Actualització de dijous 4 d'agost.
Llegiu l'article d'en Sostres
M'ajunto a la bona flaire que surt de l'aerorebost. Avui el telenotícies ha informat de l’existència de “L’Àngel dels animals”, una oenagé alemanya que vigila el transport de les bèsties que han de ser consumides. Una noia alemanya i un xicot portuguès aturen el seu Mercedes-Benz magnífic a una àrea de serveis de tota mena i inspeccionen un camió que porta qui sap quants xais. La parella, una vegada ha fotografiat les bèsties assedegades i amb dues potes a cada món, es queixa que les administracions fan els ulls grossos.
Em sembla que l'Administració i la policia no són els únics que fan els ulls grossos. Manta vegades parlem dels polítics i dels productors com si fossin marcians. I de resultes que són consumidors també. Comptat que el procés de socialització ja és imparable i que la mediocritat senyoreja la cuina, el debat, per a mi, està sobre la manera de tombar la confusió de paladars en el nostre món que vol ser de fast good.
L’home-massa ha perdut el gust i la sensibilitat. I encara ens sorprenem quan un nen de vuit anys dibuixa un pollastre tal com el veu al supermercat-zona d'oci. Si el procés de cria, tranport i manipulació fos com cal i amb els preus coherents, quants de nosaltres estaríem disposats a comprar un conill de qualitat?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
El panettone té la màgia del seu origen humil i popular. Es diu que va néixer a la cort del duc Ludovic Sforza a la nit de Nadal de 1496. El... -
Tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era el meu avi de Molins de Rei, en Joan Alari. En el nostre cas vam contravenir la tradició ... -
Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquest...
8 comentaris:
És cert, esztalviem en menjar i malgastem en altres coses. A més, exigim poquíssim perquè no sabem quin gust tenen les coses.
Jo de conill, no, que no m'agrada.
Sí, està clar, el millor dels millors és l'slow food, però, qui està disposat a pagar tant (i segons qui, encara, que s'ho pot permetre, però endevineu què n'opinaran les pobres vídues, que sort en tenen de la Bonàrea) i qui té temps per a fer una bona escudella cada tres dies etc...?
(A casa de la meva àvia es menjava escudella cada dia en un àpat o altre: el dia que es feia amb carn d'olla i els altres com a sopa. Déu n'hi dó quin munt d'escudella.)
Tornant a la carn de qualitat, quant més costaria aquesta carn més bona? El doble? Potser és assumible. I si costés el triple? Potser també. La gent que pogués elegir hauria de decidir si li compensa.
Per altra banda, aquests nens dibuixant aquest pollastre és una imatge força trista, però si viuen en un ambient urbà, no poden haver vist pas gaire bestiar pasturant pel carrer, oi? És més una qüestió d'on viuen. Si els nens urbans han vist bestiar, igualment haurà estat en un ambient molt artificial, com ara aquests restaurants on després de menjar els papes i les mames sortim per allà fora perque el nen ja no es pot aguantar a la taula i li ensenyem les cabretes i les gallines, a mode de parc temàtic agrari o bé al zoo. You cant' have your cake and eat it too. Els nens no poden viure a la ciutat i també tenir les avantatges dels pobles petits.
També prefereixo que els nens tinguin accés a proteina controlada (tampoc atiborrar-los) que no pas que només puguin menjar pollastre per la Festa Major i per Nadal, que és el que li va tocar a la meva àvia quan era petita, que ara està contentíssima que els seus besnets puguin menjar pollastre dues vegades per setmana.
Mary Lee
Hola Mary Lee,
benvinguda de nou, m'alegra que segueixis comentant.
Sobre el pollastre, he sentit cantar a la meva àvia una tonada que fa "capons i pollastres/ és menjar de ric/ si en troba un de magre/ no li'n fa profit".
Antoni, no m'ho posis tan fàcil que m'encanta borrar els teus comentaris. Un cop ho has provat és una droga, torna tantes vegades com vulguis.
El gust és meu
Es curioso ver como el romanticismo sigue dando coletazos más de un siglo después a través del nostálgico deseo de volver a la Naturaleza primigenia del hombre ¿Qué es eso de que se ha perdido el gusto y la sensibilidad?.
A mí me parece algo sublime que un niño esté tan integrado en el frenético y desquiciante ritmo de la ciudad que sea incapaz de distinguir entre el producto y la mercancia, es una persona preparada para confundir de manera sistemática el mágico mundo de la publicidad con la sordida y monótona realidad.
Por ejemplo, recuerdo que de pequeño yo estaba obsesionado con una marca concreta de cereales que consumía de forma compulsiva porque cada vez que veía la tele había un niño que tomándolos conseguía aumentar su musculatura hasta parecerse a los protagonistas de mi serie de dibujos animados favorita... no es algo distinto a los procesos paranoicos tolerados hoy en día por nuestra sociedad que toman forma de bifidus activos, vitaminas, calcio o fibra.
Así que puede ser que hayamos "perdido" aquella sensibilidad orgánica que nos hacía valorar analíticamente un alimento por su sabor, peso, temperatura y textura, pero ha cambio hemos "ganado" un mundo de fantasía en donde aquello que comemos construye nuestra personalidad (o sino que se lo digan al McDonalds y los valores que intentan expresar con su comida).
Obviamente no me voy a meter en el tema de la salud que me parece terriblemente aburrido.
Un saludo.
Publica un comentari a l'entrada