Josep M. de Sagarra: les castanyeres i la tradició

Octubre de 1924

A totes les grans i petites ciutats del món, en els indrets més complicats, més antinaturals, en els llocs on la barreja d’asfalt i llamborda, anunci lluminós i tuf de benzina, palesen tots els maldecaps que s’han empescat els homes per entenebrir-se l’existència, s´hi veu, però, una nota de rusticitat, de primitivisme, una nota tranquil.la que evoca la muntanya i la vida camperola, o si més no, una pueril existencia, anterior a aquestes empentes i batzegades actuals.

Aquesta nota tranquil.la la solen donar els venedors ambulants o estàtics de fruites i productes naturals. En les ciutats on el pintoresc arriba a unes proporcions fantàstiques , com per exemple Madrid i Nàpols , aquella mena de comerciants i els clients que gasten, arriben a produir temes absurds com no han estat mai imaginats per cap futurista.

A Barcelona, en el temps estival, tenim aquelles taques verdes i sangonents de la síndria, que lliguen tan bé amb el to fosc dels carrerons, el meló, la figa de coll de dama i també coses apreciables es barregen amb la fugacitat dels tramvies i les façanes de ciment. Però de tot humil comerç de fruites, res té el to i la dignitat i la gràcia de les castanyeres.

De castanyeres n’hi ha en moltes bandes, però com les de Barcelona no en trobareu enlloc.Aquestes bones dones representen d’una manera impertorbable la força de la tradició. La Barcelona vella, la de sant Just i Santa Maria de la Mar, es pot dir que viu pura i intacta, dintre aquests grans mocadors de llana despintada de les castanyeres, i en aquests pisos de roba de sac on reposen les castanyes cuites a punt d’entrar dintre de la paperina.

Ara que s’acosta Tots Sants, ha començat l’humil comerç de les castanyes; quan arriba aquest temps, si passo per un lloc completament modernitzat com la plaça d’Urquinaona, m’entra el dubte i la inquietud de pensar: aquella castanyera que es posa aquí tots els anys, s’haurà mort, i i és viva, ¿s’atrevirà a reprendre el seu negoci, ara que això es va posant cada vegada més dinàmic? Però arriba l’octubre i vénen les primeres boiires, i una tarda beneïda la castanyera encén el seu fanal, munta aquell forn abonyegat, s’aclofa a la cadira com una lloca resignada, i vinga torrar i vendre castanyes com si tal cosa: aquell mateix vestit de fa deu anys, i amb aquells dits, cada vegada més negres, més cremats i més insensibles al foc.

Són la representació viva d’aquella Barcelona de les revoltes i de les tendres festes de barri… Són les dones pintades per en Padró, inconmovibles davant de totes les barricades.

Els seus clients també acostumen a ser personatges d’un altre món. Vells pansits i solitaris que tot el dia passegen arrossegant els peus, i que acaricien dintre les butxaques del seu abric tronat, els deu cèntims de castanyes calentes. Aliment de poc preu, i més nutritiu que les llaminadures cares, aquestes castanyes comprades quan es fa fosc, ens recorden tota la nostra vida de criatures.

I, a més a més, si tenim una mica d’imaginació, veurem que les castanyes torrades, ens evoquen més que altra cosa, aquella densa verdor dels bacs muntanyencs. Les castanyeredes, fresques i brillants a l’estiu, i ara d’un color tèrbol i calent, un color com el de les mares del vi. Silenciosament, esclafant poc a poc entre els queixals aquest fruit fonedís i enfarinat, sentireu poc a poquet, tots els gustos de la muntanya. El record dels espais lliures que són tan lluny del nostre pa de cada dia, record servit d’una manera humil a la vostra imaginació.

I alheshores les castanyeres, sobretot com més velles i escarransides siguin, sobretot si tenen una punta d’aire de bruixa, us semblaran unes misterioses divinitats destronades, primitives divinitats boscanes que s’han de guanyar la vida, vestides amb quatre parracs, lluitant amb l’escepticisme modern, pactant amb l’artifici ciutadà. Serán les portadores inconmovibles del perfum de la selva, cuinat i endolcit pels seus forns miserables, aquests forns als quals només elles saben trobar el punt dolç per a la fruita que couen.


Octubre de 1924,

 

Una fusió entre pimes catalanes

"Per a un nord-americà una bona notícia és arribar a casa i dir «acabo d'unir el meu negoci al de Tal». Per a un català és «acabo d'establir-me pel meu compte»

D'això en diem el rei al cos. Un català, quan treballa sol, és un home d'un rigor mental extraordinari. Però, quan ha de treballar en companyia, els seus síl·logismes són absolutament bàrbars. De monarca visigòtic. Serà, potser, per una falla de la societat com a instrument solidari, serà per la seva situació singular, serà pel que sigui, però la veritat és que no ha sabut trobar la fórmula que uneix, que suma. Jo no he pogut oblidar les primeres lliçons del meu avi, que era comerciant i segurament esperava que jo també ho fos. Alhora que aprenia les quatre regles, m’aclaparava amb consells: «no facis societat amb ningú», «val més sol que mal acompanyat», «si tens socis, et robaran els quartos», i així, com una assignatura més, fins a l’infinit.

Fins que trobem una lògica menys abrupta que la de la solitud, més comunitària, més compatible, patirem.".

Manuel Ibáñez Escofet, "La corda fluixa".

#Pimes PIMEC Formació

Les maresdedéu trobades

En aquest país molt poques vegades s'ha aparegut la Mare de Déu. Som més de les maresdeedéu trobades. Buscades i trobades. Més terrenals. Més de pencar que no pas d'esperar que baixi del cel.

El gallo de Bab Mcnab

   

    La paraula postureo és nova, però l'actitud és tan antiga com el món
    Si el lector visita alguna vez New Salem, verá  una hondonada junto a una estaca, al pie de la pendiente del almacén de Offut, donde trabajaba Lincoln como escribiente. Los Muchachos del Bosquecillo de Clary solían afectuar allí sus riñas de gallos y Lincoln actuaba como árbitro. Durante semanas enteras Bab Mcnab se había estado jactando de un joven gallo capaz de vencer a todos los del distrito de Sangamon. Pero, cuando el animal fue colocado finalmente en el reñidero, le volvió la cola al público y se negó a luchar. Bab, disgustado, lo tomó y lo arrojó a buena altura. El gallo se posó sobre una pila de leña próxima y luego se pavoneó y encarrujó sus plumas y cantó con aire desafiante. 

    -¡Sí, maldito seas! -dijo McNab-. Eres grande en el desfile, pero no vales un comino en una pelea. 
Lincoln decía que el general McClellan le recordaba al gallo de bab Mcnab

Visita a Cafès Gener

El 19 d'agost  vam visitar les instal·lacions de Cafès Gener, a la vila de Cardona, el #Bages. Són el proveïdor de Pastisseria Cardona . Tenen uns equips de primer nivell combinats amb la dedicació i l'amor de l'empresa familiar. Gràcies per l'hospitalitat 

Agència de Desenvolupament Local de Solsona i Cardona



Escola rural de Freixinet

 


El bressol dels somnis del futur

Un campanar de paret

campanar de mossèn Tronxo. Convoca a la pregària, adverteix els perills, anuncia les celebracions i honora els difunts. Actualment també espanta els pixapins. 


Michel de Montaigne

Cuando alzamos el brazo para golpear, nos duele si damos el golpe en vago; y para que una vista sea placentera no ha de perderse en las vaguedades del aire, sino que debe hallarse a razonable distancia y sobre sólido.  Asimismo parece que el alma excitada y conmovida se extravía en sí misma si no se le da a qué aferrarse, y por ello es menester proporcionarle objeto a que se prenda y por el que obre.  Dice Plutarco, respecto a quienes se aficionan a monos o gozquecillos, que la parte amorosa que hay en nuestra alma, a falta de legítimo prendamiento, se forja uno falso y frívolo por no hallarse vacía. Vemos también que el alma, en sus pasiones, se erige temas falsos y fantásticos, incluso contra su propia creencia, antes que carecer de cosa en qué ocuparse.

