Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2008

Tothom va fent

Ahir vaig arribar a casa per passar uns dies. Estic molt content de veure els pares, les nebodes i alguns amics que ja he saludat aquest matí. Pregunto a tothom com es troba. La resposta unànime és "bé, vaig fent". Aquí tothom va fent.

No sé pas si, pel fet de viure a fora, vaig una mica alt de revolucions; ara bé, trobo tothom una mica apagat, amb poca il.lusió. Tot continua al seu lloc. Estan contents de veure'm. Jo, per descomptat, encara ho estic més. Però aquesta apatia, "bé anem fent", té el mateix efecte que la xagogor.
Escolto RAC105 i sona John Lennon. "... Woman please let me explain, I never meant to cause you sorrow or pain. So let me tell you again and again...". Encara no sé perquè vaig marxar. Tot va fent el seu curs i aviat serà hora de quedar-se.

Portar barret

M'agradaria portar barret. Deixem la moda a part, cal un punt de gamberrisme i elegància. No és qüestió de ser més o menys lleig o tenir una bona planta. Te més a veure amb l'estil, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena. Em consta que hi ha molts homes que tambe s'avindrien a portar-lo. Diria que els homes tenim més sentit del ridícul que les dones. A elles no els importa tant si un objecte està de moda. Si els agrada alguna peça se la posen. Per què els barrets s'han deixat de portar? Els tímids amb les estètiques que distingeixen no ho podem perdonar. Aquesta tarda de dissabte, un cop el sol hagi baixat una mica, sortiria a fer un vol amb un barret panamà de color marfil, seuria a la terrassa d'una plaça cèntrica i demanaria una citron pressé. Comentaria la jugada amb un amic civilitzat, enemic dels extrems, lúcid però sense amargor ni ànim profetitzant.

Cinc notícies de la setmana

1. La detenció de Karadzic. Finalment ja està davant dels jutges. Sembla que era un pas imprescindible per a les negociacions per entrar a la Unió Europea. El progrés sempre arriba tard, diu l'Alfredo de Cinema Paradiso. A Espanya només va caldre un maquillatge: ni els fraquistes ni els assassins com Santiago Carrillo van haver de passar per un tribunal internacional que jutja genocides.

2. Obama trenca la història. Hi ha una norma no escrita, que són les que més compten, que diu que cap americà que es troba fora del país critica el president. Ahir a Berlín Barack Obama va demostrar la seva fragilitat populista per rebre quatre aplaudiments. McCain va preferir menjar-se un frankfurt a casa estant.

3. Fotos de morts a la platja. Un diari publica la foto de dues noies mortes a una platja a Nàpols mentre dos banyistes s'ho miren amb tranquil·litat. És la repetició d'aquell premi Pulitzer on es veia un mort en una platja de Cadis. Arcadi Espada ja va dir que la foto no describi…

saltar-se la llei a Anglaterra

Un company de casa, anglès, està preocupat perquè en una habitació ara hi viuen dos polonesos. M'ho comenta amb veu fluixa un cop ens trobem al carrer. Em diu que no està permès, que el propietari no té la licència per a que visquin dues persones en la mateixa habitació, que li poden retirar el permís i que pot tenir una situació molt compromesa perquè la casa està hipotecada. Em diu que trucarà el landlord aquesta mateixa tarda. Li dic que primer els hi digui als dos polonesos. Em respon que ha els hi ha dit però creu que no l'han entès perquè l'altre no ha marxat. Li dic que l'altre xicot acaba d'arribar, no deu tenir diners, que està buscant feina i que suposo només hi estarà uns dies. Em diu que ja ho suposa tot plegat, pero insisteix que això no està permès, que ara tanca la porta de l'habitació amb clau per si de cas, que tenim un desconegut a casa i que a més utilitza, és clar, la cuina i els lavabos. -O és que no tens més dret tu que ell a utilitzar la …

Nova portada del Jueves

El Jueves celebra el primer aniversari del segrest de la revista. El senyor Juan del Olmo, jutge de l'Audiència Nacional espanyola hi veié una irreverència inacceptable. El Jueves hi torna, ara amb una gavina una part del diàleg."¿Te das cuenta?"Si ganamos esta regata, esto va a ser lo más parecido..."

Homesick

Una de les coses més difícils d'aprendre és a estar sol. A l'estranger passes hores sol. Hi ha moments que, sense saber perquè, t'enyores.
Hi ha dies que, sense avisar, s'obren ferides antigues que ja ni recordaves. Hi ha dies que sembla que et precipitis a l'abisme de la provisionalitat i que no sàpigues on caure mort. També, de tant en tant i sense avisar, tinc la sensació que tot l'esforç fet no ha servit de res: a l'autobús no entenc les converses dels viatgers, se m'entrapussa la llengua com a les primeres setmanes.

Em va portar un temps decidir marxar. Portarà feina saber quan serà el moment per tornar. Al setembre farà tres anys. Com tots els catalans que he anat trobant, tinc clar que algun dia s'haurà de tornar, que no ens quedarem pas tota la vida aquí, on aniríem a parar. La gent marxa, sempre en vas coneixent de nova. Amb el temps et tornes insensible quan algú marxa, simplement dius adéu i bona sort. A vegades l'espectacle és una mica…

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes. És una institució d'origen medieval que sobreviu a l'era de la participació perquè ha donat continuïtat i solidesa al règim de llibertats més antic del món i mai interromput.

Tenen una gran llibertat de vot que corregeix la partitocràcia i els prejudicis ideològics. Seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè es basa en la tradició i en la utilitat actual. Si fossin sectaris i parcials ja haurien desaparegut. No tots els lords són tories, també n'hi ha de laboristes i liberals. Us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem i algun tertulià de la COPE discutint la reforma de l'Estatut?

Estats de gravetat

Un got sobre la taula no existeix, ha de caure a terra fet a miques per demostrar que és estable. El país és un got que cau permanentment sense arribar mai a terra. Les forces l'empenyen amunt i avall. El terra és a prop i tan lluny alhora.
Alguns diuen que el got ja va caure fa molts anys i recullen les miques, altres diuen que en beuen l'aigua cada dia i fins i tot uns altres tenen clar que el got senzillament no existeix.

Bruce Springsteen contra la crosta

This is Radio Nowhere Is there anybody alive out there This is Radio Nowhere Is there anybody alive out there I was sitting around a dead dial Just another lost number in a file Dancing down a dark hole (some say it’s “Been in some kind of dark cove”) Just a-searching for a world with some soul. Bassas ha hagut de plegar. Diuen que per manca de pluralitat. Busquem una anima que ens allunyi de la neutralitat tan tramposa, la no politica dels sociates, una gestio sense pais ni gent. Radio nowhere? Radio nacional.

Dones bisbes a Anglaterra

A l'anotació de 6 de juliol d'El quadern gris mossèn Emili explica les repercussions del final de la primera gran guerra a l'àvia Marieta:
–Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens… Aquesta setmana l'Església d'Anglaterra ha obert la porta a la consagració de dones bisbes. És la continuació del sacerdoci femení emprès el 1992. Els anglicans tenen dues tensions, la reformada i la tradicional. Bàsicament el debat és si la societat i els signes dels temps han de motllar l'Església o és aquesta qui ha de marcar les pautes. Aggiornamento o sconvolgimento.

Això no ha agradat al Vaticà. Benet XVI ha apostat mol…

Per als senyors impugnadors de Laporta

El president del Barça ha estat jutjat amb gran severitat en la moció de censura. Els diaris s'hi han abocat de valent. No pararan fins fer-lo fora, especialment des del Grupo Godó. Un parell d'anys sense títols i algun error de Laporta han desfermat una campanya que cap altre personatge del país ha patit. Molts catalans seguiran llegint La Vanguardia i Mundo Deportivo malgrat que des dels temps de Gaziel i Xammar estiguem avisats de com les gasten. Galinsoga també ho va deixar tot ben lligat. Aquesta vegada també n'han fet un gra massa. Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremau mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols puix vos podrien caure a la cara. No trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma, i aquests dos últims consells no són meus; no es cullen pas tan bones espigues en mon camp, són de l'Evangeli. I ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu ex…

El dandi i l'energúmen

Ahir vespre va finalitzar el torneig de tennis de Wimblendon, l'únic que es disputa sobre herba, no en sorra o ciment. Han estat tres setmanes de monyos aristocràtics i senyors amb aparença permanent d'acabat de prendre un bany. Les jaquetes dels àrbitres remarquen que els anglesos tenen un sentit de la civilització d'accés impossible per a un continental. Wimblendon és, doncs l'escenari idoni per a l'elegant Roger Federer, suís. Ja ha guanyat el torneig cinc vegades consecutives. Cada any anava al vestidor, es canviava la roba i tornava amb una americana i pantalons llargs blancs per recollir la copa. Ahir, però, va perdre la final contra rafael nadal, que vesteix un samarreta imperi. Són tan grans les difererències entre ambdós jugadors! Nadal va fer una trencadissa del protocol: va enfilar-se com un lladregot per les teulades fins arribar a la llotja i saludar els prínceps espanyols. Vist el penós espectacle és del tot natural que el conductor de la BBC comen…

Zapatero i Gordon Brown

Enric Juliana, de La Vanguardia, és un bon coneixedor de les coses que passen a Madrid. Ara bé, avui ha fet un paral.lelisme del tot equivocat. Diu que Zapatero és el Gordon Brown espanyol. Suposo que s'haurà deixat dur per les afinitats ideològiques dels personatges. El cert és que el polític espanyol que més se sembla a Brown és Mariano Rajoy. Els dos són coneguts per la seva sobrietat, necessiten unes classes de risoteràpia, sembla que cada dia mengin lluç per dinar. Tenen el posat d'encarregat d'una funerària, la quotidianitat respectuosa i asentimental de "els meus condols, senyora. Li sembla bé incloure aquest fragment del Cant Espiritual al recordatori?"

Curiosament, Zapatero se sembla a David Cameron, el lider del partit conservador. Tots dos són uns bufanúvols, el gendre que es guanya la sogra amb el seu somriure, la seva educació, les alabances a aquells macarrons inigualables. Mentrestant el pare de la nòvia pregunta "tot això està molt bé, jove. A…

Com engegar la monarquia a prendre vent

Pregunto si troben molt normal que un rei assisteixi un partit de futbol i celebri el gols abraçant a tothom qui troba. Em diuen que a la reina Isabel no li agrada el fubol; en canvi és aficionada a les curses de cavalls i sol anar-hi quan algun dels seus competeix.
Amb tot, els anglesos sempre tenen un referent a punt. El pare d‘Isabel II, el rei Jordi VI, era aficionat al futbol. Em diuen que va ser un rei simpàtic, fràgil, mal orador a causa de patir tartamudesa i era conegut per fer gestos innecessaris per a esdevenir popular. Els britànics van tenir sort amb del lideratge Churhill durant la guerra: anys abans el monarca havia fet sortir Chamberlain al balcó reial quan va tornar de Munich un cop signat el pacte amb Hitler. Les semblances entre Jordi VI I Joan Carles de Borbó tenen un interès relatiu. El que és important és que 24 hores després que fós entronitzat, ja no era el cap d'estat dels irlandesos. Anys abans Eamon de Valera havia eliminat qualsevol referència monàrquica…

Unidad de ladrillo en lo litoral

Fa un temps l`amic Mark Stroud es trobava al Garraf. Un client del bar on s`estava es queixà obertament de la destrucció del litoral. Ell es féu càrrec de la situació i encabat va preguntar qui havia construït aquella línia de cases que va de Cadaqués fins a Múrcia sense quasi interrupció.

Els anglesos entenen perfectament que les coses que s´estimen s'han de cuidar. El mateix Mark em deia que el somni de tot anglès és tenir un castell, una fita que naturalment no tots podem assolir. però que forma part de l`imaginari. A qualsevol època de l´any trobes gent que cada dissabte al matí feineja al jardí de l'entrada de casa. Són feliços passejant al bosc amb un termo de te i unes galetes horribles que anomenen sconnes. Un cop finalitzada l´excursió, entren al seu pub local i, extasiats, frueixen explicant com ha anat el dia. Aquest imaginari, en un pla social, porta la constitució de la National Trust, una fundació que rep donacions i herències i compra prats i boscos, sobretot al…

la marea roja

El blog s'havia encallat amb la derrota d'Itàlia. Finalment Espanya ha guanyat el campionat de manera brillant. Si aquest futbol l'hagués jugat Anglaterra, Holanda o Txèquia els elogis serien els mateixos.
Ja fa algun temps, però, que s'ha acomplert la profecia de Josep Pla de que fins i tot es polititzaria l'aigua mineral. És clar, les celebracions espanyoles arreu del país han espantat a molts: no és el mateix que els alemanys de Mallorca haguessin celebrat la victòria. Així, com que va de política i no de futbol, aquesta victòria deixa mal gust, una mena de marxa de l'ordre d'Orange, en aquest cas, vermella.

No hi ha hagut enfontaments al carrer, som educats i, si tenim mal d'estòmac, de petits ja ens van ensenyar que de casa se surt net, menjat i cagat. En una Catalunya independent aquestes celebracions també s'haurien produït. M'apunto al calbot d'aquest dimarts de la Fundació Catalunya Oberta: febrada roja.