Ves al contingut principal

El camí cap a Downing Street

Han estat 1456 consellers en total, uns molt bons resultats al nord del país on els laboristes sempre han estat forts, un 44% dels vots i els laboristes que han quedat tercers. La victòria de Boris a Londres és bàsica.

Avui els diaris fuetegen Brown. David Cameron té una gran oportunitat de prendre la iniciativa política. És la fi d'una era i s'aclareix el camí del retorn dels tories al govern. Durant el segle 20 hi ha hagut 11 presidents tories. Aquests han estat els inquilins del 10 de Downing Street des de 1945:

Gordon Brown: 2006. Laborista
Tony Blair: 1997- 2007. Laborista
John Major: 1990-1997. Conservador
Margaret Thatcher: 1979-1990. Conservador
James Callaghan: 1976-1979 Laborista
Edward Heath: 1970-1974. Conservador
Harold Wilson: 1964-1970; 1974-1976. Laborista
Alec Douglas-Home: 1963-1964. Conservador
Harold Macmillan: 1957-1963. Conservador
Anthony Eden: 1955-1957. Conservador
Clement Attlee: 1945-1951. Laborista
Winston Churchill: 1940-1945; 1951-1955. Conservador.

David Cameron prové d'Eton i Oxford, com la majoria dels polítics tories. pertany al conservadorisme clàssic, el socialisme paternalista, la responsabilitat de les classes altes amb els que no els va be la vida, com ells mateixos diuen. Per desgràcia no té res a veure amb Thatcher, la lider de prosa seca que odiava la ganduleria dels vells aristòcrates i que va propagar el discurs de l'èxit basat en el mèrit.
Cameron ha d'acabar de convèncer. No té un discurs que ilusioni, copia massa el new labour, encara ha d'acabar d'explicar si pensa en alguna cosa més que no sigui el crim i el canvi climàtic. Avui el Daily Telegraph explica que Londres serà la carta de presentació a tot el país.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…