dimecres, 31 de desembre de 2008

Finançament i cistelles de Nadal

Als espanyols els agrada tenir un tracte imperial amb Catalunya. Ens volen com els esclaus de l'imperi romà que s'estaven al vestíbul de la casa de l'amo esperant rebre l'sportula, el repart de la provisió diària de menjar i diner. És una qüestió de llei, d'imperi. Aquesta gent no han guanyat guerres per a que una democràcia, un règim de llibertats, tombi el que s'ha guanyat amb sang.

Per això, per a Espanya el finançament català és la cistella, d'impostos o de queviures, de Nadal que les empreses regalen als treballadors. El nom de cistella d'impostos que fan servir el senyor Castells i companyia escau molt bé al sistema i a la idea espanyola. Ja es tracta d'això, una sportula.

Fa alguns anys n'havia rebut alguna, de cistella. L'amo es pensa que el lot es completíssim i de ben segur que li ha costat diners. L'assalariat, e canvi, quan arriba a casa i l'obre, veu un paquet de sopa, dues taules de torrons de quarta categoria, una ampolla de cava que fa passar vergonya, un pot de préssec conservat en almívar i una caixa de neules rellents. I cafè, és clar.

Ara bé, tal com hem vist aquests dies de crisi, els amos volen retallar les cistelles perquè les consideren una despesa supèrflua. Llavors, quan l'amo decideix no fer el regal, el treballador, encara que sempre l'ha trobat sublimació de la gasiveria, s'emprenya com una moto.

Nosaltres no volem una cistella, ni buida ni plena. És que l'hort és nostre. Que tingueu tots una bona entrada d'any i un gloriós 2009. Amb lot o sense.

dimarts, 30 de desembre de 2008

ZP, l'home dels nassos

El Costumari de Joan Amades explica que l'home dels nassos és un foraster que arriba d'un país llunyà i pintoresc.
Enguany, tal com estava previst, el 31 de desembre, l'home dels nassos mira d'enllestir el seu últim numeret amb la seva fòrmula de firaire decimonònic, ta-ran-nà, ta-ran-nà, ta-ran-nà!
El filibuster de l'aquí caic, allà m'aixeco. Enredaire professional, un pobre diable del qui dia passa, any empeny. Prestigitador a Espanya, desconegut a Europa, emparentat amb els populistes de l'Amèrica llatina i ignorat als Estats Units.
Ho fa amb tanta gràcia que a molts fins i tot els agrada més la trampa que el propi de joc de mans.
Voleu la fòrmula del màgic Doctor Pins
que es treia del barret coloms i colomins.
Bambi, que bé va,
va bé bon vi de la bóta,
Bambi, que bé va
va bé de la bóta el bon vi.
Voleu la fòrmula del màgic Doctor Pins
Pot fer d’un gros bagul una capsa de llumins
Bambi, que bé va, va bé...

dilluns, 29 de desembre de 2008

Què és una dictadura

Enric Sòria a l'Avui de diumenge: "el poeta Josep Porcar ha publicat en internet el seu últim llibre perquè no trobava cap editorial on fer-ho. Porcar no és cap desconegut. Té llibres aplaudits i premis importants. Si això passa amb escriptors consagrats, podem suposar com els va als altres. La manca de tota mena de suport ha perjudicat molt la jove indústria editorial valenciana, que ara viu una crisi que no té igual en cap altra autonomia amb llengua pròpia".

El 15 d'agost de 1994 Ramon Barnils va definir què és una dictadura al setmanari El Temps:
A principis del setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/Exprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere calders per a poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Les xanques

Fins fa poc temps una de les expressions que més m'agradava era "una persona sense complexes ni manies". De les que van al gra. Adorava conèixer persones així. El que passa és que no n'he conegut cap.

Fa uns quants anys em van regalar un conte de Marta Balaguer, "En Jaumet de les xanques". Explica les facècies d'un xicot que, un cop acabada la cercavila de festa major del seu poble, no va poder treure's les xanques. A la nit fins i tot les fustes van crèixer. No les van poder treure ni amb una serra. Van créixer i créixer i finalment en Jaumet va haver d'adaptar-se a les noves circumstàncies.

Als carrers, als diaris i a la xarxa trobes tot de personatges amb xanques. Porta feina aclarir quan aquestes xanques són manies, principis, complexes, conviccions, dèries o valors.

dissabte, 27 de desembre de 2008

Cendra a l'abric convergent

Llegit a l'Avui. Montilla reivindica un Macià pactista allunyat de l'independentisme.


Dos anglesos es troben al compartiment de fumadors d'un tren que fa la ruta de Londres a Newbury. Un cop han comentat el temps, un diu a l'altre:

-Disculpi, senyor, unes puntes se cendra acaben de caure sobre la màniga del seu abric. Vagi en compte de no tacar-se. Aquest abric sembla molt resistent, es conserva molt bé i vostè és una persona curosa. Em sabria greu que més tard no pogués treure la cendra.

-Efectivament, el meu sastre va fer una bona feina. Moltes gràcies per avisar-me. Ara que ho diu, vostè ha estrenat fa poc aquest abric. Hi anirà bé tant en dies de sol com de pluja, sembla que és impermeable a qualsevol inclemència. És per això que aquest llumí que fa estona que crema a la butxaca, podria fer-li un forat irreparable.

divendres, 26 de desembre de 2008

Una discussió sobre l'Església

Ahir al vespre, un cop recitats els versos i fets els brindis, parlava amb un parent sobre l'Església. Amb tota la raó el meu estimat parent assenyalava els errors i les misèries i es preguntava com ha estat possible que l'Església encara hi sigui després de 2000 anys.

Hi ha omissions imperdonables, l'Església és evidentment falible. Si ha esdevingut tan gran no és perquè hagi estat feta per homes diferents a nosaltres, sinó que hagi estat feta per homes com nosaltres. Els homes de l'Església no tenen res de sobrenatural. Si ho fossin, els homes de tots el segles no hauríem tingut motius per admirar-los perquè el que agrada és que hagi caminat amb el poble. Això no contradiu la seva grandesa. Al contrari, Jesucrist va fer apòstol sant Pere, que havia renegat d'ell vàries vegades. Aquesta idea fundacional la fa imbatible.

En sap més per vella que per sàvia. Els seus delictes i assassinats es combinen amb els actes de generositat més grans. Algunes vegades ha estat jutge, altres víctima o botxí. Ha estat sotmesa per governants, altres cops ha estat ella qui els ha sotmès. Tradició, llibertat i disciplina. Misteri. Fe, esperança i caritat. Els amos són els mateixos treballadors.

Es diu que sempre ha estat en crisi, que té una mala salut de ferro. En aquesta època de micròfons i càmeres, alguns la veuen com un instrument d'opressió, un rival de l'home. Però no té pressa i està segura del que diu. I tornarà a ser hegemònica precisament per això: perquè no competeix contra el rellotge. Avui és una església més petita, no ha necessitat cap canvi per adaptar-se a la globalització. Precisament, allò de "pensar globalment i actuar localment" és el que porta fent tota la vida.

dijous, 25 de desembre de 2008

Trobareu un infant en una menjadora

"Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:

-No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
-Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. "

Evangeli de Lluc,2,1-21

dimarts, 23 de desembre de 2008

Lisístrata ens visita

Rebo un correu que m'anima al consum responsable. Truco a un amic per anar a fer un beure i respon que des de fa dies està tancat a casa perquè la nòvia l'ha deixat. En un cafè sento dues dones que diuen que algun parent es quedarà sense regal. A Corbera, l'ajuntament i els comerciants no s'han posat d'acord i el poble és fosc que fa por sortir-hi de nit. La gallineta s'ha fet venir el restrenyiment.

És Lisístrata tan sols una comèdia? Una comèdia, diguem-ne, pacifista? Enmig d'aquesta quaresma laicofinancera, Boris Johnson, el triomfal alcalde de Londres, l'imperial llicenciat en llengües clàsiques, el terror dels esperits ideològics que no tenen sentit de l'humor, ens rescata dels Scrooge que aprofiten la crisi per fer l'agost, i proclama als homes de bona voluntat, urbi et orbe, EAT, SPEND AND BE MERRY: THIS NOT THE END OF THE WORLD!

Molt bon Nadal a tots!

dilluns, 22 de desembre de 2008

Viuen de la rifeta

Els catalans s'han gastat 460 milions d'euros a la loteria espanyola de Nadal. Són milions de participacions venudes per tota mena d'entitats (colles geganteres, partits polítics, gremis, etc.). Des de que vaig tornar d'Anglaterra diferents amics m'han demant que els en comprés una: -Au, va home, és una manera de col·laborar, és per pagar el butlletí, són per les colònies dels nanos, és pel lloguer, etc.

Aquesta rifa es diu nacional perquè va ser creada per sufragar la defensa contra la invasió napoleònica, més tard la guerra de Cuba i fins i tot la guerra del 36. Avui, però, continuem pagant Espanya amb les vostres participacions, amics de la colla de diables. Se'ns rifen i volen que ens sentim feliços. Estem comprant misèria a canvi de res.

L'any que Espanya no faci ni cinc de calaix amb aquesta rifeta estarem molt a prop de la independència. Hi ha maneres molt nobles de guanyar-se la vida. La cançoneta de "jo robo perquè el món m'ha fet així" és pidolaire, de qui no té confiança. Amb una mà es demana una subvenció a l'ajuntament i amb l'altra s'assalta l'amic amb participacions de la loteria espanyola de Nadal.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Una de comissaris (europeus)

Aquest escrit va sobre Europa i és molt possible que, en cas que sigui llegit, ho serà només a bocins. Perquè la Unió Europea és avui una cosa àrida sense ànima. És per això que els senyors de la Societat d'amics del país estan amoïnats per l'euroesceptiscisme. Aquesta crida amical m'interessa perquè renego, a misses dites, d'haver votat sí a un referèndum sobre la constitució europea que no el recorda ni qui el va convocar.

Es diu que aquesta Unió no és res més que un tractat de Versalles amb dues unces d'intel·ligència emocional. Un no pot passar dels forns d'Auschwitz a fundar uns Estats Units d'Europa com aquell qui res. Per molt bona voluntat i saviesa que tinguessin aquells sants barons que signaren els primers tractats constitutius. Uns grans acords per a donar esperança durant la postguerra, en la qual potser encara hi som. Per tant, jo aniria amb més de compte en criticar l'euroescepticisme. L'escepticisme, amb euros o sense, no és dolent. Si no ens deixa fets uns estaquirots -relativistes-, és una una prudència necessària quan topes amb un entusiasta excessiu i amb un tril·lero passat a la política.

Si encara hi sou us diré que Brussel·les és una ciutat lletja com una plaça dura a un poble al Baix Llobregat, qualsevol d'aquells que tenen un govern socialista des d'abans de la mort d'en Franco. Als anys 70 i 80 del segle passat Brussel·les era la ciutat escollida per jugar els partits de bàsquet entre el Maccabi de Tel Aviv i els CSCKA de Moscou. Partits foscos i freds jugats a porta tancada. Sap greu, aquesta és la percepció que en tenim avui, de la Unió Europea.

