dijous, 22 de febrer de 2007

Sermons laics

Francesc Pujols va escriure a "El nuevo Pascual o la prostitución" que la humanitat conservarà el matrimoni i l'adulteri tant com guardarà el partit conservador. Avui el Times treu a la portada (!) que els polítics estan amoïnats pel descens dels matrimonis. Els tories diuen que la culpa és del govern a causa dels seus prejudicis ideològics. Han preparat unes intervencions parlamentàries i proposen la creació de centres públics (!) d'assessorament, cursets i també espais per a trobar la taronja, el meló o la castanya. Diuen que hi ha experiències profitoses als Estats Units i Nova Zelanda.

Em sembla que fou Willy Brandt qui va dir que les societats fortes necessiten un estat dèbil i les societats dèbils un de fort. El pensament conservador, en canvi, diu que la societat no existeix, només existeixen els individus i aquests s'organitzen si volen. En tot cas, ja fa temps que David Cameron està irreconeixible com a líder d'un partit conservador.

En aquesta "època dels links" es relaciona la baixada de matrimonis amb els índex de natalitat, la sensació d'invasió estrangera, la pèrdua de la identitat nacional i la cultura del "me first". No es pot tenir tot, és clar. Els polítics han fer alguna cosa, sobre tot perquè són llaminers de mena.

Quan un grup és desposseït de la capacitat d'influència, aquest espai no queda vacant, sino que és ocupat per un altre, normalment més golafre i menys experimentat. Ens hem alliberat de l'església. Bé, sí, però això no vol dir que no tornem a sentir sermons mai més. Almenys els sermonets de mossèn Jaume sortien més barats.

dimarts, 20 de febrer de 2007

La gran germana

El novembre passat vaig fer una visita a la preso d’Exeter amb un fotograf i una noia. Oficialment no era res mes que curiositats d‘estudiants. Un cop dins i havent passat els controls de seguretat, vam pujar a una galeria de cel.les, tot i que no tant a prop com haguessim volgut. Jo havia de parlar amb la vigilant que ens acompanyava amb l’excusa del meu presumpte interes pel sistema penitenciari britanic. La noia portava un vestit curt i ben ajustat al cos. Els presos la miraven, xiulaven i proferien l’argot carcel.lari. El noi, d’amagat, em va fer el senyal que fes dos passes enrera, va treure un mobil que fa fotos de 4 pixels i va recollir una instantania sensacional: a l’esquerra, les cel.les, no sortia cap cara, nomes perfils i algunes mans; al centre de la imatge i del passadis, la noia de cara, que caminava altiva remenant cul i pitrera; a la dreta, la silueta asexual i el cabell recollit amb poca traca de l‘agent. Va anar molt be que aquesta fos una dona amb uniforme, gorra, garrot i walkie talkie. La foto representa la inaccessibilitat del desig. A la sortida van preguntar-li perque havia tret el mobil si no hi ha cobertura ni internet. No els va fer gracia, es clar, pero no sortia cap cara. Vaig demanar penjar la foto al blog, pero la volen presentar a un concurs i, obviament, la tenen ben guardada.

Aquest mati recordava la foto quan llegia que l’orga(ni)sme espanyol Instituto de la Mujer -ni orgasme- ha denunciat l’ultima campanya de Dolce&Gabana perque fa apologia de la violencia domestica. El fonament de la denuncia no es aquella maxima burgesa de “senyora al carrer i puta al llit”, segons la qual tot es permes al talam, pero s’han de guardar les formes portes en fora. Te mes a veure amb l’evolucio del papa-estat cap a la mama-estat, que vol regular tant el llit com el carrer, les hamburgueses pudentes dobles o triples, el vi i els cigars havans.

L’asexualitat de l’agent de la foto del presidi es la mare estat. No se m’acut una imatge millor per reflectir el que pensen aquestes il.lustres senyores sobre els desitjos mundans. La campanya de Dolce&Gabana no te res a veure amb la violencia ni les conductes delictives ni els que llencen la sogra pel balco.

Sobre fantasies erotiques, les senyores de l’Instituto deuen saber-ne alguna cosa. No soc home d’experiments sexuals estrafolaris ni del sexe en grup. Nomes se el suficient per a saber que hi ha dones que tenen unes fantasies sexuals que no sols gosen explicar-les, sino encara menys a realitzar-les i que s’espanten quan veuen un anunci que, ai las, no son elles les protagonistes.

dilluns, 19 de febrer de 2007

El 41 de Paper de Vidre

Ha sortit el número 41 de la revista "Paper de Vidre". Entreu a la web i amb un sol clic a la portada hi accedireu. http://www.paperdevidre.net

El fil conductor de les col·laboracions d'aquest número és LA MÀSCARA. Una magnífica i contundent portada de ROGER LLONCH ja ens ho exemplifica. Què expressa i deixa d'expressar aquesta màscara? És realment una màscara el que hi ha a la portada? Podríem ser nosaltres mateixos o és algú altre?

El cineasta CESC GAY, en l'escrit del pròleg de la revista, on fa un repàs de la seva trajectòria, dubta que tinguem consciència de la màscara que portem.

ALBERT PLA es deixa entrevistar fins a on ell o la seva màscara es deixen, i ens ofereix un titular perfecte per encapçalar l'entrevista.

L'escriptor JULIÀ DE JÒDAR presenta un text excel·lent en el qual reflexiona sobre el orígens de la seva opció literària, i en desgrana les raons a partir de la reflexió sobre els conceptes de literatura nacional i universal.

I en una sorprenent successió de temàtiques i estils, van passant per la pista de ball d'aquest número ESTER ANDORRÀ, ALBERT BARDÉS, TERESA BORQUE, JESÚS CARDONA, ALBERT FIGUERAS, RAMON LLADÓ, LLUÍS MUNTADA, SR.POLISSÓ, MON PONS, SUBAL QUININA, JOAN TODÓ I ESTER XARGAY. I, a través dels seus textos, ballem amb corxeres escèptiques, Sòcrates, la Santíssima Trinitat, Kant i Nietzsche, el cinema de David Lynch, els anglesos de Timepiece, els filtres, Rémy de Gourmont / Belphégor, els intersticis mínims, els sabres per l'esquena, Prósopon, les màscares de ciment armat, el fustot i les figures de frau.

divendres, 16 de febrer de 2007

Ofici i benefici

Despres d’aquestes setmanes sense escriure cap post, reprenc el ritme habitual i espero que sense cap mes interrupcio. Potser tenen rao els que diuen que aixo dels blogs es per als que tenen poca feina i per als que es dediquen a escriure. Els que no hi ens guanyem la vida i ens falta talent i ens sobra pedanteria hem d’anar acabant aquesta mania de penjar qualsevol pocasoltada escrita a raig, inclosa aquesta. Ferran Saez va escriure no recordo a on que es millor que escrivim al blog que no pas que ens anem drogant pels puestos.

Vaig complint dies, s’acosta un nou aniversari. Ja porto un any i mig a Anglaterra. Cada vegada la maleta es mes grossa. De moment no tinc la intencio de tornar a Catalunya, crec que encara he de fer moltes coses aqui. Quan vaig marxar pensava que comencaria de zero, pero aixo mai es possible, els zeros sempre van a parar a la dreta. Arrossego del passat alguna frustracio, dimissions per manca de voluntat, algun que altre exit i tots aquells que m’estimen. Es clar que tambe he fet mal a alguns: malament quan no et queda mes remei que ser virtuos. Quan creixes, trepitges. No s’hi val a hissar la bandera de la bondat quan perds si tu tambe estaves disposat a trepitjar i se t’han avancat. L’objectiu es arribar a un lloc, no trepitjar, pero es clar, molt sovint nomes hi ha lloc per a un. Del passat nomes canviaria algunes indecisions i les perdues de temps. Malament quan no has lluitat per una feina, un carrec o per una noia. Sobretot em penedeixo, com deia abans, de les vegades que no he lluitat. I la lluita no es mai en contra d’un altre, es a favor o en contra d’un mateix.

Tot i que ja soc a l’edat adulta des de fa temps, no estic ben segur de ser-ho i m’agradaria ser menys ingenu. D’altra banda, la pregunta del que vull ser quan sigui gran hauria d’haver estat resolta molt abans. M’he anat prenent amb relativitat aixo de les vocacions sobretot perque no tinc cap ofici definit i, d’altra banda, perque mai m’ha agradat que em cridin. Totes les feines son una merda, unes mes pudentes que altres. Malgrat aixo, quan aconsegueixes un exit professional, mantens un entusiasme moderat, reculls algun fruit que altre -avui estic biblic- i veus que les perspectives son bones. Penses que treballar no es una redempcio ni un castig ni una benediccio, que la pitjor merda es no treballar i no tenir ambicions ni res que t’ilusioni. Cal evitar la corrupcio i la mesquinesa: una persona sense feina es molt perillosa. No crec en els bons salvatges i es mentida que naixem bons i el mon ens fa dolents. Quan naixem som unes feres i dependra de l’experiencia i, precisament del treball, que siguem mes o menys civilitzats. No puc parlar del que es la manca de llibertat perque els meus ambits sempre han estat molt amplis i la meva sort i desgracia nomes han depengut de mi.

Don Pedro

¿Te interesa? http://p.wallapop.com/i/171668305?_pid=wi&_uid=19884346&_me=s_android