Ves al contingut principal

I tu, què vols ser quan siguis gran?

A falta d'escrits propis, el recurs a articles aliens és una bona solució de fast-post. No, Marc Álvaro no és el meu McDonald's de la cantonada. Un dia Ferran Adrià parlava del fast-good en contraposició al fast-food, les mil idees per menjar a casa i a fora amb una certa dignitat quan es diposa de poc temps. El concepte és brillant. Doncs bé, adapto la recepta adriana a la manca de posts i us transcric aquest article de Marc Álvaro mentre esperem a esdevenir un venerable ancià.

Viejecitos
FRANCESC-MARC ÁLVARO - 24/11/2004


Hasta el momento, los viejos siempre son los otros. Terrible error de perspectiva y enorme espejismo que nos obligará a tragar arena hasta por las orejas. Lo explica muy bien el periodista alemán Frank Schirrmacher, en su libro El complot de Matusalén, tan descarnado como certero: "La verdadera conmoción tendrá lugar entre el 2010 y el 2020, década en la que la generación de los nacidos entre 1960 y 1970 entrará en su personalísima crisis senil. La humillante imagen de la vejez que muy probablemente siga imperando provocará un clima de gran tristeza y miedo". El autor habla de Alemania, pero puede ser igual o peor entre nosotros, todo ello incrementado por una de las natalidades más bajas de Europa. Hablando con la injusticia inherente a toda generalización, no parece que los babyboomers estemos preparados para eso tan natural, obvio e inevitable que es envejecer. Hay síntomas culturales. En el arte, la literatura y la publicidad que producen tipos cercanos a los 40 no faltan expresiones grotescas, idiotas y autocomplacientes de la enfermedad de Peter Pan elevada al cubo.

Mientras el envejecimiento de la población impulsa y multiplica ya hoy nuevas vías de negocio millonario, los nacidos en los años sesenta no acabamos de despegarnos de esa condición de eternos adolescentes consentidos, que recibimos como herencia envenenada de la generación de nuestros tíos más cercanos cronológicamente. Somos la primera generación nacida y criada al calor de los fuegos sagrados del culto a la juventud y nos vamos a pegar el gran batacazo, y no únicamente porque nuestras pensiones estén en la cuerda floja. Este fuego litúrgico de la juventud como medida de todas las cosas en el mercado y en la política (los dos campos se retroalimentan) es tan falso como esas lucecitas kitsch de color rojo que se colocaban en las chimeneas de pega que decoraban algunos salones de vago estilo rústico hace unos años. Interiorismo del malo para suplir una moral de mínimos.

Mientras las aseguradoras, las inmobiliarias y las empresas geriátricas se preparan para hacer el agosto con nuestra realidad futura, nosotros seguimos pegados a las revistas ilustradas que nos mantienen en la fantasía de una belleza eterna, una sexualidad infinita, una jovialidad inacabable y una responsabilidad -eso sí- limitada. El problema siempre es de los demás: la escuela, el sindicato, el gobierno, la industria o la sombra de Mazinger Z. Aún hemos visto morir poco ídolos de la música pop y corremos el riesgo de creer que la vida es como un viaje en Interail.

Será ridículo que el primer viejo que observemos de cerca seamos nosotros mismos.
5 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…

Dijous gras

La festa de dijous gras roman als nostres dies gràcies a la botifarra d'ou, que trobem als mercats i a les xarcuteries d'elaboració pròpia, i també gràcies a la coca de llardons. En alguns indrets en diuen greixons -és el mot que fa servir Josep Pla- i a Molins de Rei se'n diu brescallons. Aquesta part del porc és el greix insoluble que queda entre la pell i el llard. Els millors llardons que hauré menjat els havia fet en Joan Garcias, de ca la modista de Corbera. Eren uns llardons frescos fregits amb poma. Cada dijous gras ell portava una bossa d'aquells llardons inoblidables a casa i el pare li'n feia una coca de dijous gras que era compartida i menjada a la taula rodona de la Diadema. No sé pas si hi haurà algun xarcuter que elabori uns llardons similars.

Aquest dia va més lligat a la matança del porc que no pas a carnestoltes. Al gener a les masies es matava el porc, sempre en lluna vella, i esdevenia una festa molt important per a tota la família, quan les fa…

Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país. Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames. Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joa…