dijous, 29 de març de 2007

No els agrada la llibertat

Espanya es un estat potiner. Per saber que pensa l'estat dels drets de les persones nomes cal obrir el passaport i llegir la pagina 2: "El Estado espannol se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a este la maxima diligencia en su custodia y utilizacion y ruega a cualquier autoridad u otra persona su entrega a las autoridades espanolas en caso de extravio o uso indebido".

Aquest redactat es impresentable i demostra que es un estat que no li agrada la llibertat. Sobretot quan ho compares que diu el passaport britanic, aquell que espero tenir un dia mentre el meu pais no sigui lliure: "Her Britannic Majesty's Secretary of State Requests and requires in the Name of Her Majesty all those whom it may concern to allow the bearer to pass freely without let or hindrance, and to afford the bearer such assistance and protection as may be necessary".

dijous, 22 de març de 2007

Sant Josep

Des de fa unes tres setmanes escric un post cada dijous, el dia de festa de les minyones. Actualment sóc una minyona, qualificada si ho voleu servit amb una certa pretensió, però, al cap i a la fi, he de parar la mà cada setmana. No faig festa els dijous ni surto a menjar arròs a la cassola, però sí que hi ha diferències entre el que faig quan treballo i quan no.

Dilluns va ser sant Josep. Com que vull parlar dels que no són minyones si no els dels que omplen palmells i fan feina fins i tot els dies de festa, que solen ser precisament els dilluns, he fet aquest post. Dilluns va ser sant Josep, el sant del meu pare. També era el sant de l’avi i fa uns anys aquest dia era festa grossa a casa. Actualment a la família no hi ha regneració natural i falta alegria i ilusió. Ja fa dies que el pare els té fets, va envellint poc a poc amb la idea d’anar deixant les coses arreglades i els que vénen darrera ja ho aniran fent, “si ho voleu fer anar”.

Vaig trucar-lo. Va estar content de sentir-me, “moltes gràcies, noi, en vida teva”. Em comenta com marxen les obres de la botiga nova, feta amb la idea de deixar les coses amb la millor disposició. Li agrada fer obres, tractar amb els paletes, l’electricista o aquell operari “que se li ha d’anar una mica al darrera, però no ho fa de mala fe, només necessita que l’amo l’escolti i sentir-se estimat, però sí, m’ho farà bé”. Tot i que no ha tingut mai cap deute i és d’aquells que creuen que les coses es crobren i es paguen, el pare no és un burgès, “menjar, geure i no fer res”, que sol dir. Li agrada explicar aquella anècdota d’un senyor que anava al Liceu i donava als utillers tres rals de propina. Un dia un d’aquests va dir-li “dispenseu la curiositat senyor, us estem molt agraïts pels tres rals que doneu. Ara, hauríeu de saber que el seu fill dóna dues pessetes“. Aquest senyor els va repondre “bé, el meu fill és de casa bona, però jo no”. Aquestes anecdotes tan antigues em fan molta gràcia.

Em diu que a casa estan tots bons, els meus germans treballen fort amb ell, parlem una mica de política s’interessa com em va la feina, “vols dir que l’anglès ja no el tens per la mà?”. Ell m’enyora i jo avui em sento ben lluny de casa. “Se’ns va fer una mica gros que marxessis a Anglaterra, devies tenir algun xarrampió que havies de passar. Jo de tu m’aniria prenent seriosament això de fer una família, fer-se vell sense dona ni fills ha de ser fotut. Collons, casa‘t d‘una vegada, aviat començaràs a agafar manies de conco. I tots aquests nacionalistes que traieu el sant crist gros, com penseu pujar el país si no es creant riquesa I portant criatures al món? Heu tingut una joventut collonuda, però em fa l‘efecte que tindreu una vellesa fotuda, no m‘agrada la mala let que es va creant per sota i que també has vist a Anglaterra”.

He parlat una mica del pare, un altre dia parlaré de l’avi. Em sembla que per avui ja n’hi ha prou.

diumenge, 18 de març de 2007

Es busca ximplet convergent

La meva idea per al postpujolisme s’ha esfondrat. Jo havia pensat en un tàndem d’un home ximplet i un de preparat per superar en Pujol. Fitant els polítics disponibles, havia pensat en Carod president i en Mas conseller en cap. En Carod és un home que no té punyetera idea de fer uns pressupostos o com s’atrauen inversions, però té sentit de l’humor, és sentimental i simpàtic, és idoni per repartir copets a l’esquena i fer petons als nens i a les àvies. Es carismàtic i sabria crear una ànima col.lectiva que donés moral a la tropa: anar als mercats, picar l’ullet al jove que li crida “canya!” o fer un discurs de cap d’any vibrant. En Mas està molt més ben preparat, parla idiomes, seria l’home per muntar una estructura administrativa eficient, en definitiva, seria el que faria la feina.