 "De cómo el alma pone sus pasiones en objetos falsos cuando le faltan los verdaderos", Michel de Montaigne 

Un sóc desarrelat, però encara viu

Escapçat i encara sòlid. El gruix de la natura i la tradició El  día que cremi serà l'escalf últim del  poble, del camp, de la vida.

He vist caure quatre llàgrimes de Sant Llorenç

Les constel·lacions es veuen perfectament. Tots dormen. I els grills espeteguen fort. No sé si París era i tornarà a ser una festa, però ara mateix no el canvio per aquest nocturn solsoní

un gat

No li envejo les set vides que diuen que té, sinó la independència de l'actual. Camina, s'atura, cargola la cua, aixeca el cap, calcula l'impuls i d'un bot salta el pedrís.
El costumisme àcrata, l'analgèsic per a aquests temps en què tenim l'administració ficada a casa i els dirigents no saben dir per a què volen el poder

Benaventurats els que

els agrada solucionar problemes sense posar mala cara

Oració de la Mare de Déu del Miracle

Benvinguda, sigueu, Verge Nena, Nostre cor us esperava dies ha, 
Heu tornat somrient d’amor plena Bo i beneint el poble que us anhelà. 

Un dia de vostre altar us varen treure
Mans de botxins se us varen emportar
I amb llàgrimes als ulls us varen veure 
Com vostre Santuari vàreu deixar.

Més Vós amb maternal dolçura 
Amb vostres fills de Riner pensàveu Amorosa per ells vetllàreu 
No volent de nostra pàtria marxar.

Verge del Miracle en eix bell dia 
Volem amb joia tots homenatjar 
Vostra imatge plena d’alegria 
Ja que en aqueix poble torna a regnar. 

Entreu triomfant en eix poble, Preneu de Riner posició, 
Venim tots avui Verge adorable
A posar-nos sots vostra protecció.
 Jurem sempre aimar-vos sens mai parar, 
Vós en canvi, vulgueu escoltar-nos, 
A propet nostre per honorar-vos
Feu que mai més pugui robar-vos De Riner ni del vostre daurat altar.

Resem tots junts cantant un himne de victòria 
I unim nostres fronts formant un pavelló, 
Resant pujarem cantant himnes de glòria
Que pugin entre la mística oració

La carretera de Cardona a El Miracle. El turisme al Solsonès

Com cada estiu passarem uns dies al Solsonès. De sempre m'he preguntat per la presència del turisme a aquest país i em fixo en com es va desenrotllant. Les masies on hi havien arribat a viure dotze persones de la mateixa família han esdevingut cases rurals amb tant d'èxit que ara mateix no n'hi ha cap de disponible per a ser llogada. El santuari del Miracle, que és un dels fars de la comarca, també s'ha preparat per al turisme espiritual, que ja fa anys que va a l'alça a tot arreu. 

A les viles de Cardona i Solsona hi sovintegen els forasters, prou ho sap el comerç. Malgrat que els restaurants de la comarca omplen els caps de setmana, diria que no hi ha cap invasió violenta durant els periodes de vacança dels habitants de ciutat. La zona més desenvolupada però, és sant Llorenç de Morunys per la seva geografia muntanyenca. La gent vol muntanya, em va dir un arquitecte.

També hi ha famílies que s'hi han establert tot l'any. L'escola és plena i han hagut d'ampliar-la. 

L'urbanisme i el paisatge han estat respectats. El paratge és més aviat pla, amb pujades suaus i assoleiades. Les masies seculars són fites, vigies del pas generacional i de la carretera que passa enmig dels camps de cereals i els boscos. Un caminant modest com jo pot anar perfectament de Riner al Miracle. D'altra banda, Pinós, el centre geogràfic de Catalunya i plaça carlina, no és cap exageració dir que ben bé podria ser la Toscana catalana. 

D'aquests aspectes Manuel Ibáñez Escofet en parla en aquest article, escrit -atenció!- el 1964.


PARAULES I EFICÀCIA

Un esdeveniment familiar em portà al santuari del Miracle. Qualsevol viatge, per modest que sigui, serveix per a explicar-nos quelcom que abans només intuíem i aquest també ha servit. Ignoro si els meus lectors coneixen el paratge. Crec que Cardona amb el seu castell i la seva muntanya de sal-, el Miracle  -amb un dels millors altars barrocs de Catalunya-, i Solsona -amb el seu fort caràcter d'antiga ciutat- formen un trinagle turístic de primera categoria, de reserva per al dia que el turisme deixi d'ésser exclusivament un bany de sol. Cosa que ha d'esdevenir-se un dia o altre.

    Doncs bé, la carretera de Cardona a el Miracle té una absurda frontera que inventaren les estructures del segle passat: la província. Mentre la carretera travessa la de Barcelona, és asfaltada; quan arriba a la de Lleida, és l'inhòspit camícarreter de la llegenda negra. Un salt brusc, una trallada. Problemes de Diputacions, diran alguns. I jo preguntaré: Què són problemes de Diputacions? Com podeu explicar a un turista estranger, que salta de l'asfalt més o menys amable, amb les seves basllestes, al cantell punxegut, al sot atrevit, a la grava que desfà els pneumàtics, a la rodera que trenca la direcció, que a Espanya hi ha coses que es diuen "Diputaciones Provinciales"?

    Crec que, com moltes altres institucions, les Diputacions a la manera clàssica estan en crisi, perquè no responen a una realitat geogràfica i econòmica. La província no és un brou de cultiu, perquè el món s'ha fet petit i hi ha una iterdependència que obliga. Jo -gràcies a Déu- no sóc dels que viuen esclaus del vell significat de les paraules, sinó, en tot cas, de l'eficàcia. I veient el violent salt de cardona al Miracle, vaig comprendre que es necessitava un organisme administratiu superior, a escala regional, que coordinés els recursos i necessitats de les diverses Diputacions, la geografia i vida econòmica i humana de les quals fossin interdependents. Si dic Mancomunitat, els esclaus dels vells conceptes s'escandalitzaran. Però en nom de l'eficàcia -que és una paraula actualíssima- jo demanaré una Mancomunitat, o una Federació, o una Agrupació. El nom mai ha fet la cosa.

    El que és evident és que no pot exhibir-se sense vergonya aquell intolerable tallament de carretera, perquè el ministre Javier de Burgos organitzà Espanya en províncies. Allò sí que és vell. L'eficiència -s'anomeni com s'anomeni- mai no ho és.

Publicat el 12 de febrer de 1964 a El Correo Catalán

Azorín i el català


"Cataluña es Valencia y es Alicante y es Mallorca", José Martínez Ruiz, Azorín, 1924, discurs d'ingrés a la Real Academia de la Lengua.

He trobat la cita a "Néstor Luján. El periodisme liberal" d'Agustí Pons

Puyal, el comunicador

Avui he escoltat Puyal com va explicar el seu comiat de les transmissions del Barça. No és nostàlgia, és una lliçó magistral de comunicació i d'amor a l'ofici 

Ben mirat

 potser sí que caldria fer un pla d'aprofitament i conservació forestals que no pas uns jocs olímpics. La pregunta és com es fa això, tan fàcil de dir des del bar o des de casa, sense entendre-hi ni un borrall.

Però no pot ser que cada estiu desapareguin trossos d'espais naturals i els bombers s'hagin de jugar la vida per la  negligència dels particulars, els provocats o els que l'administració no cuida.

La tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora.

 Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Margall. Urbanisme, mobilitat i comerç. M'han agradat molt totes les intervencions.

La mobilitat és el gran debat a Molins de Rei. Fascinant. Combinar la qualitat de vida, la circumval·lació dels vehicles, l'accés a la Vila, la vianantització del centre, l'aparcament, el trànsit caòtic, la continuïtat de Molins de Rei Centre de Comerç. 

Us passo l'enllaç a la tertúlia. Acabo d'escoltar la tertúlia d'avui dimecres del programa Bon dia i bona hora. Oriol Romeu, Pere Madorell, Jordi Turro, Toni Ramoneda i Joan Albert Fabra. Comentaris molt potents sobre la reforma del Passeig Pi i Margall. Urbanisme, mobilitat i comerç. Us poso l'enllaç a la tertúlia 

https://www.radiomolinsderei.cat/embed/podcast?id=radiomolinsderei_podcast_23199&mid=radiomolinsderei_podcast_23199_podcastmarker_8


Chesterton. "la taberna errante"

Avui als "Àpats amb història" de #radiomolinsderei hem parlat de l'huracà G. K. Chesterton. El príncep de la paradoxa, el polemista infatigable, autor d'obres de teatre, novel·les, assajos. 1,93 d'alçada i 140 kg de pes. A "La taberna errante" descriu un món on els pubs són proscrits en nom de la salut pública. Sona el tema.

Showroom de moda a l'aire lliure


Col·laboració entre comerços de sectors diferents.


Avui Verdpoma Molins, comerç de moda de dona, i Pastisseria cardona hem organitzat un #showroom en directe.

A més a més, durant aquesta setmana farem un 15% de descompte als clients de l'altra botiga que vinguin a comprar a casa nostra.

#molinsderei #comerç

Parlo amb una noia de Venezuela

que ha acabat un postgrau de farmàcia a Barcelona. Ha vingut a Molins de Rei a veure uns amics. Encara no pot tornar al seu país perquè l'aeroport de Caracas està tancat per la pandèmia. Viatjar fins a Colòmbia no és factible perquè hauria de creuar la frontera a peu.

Li comento per què no es queda a viure aquí. Diu que al seu país hi tindrà feina i la família. No li agrada la vida d'aquí. Li faig alguna pregunta sobre la situació al seu país. Considera que Venezuela és el tercer món amb un gran potencial, Barcelona el primer món, segons ella, ben corcat. 

Aquí hablan mucho del tercer mundo y hay cosas que pasan aquí que allí no pasan  Los valores de sociedad para empezar Aquí la gente mayor estorba en casa y la mandan a los ancianatos.  Los jóvenes no respetan ni quieren estudiar. La gente se droga en la calle sin corte ninguno. Ésa es la generación de relevo. En mi país la gente trabaja y estudia y con mucho sacrificio de saca una carrera y hasta dos. Eso está inculcado desde la niñez. En el tiempo que llevo aquí muchos no han terminado ni la ESO. Yo estudié lo que me gustó y trabajo en mi profesión Aquí la juventud no tiene inquietud. Le preguntas y no saben lo que quieren en la vida, sólo trabajar de lo que sea y vivir de cachondeo. Pregúntale a un chico camarero que quiere ser Pues no lo sabe  Y lo sacas de allí y no sabe hacer otra cosa ¿Qué pasa con esa juventud? Se quedarán estancados y cuando despierten ya tendrán 50 años y no encontrarán trabajo.  Sal a las calles y mira qué hace la gente joven. Los que están en paro no hacen nada,  sólo pasear y perder el tiempo Muy pocos buscan de hacer algo productivo.
 
Malgrat que noto que li faig fer tard, miro d'allargar la conversa.

En Venezuela la gente se ha buscado la forma de salir de la situación de diferentes formas. Muchos emigrando, otros siguen trabajando y apostando por el pais. 


Marxa amb el parell de coses que ha agafat per portar a la visita. I ves, porto la tarda donant voltes a tot el que ha dit, malgrat les generalitzacions i l'esmena a la totalitat.

Origen dels bunyols de Quaresma


Les diades pastisseres catalanes han anat conformant un calendari bastit a base dels segles: un patrimoni cultural singular al món, fet i preservat tant a les cases particulars com als obradors de pastisseria. El calendari pastisser té un ritme insubstituïble i ha anat resistint el pas del temps gràcies a la voluntat de ser de les generacions anteriors i de les actuals d’aquest tros de món. Cap altre país ha sabut trobar un postre dolç per a cada festa: sant Joan, Tots Sants, la Pasqua, sant Antoni i d’altres que s’han anat quedant pel camí.

Ara som al temps de la Quaresma i els bunyols en són la rebosteria distintiva. Tenen una prestància austera i probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell que convida a fer colla  ni tampoc  l'exuberància de la mona de Pasqua. És un contrafort secular sense ornaments, pensat per a ser menjat individualment en aquesta època de l’any. Tradicionalment se’n comencen a fer el Dimecres de Cendra i se’n couen cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant.

Els bunyols procedeixen dels nostres monestirs del Rosselló i de l’Empordà. Des d’allí  van baixar als obradors dels artesans medievals, van entrar a les cases  i es van  popularitzar ràpidament. Actualment trobem bunyols arreu dels Països Catalans. Segons on anem, trobarem bunyols plans, amb forma d’orelleta o rodons. Al País Valencià fan els de vent i els de carbassa. De sempre, a Barcelona els han farcit de crema per la proximitat amb la diada de sant Josep. En canvi, els de l’Empordà, que allà en diuen brunyols,  s’han imposat arreu del país: porten un forat al mig i estan fets amb matafaluga.

#bunyols #Quaresma #molinsderei @pastisseria_cardona #pastisseria

Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapuscinski

Aquest dimarts a Ràdio Molins, a les 11, a l'espai "Àpats amb història", hem explicat el primer viatge a l'estranger del periodista polonès Ryszard Kapuscinski. El 1956 va fer escala a Roma. "Per primer cop en la vida veia una ciutat il·luminada. Les que havia conegut aclaparaven amb la seva foscor. No hi lluïa l'aparador de cap botiga..."

Aquí teniu l'enllaç al programa:

https://www.radiomolinsderei.cat/embed/podcast?id=radiomolinsderei_podcast_23086&mid=radiomolinsderei_podcast_23086_podcastmarker_10

 #molinsderei #radiomolinsderei #llibertat #literatura #periodisme


Però la muralla no és només una defensa

perquè si bé és veritat que ens protegeix del que ve de fora, també ens permet de controlar el que hi passa a dins. Totes les muralles tenen escletxes, portes i poternes. N'hi ha prou de vigilar-les per controlar i interrogar els que hi entren i en surten, per comprovar la validesa dels seus passis, per apuntar-ne els noms, recordar-ne els rostres, observar-ne i enregistrar-ne el comportament. Així doncs, una muralla és alhora un escut i una ratera, un baluard i una gàbia.


Ryszard Kapuscinski

"Viatges amb Heròdot"

Anagrama- Empúries

No cal reconstruir Catalunya

En aquest primer any de pandèmia la base de país ha funcionat. La família ha estat la principal oenagé, com sempre. Les pimes han resistit per sobre del que cadascuna d'elles podia preveure. Caritas i Creu Roja. Els Ajuntaments. Mercabarna i la logística han garantit l'abastiment. 

Qué ha fallat? El govern 

La primera vegada que em vaig enamorar

 ho vaig explicar a tothom.

Al cap de dos dies ho sabia tot el poble.  A la tarda vam coincidir a la rebotiga dels pares d'un amic i vaig amagar me, vermell com un tomàquet.

La malaltia se l'ha emportada. Al cel ens poguem trobar 


Aquesta nit he donat un cop d'ull

als meus papers. Alguns han servit per a encendre el foc; d'altres, els ha fets malbé l'infant. Aquesta mena de censura em plau perquè mostra la indiferència del món natural per les construccions de l'art".

 Lawrence Durrell, 

Quartet d'Alexandria

Una senyora de Galícia

 m'ha dit que quan Déu va crear el món, el seté dia va descansar i va posar la seva má sobre Galícia i cada dit va esdevenir una ria.