Potser serà veritat allò que qui es passa la vida lluitant contra els dracs, es torna drac. Doncs bé, no sé pas qui va tenir la malpensada de posar el nom de comissaris a uns senyors nomenats pels partits i governs i que s'encarreguen de donar directives a tort i a dret. Un nom de de connotacions ben sonores de Via Laietana a Cracòvia. D'això en Josep Pla en deia fer mal correu.

divendres, 19 de desembre de 2008

Una estona de cel per a una diputada

Prou m'afiguro que els diputats de CiU al Parlament estaran entusiasmats amb la idea de fer una parella lingüística amb un nouvingut. Posem el cas d'una diputada de Tortosa. Ha de pujar a Barcelona a pitjar un botó. Encabat s'haurà de fixar molt bé si el seu portaveu aixeca l'índex o el polze de la mà dreta o l'esquerra i votar amb conseqüència. Ha d'estar a l'aguait que la televisió no l'exampi fent la becaina quan parla el diputat Morfeu. No pot dir la seva si no ho consenteixen els arbitristes del partit. A més, no acaba de saber si l'hem votada a ella o a les sigles. Alliberem l'escapçada diputada! Aquesta mena de solituds tumultuoses són de mal pair.

Ara podrà fer voluntarisme lingüístic amb un turc, un txec o un brasiler -una sort que els d'aquí no tenim. Aniran a prendre cafè, parlaran dels seus països. Fins i tot, l'agraciat nouvingut li presentarà els seus amics i potser la convidaran a alguna festa de la que la progressia oficial no en saben res -i que per molts anys!

La nostra diputada, a la fi, podrà satisfer aquell reiet que duem al cor i que es diu Ferpaís. Oblidaran plegats les amargors quotidianes. S'explicaran mentides. Es comprendran, s'integraran. Mil cops repetint, que no té sentit seguir aquesta història. però aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper dimarts. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura un cafè és una estona de cel.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Bons temps per a l'scrabble

El senyor Gerry Adams va tenir un mal dia quan va dir als britànics que un tractat de pau no era una partida d'scrabble. Per sort, a Wondercat a ningú se li ha acudit dir-ho, perquè, pel que sembla, aquest joc diverteix els nostres polítics.

La gràcia de l'scrabble és saber aprofitar el moment i l'espai amb les peces que disposes i mirar de treu-li suc a l'enginy i al diccionari. De moment, els mestres són els del Partit Sofista-Socialista de Catalunya, que tenen un gran nivell de pragmàtica lingüística i una gran habilitat per als encaixos impossibles.
Des de fa qui sap quan es discuteix el valor dels mots "Catalunya" i "Espanya". Ara posem el crit al cel perquè en Zapatero ens ha "enganyat". Alguns de mala jeia diuen que l'estatut és "il·legítim". Es desitgen relacions "bilaterals". Els nostres representants han triat molt bé les paraules, doncs, els dígrafs "l·l" i "ny" valen 10 punts un cop posats al tauler. Però sembla que tant si ens toca la peça com si la té el contrincant, no ens n'acabem de sortir.

Ara aquest joc farà una puixança també a nivell popular. Són uns grans temps per a l'scrabble. Nadal n'és una bona època i encara més en aquests temps. Es diu que l'arquitecte Arthut Butt era a l'atur durant l'època de la gran depressió. Va cridar "eureka" quan va llegir d'Allan Poe que la lletra més utilitzada en anglès és la "e". Va mirar el new York Times per donar una puntuació a cada lletra. Diuen que d'allà va sortir l'scrabble i, un cop finalitzada la guerra, el va comercialitzar. Tot allò va passar el 1948. Tot just fa 60 anys.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Joan Tardà, l'enterraborbons

A València, a principis del segle XIX, hi havia una colla de graciosos que els agradava fer versos satírics sobre la situació política. Un d'ells era Vicent Clèrigues, activista liberal conegut com el "Bolònio". Un altre era Manuel Civera, propietari d'una semolaria al mercat, regidor de l'ajuntament i autor d'uns celebradíssims diàlegs entre un carreter de poble, Saro Perrengue, i un advocat, Dr. Bonifaci Cudol.

Un verset anònim escrit per un d'aquests dos anava en contra de la nova administració de la dinastia borbònica. El reroduïm tot seguit. Esperem que sigui del gust rústic del diputat voluntari a cantar les quaranta i les absoltes a les famílies reials espanyoles.

Los catalans un dia
de llibres blasonaren
per tenir llibertat.
Més un Borbón infame,
per a ser rei d'Espanya,
ple de rabiosa sanya,
el poble ha encadenat.

Tardà, si mai us falta feina, podeu demanar de fer-vos càrrec del cementiri de l'Escorial. Així, quan enterreu borbons, podreu dir, tot posant la làpida, paraula d''stone. Visca la república, morí el borbó. In saecula saeculorum, amén.

dissabte, 6 de desembre de 2008

La web de Parlament Europeu encara no està en català

He sentit a la ràdio que la web del parlament europeu ja està disponible en llengua catalana. Un cop arribat a casa, entro a la pàgina de la Cambra www.europarl.europa.eu/. Evidentment no hi és.

L'han traduïda, sí, però, com tantes vegades, han fet trampa. No s'hi arriba per un enllaç directe, sinó per www.europarl.europa.eu/barcelona. Aquesta et condueix a una externa http://barcelona.adagio4.eu/. L'eurodiputat Vidal-Quadras té raó quan deia que aquest fet reflecteix la situació del país. Sí, senyor, estem així, amb carreteres de segona.

Val més això que res? Home, ja teníem la traducció d'en Miquel Català a http://www.europarlament.cat/. Aquest xicot està encausat per fer el mateix que han fet avui els senyors de la Cambra. Bon profit els hi faci. Però no calia que els senyors de la ràdio ho comuniquessin com si Obama hagués anunciat el seu suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

divendres, 5 de desembre de 2008

Dissabte de glòria espanyola, dissabte de cendra catalana

Un cop passada la comèdia de la transició, Espanya ha tornat als orígens, al mal humor, al magistrat del TC amb cara d'arbitre de futbol, una barreja de funcionari i torero, aquí mando yo, como sigas mirándome, te vas a la calle.

La constitució espanyola, però, és magnífica. És un bon text legal per als espanyols. Ja n'havien tingut de bones abans que aquesta, però van fracassar per culpa de l'estupidesa i la mala educació. Els intel.lectuals (Madariaga, Jovellanos, Herrero de Miñón) vivien en torres de marfil, lluny de la sagristia, la taverna i el quarter de la guàrdia civil, els llocs on el poble es congregava.

L'anim actual és de tirar-te la constitució pel cap, perquè coi, Espanya és seva, som a casa seva i, és clar, manen ells. Això de la bona voluntat d'integració ho deixo per les ànimes audaces, pels ingenus o pels que debò se senten espanyols.

Tant fa si es modifica la constitució, te la seguiran fotent-te-la pel cap. Tal com fa Rouco amb el catecisme.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Roca Junyent a "59 segons"

Ahir al vespre vaig veure el programa "59 segons" de TVE. Van entrevistat Miquel Roca Junyent amb motiu dels 30 anys de la constitució espanyola. És un home civilitzat i serè. Va argumentar les seves conviccions amb sentit, va exposar unes reflexions jurídiques molt sàvies, va reconèixer errors i es va felicitar per les coses que han anat bé. S'agraeix que hagués defugit del cofoisme i el ressentiment.

No se li ha aturat el rellotge: es nota que aquest senyor es dedica a treballar i no a fer conferències nostàlgiques, com González i Aznar entre d'altres. Ni tals sols escriurà les memòries, la qual cosa lamento.

Mai m'havia agradat en Roca i tampoc acaba de ser el sant de la meva devoció. De debò, tant me fa. Vistos els despropòsits de les persones que estan a les institucions (Generalitat, ajuntaments, govern de l'estat), escoltar aquest senyor tan civilitzat, gens sectari, és una benedicció.

dijous, 27 de novembre de 2008

Saló del Single. Goigs de Sant Corneli

Verset escrit a partir de l'article d'Empar Moliné al diari Avui.


Single bells
i single belles
fan fira a Montjuïc
a treure's la son de les orelles
farts d'arronsar el melic.
Quarantones encantades
d'haver-se conegut,
gates moixes i mal casades
a la tercera joventut.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


Ja n'hi ha prou de fer el titella
és hora de començar de nou.
Perdudes les esquelles,
d'aquest tronc no en fareu estelles,
ens resta la força del bou.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


No pagarem més la Fina
perquè ens posi oli al llum.
He trobat una gironina
que no contamina
i que és de baix consum.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


No hi ha crisi més ufana
sota la cap del sol
per a aquesta vigatana
graduada en catanyol.
Presumeix d'escot
i treu el geni,
què carai, si es vol es pot!
refilar un flabiol
que l'ansietat assereni.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


Un advocat civilista
que reparteix tarjetes
es deixa de punyetes
i males hores onanistes.
Segadors, no esmoleu l'eina
que us hi dexiareu els dits.
No és el mateix treballar que fer feina
assaborint frondosos pits.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.


S'acaba la trobada
amb una gran germanor.
Hi ha passat tota la flor i fauna,
i solteres que no són d'or
però, senyor!, com donen la llauna
amb l'excusa de l'amor.
Sant Corneli gloriós,
donau-nos bon espòs
i millor conveni.

divendres, 7 de novembre de 2008

Aplaudiments amb valor doble

No us heu trobat mai que heu acabat de fer alguna cosa i tot seguit heu sentit uns aplaudiments o unes rialles que podrien semblar que anaven per a vosaltres però que venien d'un altre fet simultani?

Això és el que va passar a ahir a la tarda a la rambla de santa Mònica de Barcelona. Un parell de treballadors de BCNETA (lletres blaves excepte la C en verd) recollien les caixes de cartrons i els papers dels contenidors de reciclar i els ficaven dins de la trinxadora. Van aixecar-ne una que devia pesar molt i, un cop la tingueren a dins, se sentiren uns aplaudiments al bell mig de la rambla. Vaig pensar que els aplaudien i els opraris també, que van comentar:

-Va por nosotros?
-Creo que no, aplauden a ese malabarista.
-Pues qué pena

Vaig trobar aquest instant genial, molt divertit. Vaig continuar pujant i a mà esquerra vaig veure que al carrer nou de la rambla ja tenen els llums posats de Nadal i el cartell que ens desitja Bones Festes il·luminat. I això que eren les 4 de la tarda.

dijous, 6 de novembre de 2008

Jaume I

Barcelona serà la seu de la Unió Mediterrània. La notícia no ha tingut massa ressò perquè ha coincidit amb les eleccions nordamericanes.

És un ens que encara no se sap per a què servirà perquè està una mica escampadet i és clar, els acords diplomàtics són de lectura feixuga. Tot això s'entén. El que és incomprensible és el tantmenfotisme davant dels 800 anys del naixement de Jaume I. Anton Maria Espadaler explica com es celebra l'efemèride a València, sí, aquesta València mirada amb el menyspreu arrogant dels catalans, la València pepera, que diuen.

Però això no vé d'ara. Jordi Pujol va apostar per la Catalunya carolíngia, doncs l'objectiu era fer-se veure a Europa. A ell li interessen més els alemanys, belgues i els suecs. El que passa és, com va dir Josep Pla parlant de Pujol, en aquest país no n'hi ha de suecs. I al castell de Nàpols oneja la senyera.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Barack Obama

Barack Obama és l'home de l'any, és el nou president dels Estats Units. He tingut una gran simpatia per John McCain, la seva vida, la seva biografia i la seva solidesa. M'hauria agradat que completés el gran servei al país com a nou inquilí a la Casa Blanca. Els republicans, però, van donar símptomes de cansament, han fet una campanya a remolc i en negatiu. Cap gallina els ponia i ja no eren graciosos ni feien gràcia.
Per contra, en el partit demòcrata, la lluita entre Hillary Clinton i Obama, en comptes de dividir el partit, sembla que va ajudar a tensar l'arc una mica més i han anat llançats cap a la victòria.
Estats Units ha tornat a trobar un president que encoratja el seu país a ser millor. Obama ofereix ilusió i confiança. Remarca els valors de la unió i els enllaça amb les esperances de les noves generacions. Tradició i modernitat.
If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible; who still wonders if the dream of our founders is alive in our time; who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.
Obama és president.

divendres, 31 d’octubre de 2008

Joan XXIII

Aquests dies es celebra el cinquantè aniversari de l'inici del pontificat de Joan XXIII. Àngelo Roncalli fou un personatge considerable, atractiu i amb una gran capacitat de comunicació. Se l'anomenà el papa bo, el papa de la gent, el papa de l'ecumenisme.

Tot i que sóc un cristià tirant a protestant, l'any passat a Anglaterra vaig assitir a una missa tridentina, d'esquena com les d'abans. I vaig quedar maravellat i sense saber perquè l'església havia renunciat a aquest ritus tan impressionant.

Cadascú porta les seves contradiccions com pot. Admiro la bellesa que crea la fe, encara que a vegades es tracti d'un cert paganisme entronitzat. Vull dir, que l'esperit protestant és molt allunyat de les mitres, les tiares i de l'incens.

Resulta que el 31 d'octubre de 1517 és la data en què el frare agustinià Martí Luter va enviar a l'arquebisbe de Magúncia uns textos on criticava "la virtud de la indulgència" per a la construcció de la basílica de sant Pere, és a dir, peca, paga i els teus pecats són perdonats.

No sé si es pot ser protestant i admirar Trento a la vegada i no perdre l'oremus. Sigui com sigui, avui la missa tridentina pot oficiar-se si un grup de fidels ho demanen. D'altra banda, el concili vaticà II que imulsà Joan XXIII és una crida a ser adult, a la responsabilitat per sobre de les mediacions típiques del catolicisme. Però a la vegada va acabar amb la missa tridentina, un tresor de la humanitat i de l'església.

Corren rumors que Benet XVI vol rehabilitar la figura de Martí Luter. Si ho fa, sóc capaç d'anar a Roma en peregrinació per a donar gràcies per resoldre aquestes paradoxes. I compte, que això de les peregrinacions és molt de Trento!

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Butlletí del Grup Hayek

El Grup Hayek és un grup de reflexió sobre la llibertat i l’excessiva apatia, autocomplaença i sobreprotecció del país.

Acaba de sortir un nou butlletí electrònic, en el que han tingut la generositat de publicar una col·laboració meva,"Un gra massa. Tanquem els ajuntaments". Així, doncs, moltes gràcies.

Us convido també a llegir les dels directors generals del Grup Clade, Xavier López, i de la cooperativa sòcia Cultura 03, Oriol Soler i "Europa davant la història", de Ferran Caballero, que trobareu en el mateix número.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

No a La Vanguardia en català

Hi ha una campanya a la xarxa que demana una edició escrita en català de La Vanguardia. Com la majoria de coses d'aquest país, està feta des de la bona fe i des del catalanisme. Una edició d'un diari en català sempre serà una bona notícia. En aquest cas, però, en discrepo. El problema de La Vanguardia no és que estigui redactat en castellà. És la filosofia del Grup Godó, el seu estil xaró i aquest tractar el país des del regionalisme més provincià. No és una cosa d'avui: Gaziel, Xammar i Pla ja en van parlar molts anys abans. Per això que una edició catalana faria més mal que bé.

Fa temps que vaig deixar de compar-la. El problema no és comprar-la, és llegir les cròniques internacionals tan mediocres i les infumables notícies polítiques. Pel que fa als esports, segueixen en el seu nunyisme acrític. Ells van liderar el tinglado mediàtic contra Laporta.

El millor de La Vanguardia no són els seus redactors. Són Màrius Serra, Anton M. Espadaler, Porcel i Quim Monzó. I res més. Una edició en català permetria llegir-los en la seva llengua. És cert. Arrossegaria molts més llectors a la llengua.

El que em fa més por que una pedregada és que una edició catalana encara faria passar més bou per bèstia grossa. Tot el seu espanyolisme i estupidesa serien molt més solubles doant el sentimentalisme del país. Per tan, escolteu, que les potineries les facin en la seva llengua i que publiquin els articles dels autors que normalment escriuen en català en la nostra. I la resta, que se la confitin, de manera cordial.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Ultims dies a Anglaterra

L’estiueig s’ha acabat inexorablement. El carro del mas carrega els matalassos i els altres objectes. Els qui es queden –qüestió de dos o tres dies– semblen més pansits que els qui marxen.
Ultims dies a Anglaterra. Em presenten la noia que em subtuira a la feina, cancel.lo el compte del banc, trobo gent pel carrer a qui saludo per penultima vegada potser, espero el missatger que vindra recollir el parell de caixes ja embalades. S'acaba Anglaterra.

divendres, 8 d’agost de 2008

Una volta en Ferrari

L'altre dia em vaig trobar l'A. Tot i que ara està molt més calb que jo, vint-i-cinc anys enrera es pentinava a l'estil John Travolta. Treballava de manyà i era el pinxo del poble. Cada dissabte treia del garatge un Ferrari de l'any de la picor. Era l'atracció de la canalla i les estiuejants. Al migdia tenia un grup de voluntaris que l'ajudaven a rentar-lo i a arreglar el motor. Diria que al seu petit taller vaig veure la primera fotografia d'una noia que ensenya els pits.

A la tarda els amics empenyien el Ferrari baixada avall i l'andròmina deixava anar una petarrada, molt de fum i olor de benzina. Feia la volta al poble, aparcava el cotxe davant del cafè del centre i s'asseia a la terrassa amb el seus amics. Cada dissabte el cafeter i el pinxo discutien per les taques d'oli i greix que el Ferrari deixava al terra. De seguida es feien dos bàndols, els del cafeter i els de l'A. Aquells crits mai arribaven gaire lluny. S'acordà molt enraonadament de posar unes pàgines del Dicen de dies enrera sota el tub d'escapament i el motor. Mai faltaven babaus per als que era un honor angenollar-se i escampar els fulls de diari. Tot ajudava a viure.

L'altre dia feia el cafè amb l'A. M'assenyalà una noia d'uns 18 anys molt maca, de cos ben format i cames morenes. Em pregunta si sé qui és. És la seva filla. Està parlant amb una amiga, arriba un "pàjaru" amb una kawasaki de bona cilindrada i la noia puja al darrera. Miro l'A. i em poso a riure.

dijous, 31 de juliol de 2008

Tothom va fent

Ahir vaig arribar a casa per passar uns dies. Estic molt content de veure els pares, les nebodes i alguns amics que ja he saludat aquest matí. Pregunto a tothom com es troba. La resposta unànime és "bé, vaig fent". Aquí tothom va fent.

No sé pas si, pel fet de viure a fora, vaig una mica alt de revolucions; ara bé, trobo tothom una mica apagat, amb poca il.lusió. Tot continua al seu lloc. Estan contents de veure'm. Jo, per descomptat, encara ho estic més. Però aquesta apatia, "bé anem fent", té el mateix efecte que la xagogor.
Escolto RAC105 i sona John Lennon. "... Woman please let me explain, I never meant to cause you sorrow or pain. So let me tell you again and again...". Encara no sé perquè vaig marxar. Tot va fent el seu curs i aviat serà hora de quedar-se.

dissabte, 26 de juliol de 2008

Portar barret

M'agradaria portar barret. Deixem la moda a part, cal un punt de gamberrisme i elegància. No és qüestió de ser més o menys lleig o tenir una bona planta. Te més a veure amb l'estil, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.
Em consta que hi ha molts homes que tambe s'avindrien a portar-lo. Diria que els homes tenim més sentit del ridícul que les dones. A elles no els importa tant si un objecte està de moda. Si els agrada alguna peça se la posen.
Per què els barrets s'han deixat de portar? Els tímids amb les estètiques que distingeixen no ho podem perdonar. Aquesta tarda de dissabte, un cop el sol hagi baixat una mica, sortiria a fer un vol amb un barret panamà de color marfil, seuria a la terrassa d'una plaça cèntrica i demanaria una citron pressé. Comentaria la jugada amb un amic civilitzat, enemic dels extrems, lúcid però sense amargor ni ànim profetitzant.

divendres, 25 de juliol de 2008

Cinc notícies de la setmana

1. La detenció de Karadzic. Finalment ja està davant dels jutges. Sembla que era un pas imprescindible per a les negociacions per entrar a la Unió Europea. El progrés sempre arriba tard, diu l'Alfredo de Cinema Paradiso. A Espanya només va caldre un maquillatge: ni els fraquistes ni els assassins com Santiago Carrillo van haver de passar per un tribunal internacional que jutja genocides.


2. Obama trenca la història. Hi ha una norma no escrita, que són les que més compten, que diu que cap americà que es troba fora del país critica el president. Ahir a Berlín Barack Obama va demostrar la seva fragilitat populista per rebre quatre aplaudiments. McCain va preferir menjar-se un frankfurt a casa estant.


3. Fotos de morts a la platja. Un diari publica la foto de dues noies mortes a una platja a Nàpols mentre dos banyistes s'ho miren amb tranquil·litat. És la repetició d'aquell premi Pulitzer on es veia un mort en una platja de Cadis. Arcadi Espada ja va dir que la foto no describia tot el que passava a la platja, que hi havia la policia i personal mèdic de la Creu Roja. Els fotògrafs també han de notaris de l'actualitat.


4. Córrer és de covards. S'acosten les olimpiades i s'estan celebrant mitings d'atletisme. Aquesta setmana Salvador Sostres discuteix amb els comentaristes de la seva web sobre la improductivitat de l'atletisme. "Miquel Àngel es va superar pintant la Capella Sixtina, Dant escrivint La Divina Comèdia, o amb el seu Rèquiem, Mozart. Ferran Adrià se supera cada any a Roses. Però córrer? Creure que et pots superar corrent és posar el llistó molt baix".


5. El consultor de inglés de La Vanguardia. Aquest estiu el diari godonià té oberta una consulta en línia que resol dubtes sobre la llengua anglesa. Els professors són anglesos, és a dir, didàctics, simpàtics i eficients. Dominen bé el català i el castellà . Un d'ells va reconèixer que estava obligat a respondre les preguntes en castellà. Aquí ho teniu:
20/07/2008 Albert Tinc un nivell d'anglès First Certificate, però fa 10 anys. Ara torno a fer anglès perquè vull millorar el meu nivell. Però tinc la sensació que no avanço. És normal?
Respuesta
M'han dit que escrigui en castellà, aquí tens la meva resposta: Lo normal en estos casos es que tendrás que pasar un periodo bastante frustrante para refrescar lo que ya sabías anteriormente y la sensación de repitir y repasar lo que no es necesario repasar. 10 años son muchos años sin hacer clases y puedes tardar un poco hasta que empiece el periodo de nuevos conocimientos. Yo he hecho 13 años de alemán y si volviera a estudiar ahora, estaría en un nivel básico.

saltar-se la llei a Anglaterra

Un company de casa, anglès, està preocupat perquè en una habitació ara hi viuen dos polonesos. M'ho comenta amb veu fluixa un cop ens trobem al carrer. Em diu que no està permès, que el propietari no té la licència per a que visquin dues persones en la mateixa habitació, que li poden retirar el permís i que pot tenir una situació molt compromesa perquè la casa està hipotecada. Em diu que trucarà el landlord aquesta mateixa tarda. Li dic que primer els hi digui als dos polonesos. Em respon que ha els hi ha dit però creu que no l'han entès perquè l'altre no ha marxat.
Li dic que l'altre xicot acaba d'arribar, no deu tenir diners, que està buscant feina i que suposo només hi estarà uns dies. Em diu que ja ho suposa tot plegat, pero insisteix que això no està permès, que ara tanca la porta de l'habitació amb clau per si de cas, que tenim un desconegut a casa i que a més utilitza, és clar, la cuina i els lavabos. -O és que no tens més dret tu que ell a utilitzar la dutxa al matí o la cuina quan prepares el sopar? Tu has pagat el lloguer i ell no!
Bé, ell és anglès i jo sóc català, vull dir, contemporitzador. és clar que els anglesos també vulneren la llei. Ara, ho fan d'una manera molt curiosa. Ningú se'n vanta públicament, sempre d'amagat. Si mai ho arriben a comentar, ells mai han iniciat la conversa. És com a la pel.lícula Notting Hill, Julia Roberts vol saltar la tanca d'un jardí privat i Hugh Grant li diu que allò no està permès. La mirada de Hugh Grant és la que posen els anglesos en aquestes situacions.
És clar que la salten, però mai amb la fatxenderia típica dels llatins. I en saben un niu, ho fan amb uns procediments molt estranys però que tenen tota la seva lògica: no ser enxampats. i ho fan a l'anglesa: molt civilitzadament, amb hipocresia, mala bava i amb un punt d'avergonyiment.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Nova portada del Jueves




El Jueves celebra el primer aniversari del segrest de la revista. El senyor Juan del Olmo, jutge de l'Audiència Nacional espanyola hi veié una irreverència inacceptable. El Jueves hi torna, ara amb una gavina una part del diàleg."¿Te das cuenta?"Si ganamos esta regata, esto va a ser lo más parecido..."


dimarts, 22 de juliol de 2008

Homesick

Una de les coses més difícils d'aprendre és a estar sol. A l'estranger passes hores sol. Hi ha moments que, sense saber perquè, t'enyores.

Hi ha dies que, sense avisar, s'obren ferides antigues que ja ni recordaves. Hi ha dies que sembla que et precipitis a l'abisme de la provisionalitat i que no sàpigues on caure mort. També, de tant en tant i sense avisar, tinc la sensació que tot l'esforç fet no ha servit de res: a l'autobús no entenc les converses dels viatgers, se m'entrapussa la llengua com a les primeres setmanes.

Em va portar un temps decidir marxar. Portarà feina saber quan serà el moment per tornar. Al setembre farà tres anys. Com tots els catalans que he anat trobant, tinc clar que algun dia s'haurà de tornar, que no ens quedarem pas tota la vida aquí, on aniríem a parar. La gent marxa, sempre en vas coneixent de nova. Amb el temps et tornes insensible quan algú marxa, simplement dius adéu i bona sort. A vegades l'espectacle és una mica depriment i més val no saber de què fuig la gent.

I de cop m'ofereixen una feina en un altre país que em fa molta ilusió. I tinc els meus remordiments, cada vegada que vaig a casa veig els pares que estan bé, però van envellint poc a poquet i penso que em troben a faltar i que potser un dia ja serà massa tard.

Per sort aquests dies no hi ha xafogor, plou una mica cada dia i sobre tot, no hem d'aguantar el Tour de França. Vet aquí que ja no odies els anglesos ni maleeixes no acabar d'entendre què coi els passa pel cap ni saber quin secret amaguen. Diu Sándor Márái que, després de passar una temporada entre els anglesos, no és que siguis més intel·ligent, però tens la certesa que no et podrà passar res dolent en aquesta vida.

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes. És una institució d'origen medieval que sobreviu a l'era de la participació perquè ha donat continuïtat i solidesa al règim de llibertats més antic del món i mai interromput.

Tenen una gran llibertat de vot que corregeix la partitocràcia i els prejudicis ideològics. Seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè es basa en la tradició i en la utilitat actual. Si fossin sectaris i parcials ja haurien desaparegut. No tots els lords són tories, també n'hi ha de laboristes i liberals. Us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem i algun tertulià de la COPE discutint la reforma de l'Estatut?

diumenge, 20 de juliol de 2008

Estats de gravetat

Un got sobre la taula no existeix, ha de caure a terra fet a miques per demostrar que és estable. El país és un got que cau permanentment sense arribar mai a terra. Les forces l'empenyen amunt i avall. El terra és a prop i tan lluny alhora.

Alguns diuen que el got ja va caure fa molts anys i recullen les miques, altres diuen que en beuen l'aigua cada dia i fins i tot uns altres tenen clar que el got senzillament no existeix.

divendres, 18 de juliol de 2008

Bruce Springsteen contra la crosta

This is Radio Nowhere
Is there anybody alive out there
This is Radio Nowhere
Is there anybody alive out there
I was sitting around a dead dial
Just another lost number in a file
Dancing down a dark hole
(some say it’s “Been in some kind of dark cove”)
Just a-searching for a world with some soul.
Bassas ha hagut de plegar. Diuen que per manca de pluralitat. Busquem una anima que ens allunyi de la neutralitat tan tramposa, la no politica dels sociates, una gestio sense pais ni gent. Radio nowhere? Radio nacional.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Dones bisbes a Anglaterra

A l'anotació de 6 de juliol d'El quadern gris mossèn Emili explica les repercussions del final de la primera gran guerra a l'àvia Marieta:
–Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…
Aquesta setmana l'Església d'Anglaterra ha obert la porta a la consagració de dones bisbes. És la continuació del sacerdoci femení emprès el 1992. Els anglicans tenen dues tensions, la reformada i la tradicional. Bàsicament el debat és si la societat i els signes dels temps han de motllar l'Església o és aquesta qui ha de marcar les pautes. Aggiornamento o sconvolgimento.

Això no ha agradat al Vaticà. Benet XVI ha apostat molt fort per Europa i l'ecumenisme. Es diu que els contactes amb els ortodoxos i lefevristes van molt bé. Roma també prepara una rehabilitació de Martí Luter. També anaven bé amb l'església d'Anglaterra des dels últims 100 anys.

Els tradicionalistes diuen que precisament el lliure examen corre perill amb l'accés femeni al sacerdoci, que amb dones capellanes l'Església -l'anglicana i la catòlica- no haurien durat tants anys, que aquests esforços per a ser popular són patètics. Vistes moltes de les coses que passen a la política, tenen raó. No crec que mai l'Església de Roma arribi a ordenar dones capellanes. No és una institució feta per elles.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Per als senyors impugnadors de Laporta

El president del Barça ha estat jutjat amb gran severitat en la moció de censura. Els diaris s'hi han abocat de valent. No pararan fins fer-lo fora, especialment des del Grupo Godó. Un parell d'anys sense títols i algun error de Laporta han desfermat una campanya que cap altre personatge del país ha patit. Molts catalans seguiran llegint La Vanguardia i Mundo Deportivo malgrat que des dels temps de Gaziel i Xammar estiguem avisats de com les gasten. Galinsoga també ho va deixar tot ben lligat. Aquesta vegada també n'han fet un gra massa.
Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremau mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols puix vos podrien caure a la cara. No trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma, i aquests dos últims consells no són meus; no es cullen pas tan bones espigues en mon camp, són de l'Evangeli. I ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu extremat los procediments en la persecució. Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi. No us podeu excusar amb aquell dolent principi de que el fi justifica els medis, puix si aqueixos eren mals i reprovables, lo fi era pitjor i reprovable pels homes i per Déu. No mataràs, i ¿no volíeu que el tret vos sortís per la culata? M'heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i de boig (m'estimo més qualificar-les de bogeries que de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: ¡quant veritat és allò de que un boig ne fa cent!

Mossèn Cinto Verdaguer,
En defensa pròpia
.

dilluns, 7 de juliol de 2008

El dandi i l'energúmen

Ahir vespre va finalitzar el torneig de tennis de Wimblendon, l'únic que es disputa sobre herba, no en sorra o ciment. Han estat tres setmanes de monyos aristocràtics i senyors amb aparença permanent d'acabat de prendre un bany. Les jaquetes dels àrbitres remarquen que els anglesos tenen un sentit de la civilització d'accés impossible per a un continental.
Wimblendon és, doncs l'escenari idoni per a l'elegant Roger Federer, suís. Ja ha guanyat el torneig cinc vegades consecutives. Cada any anava al vestidor, es canviava la roba i tornava amb una americana i pantalons llargs blancs per recollir la copa.
Ahir, però, va perdre la final contra rafael nadal, que vesteix un samarreta imperi. Són tan grans les difererències entre ambdós jugadors! Nadal va fer una trencadissa del protocol: va enfilar-se com un lladregot per les teulades fins arribar a la llotja i saludar els prínceps espanyols. Vist el penós espectacle és del tot natural que el conductor de la BBC comentés, un cop l'energúmen tornés a la gespa i passés davant on era el trofeig, que no estava permès que ell mateix l'agafés. Nadal no ho va fer, és clar, però el comentari espantat del periodista, justificava aquesta por. Encabat volia recollir el trofeu amb la bandera -l'espanyola, obviously- enrotllada al cos. Algú li devia indicar que això no estava permès perquè la va guardar. De dandi i d'energúmen, se n'ha de venir de mena.

divendres, 4 de juliol de 2008

Zapatero i Gordon Brown

Enric Juliana, de La Vanguardia, és un bon coneixedor de les coses que passen a Madrid. Ara bé, avui ha fet un paral.lelisme del tot equivocat. Diu que Zapatero és el Gordon Brown espanyol. Suposo que s'haurà deixat dur per les afinitats ideològiques dels personatges. El cert és que el polític espanyol que més se sembla a Brown és Mariano Rajoy. Els dos són coneguts per la seva sobrietat, necessiten unes classes de risoteràpia, sembla que cada dia mengin lluç per dinar. Tenen el posat d'encarregat d'una funerària, la quotidianitat respectuosa i asentimental de "els meus condols, senyora. Li sembla bé incloure aquest fragment del Cant Espiritual al recordatori?"

Curiosament, Zapatero se sembla a David Cameron, el lider del partit conservador. Tots dos són uns bufanúvols, el gendre que es guanya la sogra amb el seu somriure, la seva educació, les alabances a aquells macarrons inigualables. Mentrestant el pare de la nòvia pregunta "tot això està molt bé, jove. Ara, i com es guanya la vida?". La resposta, impossible de dir al sogre, és entabanant el personal.

dijous, 3 de juliol de 2008

Com engegar la monarquia a prendre vent

Pregunto si troben molt normal que un rei assisteixi un partit de futbol i celebri el gols abraçant a tothom qui troba. Em diuen que a la reina Isabel no li agrada el fubol; en canvi és aficionada a les curses de cavalls i sol anar-hi quan algun dels seus competeix.

Amb tot, els anglesos sempre tenen un referent a punt. El pare d‘Isabel II, el rei Jordi VI, era aficionat al futbol. Em diuen que va ser un rei simpàtic, fràgil, mal orador a causa de patir tartamudesa i era conegut per fer gestos innecessaris per a esdevenir popular. Els britànics van tenir sort amb del lideratge Churhill durant la guerra: anys abans el monarca havia fet sortir Chamberlain al balcó reial quan va tornar de Munich un cop signat el pacte amb Hitler.
Les semblances entre Jordi VI I Joan Carles de Borbó tenen un interès relatiu. El que és important és que 24 hores després que fós entronitzat, ja no era el cap d'estat dels irlandesos. Anys abans Eamon de Valera havia eliminat qualsevol referència monàrquica de la nova consitució. Van aprofitar l'abdicació d'Eduard VII, germà del rei Jordi (una història per sucar-hi pa), per fer un autèntic escac. El regal d'entronització del parlament irlandès va ser l’External Relations Act per la qual se li comunicava que no era rei d’Irlanda.

dimecres, 2 de juliol de 2008

L'informe de Greenpeace "A tota costa"

Avui Greenpeace ha presentat un informe sobre l'estat de les costes catalanes. Ahir vaig penjar un post sobre la qüestió. Ha estat una casualitat.

No sóc cap entusiasta d'aquestes organitzacions, però em llegiré amb ganes l'informe.

dimarts, 1 de juliol de 2008

Unidad de ladrillo en lo litoral

Fa un temps l`amic Mark Stroud es trobava al Garraf. Un client del bar on s`estava es queixà obertament de la destrucció del litoral. Ell es féu càrrec de la situació i encabat va preguntar qui havia construït aquella línia de cases que va de Cadaqués fins a Múrcia sense quasi interrupció.

Els anglesos entenen perfectament que les coses que s´estimen s'han de cuidar. El mateix Mark em deia que el somni de tot anglès és tenir un castell, una fita que naturalment no tots podem assolir. però que forma part de l`imaginari. A qualsevol època de l´any trobes gent que cada dissabte al matí feineja al jardí de l'entrada de casa. Són feliços passejant al bosc amb un termo de te i unes galetes horribles que anomenen sconnes. Un cop finalitzada l´excursió, entren al seu pub local i, extasiats, frueixen explicant com ha anat el dia. Aquest imaginari, en un pla social, porta la constitució de la National Trust, una fundació que rep donacions i herències i compra prats i boscos, sobretot al comtat de Devon i la Cornuàlia.

No és fàcil conservar les coses. Es diu que hi ha arquitectes catalans molt bons.Però som un desastre en urbanisme i gestionant el territori. Els nostres pobles són amorfs i mal construïts. Els carrers i voreres tenen amplades diferents sense solta ni volta, les cases no estan alineades i tenen alçades diverses. Els espais estan mal delimitats. Per a fer un bon urbanisme cal una bona organització administrativa i que els habitants no siguin grollers, vull dir que tinguin bon gust i una sensibilitat col.lectiva. El litoral, per les raons que siguin, l´hem deixat perdre. La llista de pobles amb carrers inacabables sense cap encant és llarga. Petites Marbelles i Estepones. L'estructura nacional d´en Sagarra: Hi haurà, salvant els principis / d'esquerres, centres i dretes, /províncies i municipis / i cases de senyoretes.

la marea roja

El blog s'havia encallat amb la derrota d'Itàlia. Finalment Espanya ha guanyat el campionat de manera brillant. Si aquest futbol l'hagués jugat Anglaterra, Holanda o Txèquia els elogis serien els mateixos.

Ja fa algun temps, però, que s'ha acomplert la profecia de Josep Pla de que fins i tot es polititzaria l'aigua mineral. És clar, les celebracions espanyoles arreu del país han espantat a molts: no és el mateix que els alemanys de Mallorca haguessin celebrat la victòria. Així, com que va de política i no de futbol, aquesta victòria deixa mal gust, una mena de marxa de l'ordre d'Orange, en aquest cas, vermella.

No hi ha hagut enfontaments al carrer, som educats i, si tenim mal d'estòmac, de petits ja ens van ensenyar que de casa se surt net, menjat i cagat. En una Catalunya independent aquestes celebracions també s'haurien produït. M'apunto al calbot d'aquest dimarts de la Fundació Catalunya Oberta: febrada roja.

divendres, 20 de juny de 2008

Senz'altro







Frattelli d'Italia,

L'Italia s'é desta.

Al toro di Spagna

tagliara la testa

divendres, 13 de juny de 2008

El timo de l'estampeta

En Luis, com altres portuguesos que he conegut, és molt simpàtic i parla l'espanyol i l'anglès a la perfecció. Els portuguesos saben moltes més coses d'Espanya i Catalunya que no pas nosaltres de Portugal. Li molesta el complexe de superioritat dels espanyols. Està al cas de les peticions d'unir políticament la península ibèrica i no entén com hi ha algú que se li acudeixi la facècia. Saltem d'un tema a l'altre i anem a parar a les aparicions de Fàtima.

Em diu que és un escàndol, un muntatge inacceptable de la guerra freda i del nacionalcatolicisme portuguès. Diu que és un fet poc esclarit i que fou utilitzat en contra de la proclamació de la república portuguesa a principis del segle 20, després per Salazar i sempre evitant la separació de l'església i l'estat.

Li dic que al meu país la verge s'ha aparegut a molt poca gent. Som un país "sense místics ni grans capitans", que diu en Raimon. Catalunya és més de marededéus trobades. Si el misteri de Fàtima és una de les grans incògnites del segle 20, jo m'ho miro d'un tros enllà. Penso que en Luis té raó, en sabem alguna cosa cap a on ens porten aquests deliris nacionalcatolicistes, avui en forma d'ones hertzianes tan populars. Que Déu els conservi la independència.

dijous, 12 de juny de 2008

Glory hunters

Un glory hunter és un aficionat al futbol que canvia d'equip segons l'època, la popularitat i els resultats. Tot i que La Premier League i la Lliga dels Campions són uns grans fenòmens mediàtics que estenen aquesta pràctica, a Anglaterra no ha minvat el suport als equips petits de la Premier o als de divisions inferiors. L'Exeter City juga a una divisió semblant a la del Barça B i, malgrat això, l'estadi s'omple.
Aquests dies d'Eurocopa tot el país és un glory hunter. Anglaterra no s'ha classificat per jugar l'Eurocopa. La BBC i la ITV tenen els drets de retransmissió. Per a que l'interès no minvi, als anuncis corporatius surten jugadors de la premier (Cristiano Ronaldo, Cesc Fàbregas o Peter Cech) vestint les samarretes dels seus equips, no les de la selecció. També surten aficionats anglesos als que se'ls pregunta quina selecció animaran. Espanya els agrada.
També sóc un glory hunter, m'encantaria veure el meu país jugant l'Eurocopa i també m'encantaria que Xavi, Puyol i Capdevila no se'ls fes incòmoda la recerca de la glòria.

diumenge, 8 de juny de 2008

Les primàries d'ERC i els convergents

En aquestes eleccions d'ERC, als convergents ens ha passat el mateix que als europeus durant unes eleccions americanes. Teníem un candidat preferit, sabíem que hi havia més coses en joc, teníem uns insteressos i uns desitjos i sabíem que la trascendència dels comicis anava més enllà de les sigles del partit republicà, en ambdós casos. No ha guanyat el candidat que molts convergents (europeus) esperaven. Molt convergent votava Carreteroa les enquestes de Vilaweb i de l'Avui. Molt europeu votava Kerry i Obama a Europa. "Junts podem" diuen Obama i Carretero. Sí, és clar, però només vota qui en té el dret! Va guanyar Bush i ha guanyat Puigcercós i Ridao. Felicitats i visca els republicans. I visca les primàries.
ERC no ha estat mai el meu partit. Malgrat certes coses, ho han fet molt bé. Ha estat un exemple.

dilluns, 26 de maig de 2008

El tron i l'altar

Ahir Ramon Bassas, regidor de Mataró, parlava d'una nova llei orgànica de llibertat religiosa. Bassas enllaça la revista Vida Nueva que publica un article d'un diputat socialista i un altre de Federico Trillo. No trobo cap motiu per canviar la llei actual que, tot s'ha de dir, molesta poc, i això ja és molt en una llei i més si tracta de la llibertat de culte (sic). "Les noves realitats" que tant agrada dir als socialistes, la reelecció de Rouco i la renovació del contracte a Jiménez Losantos garanteix la tensió. A tots els ve de gust jugar el partit de tornada.

Arreu els governants tornen a preocupar-se pel fet religiós, en cas que mai hagin arribat a oblidar-lo. Aquí al Regne Unit hi ha un debat obert amb l'Act of Settlement. Bàsicament aquesta llei del 1700 -potser algú troba que la llei de llibertat religiosa espanyola és vella per ser del 1980- barra el pas als successors al tro del regne que professin la religió catòlica. Les preocupacions de la llei són la jurisdicció universal del Papa, la temença que un sobirà catòlic podria avantposar les recomanacions del Vaticà als interessos del regne i el prejudici que un rei catòlic comportaria la pèrdua de la llibertat civil i religiosa. Més modernament s'adduïa també el conflicte irlandès.

La boda del príncep Felip, nét de la reina, amb Autumn Kelly, que s'ha convertit a l'Església d'Anglaterra per poder tirar endavant el casori, ha reviscolat la qüestió. La música de fons és la conversió al catolicisme de Tony Blair, la probable canonització del cardenal Newman -un anglicà del segle 19 que es convertí a la fe de Roma- i la presència de ministres catòlics al govern de Gordon Brown ara que es torna a parlar d'avortament, avenços en genètica, crisi familiar i pèrdua de valors. Preocupa també la poca assistència dels anglicans als oficis dominicals en front de l'auge catòlic gràcies als immigrants. Definitivament, l'Església d'Anglaterra és una qüestió identitària, tal com ho és a Espanya i probablement a tot arreu.

divendres, 23 de maig de 2008

Seguretat amenaçada

Tot just arribo de la comissaria de la policia de posar una denúncia contra una ciclista. Aquesta tarda tornava de treballar i una estúpida anava a peu per la vorera empenyent la bicicleta i donant-me cops per darrera a la cama amb la roda perquè m'apartés. Mentre la insultava, li he pres la bicicleta, li he punxat una roda amb unes agulles que sempre porto i li he trencat un dels frens i un llum.
La ciclista m'ha denunciat pels desperfectes i jo a ella per anar per la vorera i atropellar-me. Em sap greu perquè els policies tenien feina i coses més importants que no pas ocupar-se d'una ciclista. Ahir un sonat va posar una bomba a dos restaurants a dos quarts d'una de la tarda, l'hora de dinar. Resulta que és un convertit a l'islam que posava artefactes a establiments on serveixen carn. La policia va desallotjar ràpidament el centre i ha detingut als dos sonats.
Dos comandos desarticulats en dos dies. Dos perills menys, un islamista i una ciclista menys. Aquestes guerres les guanyarem.

dijous, 22 de maig de 2008

Carrers i estàtues

Quan es dedica un carrer a un personatge es busca una certa atemporalitat per a èpoques diferents. A Exeter ho han trobat del tot: la seu del partit laborista està a un carrer sense sortida que es diu Gordon Road. Malgrat les penes i treballs de l'actual primer ministre, el carrer fou dedicat un heroi de guerra, el General Gordon.

Un altre cas curiós és el Downing Street. El primer pensament porta a assenyalar que la traducció és el "carrer que baixa" i podria interpretar-se com un avís a la modèstia i la fugacitat del poder per als inquilins presents i futurs. Però no, el senyor Downing va existir i, segons explica el corresponsal del diari ABC, no era una persona de reputació recomanable.

El mateix va passar al meu poble. La via urbana més llarga que enllaça els dos nuclis històricament enfrontats, Corbera Alta i Corbera Baixa, porta el nom de carrer de la Pau. Així, un cop acabada la guerra civil, els franquistes devien estar encantats amb el nom i el mantingueren traduït al castellà. Després de la mort del dictador, es va proposar el canvi. Amb bon sentit, però, això no es féu i ara és la via escollida per fer les cassolades contra la guerra.

Els noms s'adapten més bé a les situacions que no pas les estàtues, a vegades tan ridícules per voler petrificar el temps. Les estàtues són un tema difícil. Catalunya és un dels països on hi ha magatzems d'estatues retirades de la via pública. És un símptoma de que les coses no han anat bé. Això només deu passar als països on han patit el feixisme i canvis de règim sobtats.

Aquestes dificultats fan que no hagi tingut èxit la idea de la Fundació Catalunya Oberta d'erigir una estàtua a Churchill a Barcelona. L'antic primer ministre britànic no acaba d'agradar i té menys simpatia que alguns altres amb mèrits dubtosos. Churchill no és, però, un personatge difícil només a Catalunya, a Anglaterra encara ho és i el reconeixement també va ser complicat tal com ho explica Josep Pla:

En el món polític anglès ara hi ha plantejat un gran afer: saber com ha d’ésser l’estàtua que s’ha d'erigir a Londres a sir Winston Churchill. Aquest senyor hi ha deixat un record fenomenal. Les estàtues de Londres són, com a tot arreu, regulars; les millors són les eqüestres, per la qualitat dels cavalls. Alguns creuen que sir Winston Churchill ha d'ésser representat com fou en vida, amb el barret de copa, el cigar i la roba d'estàtua. Alguns aspiren a un monument més simbòlic, però sense monstruositats pedantesques ni romàntiques. Churchill es va negar a ésser enterrat als claustres de Westminster, on hi ha les cendres de tants homes cèlebres, i preferí la sepultura familiar. No serà pas fàcil de fer una estàtua a aquest home. En definitiva, però, per a les persones que viuran en la memòria dels homes lliures, l'estàtua és secundària.
Josep Pla, El viatge s'acaba.

dimarts, 20 de maig de 2008

Sempre Wembley

Tot just avui fa setze anys, el 20 de maig de 1992, el Barça va guanyar la Copa d'Europa a Wembley. Tants anys d'espera, tants desenganys, tants recels havien creat una mentalitat derrotista i la Copa no arribava mai. El Barça havia esdevingut un refugi dolç per als perdedors i els maleïts de la terra. Una part de tradició fatalista va morir aquella nit del 20 de maig de 1992 a Londres.

Vaig arribar un pèl tard a Anglaterra i no vaig poder visitar l'estadi. Tot i que ha estat enderrocat, el nou Wembley continua essent un lloc de glòria i esperança. La darrera demostració fou dissabte passat. S'hi va disputar la final de la FA Cup, una competició que tots els equips del país es prenen molt seriosament. El Portsmouth i el Cardiff eren els finalistes. , dos equips que no guanyaven el títol des dels anys 30 del segle passat.

Abans de començar el partit tocaren "Déu salvi la Reina" en honor al Portsmouth i "la terra dels nostres pares", l'himne gal.lès en homenatge al Cardiff. Els dies anteriors va haver-hi una mica de mullader amb els himnes, aquí també hi ha salvapàtries, és clar. Però no us penseu, els tocacampanes d'aquí tenen un altra moral. Les comparacions són divines i diabòliques: sense anar més lluny ahir es va saber que Bojan no jugarà un partit amistós amb Catalunya perquè la setmana passada va renunciar a disputar l'Eurocopa amb la selecció espanyola. Quin país tan desgraciat, encara.

L'altre punt d'interès de la final va ser la persona encarregada d'entregar el trofeu al guanyador. No va ser la Reina ni Gordon Brown ni el president de la federació anglesa ni cap personatge necessitat d'una fotografia amable. Va ser un home de futbol molt estimat i respectat: Sir Bobby Robson. M'hauria agradat que Robson hagués pogut estar més anys a Barcelona. la conducció de la BBC va anar a càrrec de Gary Lineker, el presentador habitual del resum de la jornada de lliga els dissabtes i diumenges al vespre.

P.S.: Felicitats també al Manchester City. Tot i haver quedat onzè a la lliga, jugarà la copa de la UEFA per haver obtingut el premi a l'esportivitat.

dissabte, 17 de maig de 2008

La clau Allen de Barcelona

Doncs jo no li acabo de trobar la gràcia al Woody Allen, el predicador barceloní de la paràbola del bon americà. Un cop vista la falòrnia del film Vicky Cristina Barcelona, no m'estranyaria que aquest senyor acabés els torrons com a regidor de l'ajuntament. Prou que ja ha estat sufragat pels quatre cantons, ja no vindrà d'aquí que engruixi alguna de les llistes.

Ara que les conspiracions forànies es tornen a portar al cap i casal, jo també n´he trobat una, en el meu cas de caire monàrquic. Un personatge de la pel.lícula es diu Cristina, com la filla senzilla del campechano, molt estimada a Barcelona; l'altra es diu Vicky, com la reina imperial dels meus amics. Ara, qui rebla el clau és el personatge de l'actriu espanyola, que li han posat el nom de la curta de gambals, l'Elena. Que n'és de fàcil muntar conspiracions.

dijous, 15 de maig de 2008

Ahir la tarda, tornant cap a casa, em vaig trobar la Camila, una noia polonesa que vaig conèixer quan treballava al pub. Feia temps que no ens vèiem, als dos ens vagava i vam anar a fer un cafè al Starbuck's. Està contenta, fa tres mesos que va trobar una feina de cuidadora social. Vé d'un país on tenir cura dels parents grans és una obligació que molt rarament es cedeix a uns tercers. Ella i la seva mare havien cuidat les dues àvies a casa i també formava part del grup de voluntaris de la parròquia que visita gent gran.

La llei de l'oferta i la demanda però, també és inapel.lable i ara, per fer el que ha fet durant molts anys, té un sou prou bo i el permís de l'ús personal del cotxe i el telèfon mòbil de les visites domiciliàries. D'aquí dues setmanes anirà a Polònia i li regalarà un ordinador al seu nebot. El seu pare li va fer la broma que quan ell va fer la comunió també va rebre un PC, un partit comunista.

Li pregunto si es pensa quedar a viure aquí. És una pregunta difícil de fer als foranis. Qui ho sap. Li dic que he començat a preparar les coses per anar a Londres. Em demana que la truqui abans de marxar. Tot és tan provisional! Vivint com si fos un viatge d'interail et manté jove, un xic irresponsable, però potser és la millor manera de que la primera vegada que vegi un vell serà al mirall.

En quant al trasllat a Londres, tinc uns sentiments i nervis semblants als que tenia abans de marxar a Anglaterra. Això vol dir que l'encerto.

dimecres, 14 de maig de 2008

Camí a Londres

Al comtat de Devon, el pas de les estacions es nota més clarament. L'hivern aquí és obtús; el fred rai, m'emprenyen les poques hores de llum. Ara a un quart de 6 del matí clareja i al vespre fins les 9 encara s'hi veu.

Ben aviat marxaré a viure a Londres. Ara m'entren les presses de reveure coses, tal com fa en Mark amb les seves novel·les franceses. Ahir al vespre pensava que hauria de trucar en Denis i anar a muntar a cavall amb la seva filla. D'aquí poc haurà acabat els exàmens i espero no haver marxat massa d'hora.

Aquestes últimes setmanes a Exeter, quan algú em proposi alguna cosa, faré com aquell personatge de Kundera:

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:

-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sots pseudònim, en un diari de Polònia. M0ai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¿Ni una paraula sobre Els embruixats!

-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.
Em mira amb melangia. -Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu favorit s'ha esgotat.
Milan Kundera, El teló. Assaig en set parts. Tusquets editors

dilluns, 12 de maig de 2008

L'aplec de sant Ponç

Ara sí que es pot dir que ha arribat la primavera. Dues setmanes enrera encara agafava la bufanda quan sortia al vespre. El canvi ja es va notar el dilluns passat, que era festa a Anglaterra, una festa rural que commemora l'arribada de la nova estació. Els locals diuen que aquest primer dilluns de maig sempre plou. I de fet va ploure. És com a Corbera, que el segon diumenge de maig es celebra l'aplec de sant Ponç i cada any plou. I aquest any també, malgrat les oracions oportunistes -com quasi totes- del conseller Baltasar.

