Ves al contingut principal

El dandi i l'energúmen

Ahir vespre va finalitzar el torneig de tennis de Wimblendon, l'únic que es disputa sobre herba, no en sorra o ciment. Han estat tres setmanes de monyos aristocràtics i senyors amb aparença permanent d'acabat de prendre un bany. Les jaquetes dels àrbitres remarquen que els anglesos tenen un sentit de la civilització d'accés impossible per a un continental.
Wimblendon és, doncs l'escenari idoni per a l'elegant Roger Federer, suís. Ja ha guanyat el torneig cinc vegades consecutives. Cada any anava al vestidor, es canviava la roba i tornava amb una americana i pantalons llargs blancs per recollir la copa.
Ahir, però, va perdre la final contra rafael nadal, que vesteix un samarreta imperi. Són tan grans les difererències entre ambdós jugadors! Nadal va fer una trencadissa del protocol: va enfilar-se com un lladregot per les teulades fins arribar a la llotja i saludar els prínceps espanyols. Vist el penós espectacle és del tot natural que el conductor de la BBC comentés, un cop l'energúmen tornés a la gespa i passés davant on era el trofeig, que no estava permès que ell mateix l'agafés. Nadal no ho va fer, és clar, però el comentari espantat del periodista, justificava aquesta por. Encabat volia recollir el trofeu amb la bandera -l'espanyola, obviously- enrotllada al cos. Algú li devia indicar que això no estava permès perquè la va guardar. De dandi i d'energúmen, se n'ha de venir de mena.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…