Del sanscrit al catala

De Vilaweb lletres.

El filoleg Oscar Pujol, director de programes educatius de la Casa Àsia de Barcelona, ha trigat dotze anys a redactar el primer Diccionari sànscrit-català.

Pais Valencia

La Sara, alacantina, treballa per la Creu Roja britanica. Es una globofoba de l'another world is possible i molt sovint diu ximpleries com que Santa Claus porta un vestit vermell per associacio a la Coca-Cola. Esta molt bona -em refereixo a la Sara- i la condicio d'home s'imposa a les idees.

M'explica coses increibles del Pais Valencia, el qual desconec absolutament. El seu pare, falangista declarat, va presentar-se a les eleccions municipals per Unio Valenciana. Va estripar el carnet de militant perque els trobava massa fluixos.

Tanmateix diu que els catalans no tenim sentit de l'humor: no es el primer catala del sud que em fa aquest comentari. Amb tot, per a ells, Barcelona es una mena de paradis, a Valencia et poden passar coses pitjors que una mala mirada si parles en catala. Ara be, quan passen coses com les que explicava Jaume Subirana el diumenge 22 o les facecies de Jordi Xucla, diputat de CiU al Congres, a la ponencia que debat l'Estatut valencia, em venen ganes de resar virgencita, que me quede com estoy.

Una petita llico

Festes em fas
que no em solies fer;
alguna cosa vols
o has de menester
(Refranyer popular)

Dos mesos enrera el senyor Francis Campbell, de 35 anys, fou nomenat ambaixador de Sa Majestat a la Ciutat del Vatica. Es el primer catolic que rep aquest encarrec des de fa 400 anys. Ses eminencies van considerar que es tractava d'un gran gest que ja venia precedit per l'ajornament de les noces del princep Carles amb Camilla Parker per a poder assistir als funerals de Joan Pau II.

Aquest encens ecumenic, pero, resultava una mica massa fort per al gust britanic. El senyor Campbell, a mes de catolic, tambe es practic i auster i diu que vol tancar l'ambaixada: en te prou amb un despatxet tres carrers mes avall, a la italiana. A can Ratzinger no ha fet gracia, doncs temen que altres paisos creguin tambe que es una idea brillant... ahora que estabamos tan a gustito...

Amb tot, els cardenals son mes llestos que els d'Esquerra Republicana, per exemple. I sobre tot, fa uns quants anys mes que saben el que es manar. Sera, doncs, interessant veure que passa, ja que aquests dos gegants de la diplomacia no tenen amics ni tampoc enemics: nomes tenen interessos. Per aixo, fa tants segles que no hi ha cap canvi de regim en els seus respectius reialmes.

Burocratut

1. Un remei per als impacients i per als que se sentin enganyats. Apa, mira que sentir-se aixi, a la teva edat...

2. Quina es l'actual classe dirigent wherever you look? Una vegada que l'aristocracia, els capellans, els militars, la burgesia i el proletariat han cesat, ha arribat el torn dels especialitzats: els funcionaris. Cada classe dirigent tenia la seva manera de resoldre els conflictes. De que viuen, pero, els funcionaris? De la creacio de problemes. Les portes seguiran obertes per a que els conflictes continuin vius. M'ha agradat el post de Victoria Prego.

3. Potser el numero 35 de Paper de Vidre no us fara passar l'empipament o l'alegria o la indiferencia. Hi trobareu, pero, entre d'altres coses, un recull d’opinions sobre el periodisme de Ramon Barnils. Hi participen: Teresa Amat, Jem Cabanes, Col·lectiu Contrastant, J.M. Fonalleras, Enric Gomà, Mercè Ibarz, Quim Monzó, Lluís Muntada, Manel Ollé, Màrius Serra, Manuel Trallero, Matheew Tree.

El debat esta servit

Fa anys l'equip de futbol de Cadis tenia un jugador que es deia Cabrera. Els aficionats, cansats de la seva manca de punteria, van dedicar-li una chirigota que deia ay, Cabrera que las tiras todas pa' fuera.

Avui he llegit, per mitja de Barcepundit, un article de Marius Carol sobre els plans del ministre Caldera per reduir els horaris de dinar: els que s'entaulen dues o mes hores i que treballen per la tarda, s'enten. El ministre te rao. Hi ha gent que voldria arribar aviat a casa i, en canvi, te tres hores per dinar quan podria plegar a dos quarts de sis, una hora dignissima.

L'interessant del debat no es la confrontacio d'una suposada cultura mediterranea amb la dels paisos on diuen que la gent es neta i noble, culta, etc; sino la situacio tediosa d'aquells que estiren el dinar tant com poden per arribar a casa com mes tard millor. N'hi ha que diuen que, entre plat i plat, tenen reunions de feina. Reunions de tres hores? Quines reunions tan poc planificades, oi? Aquest era l'objecte de l'article de dimecres passat, em sembla, de Quim Monzo.

Deia en Joan Capri que mengem massa. Aviat sortiran, suposo, els restauradors o el gremi de les cases de barrets a dir que el govern els perjudica. Ay, Caldera, que las tiras todas pa' fuera...

Ni ase ni bestia. Lujan al pais de l'oblit

El dia 27 vaig penjar una part trista de la vida de Lujan. El post pretenia contrastar "l'home de vida amb l'estretor inquisitorial i freda d'un taulell del ministeri d'hisenda". Vaig dur el llibre a Anglaterra i abans d'ahir vaig acabar-lo amb un gust amarg: Nestor Lujan va morir el 22 de desembre de 1995, la qual cosa desconeixia al moment d'escriure el post. A mes, tambe havia caigut a la trampa de recordar mes al bon vivant que no pas el periodista.

No estic massa al dia de tot el que publica la premsa catalana. Per tant, m'agradaria saber si s'ha publicat alguna remembranca en motiu del dese aniversari de la seva mort. De tota manera, sospito i sospito. Refugiar-se en la fugacitat del periodisme no es us argument creible per passar full d'aquesta manera. Perque no es nomes en Lujan l'oblidat. La gent de la revista Destino, Francesc Pujols o, fins i tot el mateix Pla, malgrat tot, han passat pel mateix trangol. No hi ha cap govern ocult que decideix qui mereix la posteritat i qui no: si que n'hi ha, pero, que promouen la indiferencia per motius ideologics, d'ignorancia, per tant. D'aixo se'n pot dir sectarisme amb tota tranquil.litat per part dels que tenen un concepte particular de la memoria historica.

Dic jo, entre fossa i fossa, no podriem donar una beca, per a que algu estudii, per exemple, les cartes dels lectors de la revista Destino,tal com reclama Agusti Pons al llibre?

Per ultim, copio un text de Montserrat Roig del 15 de marc de 1974, en motiu d'una entrevista per ala revista Jano que va fer ella mateixa a Nestor Lujan:

Nestor Lujan, de todos es sabido, es un hombre liberal hasta la medula. Un hombre que ha combinado, no sin duros trabajos, liberalismo a la vieja usanza con el dificil ejercicio de la objetividad. Ser liberal en la Espana actual, en que cada palabra ha perdido su sentido, , es algo muy dificil. Ser liberal, hoy dia, significa ser combatido por casi todo el umundo. Por las izquierdas y por las derechas. Y lo mas triste del caso es que los liberales, que no son mas que viejos sonadores de una utopia jamas alcanzada en Espana, casi nunca han tenido la palabra. Ser liberal, hoy dia, es aceptarla evidencia de la mas desnuda soledad ideologica.
Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna.