Ves al contingut principal

Pierre de Coubertain no era blocaire

S'equivoca de mig a mig qui cregui que això dels blocs és un entreteniment com un altre. Si algun blocaire té la intenció de participar en uns Jocs Olímpics ha de saber que pot ser desqualificat pel simple fet de ser-ho. Potser el Comitè Internacional Olímpic considera que és un esport de risc o que l'anomenada endogàmia blocaire vulnera els principis de l'esperit olímpic. No hem de descartar tampoc que els samaranchs de torn hagin constatat que hi ha blocaires que es dopen per escriure certes coses. El cert és que ahir Vilaweb informava la següent notícia:

El COI prohibeix que els atletes i el personal de les olimpíades publiquin blocs

El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha prohibit a atletes, entrenadors i a tots els treballadors de les olimpíades d'Atenes que publiquin o actualitzin els seus blocs o pàgines personals amb material de les seves experiències als jocs. La prohibició inclou la publicació d'anècdotes, novetats, fotografies personals o altres, que no es poden fer públics fins que no s'acabi la competició. Els atletes podrien arribar a ser desqualificats i la resta de participants podrien perdre la seva acreditació si no acompleixen la normativa. De fet, el COI ha prohibit que els atletes realitzin tasques periodístiques durant els jocs, fet que ha provocat certa confusió perquè alguns comitès regionals no han considerat els blocs com a publicacións relacionades amb el periodisme. D'aquesta manera, hi ha alguns atletes com el nord-americà Scott Goldblatt que sí que mantenen un bloc durant els jocs i de moment no hi ha hagut sancions. El COI afirma que ha promulgat aquesta normativa perquè no es compliqui la feina dels periodistes acreditats, segons SilliconValley.com. La prohibició delata que els blocs cada vegada tenen més pes i importància, per bé o per mal.
7 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…