El tripartit 1 va petar perquè hi havia dos ximplets -amb un n’hi ha prou- i faltaven els homes del rigor. Ara, amb el tripartit 2, en Montilla s’equivoca volent lligar curt a en Carod, jo li donaria barra lliure perquè aquest govern promet matar-nos d’avorriment i d’impaciència. És possible que es perdi la paciència abans que l’avorriment. Les conseqüències de la impatience són més o menys previsibles, però… qui sap el que farà algú que s’ha cansat d’avorrir-se? Pot passar qualsevol cosa! D’altra banda, en Carod també s’equivoca si vol fer de polític seriós. La seva figura va créixer com més merder hi havia: una reunió amb ETA quan era president en funcions i a Espanya el PP tenia majoria absoluta. Les rodes de premsa posteriors van ser espectaculars. Llàstima, per a mi s’hauria d’haver quedat al Congrés dels diputats. Hauria estat divertit.

Així, doncs, com que el tandem Mas-Carod no ès possible, Convergència ha de buscar un ximplet. És una feina molt més complicada que trobar un bon gestor: ha de caure bé a tothom, no ha de fer el ridicul i ha de saber perfectmentt les seves limitacions i el seu paper -una de les coses més difícils d‘aquest món. Al nostre nostre ximplet, si es taqués la camisa bevent amb el porró, hauria de proocar una rialla (més val caure en gràcia que ser graciós). La caricatura al ximplet convergent hauria d’engrandir-lo i donar-li encara més força. Si anéssim a sopar amb ell, pendríem més d’una copa, a l’hora dels cafès recitaríem versos satírics I després, drets, ens posariem les braços per sobre les espatlles i cantaríem “l’Estaca” i cridaríem “visca Catalunya lliure”.

En Mas és un polític per a països ja fets i lliures. Potser és l’unic polític català contemporani que no desentonaria gens ni mica a la Casa dels Comuns, fins i tot el veig molt més sòlid que en David Cameron. Si es taca amb el porró, anirà a canviar-se la camisa, que és el que cal. En Mas seria al despatx vetllant per la prosperitat del país mentre estiguéssim sopant amb el ximplet. Però fa l’efecte que qualsevol conya sobre en Mas el desarma. Certament, necessitem l’home net i polit, però també el desmanegat, la justa mesura de desvergonyiment i de rigor. I necessitem treure’ns aquesta cara d’anar mal servits. Alegria!

dijous, 15 de març de 2007

El mort i qui el vetlla

Més d'una vegada havia sentit a dir als grans de casa l'expressió "què contenta que estaria la mare si hagués vist això" en referència a algun esdeveniment i al record d'un mort. Aquesta frase pot arribar al rídícul d'aquell personatge de "La Plaça del Diamant", l'Enriqueta, que sempre deia "què content que estaria en Quimet si...", fins al punt que el dia de les noces de la vídua del tal Quimet, la Colometa, una mica més i se li escapa la frase.

La setmana passada la universitat d’Exeter organitzà una simposi sobre la recuperació de la memòria històrica. El dilluns dia 5 projectaren el documental “Por ejemplo, Santa Cruz”. És la filmació de la remoció d’unes fosses a un petit poble de la provícia de Burgos, Santa Cruz de Salceda, on a l’agost del 36 nou homes van ser assassinats per militar a la UGT, Izquierda republicana i el PSOE. El nét d'un dels afusellats va donar una bandera de la UGT al seu fill per a que la posés sobre la caixeta amb els òssos del finat i va dir "qué orgullosos estaria mi abuelo si...".

Un altre punt que destaco del documental és el metge forense que remenava els cranis. Em vaig quedar quasi petrificat o fossilitzat quan vaig sentir dir-li que aquestes obertures havien de ser públiques i exemplars. S’entristí quan va recordar que alguns familiars d’assassinats, un cop desaparegut Franco, van desenterrar els morts i els portaren al cementiri sense fer gens de soroll. Costaria trobar un millor homenatge per al familiar que la discreció, el silenci i el parenostre sense focus, forenses morbosos ni polítics ballant sobre les tombes.

Allò que fan els musulmans de passar el cadàver per sobre la multitud tampoc és tan estrany a occident. La mort sempre serà un espectacle que fascina: els enterraments televisats, les tertúlies inacabables, els polítics que assisteixen als funerals i la utilització electoral posterior. És a gran escala allò que havia vist al meu poble: aquelles dones que no es perdien cap enterrament, tant si coneixien el difunt com si no, o aquelles cortines que es movien quan la comitiva passava per davant de casa.

Per últim, una consideració més sobre l'obertura de fosses. Quan qualsevol de nosaltres es mori, si no deixem l'enterrament pagat, algú ho haurà de fer i possiblement l’estat no ho farà. És mes, potser no ens deixarà ni els òssos. Així, doncs, com a mínim que diguin quan val obrir cadascuna d'aquestes fosses.

dijous, 8 de març de 2007

Canvis a l'organització municipal. Sistema de circunscripcions

Aquestes properes eleccions seran ben diferents per a mi. Havia participat en campanyes anteriors i aquesta vegada les seguiré des de l’illa. La política és vida i aprens moltes coses sobre el comportment humà. No és idealisme, és realisme, t’adones de les grandeses i miseries personals, les pròpies i la dels altres. En aquest cas no hi ha lloc per als esperits romàntics.

Últimament he ha anat canviant d’opinió fins a creure que, tal com estan muntades les corporacions locals i veient l'actuació de molts alcaldes, els ajuntaments haurien de tenir un paper molt reduït, tant per qüestions econòmiques, d’insuficiència de recursos i de simplificacio organitzativa com de proximitat de poder -una llegenda que no ens hem de creure- i de transparència. Crec més en les subscripcions per districtes del sistema anglès que en aquest conglomerat de províncies i municipis i cases de senyoretes que deia Josep Maria de Sagarra.

Això no treu que hi hagi bons alcaldes. Aquestes persones farien molt més bé la feina defensant els interessos d’aquests municipis al Parlament. Més a favor, doncs, del sistema per districtes. A més, els problemes locals greus tindrien així un abast nacional. Que el Parlament fés una llei de barris és una bona mostra d'impotència municipal.

Una altra qüestió és els que van a les llistes. El mite romàntic de la transició alaba l'amaterisme i castiga els polítics professionals. Els independents. Un gran president d’esbart dansaire o del grup d’història local o del grup del lluita contra el càncer no ha de ser per força un bon regidor. Tampoc ha de ser-ho un enginyer o un mestre d'escola. La vocació política és una altra cosa i hauria d’estar prohibit posar a les llistes algú que no ha entrat a l’agrupació local per a interesar-s’hi. Un sistema d'elecció directa frenaria, d'altra banda, els entusiasmes dels mediocres i dels aprofitats i afavoriria la meritocràcia.

Per últim, si us hi fixeu, la informació municipal i els programes dels partits per aquestes eleccions són els que van més plens de fotografies. Josep Pla deia l’economia dirigida és un règim de fotografies. Ell es referia, sobre tot, a la quantitat de fotografies que li demanaven per als salconduits, passaport, etc. Actualment, però, els retratats són els governants i els que hi aspiren. Les dictadures són prolífiques en fotografies. Avui aquestes continuen essent una demostració de l’economia dirigida i, al meu parer, d’alguna cosa que falla: la democràcia.

dijous, 1 de març de 2007

Quan vaig obrir el blog tenia la intenció d'escriure-hi quasi bé cada dia. Al principi vaig seguir el propòsit. No tanco el blog definitivament, sempre hi haurà alguna cosa que em farà gràcia dir. A partir d'ara, però, escriuré un cop a la setmana. Així, cada dijous penjaré un post.

Fa un temps vaig comentar a un amic que segueixo un dietari. Aquestes anotacions són una mena d'inventari del que m'ha passat durant el dia i de la gent que m'he trobat. Va preguntar-me per què no les publicava en comptes de buscar els tres peus al gat a alguna notícia. Sóc pudorós i, malgrat que hi ha coses que a algú li interessaria llegir, no vull fer-me mala sang. Dir que aquells del govern son uns rucs no compromet massa, per no dir gens. Els posts realistes, en canvi, encara que parlis del got d'aigua que hi ha sobre la taula, comporten un cert compromís. D'altra banda, els posts d'imaginacio porten massa feina.

Hi fa molt que m'agrada la tranquil·litat i ja en tinc prou amb el tragí quotidià. Mai he tingut pensaments seriosos de guanyar-me la vida escrivint amb l'excepció d'algun so de flabiols periodístics. Quan llegeixo els que en saben i parlen de les suors d'escriure -porto una temporada ben enganxat a Sándor Márai- veig de seguida que jo no sóc d'eixe món i si en volgués ser hauria de renunciar a tantes coses a les quals no hi estic disposat. Márai explica molt bé en què consisteix l'ofici d'escriure. En el meu cas, no cal vantar-se de res, malgrat aquesta mania de donar importància a coses que no la tenen, com ara aquesta.

Ara bé, per passar l'estona i fer posts de diumenge a la tarda, amb això sí que m'hi veig amb cor. No costa tant si agrada. Això és el que faré.

Don Pedro

¿Te interesa? http://p.wallapop.com/i/171668305?_pid=wi&_uid=19884346&_me=s_android