Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Giuseppe Verdi i la castanyera

Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle xlx.La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca. 

Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l'estómac. 
El compositor sempre va recordar la vella castanyera . Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general. Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les esculptures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno.…

A propòsit d'Astral

Els conflictes de tots el temps s’han reflectit al Mediterrani. Guerres de religions, la decadència dels imperis, les rutes comercials,  xoc d’estratègies geopolítiques, una mica de tot, sempre.
Avui torna a passar el mateix.  El gran repte e de la humanitat és l’abisme entre el nord i el sud.  Una Europa que cada vegada més  sembla un geriàtric de la zona alta de la ciutat  i un sud africà jove  i pobre. Un sud que somnia i una Europa diabètica i sense il·lusions. Uns posen valles i corrompen els governs locals africans mentre els nàufrags malden per arribar a Lampedusa.

Però el mediterrani no és només l’escenari dels mals de cada època. També n’han sortit grans coses. Grècia, el dret romà, el cristianisme. Estaria bé que els governs mediterranis  tornessin a engegar la Unió Europea del Mediterrani.

¿Cómo funciona la Ley de Atracción? | Dream Mentor

I 250 anni del Bicerin

Mètode Grabriele D'Annunzio

Dentro de pocos meses  Ercole Tommaso iba a entrar en el siglo XX, pero lo haría solo o casi solo. Sin saber a penas qué intentar. A menos que adoptara el método radical de Gabriele D'Annunzio, quien después de ser elegido en una lista de derechas, había procedido a abandonar su escaño en plena sesión, para avergonzar a aquella guarida de la reacción e ir a sentarse en los bancos de la extrema izquierda. "A un lado del Parlamento hay un gran número de diputados que están medio muertos; al otro, un número muy reducido de vivos. Por tanto, yo, que estoy dotado de inteligencia, ¡me voy al lado de la vida!". ¿En qué lado estaba Ercole Tommaso, del lado de la muerte o de la vida? Y, ¿qué sillón se disponía a abandonar para ocupar algún otro?

Los virreyes, Gérard de Cortanze

Una casualitat inquietant

Deu fer mig any un amic em va comunicar la mort d'un molt bon amic seu que jo havia de conèixer. En aquell moment em vaig confondre al posar cara al nom del difunt . El fet és que dimarts al matí vaig veure el meu amic amb un senyor el qual vaig suposar que era el mort erròniament. 
El mateix dimarts al vespre, una senyora coneguda em va saludar pel carrer. -Ja saps que el Joan, el meu marit, va morir fa mig any? Vaig quedar una mica trasbalsat en lligar caps. En Joan era l'amic finat del meu amic. Aquestes casualitats que succeeixen en tan poc temps m'inquieten.

Té ganes de tornar Joan Carles I?

A què dedica el temps lliure Joan Carles de Borbó? Es troba amb altres gerros xinesos per parlar de possibles pactes? En algun moment haurà pensat que amb ell aquestes coses no passaven? Creu que es va equivocar amb l'abdicació? Quina relació tenen pare i fill?
Gérard de Cortanze en parla d'aquestes situacions on es barregen les qüestions familiars i les raons d'estat. 
La lección de aquel día, Ercole  Tommaso no la había olvidado, versaba sobre los lazos entre Carlos Manuel III y su padre, Víctor Amadeo II. Después de un reinado tan largo como agitado, el viejo rey, sintiendo la necesidad del reposo, había decidio abdicar en favor de su hijo. Pero sucedió algo que nadie había previsto, ni el el entorno inmediato del soberano, ni entre los ministros plenipotenciarios acreditados en la Corte: el antiguo rey quiso recuperar la corona. Almenos así lo creyó Carlos Manuel o le persuadieron de ello consejeros celosos, por lo que hizo arrestar a su padre en mitad de la noche y lo e…

Cómo tragarse un sapo

Don Fabrizio experimentó sincera emoción, el sapo había sido engullido, la cabeza y los intestinos masticados descendían ya garganta abajo. Sólo quedaban por morder las patas, pero esto era una pequeñez con respecto a lo demás, lo más gordo ya estaba hecho. Saboreado ese sentimiento de liberación, comenzó en él a abrirse camino el afecto por Tancredi, se imaginó sus ojos azules brillando al leer la favorable respuesta. Imaginó, mejor dicho recordó los primeros meses de matrimonio de amor durante los cuales los frenesíes y las acrobacias de los sentidos son esmaltados y sostenidos por todas las jerarquías angélicas benévolas aunque sorprendidas. Todavía más lejos entrevió la vida segura, las posibilidades de desarrollo del talento de Tancredi a quien la falta de dinero le habría cortado las alas.

El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa

El país dels comerços centenaris

Article publicat a la revista El Llaç de Molins de Rei. Juny de 1016
Fa anys vaig sentir dir al doctor Fabián Estapé a la "Vida en un xip" d'en Puyal que aviat els comerços tradicionals desapareixerien. I posava l'exemple que a principis de segle XX hi havia uns cotxes que anaven de Gràcia a Sants. Avui es pot continuar anant en taxi de Sants a Gràcia, però, és clar, la companyia que tenia la llicència d'aquell trajecte ja no existeix. I la llicència, tampoc.
Tot just acaba de sortir el llibre de Joan Safont Capitans del comerç, en el qual explica cinquanta casos d’èxit de comerços familiars. Explica molt bé que, a pagès la figura de l’hereu feia que els altres fills, els fadristerns, haguessin d’espavilar-se i buscar sort a ciutat. Eren xicots joves que vivien rellogats a casa d’una tia de la veïna d’una cunyada que fregava escales a ciutat. Amb els anys molts d’aquests fadristerns van aixecar grans comerços que han esdevingut franquícies.
Catalunya és un país de…

La fiesta de la ensaimada

Article publicat a la revista "El llaç" de Molins de Rei
Hi ha productes gastronòmics que han traspassat fronteres. Un d’ells és ensaïmada mallorquina, que també és popular a l’Argentina gràcies a la presència de mallorquins a la ciutat de San Pedro, a la província de Buenos Aires, des de mitjans del segle XIX.  En aquesta ciutat cada any es celebra La Fiesta de la Ensaimada, que ha esdevingut una fira comercial entre Argentina i les Illes. En porten celebrades 15 edicions. Sempre s’havien fet a l’agost, però l’any passat van traslladar-la al desembre per tenir unes condicions de clima més amables. Les cinc pastisseries de la ciutat en són els patrocinadors, però l’ànima de tot plegat  és el pastisser Joan Puig, procedent de Felanitx, propietari de la pastisseria “la Perla”. La paraula ensaïmada prové del “saïm”, que és el nom que els mallorquins utilitzen pel greix de porc. La mallorquina pot anar feta de cabell d’àngel, de crema, nata i és clar, de sobrassada. L’ensaimada ar…

Article a "El Llaç": Sant Jordi

Si haguéssim de triar un dia per a portar un estranger al país, segurament el dia indicat seria sant Jordi. Molt sovint la força d’aquests dia no rau  en les impressionants  gentades, sinó a com es celebra en els racons més allunyats: podrem escoltar la llegenda de la princesa i el drac  en  una escola rural, trobarem una rosa regalada d’amagat i, lluny dels rànkings de venda, un autor  tornarà a obrir les portes de casa seva per signar el seu llibre no mediàtic.
Sant Jordi és bàsicament la festa de l’amor, la cultura, la rosa i el civisme.  Precisament el fet de celebrar-la en dia feiner contribueix a l’esclat de la festa, la fa inexpugnable a la temptació d’un pont primaveral i el dia lectiu de l’escola es trasllada al carrer. A voltes se l’ha volgut contraposar a l’11 de setembre, però són dies d’un contingut diferent.

Per motius militars el culte a sant Jordi a Catalunya ve des de l’edat mitjana. Els reis catalans l’invocaven i les corts el van declarar patró de Catalunya el 1456…

L'ofici que més m'agrada

He escoltat un tros de l'entrevista de Jordi Basté a Emilio Aragón. Les facècies del seu pare a Amèrica, la seva angúnia per l'èxit de la sèrie Médico de família, els seus nous projectes, el seu amor per la música. I sobretot per com ha reivindicat el mot ofici, tan allunyat de la sortida professional propagada per l'oferta universitària Reivindicar l'ofici, la vocació. la vida no és com te la donen, la vida és com te la fas. Tenir la mirada llarga en el detall, en cada segon que ja se'ns ha escapat. No viure de la feina, viure per a la feina. Més que conciliar la vida laboral i la familiar, primer hem de conciliar-nos amb nosaltres mateixos, no per ser feliços, potser només per fer coses que paguin la pena.

El perill rus segons Karl Marx

Cuando Rusia cuenta con la cobardía y el temor de los poderes occidentales, hace que suene su sable  y aumenta a un grado máximo sus exigencias, para comportarse luego como si fuera magnánima al contentarse con alcanzar sus objetivos más inmediatos... ¿Ha pasado ya el peligro? No. Sólo es la ceguera de las clases dirigentes de Europa la que ha llegado a su cenit. Para empezar, la política rusa es inmutable... Pueden cambiar los métodos, las tácticas o las maniobras, pero la estrella polar de su política -la dominación del mundo- es una estrella fija.
Karl Marx citat citat per Sándor Márai a ¡Tierra, Tierra!

Senyors, banderes amunt!

Hi ha dies que, més que abaixar la bandera a mig pal, l'hauríem de posar en un pal més alt. Posant-la amig pal, fem mitja feina als que ens la voldrien arriar del tot. Volen que morim nosaltres i la nostra civilització. Senyors, banderes amunt!

Què pensava Josep Maria Ballarín

https://www.catalunyareligio.cat/ca/node/203564 CR) No hi ha millor retrat de mossèn Josep Maria Ballarín que el que es fa ell mateix. Quan va complir els 90 anys la periodista Mònica Fulquet va publicar el llibre-entrevista Què pensa Josep Maria Ballarín. Recollim algunes cites que retraten la seva manera de ser capellà i la visió del país. Ser capellà "Si jo hagués entrat en una multinacional, hauria durat un any, i l’Església fa més de cinquanta anys que m’aguanta. Perquè el capellà té una llibertat que no us podeu imaginar i mentre no surtis d’uns certs paràmetres, i tinguis un mínim de respecte pel bisbe, el papa, etc. i no facis xafarderies clericals, vius molt tranquil i feliç". "Una parròquia tan petita té una independència molt més gran que Navarra respecte d’Espanya" "La solució és que els capellans creguem en Déu, que tinguem bon humor i anem tirant endavant, ens anem cuidant de la gent i sobretot saber que també tenim una missió cap a aquells que no…

Un estil presidencial

Recordo dues visites a la Casa Blanca  als anys vuitanta en recepcions precedides amb Ronald Reagan, amb qui vaig enraonar uns minuts com si fóssim amics de tota la vida. Reagan no mirava gaires papers i a les cinc de la tarda abandonava el despatx. Tenia una gran empatia. Lluís Foix, Aquella porta giratòria