dilluns, 31 de maig de 2004

T'imaginava més gran

Ahir deia que el PP i el PSOE fan d'aquestes europees un referèndum o un ajuste de cuentas sobre el 14 de març. El lema electoral del PSOE demostra que contra el PP vivien millor: tornarem a derrotar el PP. I a aquests, el cos els demana venjança: Vota el PP, passa-ho. Tots dos s'han apuntat, doncs, a l'estratègia d'en Carod als comicis al Congrés dels Diputats: "amb el vostre vot valoreu les decisions que he pres i el mal que m'han fet. Són un plebiscit, decidiu sobre mi".

Europa, doncs, sembla que no els interessa, segurament, perquè hi tenen coses a perdre. No els interessen certes reclamacions de més democràcia, les d'un Parlament amb més capacitat de decisió, el tema de l'ús del català, la desestatització, la pèrdua de sobirania i de quotes de poder amb l'entrada dels nous països, el procés de regionalització i la superació del marc de l'Estat. Per això posen uns candidats que se'ls ha passat l'arròs.

Els catalanistes, però, tampoc en restem lliures. Massa vegades hem buscat a Europa el que no sabem resoldre aquí: i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà.. Hi veiem la porta de sortida a la incapacitat de resoldre el famós encaix (què malament sona aquesta paraula!). Volem que Europa ens resolgui el que nosaltres no sabem fer, tot ignorant que no se'ns donarà res que no ens haguem guanyat a casa.

diumenge, 30 de maig de 2004

Eleccions Europees

Que no ens prenguin més el pèl. Alguns partits polítics porten molt de temps renyant la ciutadania pel seu euro-escepticisme quan de fet, aquestes eleccions els importa un rave, més enllà de l'interès de l'obtenció d'uns bons resultats. Lamentaran la poca participació, seguiran donat-li voltes al tema, es preguntaran perquè la gent sent aquesta Unió Europea una realitat tan llunyana. Encara no sé com hi ha tanta gent que vota a les eleccions europees si molts partits -no tots- han transformat l'Eurocambra en un balneari de luxe per a pre-jubilats, si presenten uns candidats que són unes persones fracassades en anteriors empreses (Borrell, Obiols, Mayor Oreja, Vidal Quadras), si traven iniciatives sorgides des de la base social. I el gran menyspreu és, sens dubte, que un objectiu d'aquestes eleccions sigui l'anomenada clau interna, una segona volta per a revenjar el zapatasso o per consolidar-lo en cas dels socialistes.

Se n'ha parlat força del dèficit democràtic de les institucions comunitàries, dels governs aferrats dramàticament a un estatisme caducat, del model més diplomàtic que no pas democràtic de construcció europea. En parlarem demà.

divendres, 28 de maig de 2004

Periodisme mediocre

A Irene Polo. La Passió del periodisme. Cròniques (1930-1936) (Quaderns Crema, 2003) he trobat un periodisme fresc, directe, fet des del carrer. Una persona que amb prou feines estava a tercer de bàsica quan va haver-hi l'últim intent de cop d'estat militar no hi està acostumada.

És per aixo que s'ha d'agrair el recull d'articles a càrrec de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur. Ens aporta articles memorables com "A la recerca de quatre paraules del Senyor Cambó" i reportages sobre una vaga a les mines de sal de Sallent, entre d'altres que traspuen proximitat, complicitat amb el lector. Irene Polo fou una periodista de vocació, no fou una professional de la ciència de la informació.

Em fa l'efecte que la meva generació ens hem acostumat a menjar malament, a un periodisme vanitós i prefabricat per les agències de notícies a base de bits. Un periodisme pedant de roda de premsa, encarcarat, massa tip de tot, pendent i dependent del poder polític. I mai havíem tingut tants mitjans i tanta llibertat. Potser seran certes les teories apocalíptiques del postmaterialisme.

dimecres, 26 de maig de 2004

L'esquela d'en Sellarès

El dia 15 de maig escrivia sobre en Sella-res.