Jo penso que Déu és forner, va començar a fer el món de nit. Galicia va ser la primera fornada.  Finisterre és un mite mal explicat

Li ha encantat. 

"Les receptes del Motel Empordà"

Heus aquí una altra joia, "Les receptes del Motel Empordà" de Jaume Subirós, Edicions La Magrana del 1992
Amb els amics Carles Joan Pi i Oriol Romeu mirant de posar-hi sentit i criteri. Els platillos de Josep Pla són un bon punt de partida.
Segons en carles Joan, una pastisseria és bàsicament un espai de conversa i plaer. acabem la trobada amb una lapidària d'en Carles: "Ja ningú llegeix Montaigne".




Nunca se saVe”, una mirada a l’arxiu familiar

 “Quan miro una fotografia, l’observo amb la lupa, hi ha alguna cosa que se’m mou en l’interior. És un acte físic, que desencadena un seguit d’emocions. És una cosa adrenalínica.”


Patricia Buckley Martín (Madrid, 1974) és neta del corresponsal de guerra anglès Henry Buckley, que va documentar junt amb Robert Capa i Ernest Hemingway els fets més rellevants de la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Fa 18 anys que la Patricia, per un fet casual, va descobrir en el despatx de la casa familiar de Sitges uns dos mil documents inèdits que daten del 1822 en endavant, de la vida del seu avi i la seva àvia (Buckley-Planas) i des d’aquell dia no ha parat en l’intent de posar-hi ordre. ¿Com és afrontar la descoberta d’un armari ple de capses i àlbum de fotografies i de documents d’una història no viscuda, però tantes vegades sentida dins les parets de la casa familiar? ¿Per on començar, quan apareix el desig i alhora el vertigen d’endreçar, identificar i construir amb els teus propis sentits aquell relat?


https://www.nuvol.com/art/nunca-se-save-mirada-endins-a-un-arxiu-familiar-148514

Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història"

 Martí Monterde: "De la merda surt el veritable sentit de la història" (nuvol.com)


Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor, Martí Monterde rellegeix l’obra del gran escriptor, no pas per esmenar-lo, sinó per explicar la importància de llegir-ne tota l’obra, incloses les parts incòmodes. Quedem a la cafeteria de l’Estació de França per parlar de Zweig, la importància espiritual i revolucionària dels cafès, i per què la literatura catalana depèn dels trens que la comuniquen amb Europa.


 A finals del XIX començaments del XX, en un cafè de Viena es podia llegir tota la premsa europea. La joventut de Viena d’aquesta època són Zweig, Joseph RothRobert MusilKarl KrausPeter Altenberg… el bo i millor de la literatura del moment i, a sobre, la gent més ben informada d’Europa. Com és possible que Zweig necessités fer unes memòries plenes de desinformació? Perquè és volia fer perdonar, o oblidar, el que va escriure els primers dies de la Primera Guerra Mundial.



De la tristeza.

 " Soy de los más exentos de esa pasión y no la amo ni estimo, aunque el mundo se haya dado a honrarla con particular favor, vistiéndola de prudencia, conciencia y virtud, lo que es necio y bellaco ornanento. Los italianos, más adecuadamente, le han dado nombre malignamente, porque es cualidad siempre nociva y loca. Como cosa cobarde y baja, los estoicos prohíben ese sentimiento"

 Ensayos, Michel de Montaigne

A vegades m'emprenyo

i publicaria coses que l'endemà, amb més calma, esborraria. Durant aquests atacs prefereixo llegir algun passatge agradable. Al capdavall aquests cops de mal geni  duren poca estona. I bé, per tenir un estat agradable imagino que marxo de viatge cap a Itàlia amb Josep Pla. .


 Sensacions d’Itàlia

Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.

–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.

El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.

Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.


http://www.lletres.net/pla/QNV/?m=20101208


La cultura la fas o te la fan

Article publicat a la revista Tot Molins L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton...