Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2004

Pierre de Coubertain no era blocaire

S'equivoca de mig a mig qui cregui que això dels blocs és un entreteniment com un altre. Si algun blocaire té la intenció de participar en uns Jocs Olímpics ha de saber que pot ser desqualificat pel simple fet de ser-ho. Potser el Comitè Internacional Olímpic considera que és un esport de risc o que l'anomenada endogàmia blocaire vulnera els principis de l'esperit olímpic. No hem de descartar tampoc que els samaranchs de torn hagin constatat que hi ha blocaires que es dopen per escriure certes coses. El cert és que ahir Vilaweb informava la següent notícia:

El COI prohibeix que els atletes i el personal de les olimpíades publiquin blocs

El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha prohibit a atletes, entrenadors i a tots els treballadors de les olimpíades d'Atenes que publiquin o actualitzin els seus blocs o pàgines personals amb material de les seves experiències als jocs. La prohibició inclou la publicació d'anècdotes, novetats, fotografies personals o altres, que n…

Voluntaris a l'Irak

Publicat al canal Fòrum Barcelona 2004 de la web del Telenotícies

Els voluntaris demanen el reconeixement de la seva feina des de tots els punts de vista

El Fòrum 2004, com a espai de diàleg, ha donat veu als voluntaris que treballen, de la mà de l'ONU, en zones de conflicte internacional. A l'ONU treballen un total de 5.000 voluntaris. Alemanya és el país d'on surten més voluntaris, en canvi, Espanya aporta menys voluntaris que no pas països més pobres com Sierra Leone, les Filipines o el Nepal. Un dels objectius de futur és, per exemple, enviar voluntaris a l'Iraq. Al Fòrum s'ha parlat de la necessitat que aquests voluntaris siguin, des de tots els punts de vista, també des de l'econòmic, reconeguts.


Sis milions de porcs

Volem convertir els pobles de pagès en un museu o en un parc temàtic? Bé, és una solució.

Ja s'ha parlat a bastament de la superpoblació porcina del país i tot el que comporta. Ara toca parlar de les masies que cauen. Joan Curós n'ha censat més de 5000, moltes d'elles en perill de desaparició, però que no tenen cap utilitat. El principal problema assenyalat per l'autor és la manca de cultura arquitectònica que hi ha al país. A ciutat i a pagès.

Democràcia de carnestoltes

Estar desocupat et permet donar voltes a un article tot llegint-lo del dret i del revés. És el que em passa aquest matí amb l'article de Xavier Roig.

No sé si és una transcripció d'una carta estiuenca o una ficció literària del propi autor. Tampoc sé si aquesta és la imatge que es té del país o el suposat amic d'en Roig és un indocumentat que recorre als tòpics.

Sigui com sigui, l'article és duríssim i potser cadascú té la fama que es mereix, oi?

Transparència a can Barça

A les passades eleccions al F.C. Barcelona un dels punts indiscutibles fou la naturalesa jurídica de l'entitat. Tots els candidats eren contraris a que el club esdevingués una societat anònima esportiva. Lluís Bassat sortia amb un gran avantatge; es diu que perdé les eleccions perquè a mitja campanya tingué un lapsus i en un acte, en comptes de dir la paraula màgica "soci", digué "accionista". Aquesta dada, juntament amb una magnífica campanya de l'equip de Laporta, l'hi donà la victòria.

Sóc soci del Barça i mai he entès aquestes reticències. El dia 25 d'aquest mes es celebrarà la junta de compromissaris. Pel propi format i horari ja es veu clar que és un acte amb poca trascedència, el qual sempre és superat amb facilitat per la directiva de torn: cada any l'acte es celebra al matí i a la tarda del mateix dia en què l'equip de futbol juga el Gamper. Comptant que la intervenció del president s'allarga, queda poc espai per a que realment…

Una opinió sobre Moore

Una pàgina interessant per a entendre la línia de pensament del partit republicà d'Estats Units: http://www.frontpagemag.com

Us transcric una entrevista, publicada fa un mes, als autors d'un llibre contra Michael Moore.


Frontpage Interview’s guests today are David T. Hardy and Jason Clarke, the authors of the new book Michael Moore Is A Big Fat Stupid White Man.

FP: Mr. Hardy and Mr. Clarke, welcome to Frontpage Interview.

Hardy: Glad to be here.

Clarke: Thanks very much.

FP: First things first, what made you write this book?

Hardy: I got started on Moore when an Oscar-nominated documentary producer mentioned to me that there was a film coming out, called Bowling for Columbine, which he had seen and knew needed serious debunking. I saw it, was particularly angered by the hatchet job on Heston, and got down to work.

Clarke: For me, it was a couple of things. One, the motivation to write the book was fueled in part by a desire to pay back the media for the 15-year free pass they&#…

la BBC i la nostra

Dimecres al vespre TV-3 va oferir el conegut reportage de la BBC sobre els suborns ficticis a membres del COI per a que Londres fos la ciutat organitzadora de les Olimpíades del 2012.

I és clar, els mitjans espanyols es van afanyar a dir que tot plegat afavoria la candidatura de Madrid. Molt bona, aquesta! En comptes de dir "nosaltres no ens vam atrevir a fer-ho" o un comprensible "això no ens ho deixarien fer", la resposta fou aznariana: "la candidatura madrilenya no ha fet, no fa ni farà mai aquestes coses".

I "la nostra"? Bé, aquí tampoc es faria mai una cosa així. Déu nos en guard. Ni tan sols algú, que jo recordi, va gosar denunciar que TV-3 pagava per avançat i de manera molt generosa els drets d'imatge del Barça i que organitzava partits de costellada, tot plegat per a finançar els traspassos de futbolistes (Koeman, Romario, per anomenar els més gloriosos). Diners públics, que ningú ho oblidi. Si TV-3 només pot ser lider d'audiènc…

Progressa adequadament

L'altre dia en ZP va anar a prendre el cafè de tots a Marivent. Sembla que les pastes, fullades, que endraparen van ser del seu gust. La imatge presidencial, amb una carpeta sota el braç, era la del bon estudiant al qual li han suspès una assignatura perquè el curs vinent serà més difícil i s'haurà d'esforçar més. És a fi de bé, ja se sap. I al sortir ja no la portava, el mestre havia de corregir els deures. I talment com l'estudiant que arriba a casa i recita la lliçó per a que la mare (pàtria) vegi que aprofita el temps, espetà que esperava que els altres partits nacionalistes votessin a favor de la Constitució europea.

Els propers mesos el corró espanyol intensificarà la seva activitat per a allissar més pastes, fullades, esclar. L'argument fal·laç està dat i beneït: el vot afirmatiu és europeista, democràtic, progressista i espanyol. El negatiu serà cosa de quatre radicals marginats, nacionalistes, comunistes, ultres de tota mena i anti-sistema. Com se'n p…

El respecte pel periodisme

A quarts de vuit del matí la senyora Maria escombra la vorera tot esperant que el seu fill obri el bar. Uns metres més enllà hi ha a terra un tros de La Vanguardia de dies passats. El recull, sembla que li treu algun rebrec i tot seguit el llença a la paperera sense cap delicadesa especial, però tampoc amb el menyspreu del qui recull una cosa que ja no serveix i que a més embruta i fa nosa. La fugacitat del temps.

Una ració de Sostres

Porto tres o quatre dies una mica espès. Encara que sigui amb articles vinculats, mantinc el fil del blog ens uns intervals més o menys decents. Avui toca una ració de Salvador Sostres. No és que l'article m'entusiasmi especialment, però té l'avantatge que es fum del Fòrum, dels progres i de la collonada del festival internacional de la joventut.

Encara no havia vinculat en Sostres. I portem quasi uns cinquanta posts, potser ja tocava. Els anti-Sostres seran comprensius, suposo. I els sostrians irredempts ja el llegeixen cada dia.

Catalunya és un país democràtic?

"El dia que un realitzador de televisió sigui capaç de traduir en imatges ni que sigui un conte de Calders de quatre línies, la televisió haurà arribat a la majoria de d'edat. Mentrestant, parlem de les dictadures. Què és una dictadura? És el que segueix:

A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.

La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Clders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, alguns dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant. (...…

Tres reflexions

Un serrell de l'últim post. Per què moltíssima gent que dorm de dilluns a divendres a Barcelona fuig a escampar la boira quan hi ha dos dies de festa seguits? Tan insuportable és la ciutat quan no s'ha d'anar a treballar?

Anna Grau és una excel·lent cronista parlamentària

Un Onze ben enze

Fins a aquesta setmana no sabia que s'havia instituït una comissió parlamentària per a reformar la Diada. És comprensible l'amoïnament dels dirigents polítics perquè hi ha gent que aquell dia decideix matinar o no anar a dormir per a plantar-se al costat de l'estàtua i xiular a tots aquells que fan l'ofrena floral. De Vidal-Quadras a l'esbart dansaire del Clot. Ara bé, el que no entenc és la solució de fer una ofrena unitària de tots els partits parlamentaris. Un no es prendria la molèstia d'estar al cas a quina hora fa l'ofrena el tal o el qual. Ara: una xiulada unitària? M'hi apunto!

L'Onze de setembre té un cert aire tètric, com aquells divendres sants que retraten les àvies: no es podia picar el matalàs, no es podia riure, s'havia de parlar fluixet. A les ofrenes florals, els defensors de la terra tampoc riuen mai, arriben en processó amb el rictus de rigor, com qui fa la visita al santíssim i recorre el via crucis: Plaça Urquinaona, Fossar…

Més entranyes de l'ase

Seguim estirant la corda de l'ase. Josep Pla escriví el següent:

Tenia una presència totalment invariable, era un ase de les figures de cera, una estàtua d’ase perfectament ben imitada.

A còpia de mirar-lo em vingueren a la memòria d’una manera involuntària, mecànica, algunes coses proporcionades per la cultura –lectures oblidades. L’ase d’or d’Apuleu, és clar... Els elogis que fa de l’ase el macarrònic Columela. Aquella observació d’Aristòtil: “l’ase no té fel”. No té fel? No sé pas... Homer, a l’Ilíada, fa un gran elogi de la sang freda de l’ase. Em pregunto perquè els autors el tingueren en tanta estima. Deu haver –penso- degenerat. El divinitzaren. Al temple de Delfos, entre l’estàtua de Minerva i la d’Apol•lo hi posaren un ase de bronze. I encara feren més: el portaren a una tal alçada que l’encabiren en la constel•lació de Càncer, on encara es manté en forma de burrets. Els grecs foren perfectament lògics. El prestigi dels ases està justificat en les seves faules, segons les…