L'aplec de Sant Ponç és una cosa digna d'estudiar. L'ermita pertany a la parròquia de santa Maria de Corbera. Legalment és terme municipal de Cervelló i històricament és de La Palma. L'aplec va començar a celebrar-se fa uns 40 anys com una festa de l'esplai i foc de camp. Després la nit del dissabte esdevingué un ritus iniciàtic d'alcohol i sexe. Tot plegat va anar degenerant fins a acabar essent un expedient del que se n'encarregava la Guàrdia Civil. I ara em sembla que dissabte a la nit regna la indiferència.

Sembla que a Catalunya hom respiri més alleugerit. -Ha plogut!-, em deia la mare ahir al vespre. Els diaris comparen les fotos del pantà de Sau d'un mes enrera i les actuals. Catalunya és un estat, vull dir, un estat d'ànim. Tot és tan poc consistent, de cop tot tremola i al cap i a la fi no acaba passant res. Sembla les firetes de l'aplec de sant Ponç, amb la Guàrdia Civil (el PSOE) i disbauxa administrativa incloses, of course. Pujol era l’època kumba, el tripartit, la disbauxa i després es possible que arribi la indiferència.

Un dilluns estrany

Des de fa més d'un any cada dilluns em trobo amb el meu amic Mark S. Va ser professor universitari de llengua francesa, viu a Cardiff i els dilluns i dimarts s'està a Exeter amb la seva mare quasi centenària. Divendres em va enviar un correu dient-me que aquesta setmana no podríem trobar-nos i esperava explicar-m'ho més endavant. Ens vam conèixer a la biblioteca un dia que mirava uns diaris estrangers. En el moment d'agafar La Vanguardia española ell es disposava a fer el mateix. Em va dir que havia estudiat la llengua espanyola anys enrera i que ara l'estava refrescant. Em va proposar d'anar a fer un cafè i parlar mitja hora en espanyol i mitja més en anglès.

A principis d'any em va demanar si tenia algun llibre en català, que li agradaria comprovar si el podia seguir. M'havia emportat de Catalunya "Seixanta anys d'anar pel món", les memòries d'Eugeni Xammar. Tot i que té feina a rellegir novel·les i no li agrada la biografia, va llegir alguns fragments. Em va dir que trobava el català una mica sec, que evidentment no té el gruix del francès i l'espanyol i que hi havia moltes paraules repetides. Ara, li va agradar el personatge. Em comentà que semblo un exiliat, sempre rondinant per com van les coses al meu país, que no fós tan crític, que aquell senyor que havia viscut tant deia ben clar que Barcelona era un dels millors llocs del món.

diumenge, 11 de maig de 2008

Es busca ximplet convergent

Benvolgut Sr. Artur Mas,

Ens avorrim. Trobem a faltar l'ovella negra de la casa gran, el parent que té els cargols una mica fluixos. Ens falta un sentimental desmanegat que animi la tropa, un ximplet que faci vibrar i escandalitzi les tietes a la sobretaula. Algú que reciti versos satírics i digui frases divertides.

Es tracta d'una qüestió important. Prengui consciència que el president del país és d'un color de gos com fuig i vostè és tan tocat i posat. És una situació insana, un còctel explosiu molt perillós. Vostè sap que les conseqüències de la impaciència són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! Prengui mesures, Sr. Mas, si us plau, o en quatre dies apareixeran Elvis, Cicciolines i Johns Travoltes de Mataró.

Sr. Mas, envïi el nostre ximplet als mercats i als programes de televisió. Que creiï un blog, que animi les tristes nits dels locals barcelonins i mati el silenci. Que ens tregui aquesta cara d’anar mal servits. Sé que és una feina complicada: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridícul i ha de saber perfectament les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. A vostè qualsevol conya el desarma.

No és cap sortida de to. Ja hi ha hagut precedents. Un cop acabada la primera gran guerra, un aristòcrata va fer un discurs a la Cambra de Lords demanant mesures governamentals molt serioses contra l'avorriment. Em comprometo a fer-li arribar aquesta intervenció tan decisiva.

Moltes gràcies i sort.

dissabte, 10 de maig de 2008

Mònica Terribas

Mònica Terribas ha estat nomenada directora de TV3. Espero que pugui fer bé la seva feina, que no es cremi ni la vulguin cremar, que la propera vegada que se li presenti una oportunitat no es vulgui esborrar com ja ha passat amb alguns personatges amb talent. Per desgràcia, sovint només aspiren a alguns càrrecs públics els que no tenen res per perdre i no pas els que tenen més a aportar.

Quan vivia a Catalunya mirava "la nit al dia" i m'agradava. Recorda el "Newsnight" (blog) de la BBC2 de dos quarts d'11 del vespre. Jeremy Paxman és el referent. Ell és un periodista de veu ronca i radiofònica, té el posat un pèl afectat dels periodistes de les pel·lícules americanes dels 60. A Catalunya es diria el clàssic "ja s'ho té cregut i se li han pujat els fums" que gastem quan ja ha passat la novetat i no aguantem l'èxit sostingut.

Espero que Mònica Terribas tingui molta, molta sort. Dic que l'han nomenada perquè ningú sap quins criteris es segueixen per a ser director de TV3 ni qui pot ser-ho. És segur que l'opacitat n'és un d'ells. Per aquest camí medieval de quotes gremials arribarà un dia que els partits polítics deixaran de pressionar TV3, no per un atac de meritocràcia sino perquè ja ningú la mirarà i tan se valdrà fer pressió.

divendres, 9 de maig de 2008

Anys plens d´afanys

Al Barça torna la temeritat i la impaciència, les mocions de censura, les mocadorades, el tirar la casa a terra i el fer foc nou. Els apocalíptics han tornat a estripar el carnet. Els que volien passar comptes a Laporta ara han trobat el moment. Ell els ha aplanat el camí i el Barça torna a posar la cara que menys m'agrada.

Sir Bobby Robson va dir que els dos clubs més grans del món són el Manchester Utd. i el Barça. Són dos mons tan oposats com són Anglaterra i Catalunya. Aquí el futbol és l'esport de la classe assalariada, és la diversió sense gaire sofisticació, són els pubs i les inacabables rondes de cervesa. Ja se sap que als pubs no shi va a llegir el diari ni a jugar a cartes ni a prendre el cafè: s´hi va a beure. Doncs als estadis, el mateix, no s'hi va a a fer l'intel·lectual ni el senyor ni a xiular ni a demanar res més que futbol: a Anglaterra s'hi va a passar-s'ho bé i a cantar.

Ara tot ha canviat una mica i, per exemple, l'abonament de la temporada de l'Arsenal val unes 5000 lliures. Tradicionalment, però, als rics no els interessava el futbol. Els esports dels aristòcrates són les curses de cavalls i el cricket; el dels universitaris, el rugby. Al sud, on hi ha els grans propietaris rurals, no hi ha cap equip gran de futbol. Tots són del nord laborista i assalariat i dels barris de Londres. Per això, excepte el Chelsea, tot vesteixen de vermell.

A Anglaterra són incomprensibles aquestes frases tan culers com "calleu que estem mirant el futbol", "avui sembla que hi posen ganes" i altres per l'estil. Tampoc hi ha la poètica d'en Puyal ni altres misticismes que aparentment volen omplir la manca de solidesa nacional.

L'any passat vaig anar a Old Trafford amb dos amics. Poca gent hi anava amb la xicota o la família. La gent no anava tan mudada. No hi havia aquells silencis eixordadors de les primeres parts al Camp Nou. M'ho vaig passar molt bé, era el primer partit ue anava on no jugava el Barça. Hi tornaria anar-hi es clar, però al final del partit vaig enviar un missatge a un amic per saber el resultat del Barça.

dijous, 8 de maig de 2008

Convergais

Em sap greu haver-me aprimat. Podria haver creat un lobby dins de Convergència per al dret a seure en dues cadires i a tenir un càrrec i un sou per a cada galta i condició, com a polític i com a gras. Seria part d'una minoria a protegir, sobre tot ara que estem a l'oposició.

Motius per a sentir-se perseguit n'hi ha tants com se'n vulgui. Els prims ens dirien que hauríem de pagar més per les nostres camises XXXL. Els nostres bitllets d'autobús haurien de ser més cars, tant per l'espai públic ocupat com perquè, per culpa nostra, els autobusos visiten el mecànic més sovint. Sens dubte també contaminem més, som insostenibles.

Ara que em sembla que ja no soc cap víctima, m'adono que només depenc de mi. La meva vida anterior era més feliç. Ja no em persegueix ningú. Tant fa, crearé un lobby dels que porten ulleres. Sempre trobaré alguna excusa que salvi el poc talent que tinc.

diumenge, 4 de maig de 2008

El camí cap a Downing Street

Han estat 1456 consellers en total, uns molt bons resultats al nord del país on els laboristes sempre han estat forts, un 44% dels vots i els laboristes que han quedat tercers. La victòria de Boris a Londres és bàsica.

Avui els diaris fuetegen Brown. David Cameron té una gran oportunitat de prendre la iniciativa política. És la fi d'una era i s'aclareix el camí del retorn dels tories al govern. Durant el segle 20 hi ha hagut 11 presidents tories. Aquests han estat els inquilins del 10 de Downing Street des de 1945:

Gordon Brown: 2006. Laborista
Tony Blair: 1997- 2007. Laborista
John Major: 1990-1997. Conservador
Margaret Thatcher: 1979-1990. Conservador
James Callaghan: 1976-1979 Laborista
Edward Heath: 1970-1974. Conservador
Harold Wilson: 1964-1970; 1974-1976. Laborista
Alec Douglas-Home: 1963-1964. Conservador
Harold Macmillan: 1957-1963. Conservador
Anthony Eden: 1955-1957. Conservador
Clement Attlee: 1945-1951. Laborista
Winston Churchill: 1940-1945; 1951-1955. Conservador.

