarity in his works to any pre-existing political ideology can only be considered a coincidence of potentially dangerous, but nonetheless random, proportions.

Frankly, I think it's giving Moore far too much consideration to even suggest in hindsight view that his theories are equivalent to those of the most violent political theorists of the past. Fortunately, I also believe that the effects of his worldviews on his followers are to date, in most cases, equally inconsequential. Although we make a strong case in the book that the potential exists for his sermons to inspire violence as it has with thinkers and leaders from the past, I would offer that the biggest difference between Moore and those we compare him to is that a majority of Moore's followers exist in the same vacuum he creates from. With the notable exception of the defense attorney for one of the Bali nightclub bombers, who quoted from Moore's Stupid White Men during the trial, we've fortunately documented no other meaningful examples of Moore's ideology relating to any tangible acts of violence.

FP: I don’t think we are in disagreement gentlemen. What I am basically getting at is that Moore does not have to be a great intellectual or to even understand what he is talking about to be related to the species that spawned the communist killing fields. All you really need is some self-contempt combined with the ignorant belief that there are no limits to human hope. Then when you start your social engineering experiment to purify the environment around you. . . .we know the end result.

So help us out here gentlemen. Could you kindly expand a bit on the Narcissistic Personality Disorder and how you find it in Moore?

Hardy: Jason and I have the advantage here in that we are completely unbiased, since we have neither a background in psychiatry nor an opportunity to interview the patient. That said, Moore has a number of traits which parallel the classic symptoms of NPD.

First, a grandioise ego. Enough said.

Second, a feeling of immense, even godlike power. Before the 2000 elections, he was writing letters to Al Gore, claiming that Demos were begging him to come in and save Gore from his own failings.

Third, immense jealousy and an assumption that others are driven by the same force. He cannot abide an equal or a rival. He can back only candidates that lack a snowball's chance in the infernal regions (i.e., Nader) so they cannot win and become a rival. He must prove he is the only source of all good.

Fourth, an explosive and vicious response to the least criticism. We've seen that in interviews again and again. It is seen again in his announcement that he has hired Chris Lehane (whom he describes as the "worst mother____er of them all" to attack critics.

Fifth, a feeling that he is "above the law." Moore declaims on the evils of capitalism and wealth -- while himself grabbing wealth at every turn, and selling his lectures for what the market
will bear.

Perhaps most tellingly, an inability to understand when he has fouled up. It's not that he is too stubborn to back down: he simply cannot understand that he has erred, because his feelings ARE universal reality (apart from a few evil or idiotic types who do not understand).

The traditional understanding of NPD is that the person fails to make the transition that normal people make in infancy, the transition from the infant's belief that he is the universe and others are mere instruments that serve him (cry enough and they feed you, etc.).

The product is a strange combination. Outwardly, the person is a malignant egotist. But inside the ball of egotism is a burning mass of self-loathing, so serious it can lead to self-destructive traits. Stop and think--Moore IS what he hates. He is a very wealthy, white, American, male. In his heart, it may well be that Moore's opinion of himself is far worse than anything his critics have ever said. Even his girth -- as an Irish Catholic, he can hardly contemplate suicide. But he can engage in actions which will clearly shorten his lifespan. What advice is he getting from his doctor? Given his size, his blood pressure must be astronomical, and diabetes is a big risk, yet he seems to continue on his course. If this is true, then Moore's career is one of acting out a form of mental illness...a most interesting understanding.

FP: Hearing these descriptions, I get shudders just thinking about being this guy. He strikes me as the kind of pathetic soul who was picked on all his life in school and dealt with it by drowning 24 cans of coca-cola a day while plotting revenge in his basement. Now he is getting back at the world by hating his own country.

So Mr. Clarke, could you kindly add to what Mr. Hardy has said?

Clarke: David has eloquently covered the worst examples of Moore's narcissism as we discuss at length in the book. But I would offer that Moore's narcissism isn't just scary and pathetic- it's also good for bouts of unintentional humor (check that- subconscious humor is probably a better assessment). What other self-hating polemicist would produce a rambling indictment of corporate America's abandonment of a city, yet manage to title it not GM vs. Flint, or some other more accurate title, but rather Roger & Me? Who else but Moore would put a picture of himself on the cover of a book titled Downsize This!? Or how about the concert film he made about his book tour for Downsize This!, aptly titled The Big One. Not surprisingly, Moore's picture appears on the video jacket and the posters for that film as well, directly under the title. Then there's Stupid White Men, a book whose hardcover jacket features the title, emblazoned in big letters, with a graphic directly beneath it depicting Moore lumbering over a table of other white men.


FP: The self-contempt that motivates Moore appears undeniable.

Before we wrap up, tell us what you think about how terrorist organizations have come out praising Moore and his movie. This is yet another ominous reminder of the romance we see between the Left and militant Islam in the War on Terror. Give us some of your wisdom on this phenomenon please.

Hardy: That IS one strange romance. Stop to think about it: what was so "left" about the Taliban? Or about Hussein? The only link seems to be
the left's inexplicable anti-American reflex.

Moore is a brilliant propagandist. His message is essentially that the U.S. is an invasive, aggressive bully, apt to kill third-worlders for profit or out of paranoia. If you believe that -- can you criticize the terrorist attack on 9/11? Isn't the movie at some level a propaganda piece for the other side?

The other side certainly thinks so. The Guardian recently reported that Hezbollah-linked groups have offered to help distribute the film -- and Moore's distributor plans to accept the offer, since they have such good connections in Lebanon!


FP: Mr. Clarke, your insight on this theme and how Moore’s people are now planning to help terrorist groups distribute the film?

Clarke: It's a strange romance indeed- but not a surprising one given Moore's track record. Though he strains in national interviews to present himself to the general public as a goofy but noble patriot, the truth about his convictions -- or lack thereof -- can be easily discerned from Moore's own writings, international interviews, and lower-wattage public appearances.

At a recent press conference, an enterprising 17-year-old reporter asked Moore what he thought about his film getting a hand from Hezbollah. When Moore denied the relationship even existed, the reporter responded by providing Moore with proof via confirmation of the rumor from the Middle Eastern distribution company. According to one blogger's account, Moore then returned fire by stonewalling the question and finally "changed the subject."

Given Fahrenheit 911's unique ownership structure -- Moore has nearly unprecedented control of the film, either directly or indirectly via his friends at Mirimax -- it wouldn't require much more effort from him than a simple phone call from him to distance the film for good from its terrorist supporters. But again, predictability reigns with Moore, as it appears he's apparently unwilling to let principle stand in the way of his box office receipts.

A representative of the film's Middle Eastern distribution company summed it up: “We can’t go against these organizations...Having the support of such an entity in Lebanon is quite significant for the market...” Meaning, of course, that distributors of Moore's film have accepted the support of a known terrorist organization because not doing so would negatively affect the bottom line. A giant heaping of shameful behavior, anybody?


FP: Ok gentlemen, our time is up. Could each of you kindly tell us, briefly, the feedback your book is getting and also what you hope it will accomplish.

Hardy: As far as the general population: our book just made the New York Times bestseller list, No. 9, first week it was available.

It will never, of course, sway the cult of Moore. Their emails are stunning in their intellectual depth. Here's a few samples: "You suck, Fascist Republican Looser (sic) !!!!!" "Do you really think there is ONE American stupid enough to believe your pathetic misrepresentations of Michael Moore?" "How much have you been paid to try and manipulate the minds or an already confused public?" and "It's rather obvious to me and a lot of other people that you sir and aRE right wing idiot just like Bush."

As far as our hopes: in a democracy, the cure for abuse of freedom of speech is EVEN MORE freedom of speech, and that is the cure Jason and I have applied. It is falsity that cannot stand the light of the sun. If Mike really wants to stand in that light, we'll debate him on the follow proposition: Bowling for Columbine and Fahrenheit 9/11 mislead their viewers and draw them to false conclusions. That's the offer, a fair and open debate, equal time, pick your time and place.

Clarke: To date, feedback on the book has been amazing. The blogosphere has responded beyond my expectations, pushing the book first up to #3 on Amazon.com, and then playing a significant role in the book landing on The New York Times, Wall Street Journal, and Publisher's Weekly bestseller lists. And reaction from the book's audience has been overwhelming, as well. Prior to the debut of the book, negative mail in response to my website, moorelies.com, was running high. Since the debut of the book, positive mail has now drowned out the noise of negative mail by at least a 3-1 margin.

I hope the book will reach all corners of America, serving to offer an alternate view to any person skeptical, or just plain curious, about Moore's vision of our country and our world. The old adage suggests that we heed the message, not the messenger, but in Moore's case -- given his free ride in the media and his largely unchecked fame machine -- I think the early success of the book suggests that people are interesting in learning the truth not just about Moore's message, but also about his true motives as a messenger.


FP: Thank you gentlemen.

Hardy: Thank you Jamie.

Clarke: It was our pleasure.

divendres, 13 d’agost de 2004

la BBC i la nostra

Dimecres al vespre TV-3 va oferir el conegut reportage de la BBC sobre els suborns ficticis a membres del COI per a que Londres fos la ciutat organitzadora de les Olimpíades del 2012.

I és clar, els mitjans espanyols es van afanyar a dir que tot plegat afavoria la candidatura de Madrid. Molt bona, aquesta! En comptes de dir "nosaltres no ens vam atrevir a fer-ho" o un comprensible "això no ens ho deixarien fer", la resposta fou aznariana: "la candidatura madrilenya no ha fet, no fa ni farà mai aquestes coses".

I "la nostra"? Bé, aquí tampoc es faria mai una cosa així. Déu nos en guard. Ni tan sols algú, que jo recordi, va gosar denunciar que TV-3 pagava per avançat i de manera molt generosa els drets d'imatge del Barça i que organitzava partits de costellada, tot plegat per a finançar els traspassos de futbolistes (Koeman, Romario, per anomenar els més gloriosos). Diners públics, que ningú ho oblidi. Si TV-3 només pot ser lider d'audiència si retransmeten els partits del Barça, potser que ens ho fem mirar. Si no ens atrevim amb coses més faciletes, amb temes com els de la BBC, ni de conya! Els balseros i els "30 minuts" estan molt bé i s'ha d'aplaudir, només faltaria. Però coses internes i sagrades...

dimecres, 11 d’agost de 2004

Progressa adequadament

L'altre dia en ZP va anar a prendre el cafè de tots a Marivent. Sembla que les pastes, fullades, que endraparen van ser del seu gust. La imatge presidencial, amb una carpeta sota el braç, era la del bon estudiant al qual li han suspès una assignatura perquè el curs vinent serà més difícil i s'haurà d'esforçar més. És a fi de bé, ja se sap. I al sortir ja no la portava, el mestre havia de corregir els deures. I talment com l'estudiant que arriba a casa i recita la lliçó per a que la mare (pàtria) vegi que aprofita el temps, espetà que esperava que els altres partits nacionalistes votessin a favor de la Constitució europea.

Els propers mesos el corró espanyol intensificarà la seva activitat per a allissar més pastes, fullades, esclar. L'argument fal·laç està dat i beneït: el vot afirmatiu és europeista, democràtic, progressista i espanyol. El negatiu serà cosa de quatre radicals marginats, nacionalistes, comunistes, ultres de tota mena i anti-sistema. Com se'n pot dir d'això?

Tenia decidit el vot afirmatiu, el bon sentit europeista de la professora de dret comunitari potser encara és massa recent. Però, noi, la vida és una altra cosa, la innocència es perd i les ganes d'engegar a passeig a tota aquesta colla són infinites. Deixarem passar l'estiu i quan baixin les temperatures ho rumiarem amb calma. Aquest pa ha de reposar una estona més, està massa jove per a enfornar-lo.

El respecte pel periodisme

A quarts de vuit del matí la senyora Maria escombra la vorera tot esperant que el seu fill obri el bar. Uns metres més enllà hi ha a terra un tros de La Vanguardia de dies passats. El recull, sembla que li treu algun rebrec i tot seguit el llença a la paperera sense cap delicadesa especial, però tampoc amb el menyspreu del qui recull una cosa que ja no serveix i que a més embruta i fa nosa. La fugacitat del temps.

dimarts, 10 d’agost de 2004

Una ració de Sostres

Porto tres o quatre dies una mica espès. Encara que sigui amb articles vinculats, mantinc el fil del blog ens uns intervals més o menys decents. Avui toca una ració de Salvador Sostres. No és que l'article m'entusiasmi especialment, però té l'avantatge que es fum del Fòrum, dels progres i de la collonada del festival internacional de la joventut.

Encara no havia vinculat en Sostres. I portem quasi uns cinquanta posts, potser ja tocava. Els anti-Sostres seran comprensius, suposo. I els sostrians irredempts ja el llegeixen cada dia.

divendres, 6 d’agost de 2004

Catalunya és un país democràtic?

"El dia que un realitzador de televisió sigui capaç de traduir en imatges ni que sigui un conte de Calders de quatre línies, la televisió haurà arribat a la majoria de d'edat. Mentrestant, parlem de les dictadures. Què és una dictadura? És el que segueix:

A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.

La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Clders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, alguns dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant. (...)

La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza una i mata l'altra."


Pere Calders, article publicat a El Temps el 15 d'agost de 1994
Ramon Barnils. Articles
Ed La Magrana

dijous, 5 d’agost de 2004

Tres reflexions

Un serrell de l'últim post. Per què moltíssima gent que dorm de dilluns a divendres a Barcelona fuig a escampar la boira quan hi ha dos dies de festa seguits? Tan insuportable és la ciutat quan no s'ha d'anar a treballar?

Anna Grau és una excel·lent cronista parlamentària

dimarts, 3 d’agost de 2004

Un Onze ben enze

Fins a aquesta setmana no sabia que s'havia instituït una comissió parlamentària per a reformar la Diada. És comprensible l'amoïnament dels dirigents polítics perquè hi ha gent que aquell dia decideix matinar o no anar a dormir per a plantar-se al costat de l'estàtua i xiular a tots aquells que fan l'ofrena floral. De Vidal-Quadras a l'esbart dansaire del Clot. Ara bé, el que no entenc és la solució de fer una ofrena unitària de tots els partits parlamentaris. Un no es prendria la molèstia d'estar al cas a quina hora fa l'ofrena el tal o el qual. Ara: una xiulada unitària? M'hi apunto!

L'Onze de setembre té un cert aire tètric, com aquells divendres sants que retraten les àvies: no es podia picar el matalàs, no es podia riure, s'havia de parlar fluixet. A les ofrenes florals, els defensors de la terra tampoc riuen mai, arriben en processó amb el rictus de rigor, com qui fa la visita al santíssim i recorre el via crucis: Plaça Urquinaona, Fossar de les Moreres, la tomba a Sant Boi. Bé, la veritat és que tampoc tenim massa motius per riure, potser.

S'ha proposat també que la Diada passi al 23 d'abril i que, per tant, Sant Jordi sigui dia festiu oficialment. Diuen que semblarem més oberts si canviem el Carrasclet per la rosa i el llibre. La idea és insensata. Si et vols carregar una diada, fes-la festiva. Que el primer de maig sigui festiu és un gol per l'escaire dels empresaris. Així allunyen els assalariats dels centres de treball en aquest dia anomenat de reivindicació. Quins ciris s'organitzarien si aquesta data fos laborable! Està demostrat que el més gran element de socialització és la feina. D'altra banda, Barcelona és un lloc inhòspit els dies festius; la gent espera tenir un dia de festa per fugir de Closlàndia. I els llibreters i els floristes perdrien calés. La proposta és del tot inviable.

Per últim, el MH ha pensat en un gran agermanament. Els municipis catalans en són uns especialistes: Sarajevo, un poblet nicaragüenc, Palestina o el poble saharahui. Bé, doncs en Pasqual, que és un un home original com cal, vol agermanar Bin Laden, Felip V i Pinochet. Agermanats anirem caminant...

dilluns, 2 d’agost de 2004

Més entranyes de l'ase

Seguim estirant la corda de l'ase. Josep Pla escriví el següent:

Tenia una presència totalment invariable, era un ase de les figures de cera, una estàtua d’ase perfectament ben imitada.

A còpia de mirar-lo em vingueren a la memòria d’una manera involuntària, mecànica, algunes coses proporcionades per la cultura –lectures oblidades. L’ase d’or d’Apuleu, és clar... Els elogis que fa de l’ase el macarrònic Columela. Aquella observació d’Aristòtil: “l’ase no té fel”. No té fel? No sé pas... Homer, a l’Ilíada, fa un gran elogi de la sang freda de l’ase. Em pregunto perquè els autors el tingueren en tanta estima. Deu haver –penso- degenerat. El divinitzaren. Al temple de Delfos, entre l’estàtua de Minerva i la d’Apol•lo hi posaren un ase de bronze. I encara feren més: el portaren a una tal alçada que l’encabiren en la constel•lació de Càncer, on encara es manté en forma de burrets. Els grecs foren perfectament lògics. El prestigi dels ases està justificat en les seves faules, segons les quals els ases, gràcies als seus brams, han conservat el tron de Júpiter i la virtut de Vesta. És el que em sembla que encara succeeix...

M’anava, doncs, mirant l’ase; però, com que l’animal continuava clavat a terra, impàvid, silenciós, incommovible, no vaig tenir altre remi que anar recordant les coses que sobre aquesta classe de bèsties la lectura ofereix.

Per als jueus poster tingué encara més importància que per als grecs. El deuteronomi ordena a l’home recollir l’ase perdut, tenir cura del que està malalt, remuntar el que caigui a terra. L’ase ha de reposar un dia la setmana almenys: el setè. I Moisès, poc abans de morir, en un moment de mal humor, en el curs d’una terrible increpació dirigida als jueus, parlà dels ases: Us casareu amb una dona i un altre us la prendrà; alçareu una casa i no l’habitareu, us robaran l’ase davant dels vostres ulls i no el veureu mai més.

Si hagués tingut la sort que en el meu cas particular s’hagués realitzat la profecia de Moisès, m’hauria sentit alliberat i satisfet. (OC 15, 234-235).

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...