Avui publiquem la seva seva penúltima esquela política:

L'Arcàngel Miquel,
secretari de comunicació,
anuncia, tot traient fel,
la seva dimissió.

Pel seu etern descans
demanen una oració
els amics dels mitjans
i el Comte de Godó.


dissabte, 22 de maig de 2004

Els dogmàtics pseudo-progres

L''organització del Fòrum 2004 ha afirmat avui que "en cap cas la informació transmesa pels sindicats" UGT i Comissions Obreres sobre les condicions laborals dels treballadors "s''ajusta a la realitat".

Les organitzacions sindicals han denunciat ahir la "improvisació" i el risc de "precarització" dels empleats. També han destacat que "se''ls exigeix flexibilitat total" quant horari, torns de vacances, nocturnitat i dies festius alterns "sense contrapartides econòmiques".

El Fòrum 2004 ha contestat en un comunicat que "ja s''han establert els canals de comunicació corresponents amb el col·lectiu del personal d''acolliment per treballar conjuntament en la resolució d''aquelles qüestions i suggeriments que se''n vagin produint com conseqüència del seu treball al Fòrum".

Això em recorda l'anècdota que un amic m'explicava de la Facultat de Periodisme als anys de la transició. Es veu que un grups de periodastres del Diari de Barcelona, entre ells el dogmàtic Sopena, va presentar-se a la Facultat per a demanar la solidaritat dels estudiants en vers la vaga que uns periodistes havien convocat. Llavors s'aixecà un espavilat i va dir: "Solidaritat amb qui? Si quan vaig anar a fer pràctiques al vostre diari em vau tractar com un esclau! I no la direcció, si nó vosaltres, els periodistes!" El dogmàtic Sopena va quedar callat amb un pam de nas.

divendres, 21 de maig de 2004

Aquests valents pseudo-republicans tan covards

L'Elena ha encetat les col·laboracions externes d'El Ribot parlant de l'esdeveniment de demà. No només l'hi agraeixo, si nó que l'animo a seguir publicant tot allò que desitgi, a l'igual que tots vosaltres.

Sobre la qüestió vull citar l'article de Jorge M. Reverte publicat a "El Periódico" el dijous 19 de maig. Evidentment aquest post no és un atac a l'article de l'Elena -ja us dic jo que no té cap relació de parentesc amb la Casa Reial, que se sàpiga fins al moment ;)- si nó sobretot cap a tots aquells que s'autoinvesteixen de progres crítics i independents i que es creuen molt valents per a insultar a la Casa Reial, sabent que no tindran cap querella i en canvi no gosen obrir la boca en casos molt més flagrants. Els arguments d'en Reverte em semblen impecables: i el que és mes important, des d'una òptica republicana.

"La utilització de la Casa Reial com a objecte de broma és una de les coses més fàcils i menys arriscades de fer per als guionistes i farandulers de les nostres televisions. Persones que no s'atreveixen a dir al seu cap que porta la cremallera dels pantalons mal tancada o que té halitosi tenen el valor (innecessari, estúpid valor) de ridiculitzar els representants de la Corona. (...)

Tots viuen d'això. Com viuen de les Koplowitz en altres moments, com viuen dels poderosos febles de qualsevol espècie. Tots ells saben que no s'enfrontaran a una querella dels ridiculitzats.(...)

Algú recorda aquell enginyós presentador fent una burla semblant sobre Ferrusola? ¿Algun personatge del programa de Sardà s'atreveix a dir que Berlusconi, que té interessos a la seva cadena, és un feixista lladre? ¿Hi ha algú als programes d'Antena 3 que gosi ridiculitzar la memòria de José Manuel Lara o l'obesitat del seu fill, actual accionista majoritari de la cadena? ¿Algú té coratge a Canal+ per fer bromes sobre el divorci de Jesús de Polanco? (...)

Els republicans de debò exigim un mínim respecte per a la Casa Reial. Per raons estètiques. Per raons ètiques."

dijous, 20 de maig de 2004

Leti i Lipe.
Col·laboració d'Elena Riart

Podríen ser els propers protagonistes de Walt Disney, però no. Estem parlant de la parella de l'any, si home...ell és de les galetes i ella la de les magdalenes! es van trobar en una festa de parvulari i des de llavors s'han fet inseperables...tant, que l'indústria dolça està buscant un format que pugui unir aquest parell de vicis matinals.

Qui ens ho diria que se'ns casaria el nen!tant ràpid i amb una de
casa!després de tanta rossa amb denominació d'orígen i el molt punyetero la tria d'Asturies...serà marketing reial o amor de veritat?. De la pasarel.la sueca, a la pantalla mediàctica. Com se li ha girat la truita a la Leti no? abans ens ho explica tot, i ara volem que ens ho expliquin tot d'ella, excepte l'època que va estar al costat de l'Urdazi, més que rés perqùe el conte d'en Pinocho ja ens el sabem tots.

Preparem les butxaques, si "Hacienda somos todos" ara no podem ser menys,però dic jo, què costaria invitar a un número concret de ciutadans de l'"España que iba bien!? a través d'un sorteig, o amb el número de la loteria, o en directe al un, dos ,tres ( ho dic per si remonten l'audiència)!ja que paguem tots almenys que hi siguem representats.

Aquest casament portarà cua ( i la Leti també). Si per di que la ex d'en Paquirri es pren un pienso especial acaparen totes les tardes de la semana, per seguir el casament de la Leti i en Lipe haurem de presenciar la Marató.

La darrera semana de maig ho veurem tot i més, segur que les crispetes i les pipes del país s'agoten, les revistes del cor patirán de taquicardia aguda, les mestresses de casa deixarán el menjar fet per tres dies i els marits a callar (pels que només parlen el llenguatge del fútbol: això és com un Barça-Madrid però amb força dosis d'amor).

En fi, s'acosta el casament de l'any!i quin any! hem passat del "I LOVE USA" al "USA no nos usa", d'un Cantinflas absolut, a un Calimero fet home, d'una botella buida de glamour a una soles con amores, d'un al.lèrgic al perejil a un amant de les espècies variades....en fi que colorín colorado ( i mai més ben dit, pel que fa al color) us desitjo un maig plè d'emocions fortes.

dimecres, 19 de maig de 2004

Llegir

La polémica sobre si es llegeix poc o molt és ben antiga i mai en treurem l'aigua clara. N'hi ha que diuen que la gent no llegeix a causa del ritme de vida actual, que no hi convida, que si l'estrés, la no conciliació de la vida laboral i familiar, etc. Altres diuen que la televisió fa una competència inabastable.

Irene Polo va fer a Pío Baroja la mateixa pregunta en una entrevista el dia 2 de novembre de 1931.

(...)
-Millor, això demostra que la gent va prenent afició a llegir.
-Sí, sí, cregui-s'ho! -replica Baroja rient-. A Espanya és difícil que la gent agafi afició a llegir. Quan va venir la Dictadura, i la implantació d ela jornada laboral de vuit hores, l'Ortega i Gasset em va dir tot engrescat: "Ara sí que estem salvats; amb el temps que els quedarà i amb l'absència de tota distracció política, la gent no tindrà més remei que llegir." Però com si res; jo no sé pas què feia la gent en aquell temps... Així és que ja ho veu, als pobres escriptors no ens arriba mai la nostra. La política i el cinema ens fan una competència a sang i foc

Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Quaderns Crema

dilluns, 17 de maig de 2004

El forum, la ciutat i el mar

El dijous 13 de maig El Periódico publicava un articlet en el qual, entre altres coses s'hi diu: "El Fòrum Internacional de les Cultures hauria de significar per a Barcelona un canvi de model urbà relatiu a la seva nova identitat: una ciutat de serveis. (...) ¿quina forma de ciutat ha de ser la més apropiada, quin és el model urbà que cal seguir? En aquesta ocasió no hi ha una sola resposta: les construccions que Barcelona estrena al Fòrum es poden diferenciar en dues zones separades per la Ronda. La que en podem dir zona urbana, al final de la Diagonal, i la zona marítima al mateix litoral.
La zona urbana estaria formada pel conjunt de Diagonal Mar i per la zona edificada en vertical al voltant de l'edifici Fòrum. Aquí s'opta per un model de ciutat diferent del de l'Eixample: el paisatge urbà que veiem està format per torres de mitja altura flanquejades per calçades i parcs, on el carrer-corredor perd importància fins que es dilueix. El model urbà s'acosta als downtowns de les ciutats americanes, o la Defense de París"


L'autor clarivident és Antoni Casamor,Arquitecte i coautor del Port Fòrum. Ai senyor!, aquest home, possiblement es guanyarà una segona versió de la "Barcelona lletja" de Lluís Permanyer. De moment, però, ja ens hem assabentat de què va l'arquitectura del Fòrum.

dissabte, 15 de maig de 2004

L'arcàngel Miquel

Malgrat que en Miquel té vocació militar, des de ben jove ha vist com la història, ai las!, frustrava aquesta crida del tot incompatible amb el jo-no-sóc-espanyol. A l'Assamblea de Catalunya ja manegava els serveis d'ordre. A més, és un estudiós dels serveis secrets, sobre tot del Mossad, la qual cosa li ha permès fer uns paral·lelismes curiosos entre Israel i Catalunya.

De tota manera, quan Déu tanca una porta sempre obre una finestra, almenys això sol dir la meva àvia. En Sellarès ¡va arribar a ésser el Director General de Seguretat i va tenir, doncs, el repte històric de la posada en marxa dels Mossos d'Esquadra. Diu la llegenda que l'amic Sellarès va elaborar un pla d'emergència per si l'exèrcit l'espanyol gosava envair Catalunya, la qual cosa constata que creia fermament que Catalunya havia de defensar-se d'Espanya tal com ho fa Israel dels seus veïns. Altres males llengües asseguren que una nit turbulenta l'amic Miquel va entrar en una casa de senyoretes disfressat de dona i va desenfundar la pistola, l'arma de foc s'entén. Això li costà la destitució inmediata, just un any després de la presa de possessió del càrrec (El virrei, José Antich, Ed. Planeta). Més tard fou expulsat de Convergència Democràtica enfrontat amb en Pujol i amb l'anomenat sector negocis de CDC (Alavedra i Prenafeta).

Llavors es dedicà amb cos i ànima al repensament catalanista a trrvés de les planes de Debat nacionalista i a Tribuna Catalana, entre d'altres. Allí féu amistat amb tots aquells que volguessin escoltar-lo, tot esperant Godot (Carod).

Amb el Pacte del Tinell, en Sella-res ha tornat. I ha tornat també a ser famós gràcies als informes. Aquesta vegada no ha pensat un pla d'emergència per si en Pepe Bono decideix atacar-nos, la qual cosa tampoc és del tot descartable. Ara ha volgut passar a l'atac tot planejant incursions i desembarcaments als diaris, tertúlies radiofòniques, etc. Quien tuvo, retuvo y guardó para la vejez. L'arcàngel nasqué l'any 1946. Crec que encara viurem algun altre episodi en què en serà el protagonista.

divendres, 14 de maig de 2004

El ribot

Del Gran Diccionari de la Llengua Catalana

ribot1
[1432; d'origen incert]

m 1 FUST Eina del fuster que serveix per a rebaixar, adreçar, allisar, etc, les peces de fusta; hom l'anomena també plana.

2 OFIC Eina del baster, semblant al ribot de fuster, emprada per a aprimar el cuir.

ribot2

m BOT Bleda borda.