David Cameron prové d'Eton i Oxford, com la majoria dels polítics tories. pertany al conservadorisme clàssic, el socialisme paternalista, la responsabilitat de les classes altes amb els que no els va be la vida, com ells mateixos diuen. Per desgràcia no té res a veure amb Thatcher, la lider de prosa seca que odiava la ganduleria dels vells aristòcrates i que va propagar el discurs de l'èxit basat en el mèrit.
Cameron ha d'acabar de convèncer. No té un discurs que ilusioni, copia massa el new labour, encara ha d'acabar d'explicar si pensa en alguna cosa més que no sigui el crim i el canvi climàtic. Avui el Daily Telegraph explica que Londres serà la carta de presentació a tot el país.

dissabte, 3 de maig de 2008

El nou alcalde de Londres

Boris Johnson es el nou alcalde. Antic alumne d'Eton, periodista i tertulia televisiu, excentric divertidissim i un comunicador excel.lent. Ha demostrat una gran determinacio. Hi havia dubtes per la seva inconstancia, la seva poca aficio al detall i les seves bromes a vegades ofensives. Boris es com el gamberrot simpatic de la classe que ha repetit algun curs, es l'organitzador dels sopars que sempre te entrades de discoteques i cola els amics.
Entenc que posi nerviosos a alguns, fins i tot es diu que es una aposta massa arriscada de David Cameron. Te coses molt positives com que no tot li ha sortit be a la vida, va ser acomiadat del Times fa anys. tambe es diu que Willimam Hague, antic lider tory, va citar un dia a tres joves prometedors per a una reunio. Eren David Cameron, Boris i George Osborne. David Cameron va arribar a les 7 del mati, Boris a les 12 del mati.
Ningu posa en dubte que Boris exercira molt be de lider i donara visibilitat al carrec. La feina de Cameron ara es busca-li uns bons assessors. La feina de Boris sera comunicar. Els ha de sortir be als tories, un error a aquestes alcades seria molt perjudicial.

divendres, 2 de maig de 2008

Hecatombe laborista a Anglaterra

Les eleccions locals han anat forca be. El partit conservador es el partit que mes consellers te, seguit dels liberals democrates. Aquestes dues alegries porten la tercera, es a dir, el partit laborista, que ha tret els pitjors resultats dels ultims 40 anys en unes eleccions locals, avui ja es el petit dels tres. Estem expectants de si els conservadors guanyen tambe l'alcaldia de Londres. Llavors l'alegria sera esclatant a les vigilies de l'esperat retorn dels tories al numero 10 del carrer Downing.

Hi ha moltes coses a dir dels conservadors, de les seves dues animes, l'aristocratica i la comercial. Hi ha moltes coses a dir del que va passar als anys 70 quan Margaret Thatcher fou escollida la nova lider, del que va passar mentre ella fou primera ministra i del que va passar quan Blair va guanyar l'any 97. Els propers dies anire explicant la vivificant historia recent dels tories.
Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig arribar a Anglaterra va ser seguir el partit conservador. Es un bon consell per al viatger. Els partits d'esquerra s'assemblen tots, en algun lloc hi ha una maquina de fer fotocopies. En canvi, tant si el partit conservador agrada com si no, si tenen rao no, manin o no, expressen molt be les pors, els anhels, la trajectoria i el caracter del pais. Si es vol saber com es la moderna Anglaterra i del que ha anat passant, cal resseguir les petjades tories.

dimecres, 30 d’abril de 2008

E la nave va

Desgraciadament el Barca no jugara la final europea d'enguany. Avui els impacients i els col.laboracionistes parlen de final de cicle i altres tremendismes apocaliptics. Sembla que no fem cas del nostre angel de la guarda pujolsia, un xic massa escrupulos, que frena els nostres davanters els anys en que les finals es juguen a ciutats on amb prou feines hi ha aigua corrent (Moscou, istambul, Sevilla i Atenes). El Barca es equip de jugar a Paris i Londres. Un prec al senyor Laporta, hauriem d'evitar que els nostres seguidors s'hagin de desplacar a llocs pocs recomanables.

Rule Britannia

no hi ha nomes, pero noticies dolentes. La final sera disputada per dos equips anglesos. Desitjo, per moltes raons, que sigui el Chelsea. N'hi ha prou amb una: l'entrenador de l'equip londinenc es jueu i el del Liverpool, espanyol. Britannia rule the waves.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Eleccions locals a Anglaterra (II)

Les eleccions locals, sobre tot a Londres, seran unes primaries que avaluaran el primer ministre Gordon Brown. Ja fa mesos que sonen rumors sobre un probable avancament. El partit conservador va per davant a les enquestes i el new labour sembla que ja fa figa.
Pel que fa a Exeter, les coses estan molt igualades. El comtat de Devon vota tradicionalment els liberals democrates, tot i que actualment el diputat del districte es laborista. En aquestes eleccions es vota la renovacio d'una tercera part del Consell, la qual cosa permet una major continuitat. L'any passat van guanyar els liberal democrates amb 5946 vots, els laboristes en traieren 5918 i els tories 1507. Els liberals pinten poc a la Casa dels Comuns, de fet l'ultim primer ministre lib dem data de 80 anys enrera.
Hi ha poca passio al carrer i cap banderola als fanals. Els panflets de propaganda son simples, fotocopies en blanc i negre que anuncien el nom del candidat i el que proposa. Es diria que els politics molesten pocs. Els anglesos diuen que fora de casa no es parla de religio, de politica ni de sexe. Amb tot dijous passat al vespre, cap a les 6, van trucar a la porta. Era la candidata lib dem. Vam parlar uns 5 minuts. Em va veure interessat i emn va convidar a una trobada de dema al vespre.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Eleccions locals a Anglaterra

Dijous vinent, dia laborable, hi haura eleccions locals a Anglaterra i Gal.les. Aquesta setmana anire fent apunts de com va tot plegat. Avui, pero, ens hem llevat amb un titular a la portada del Times i un editorial que mai ens hauria agradat trobar: "El sistema electoral amenaca estralls i caos a les votacions". Es preveuen errades al vot per correu -introduit l'any 2000-, votants ficticis o morts i immigrants residents que no podran votar.

No son ja nomes les investigacions del mateix Times des del 2004, els informes del Consell d'Europa, de la Comissio Electoral i altres d'entitat privades i de les universitats. La llei del govern laborista del 2006 ha estat ineficient.

Al Regne Unit el cens electoral va per cases, no es individual, degut principalment a la mobilitat de la poblacio. Com que no hi ha carnets d'identitat, no cal presentar-se al col.legi electoral amb cap document que mostri una fotografia. En general, els anglesos son reacis als documents privats que mostrin una fotografia, la qual cosa tambe passa, per exemple, amb el curriculum vitae laboral. Aquests temps infernals amenacen tambe en dur-se avall allo de Josep Pla que una dictadura es un regim de fotografies.

dissabte, 26 d’abril de 2008

la solucio es diu 3%

John Bird és el creador i l'ànima del Big issue, la revista que els rodamons venen als carrers. Creada el 1991, The Big issue és tot un fenomen social. Els seus venedors es situen a les portes dels centres comercials, bancs, parades de metro o esglésies i van cantant allo de "Big issue, ma'am, Big issue, have a nice day", etc.

Per desgràcia, el president Maragall va equivocar-se aquell dia al Parlament en el debat sobre l'hecatombe del Carmel. Encara no coneixia la solució que proposa John Bird als que volen canviar algunes coses de la seva vida i escapar de les vies inescrutables de la misèria. Diu que cal començar amb canvis molt petits, amb detalls que des de fora no tenen cap importància però que no suporten el contrast del mirall quan ningú et veu. De tot plegat en diu el 3%, afegir cada dia aquell detall que marca la diferència. Res de fer plans fabulosos o mirar lluny. La filosofia birdiana seria, doncs, contrària a les maragallades. Potser és més del "lluna nova, peix al cove" sobre tot si ha poca terra ferma.

Ben mirat, no és una mala idea per aquesta Catalunya sentimental, gens rèptil, que fa grans projectes d'Estatut i que després els rebaixa. No tenim, doncs, cap problema de 3%, tenim una solució, sobre tot quan, ai las!, El Big Issue de John Bird va sortir a la venda un 11 de setembre!

dimarts, 22 d’abril de 2008

Dijous passat el meu ordinador portatil va fer figa i es irreparable. Espero tornar a publicar ben aviat. Tinc unes quantes coses a dir. De moment, utilitzo els ordinadors disponibles de la biblioteca.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Exilis a París

Arriba la primavera i s'acumulen les efemèrides revolucionàries, les resurreccions i pentecostes il·luminadores i les desfilades de la victòria. En aquesta època de l'any les gallines ponedores diuen prou o s'estampen a les banderes.

Dilluns tocarà la proclamació de la segona república espanyola. Sándor Marai, a "Confesiones de un burgués" explica molt bé allò de que a Espanya sempre es governa contra algú. Als anys 20 i 30 s'estava a París i sempre va trobar espanyols exiliats als cafès de Montparnasse. Sempre hi havia algun personatge trist, romàntic i apassionat que ofegava la tristesa en gots de conyac. Va trobar Unamuno, Blasco Ibáñez i Francesc Macià. Quan aquests tornaren per la caiguda de la monarquia borbònica, els aristòcrates que havien fugit per mar des de Cartagena o travessat els Pirineus cames ajudeu-me s'instal·laren al Ritz parisenc amb les seves joies i els seus gossos llepafigues .

En aquells cafès, el Dôme o el Rotonde, els intel·lectuals devien sentir-se feliços. L'Europa decadent coïa tota mena de conspiracions, poc temps abans que la burgesia pactés amb el feixisme arreu. I vés, en aquests dies d'abril, un que no ha tingut avis republicans ni feixistes ni obrers ni burgesos, que ha anat veient que l'han volgut ensarronar amb aquella república de treballadors -volià, les travailleurs!- es troba la mar de bé escrivint aquest post des d'un cafè internet del Soho londinenc i no sap què celebrar ni què pensar-ne encara que tingui una simpathy for the devil.

diumenge, 6 d’abril de 2008

Contra Mundo Deportivo i Sport

L'equip favorit dels dos diaris esportius de Barcelona no és el Barça, és Espanya. No són el Manolo del bombo perquè s'ha de vendre i tenen molts electors que estimen el país i no admetrien segons què. Mundo Deportivo i Sport no toquen el bombo, sino un instrument més fi i xaró. Però ho tenen clar, només cal llegir les cròniques quan en Laporta diu alguna cosa que no quadra al Grupo Zeta i al Godó. Posen ous a diferents cistells, van fent de més i de menys, però a l'hora de covar no s'equivoquen mai. És clar, diuen que no s'ha de barrejar esport i política. Només treuen la senyera quan no incomoda ningú i no és cap risc. Hi ha neutralitats que ja no són sospitoses, són preses de decisió sense embuts des del primer dia.

El país ha tingut sort amb en Puyal. Diria que la petjada va més enllà de les retransmissions esportives. Si en Puyal no hagués començat a radiar el Barça en català l'any 1976, crec, el panorama de la ràdio seria tot un altre. I sense Puyal no hi hauria Basté i Bassas. Sense l'audàcia de Puyal qui sap com s'haurien creat Catalunya Ràdio i TV3, qui sap si el Grup Godó hagués fet RAC 1. Desgraciadament no hem tingut un Puyal a la premsa general i esportiva. Fer premsa és més car que fer ràdio, és cert. Jordi Pujol va tenir molt de temps per pensar els subsidis generosos als amos d'aquests dos diaris.

P.D.: Al final del partit contra el Getafe va haver-hi una mocadorada:
1. L'afició del Barça és la pitjor del món.

2. Els dos diaris esportius l'han vinculada a un discurs molt raonable de Laporta a un congrés de penyes, tot barrejant-lo amb un resultat dolent. Són uns miserables, perdó, el seu equip és Espanya.