Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2005

Unes notes per anar pel món

Aquests dies sóc a casa i miro tot allò material que els senyors de Ryanair van considerar prudent no dur-ho. Un d'ells és El teló de Milan Kundera (Tusquets Editors). A la pàgina 52 hi trobo "el provincianisme dels petits".

¿Com definir el provincianisme? Com la incapacitat (o el rebuig) de considerar la cultura pròpia dins el gran context. Hi ha dues menes de provincianisme: el de les grans nacions i el de les petites. Les grans nacions es resisteixen a la idea de Goethe de literatura mundial perquè la seva pròpia literatura els sembla prou rica per haver-se d'interessar en el que escriuen en altres llocs. Kazimierz Brandys ho diu als seus Carnets. Paris 1985-1987: "l'estudiant francès té llacunes més grans en el coneixement de la cultura mundial que l'estudiant polonès, però s'ho pot permetre, ja que la seva cultura conté més o menys tots els aspectes, totes les possibilitats i les fases de l'evolució mundial.

Les petites nacions son reticents…

Nèstor Luján i el PSOE

Aquest matí estava llegint Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna, una biografia del fascinant periodista patrocinada per la Fundació Catalunya Oberta. M´ha interessat aquest episodi que explico.

Nèstor Luján era un butxaca foradada. La seva capacitat per administrar els diners era nul·la. No guardava els rebuts de les editorials o de les conferències. Vivia al seu aire, despreocupat per l'Agència Tributària. El senyor Josep Borrell, però, sí que s'amoïnava per les seves obligacions fiscals i no badava. L'any 1983 rebé una inspecció fiscal i els senyors dels cent anys d'honradesa li encolomaren una multa de 14 milions de pessetes per no tenir els papers al dia.

Agustí Pons ho qualifica com a humiliació. No n'hi ha per menys. Diu el biògraf que Luján es va sentir sol, perseguit amb injustícia i quedà molt tocat. L´home de la humanitat desbordant va haver de demanar un crèdit.

Luján fou víctima del seu tarannà desmanegat o de la neglig…

Bon Nadal a tots

Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!

Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Poema de Nadal
Josep Maria de Sagarra

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes.

Crec que seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè una de les premisses és no ser sectari. Ara, us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem ialgun tertulià de la COPE? Què passaria quan la reforma de l'Estatut arribés al Senat?

En un sistema que basa la seva legitimat en el sufragi directe, la casa dels lords és una anomalia. Sempre ha tingut una majoria conservadora, poquíssimes dones i, malgrat la reforma del 99, continua essent un terreny minoritari per als laboristes i els liberals: una mena de casa dels horrors per als que creuen que l'elecció popular és el tòtem instraspassable. Vist així, els intel·lectuals no practicants sempre ti…

"Tory" Blair

Camilla Cavendish es una articulista del "The Times". Dijous preguntava si el partit conservador no existis, si necessitarien crear-lo. La resposta li va donar un diputat tory que recolzava Cameron: "Mentre Blair sigui al govern, no".

Com que Blair no tornara a presentar-se, li han buscat un substitu. D'altra banda, els labour volen presentar Gordon Brown, el ministre de Finances, el qual es partidari de la politica socialista de "tax and spend" i es temut pel seu instint intervencionista.

David Davis

Dimarts al vespre va ofegar les penes de la derrota. Va comencar amb un sopar al Ritz londinenc, despres va anar a Annabel's amb unes amigues i va acabar la celebracio donant explicacions a la seva dona. Ahir divendres els diaris portaven les fotografies de la festeta.

Annabel's es una discoteca coneguda perque fou la "responsable" de la caiguda de l'anterior ministre de l'interior David Blunkett. Va haver de dimitir per haver facilitat el permis de residencia a una noia sud-americana que treballava com a mainadera dels seus fills, en principi. Blunkett, cec, era famos per la seva passio sexual i tambe per haver publicat un llibre anomenat "In a clear day".

Dona la casualitat que les responsabilitats de David Davis al govern a l'ombra son les del seguiment del Home Office.

Cameron de la Isla

Els tories han apostat per la persona mes inexperimentada des de William Pitt el Jove, deia el "The Times". Cameron, de 39 anys, demana estimar el pais tal com es, no tal com era. Vol apropar-se als sectors que mai els han votat, implicar-se en l'accio social i el medi ambient -temes infashionable per als tories- i repudia el thatcherisme. De fet, quan la dama de ferro va complir 80 anys va convidar tots els candidats al lideratge, excepte Cameron. De tot plegat en diu Compassive conservatism.
The Times destaca les similituds entre Cameron i Blair. Es una aposta per l'estil i la personalitat, mes que no pas pel gruix ideologic. Diuen que ara l'error no ha estat l'eleccio del lider. Es el candidat correcte, pero amb les idees equivocades perque entre la copia i l'original, tothom prefereix l'orginal.

Pregunten quina posicio adoptara el conservadorisme compassiu de Cameron enfront de les pensions, la salut i l'educacio. Es a dir, si la definicio de se…
Aquesta setmana la jugada ha sortit rodona per als tories. Dimarts van escollir David Cameron com a nou lider i dimecres va estrenar-se al Question Time. Van aprofitar que ell mateix era el portaveu d'Educacio al govern a l'ombra i que precisament aquesta setmana tocava discutir el Llibre Blanc sobre l'Educacio.

N'hi ha mes, pero. Els plans de Blair sobre aquesta materia no agraden al seu partit. Fa un mes el primer ministre ja va perdre una votacio per culpa dels comuns rebels. En canvi, als tories hi estan encantats i Cameron va dir-li que amb el nostre suport, lleial, el primer ministre no corre el perill de perdre aquestes reformes en un vot parlamentari. Per tant, faci el que vol fer.

La jugada esta una mica vista i Blair no vol dependre dels vots de l'oposicio per a que no el deixin amb el cul enlaire en qualsevol moment. Aquesta tactica ja va ser utilitzada pels propis laboristes fa una dotzena d'anys. La Casa dels Comuns discutia el Tractat de Maastricht…

George Best

George Best, de 59 anys, un llegendari futbolista nord-irlandes del Manchester United, va morir divendres passat. la cosa no tindria mes importancia si no fos perque el futbolista va ser considerat el cinque beatle, tot i no ser de Liverpool, i un icone de la revolucio dels seixanta. George Best -alcoholic, faldillaire i perseguit sempre per la justicia- sera recordat tambe per unes frases sensacionals:

"Diuen que he dormit amb set Miss World. No es veritat, nomes van ser quatre. Amb les altres tres no em vaig presentar".Despres d'una transfussio de sang per al transplantament de fetge: "he estat alla durant deu hores i he pres 40 pintes de cervesa, he batut el meu record previ per 20 minuts".Sobre David Beckham: " No sap xutar amb l'esquerra, no sapd donar un cop de cap a la pilota, no sap regarejar i no marca gaire gols. Per la resta, esta be".

Us penjo l'obituari del "The Times" i aquest link a la seva pagina

Persones anonimes

Fa dues setmanes forca gent portava una flor vermella a l'alcada del cor. Els presentadors de la BBC, els empleats de banca o cuiners commemoraven la fi de la primer guerra mundial. L'11 de novembre ha quedat institucionalitzat com la diada per recordar els soldats morts o ferits en qualsevol de les multiples guerres en que ha estat aquest pais i de les quals n'han tornat victoriosos. La presentadora del telenoticies diria que la porten tant els politics, les personalitats com un gran nombre de persones anonimes que tambe han volgut mostrar el seu rebuig a la violencia.

En un dels carrers principals hi havia paradetes que les venien. Me'n van oferir varies vegades. Si t'hi negues, la mirada que et torna el voluntari es condemnatoria. El recollidor de signatures o el venedor de pulseres sol ser una persona poc donada a entendre raonaments o bromes en acte de servei. Per contra, donar la teva signatura t'atorga un certificat de bona conducta que no has demanat. L…
Si us plau, que algu m'informi com esta l'assumpte dels anomenats Papers de Salamanca. Vull dir si ja han tornat. M'hi interesso perque em penso que haurem d'agrair a algu o altre que s'hagin mantingut intactes durant aquests setanta anys. Despres de tot el que m'han arribat a explicar sobre la guerra civil i la dictadura, a mi em sembla un miracle que encara existeixi la documentacio sobre la Generalitat republicana. Gracies, doncs, a l'arxiver o al responsable del seu manteniment.

Fa uns deu anys vaig interessar-me per completar l'arbre genealogic de casa. Com que la Llei del Registre Civil es de 1885, tots els registres anteriors son parroquials. Vaig anar a algunes de les parroquies i a tot arreu em van dir que la majoria de les partides mes antigues de batetjos i defuncions s'havien cremat durant el periode republica i la guerra civil.

Com explicar-li l'Estatut a un angles

Aixo tambe podria ser un altre acudit, perque li era dificil copsar el que li estava explicant.

Pero be, no fem tanta broma perque encara podriem guayar uns calerons. I si no, llegiu aquesta noticia:

Beques a universitaris per a explicar l'Estatut a l'estranger
El Departament de Governació i Administracions Públiques destinarà una línia d’ajuts de 120.000 euros als universitaris catalans que “vulguin col·laborar en la tasca divulgadora de les comunitats de catalans d’arreu del món i difondre les universitats catalanes per tal d’atraure els estudiants estrangers”. El secretari de Cooperació Exterior, Albert Royo, ha afirmat que les comunitats “són imprescindibles per donar al món una imatge més fidel de la Catalunya del segle XXI, de manera que la projecció del país no hagi de dependre únicament dels instruments centrals de l’Estat espanyol. Ara, per exemple, tenen un rol fonamental per explicar al món el nou projecte d’Estatut català”. El programa de beques començarà per nou com…
Un america m'explica aquest acudit:

Saps per que no hi ha cops d'estat a USA?
Perque no hi ha ambaixada americana.

Ave, ONU, morituri te salutant

Nacions Unides fa com l'antic metge del meu poble: sempre arriba quan el malalt ja es mort. I com que no serveix per a les urgencies, no es que ara faci autopsies o canti requiem, si no que fa de planyidera.

Nuon Chea te 78 anys i va ser un col.laborador de Pol Pot. Ara esta essent jutjat per un tribunal de l'ONU on va fer aquesta terrible declaracio: " Si, tenim responsabilitat. No ho neguem, pero n'hi ha de diferents tipus: l'executiva, la legal i la moral. El nostre error fou que no varem anar als camps de l'interior del pais i esbrinar el que estava passant".

El regim comunista de Pol Pot va eliminar dos milions de persones, una quarta part de la poblacio de Cambodja. Quina llastima, ningu va donar l'ordre de manifestar-se o demanar una intervencio per a evitar el genocidi.

You cannot leave your hat on

M'agradaria portar barret. Deixem la moda a part, cal un punt de gamberrisme i elegancia. No es questio de ser mes o menys lleig o tenir una bona planta. Te mes a veure amb l'estil, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Em consta que hi ha molts homes que tambe s'avindrien a portar-lo. Per que s'han deixat de portar? Els timids amb les estetiques que distingeixen no ho podem perdonar. No cal remenar, em sembla, en teories; potser simplement l'unic culpable sigui la calefaccio.

"Atrafalgarats"

Tot entonant el "Rule, Britannia", els anglesos porten uns dies que continuen donant la volta al bacon i a la "liberty overseas". Un militar deia ahir per la televisio que els espanyols tambe haurien de sumar-se a les celebracions, sobre tot perque, gracies a Nelson, cada any les costes de Cadis reben un fotimer de turistes.

Skills

Coincideixo amb uns espanyols a un pub de High Street d'Exeter. Estan d'Erasmus i se'ls nota felicos, mes que res per les odioses comparacions amb els barracons -no parlo d'edificis- de la peninsula de barataria. M'expliquen per sobre com funciona la universitat i em donen quatre consells que agraeixo.

Les classes magistrals no existeixen, l'assistencia a classe es un 10% de la nota i el que compta son els treballs i les practiques. L'examen final es nomes un tramit. El criteri es que si una persona ha anat a classe, ha fet be les practiques i suspen (l'aprovat es un 4), el que falla es el sistema. D'altra banda, no es possible aprovar nomes anant a l'examen final. Aixo si, si fas un treball i no cites la font, et poden expulsar de la universitat per vulnerar els drets d'autor. En definitiva, com que l'apovat ja el tens practicament assegurat, la resta depen de tu i aparques les males arts per aconseguir l'anhelat 5.

Tot plegat demana …

Antisionisme a casa nostra

*Actualitzacio de diumenge. Una mica d'humor
La revista Newstateman publica un reportatge sobre Israel i Palestina i a una columna hi ha uns acudits.

A Russian, a Pole, an American and an Israeli are each asked by an interviwer: "Excuse me, what is your opinion on the current meat shortage?"

- The Russian replies: "What's an opinion?"
- The Pole replies: "What's a meat?"
- The American replies: "What's a shortage?"
- The Israeli replies: "What's "Excuse me"?"

Que preguntaria un catala?

Obro veda: "Que es un america i un israelia?"



Llegeixo amb indignacio que l'antic ministre de relacions exteriors israelia va estar a punt de ser agredit a Valencia per grups pro-palestins. Els agressors, barbarie a part, demostren desconeixer la historia. Ben Ami, a les negociacions d'Oslo i Camp David, va cedir mes del que es habitual i va ser mes que generos amb els palestins: per aixo el laborisme va perdre les …

Llaminadures anti Bush

No llegeixo la catosfera i no se si algu altre ja ho ha postejat. Els nostres amics anti America estaran d'enhorabona i, enmig de tanta celebracio, no deuen tenir temps d'escriure i fan passar la ressaca tot esperant que els altres escriguin.

Per un cop que tenen bona municio, no la fan servir. Au, nois aqui teniu dos regalets:

1.- Un reportatge del magazine de cap de setmana passat del "The Times" sobre la contractacio d'exercits privats per anar a l'Irak. No espereu cap lirica catalana, si no dades interessants.

2.- El darrer llibre de Francis Fukuyama "After the Neocons". Us passo la referencia de la revista "Bookseller":

A similar type of book to "Soros on Freedom"*, but here looking more specifically at errors made in Iraq. Fukuyama has traditionally been as a right-thinker, but now believes the Bush administration's policy on Iraq was mistaken. "After the neocons" stresses the need to work with supranational inst…

L'esca

Des de divendres passat no he pogut conectar-me a la xarxa. Aquesta tarda hi he llegit L'Avui i he tingut la impressio magnfica d'estar fora d'orbita. Tot queda ben explicat quan m'he assabentat que la Maria de la Pau Janer va guanyar el premi Planeta.

Espero postejar amb mes frequencia. A mes de pobre, no vull ser un pobre equivocat. No perdem l'esperanca. Disculpeu la reiteracio de les referencies planianes. Potser no es original; vist, pero, el panorama, crec que es una gran decisio.

Israel i Anglaterra

Quan Hitler va arribar al poder els jueus van fer una cosa molt important: van enviar 10.000 nens d'Alemanya cap a Anglaterra. Aquests nens, a part de salvar-se de l'Holocaust en terra segura, van rebre una educacio que anys mes tard va ser de gran valua quan Israel va constituir-se com a Estat.

El rabbi John Rayner va ser un d'ells. El dijous 29 de setembre el "Times" portava el seu obituari. Hans Sigmund Rahmer va neixer el 1924 a Berlin i va "anglicised" John Rayner. Segons l'article va destacar sobre tot pel seu poliglotisme, els seus estudis sobre el sionisme i per fundar el "Liberal Judaism".

Si deixem de banda l'hagiografia habitual de les defuncions recents, l'article apunta dades interessants sobre les relacions entre els anglesos i els jueus. Lamento no tenir a ma "Israel" de Josep Pla: amb tot, acudeixo a la farmacia de guardia.

Es possible que l'article del "Times" sigui pagat, diran alguns. Molt …

El pais del "but"

M'he posat en contacte amb l'Anglo-catalan Society, una institucio creada el 1954, desgraciadament desconeguda a Catalunya. Aixo si, deuen rebre una subvencioneta, mes que res perque els que manen no quedin malament del tot. Quan penso en la National Trust se'm posen els pels de punta. La National Trust es una fundacio privada -en el cas catala, el pleonasme es indispensable- que compra terres i cases d'interes nacional per a conservar-les. Els seus fons provenen de disposiscions testamentaries i donacions. Es la principal propietaria de bens immobles al regne Unit.

L'anglo-catalan society em sembla una institucio seriosa que fa el que pot i que no usa el topic del catala que puja al Speaker's Corner: "I am catalan, but not spanish, Catalonia is a country inside Spain, but, we are not spanish, but, we are catalan, but..." Que en som d'adversatius! Som aixi, que hi farem.

Cheers!

Fe no es esperar

Vagi per endavant que el titol del post ja estava triat abans de llegir aquests dos agradabilissims comentaris. De tota manera, a bodes em convides!

Porto uns quinze dies una mica mogudets perque, un cop vaig arribar a Glasgow, vaig saber d'una oportunitat mes bona a Devon, es a dir, al sud-oest d'Anglaterra. Dotxe hores d'autobus i ja vam quedar definitivaments instal.lats. Soc Mortehoe, un poble de la costa atlantica que va acollir un vaixell nord-america que navegava cap a Normandia el 1943. Davant d'una platja ferestega hi ha un discret monument que ho recorda. Al meu hotel tambe hi ha una referencia a l'esdeveniment on s'agraeix l'hospitalitat de la poblacio autoctona, etc.

La feina de l'hotel es exigent pero tinc les principals necessitats cobertes, un sou mes que digne i la possibilitat de fer hores extres. Avui us escric, es el meu primer dia lliure, que normalment sera sempre dijous, com les minyones. He anat a Barnstaple, la poblacio amb mes ser…

Que Braveheart ens il·lumini

Ja tinc dia de sortida, serà dilluns que vé dia 5. Malgrat que m'interessava més la city entre les cities, la millor oferta de moment és la de Glasgow. Londres haurà d'esperar.

Si no hi ha res de nou, escriuré el proper post des d'Escòcia. Mentrestant us deixo amb aquest comentari a un post del 9 de gener que ahir em van enviar. És fantàstic que comentin post endreçats temps enrere. Així que, gràcies, anònim lector!

Apa, siau!


Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
Ausiàs March (29)

Qui dia passa, any empeny

Marxo uns dies al Solsonès.

Comptat que al setembre foto el camp a Anglaterra, encara no sé què en faré, del ribot. No voldria tancar-lo, però hauré de veure quin temps podré dedicar al posteig.

Apa, acabeu de passar un bon estiu.

La fi de la història

En Luis Felipe Madeira és a punt de ser fitxat per l'Inter de Milan just a la mateixa setmana en què el Comitè de Competició ha decidit que no tancarà el Camp Nou. El 23 de novembre de 2002 jugaven Barça i Madrid. Quan el xicot d'Alfama anava a treure un còrner caigueren a la vora seu telèfons mòbils, ampolles de whisky i el cap d'un porcell.

La fi de la història arriba quan el Barça és l'equip més fort del campionat, el Reial Madrid és una incògnita i el jugador portuguès encara el final de la seva carrera esportiva. Bon vent i barca nova.



Un post anterior sobre Portugal

Actualització de divendres, 5. A "Engrunes" es parla avui de marques.

Per nosaltres va el pollastre

Actualització de dijous 4 d'agost.
Llegiu l'article d'en Sostres

M'ajunto a la bona flaire que surt de l'aerorebost. Avui el telenotícies ha informat de l’existència de “L’Àngel dels animals”, una oenagé alemanya que vigila el transport de les bèsties que han de ser consumides. Una noia alemanya i un xicot portuguès aturen el seu Mercedes-Benz magnífic a una àrea de serveis de tota mena i inspeccionen un camió que porta qui sap quants xais. La parella, una vegada ha fotografiat les bèsties assedegades i amb dues potes a cada món, es queixa que les administracions fan els ulls grossos.

Em sembla que l'Administració i la policia no són els únics que fan els ulls grossos. Manta vegades parlem dels polítics i dels productors com si fossin marcians. I de resultes que són consumidors també. Comptat que el procés de socialització ja és imparable i que la mediocritat senyoreja la cuina, el debat, per a mi, està sobre la manera de tombar la confusió de paladars en el nost…

Reflexions blogofíliques (i II)

Un dels blogs més visitats trenca esquemes. Els lectors no són blogaires. Els comentaris són més extensos que els d'un que ja té prou feina a casa seva.

Cada vegada hi ha més periodistes (Espada, Foix, Partal) que s'han animat a entrar a la blogosfera. El proper pas serà un presentador de televisió, si encara no existeix. Penso, llàstima, Sardà, si en comptes del llibre "Me encanta que me hagas esta pregunta", n'haguessis obert un explicant les coses que no surten a la pantalla, haguessis revolucionat la blogosfera!

Uns diuen que la columna de Joan Oliver i "Llir entre cards" tenen format de blog. És possible. Ara, aquest senyor sí hauria arrassat!

Reflexions blogofíliques (I)

La setmana passada vaig assistir al curs Escriure per a la web de la Universitat Pompeu Fabra. Fou dirigit per Neus Arqués. Vam parlar de blogs. Tal com diu la Neus en el seu, fou una sorpresa que dels vint-i-vuit assistents només quatre sabéssim què es un blog i que, precisament, tots quatre en tinguéssim un, inclosa la Neus i l'altra professora, la Magalí.

Fins ara pensava que hi havia més blogaires que lectors. Aquest plantejament, però, és erroni, perquè la blogosfera el que fa és trencar la unidireccionalitat (perdoneu la paraulota). Vull dir, fins fa poc tu escrivies i jo llegia; en canvi ara, tu escrius, jo escric, els dos llegim i els dos comentem. Comptat i debatut, el blog no és un format nou ni tampoc és una tribu endogàmica, si nó una nova manera de comunicar. I la tendència, em sembla, és una persona, un blog, o una persona els blogs que li doni la gana. I el que escrigui més bé, serà el més llegit. A qui no li agradi la democràcia, que es foti.

Sobre els sous dels polítics

Dono una perspectiva absolutament diferent a la qüestió dels sous dels polítics. Us transcric un fragment de les memòries de Cambó. Per a ell, la millor manera de garantir la independència d'un governant és que ja disposi recursos propis a poder viure. I d'aquesta manera evitar la untada.


"Un dia xafogós de juliol jo em trobava als banys de San Sebastián, a la Barceloneta, prenent el sol després d’haver nedat una bona estona. El propietari dels banys, el bon amic Ribalta, m’havia fet l’obsequi d’una magnífica caseta de banys, a la qual jo convidava alguns amics. El dia de què parlo sols havia Xavier Calderó a la meva vora. Recordo que vaig dir-li: “sabeu en què estic pensant en la gran estona que fa que callo? Doncs ara us ho diré, però vós en mantindreu la més absoluta reserva: jo pensava en la necessitat que hi ha, no sols per a mi, sinó per a Catalunya, de que jo tingui una situació econòmica que em llevi tota preocupació d’ordre material i em permeti consagrar-me ínteg…

amateurisme vs professionalisme

Del post anterior n'han sortit temes interessantíssims.

Començo per l'amateurisme vs. professionalisme. Per a mi l'amateurisme en política municipal és un resquici romàntic de la transició. Potser és vàlid encara en municipis de menys de 1500 habitants. A partir d'aquí, però, crec que s'ha d'imposar el professionalisme. Ser alcalde comporta moltes responsabilitats i se li ha de demanar una dedicació exclusiva.

Es diu que cobren molt. Què voleu que us digui, prefereixo jutjar la gent pels seus resultats, no pel que cobren o per la seva formació.

I una exigència extrema en la transparència. Per a mi és molt més important que la participació. Em sembla que aquesta és una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els llatins. No crec en els consells ciutadans i altres experiències similars.

Seguiré els propers dies :-) .

La decadència municipal convergent

CiU té un problema bèstia des de fa molts anys: la política municipal. Avui ha sortit el darrer baròmetre municipal de Barcelona i només treu un 12% dels vots. Jo crec que mai s'han pres els municipis seriosament. Només així es pot entendre que sigui un partit quasi extraparlamentari a les principals ciutats.

És molt fàcil dir que Catalunya és monocolor. Ara bé, siguem seriosos: durant molts anys els candidats convergents a les alcaldies era gent que ja havia remenat les cireres en els Ajuntaments franquistes. Al meu poble hi ha una expressió molt gràfica que entendreu de seguida: eren els de la taula rodona de l'ateneu.

Òbviament aquella gent ja no està ni per remenar ni menjar cap cirera. Amb tot, CIU no ha aconseguit desempallegar-se d'aquesta percepció ciutadana. Deu fer uns deu anys que no manen, però la gent els continua veient com els de sempre. I no és que siguin ni més bons ni menys honrats que la resta de candidats. El problema és la percepció ciutadana que se'…

El final de Crónicas Marcianas

Avui acaba Crónicas Marcianas, un programa que ha aixecat polseguera i que els seus enemics han convertit en el paradigma de la llibertat d'expressió. Té raó Sardà quan diu que són preferibles vint-i-quatre hores de teleporqueria que un minut de censura. Té tota la raó. El que passa és que en aquest país no acabem de saber en què consisteix la llibertat d'expressió i per això creiem que Crónicas Marcianas era el programa més lliure de la graella. Vull dir, que és un tòpic gastat dir que els bisbes et volen tancar el programa (doncs, clar, que et penses?). Dir això queda bé i és de franc: com pensaries si un dia els bisbes recomanessin un sol programa de televisió? Llàstima, però, que els marcians mai s'atrevissin a dir que Berlusconi és un feixista lladre.

Estem a l'estiu i aquí també fem algunes reposicions. Recupero un magnífic article de Víctor-M. Amela que parla sobre Crónicas Marcianas

El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005

Axioma: la tele de hoy sie…

Silicones vàries

Un practicant del culturisme va morir a Palma en autoinjectar-se silicona per fer créixer el penis.

Podria morir el PSC si segueix injectant-se nacionalisme per a tenir-la més llarga?

Quins perills corren els convergents partidaris d'usar aquesta substància nociva anomenada socialdemocràcia?

Els únics que no prenen res són els d'ERC. Diuen que la natura els ha dotat graciosament. I que tot forma part de la mateixa bèstia. Ara bé, a l'hora de la veritat, en Carod dura poqueta estona.

En fi, si necessiteu saber quina és la vostra justa mesura, demaneu parer a un ciutadà que ens honora, especialment a les membres de la Fundació de Dones Empresàries Grup Set. Veus, aquest guardó, sí que em faria gracia rebre'l. I res de silicona, consens!

Reunió al Comité Central

Arribo a dos quarts de sis al CCCB. Mentre baixo al soterrani del gulag llegeixo les inscripcions de les rajoles. Una d'aquestes diu: Qui és amic del pobre
és amic de Déu.
Qui fa caritat
se'n va de dret al cel
A aquesta hora hi ha més concurrència. A part dels puffs i dels coixins hi ha cadires i molta més gent que no pas la vintena de benaventurats del matí. També hi ha una vigilant. Els freakies de samarreta negra encara són majoria -juguen a casa. També veig, però, noies normals, vull dir, amb alguna denotació de sensualitat. Un personatge encén una cigarreta i beu cervesa. Comença la xerrada i el moderador dóna una definició de cultura: todatransmisión de información no biológica. I també ens diu què és la propietat intel·lectual: un proceso vírico que infecta la cultura. T'ha quedat rodó. Avui és el dia de les frases: - La lengua es un bien gratuito y comunal, un sufragio universal permanente. Nunca ha sido una mercancía - La voz es el interfaz natural - La colonización digit…

Bill Gates planeja al Copyfight

A les 12 havia de començar la primera de les ponències. Sebla que la pantalla no funciona. La trobada té lloc a una sala subterrània del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Com que la sala és gran, també hi ha un argentí que imparteix un taller de captures de vídeo. A terra hi ha uns coixins per si algú vol ajaçar-s'hi. També hi ha uns puffs i jo n'ocupo un d'aquests. Pertot veig gent amb samarretes negres, pentinats a l'estil beatle, ulleres de pasta negra i una asexualitat manifesta en el cas de les dones. Se'm nota que no sóc de la tribu. Un tros més enllà un parell de noies també prenen notes.

La pantalla ja funciona. Un home amb la pinta de "de profesión socialista" dóna unes indicacions amb un walkie tot fent-se l'homenet. Tant te'l podries trobar de conserge en un poliesportiu o com a tècnic de no sé què, un d'aquells que fruiexen de la bicoca atorgada per les insultants majories absolutes dels socialistes a l'àrea metropol…

Copyfight

Aquest cap de setmana a Barcelona es reuneix el Copyfight, un grup autoanomenat els defensors de la cultura lliure. Malgrat aquesta certa pompositat -a vegades és inevitable- el programa de conferències és interessant i miraré d'acostar-m'hi i si en sóc capaç, n'escriuré alguna cosa.

Els ponents són advocats, activistes, artistes i intel·lectuals. Les meves sospites es centren en els activistes i els intel·lectuals, dels altres dos tipus podem saber per on ens pot apretar la sabata. Les conferències de demà estaran dedicades a la literatura i cultura escrites; música i entretenimient, dissabte; i diumenge software i cultura digital. Per a mi ja comencen malament posant dins del mateix sac la música amb l'entreteniment.

Estic a l'atur, passa-ho

El Govern ZP és una caldera de sorpreses. Té collons que la tramitació dels papers de l'atur sigui un dels primers serveis que ofereixi l'Administració Pública via sms.

I jo pensava, pasqual de mi, que els primers haurien de ser els de l'Oficina anticorrupció. O un de menys escandalós: quantes vegades veieu obres al vostre carrer i no en teniu idea per què l'han aixecat? O més senzillament, quan costen aquesta fanals tròpico-siderals que estan posant?
Tot esperant que quatre benaventurats xisclin perquè el govern britànic estudia la manera de controlar sms i correus electrònics, aquest article explica les raons per les quals avui podem eviar mails i sms, entre moltíssimes altres coses. Mentrestant, seguirem llegint estupideses sobre Churchill.


***Actualització de dimecres 13 de juliol.La Unió debat avui la proposta de controlar les dades de mòbils i internet

Dret a ser feliç

No m'agradaria que passés desapercebut aquest article de Xavier Roig. Parla, sobre tot, de les imbeci·licitats passades i presents dels senyors d'Iniciativa per Catalunya

I tampoc el que publicà ahir mateix. L'empresa del senyor Roig va treballar amb la cabdidatura londinenca i explica perquè no va ser escollida París.

You'll never walk alone

When you walk through a storm
hold your head up high
And don't be afraid of the dark.

At the end of a storm is a golden sky
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Tho' your dreams be tossed and blown.

Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.

Walk on, walk on with hope in your heart
And you'll never walk alone,
You'll never, ever walk alone.

L'enemic el tenim aquí

N'hi ha que miren tot el sant dia a l'Irak. Els culpables no són a Bagdad ni a Washington: els assassins de Londres i Madrid són a sota de casa. Idees per avui posa el dit a la nafra. Tot i que no estic d'acord amb el paràgraf final, té tota la raó del món quan diu que ens hem ficat l'enemic a casa. Un frau a la confiança donada, un cop de puny a la porta oberta. Parem de donar discursos imbècils tipus terricabras i deixebles. L'Estat ha de garantir la nostra llibertat i la seguretat.

No hi ha cap dubte: la guerra contra el feixisme islàmic ha d'encarar el seu front més complicat: el domèstic. Els governs lliures, i sobretot la majoria de la ciutadania, han d'entendre que l'enemic és a casa i des de casa planeja els seus atacs més letals. Mentre les tropes estan estabilitzant els antics centres de l'estratègia terrorista, els assassins ja fa temps que han fet de les nostres ciutats campaments bases per dissenyar els atacs. I no ens enganyem, aquests …

El ministre de l'interior francès, un impresentable

Els caps de la policia britànica i els polítics han estat molt cautelosos. No han parlat de nombre de víctimes. Contrasta la prudència amb el comportament indigne del ministre de l'interior francès. Qui coi s'ha cregut que és aquest Sarkozy? Llegeixo aquesta terrrible notícia a El País:

Francia eleva el balance a 50 muertos El ministro francés del Interior, Nicolas Sarkozy, ha contado todo aquello que su homólogo británico no ha querido hacer público aún. Según ha dicho, Charles Clarke le ha confirmado que se han producido al menos 50 víctimas mortales y 300 heridos, medio centenar de ellos graves.

Sarkozy ha señalado a la televisión pública francesa que ha hablado dos veces con Clarke, y que éste le ha contado que las explosiones fueron “de una violencia considerable”. “El techo del metro se ha hundido, la escena del crimen es muy difícil de reconstruir por los destrozos provocados por la explosión”, ha añadido. Respecto a los autores, ha señalado que son “criminales, no terror…

No en el meu cognom!

De l'Avui del 7 de juliol
Núria, Sau, i ara Cardona?
Catorze col·legis professionals de la comarca del Bages demanaran per carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i al del Parlament, Ernest Benach, que el nou Estatut passi a ser anomenat Estatut de Cardona. Addueixen que Catalunya té un deute històric amb Cardona, vila que va ser l'any 1714 l'últim baluard català a caure davant les tropes de Felip V. "El poble català mai no ha recompensat aquell sobreesforç de la vila ducal", manifesten els col·legis professionals del Bages. Altres poblacions catalanes també hi aspiren.
Ai, que patirem! I per què no el signen, per exemple, en un lloc simbòlic de derrotes contemporànies, com ara el Carmel, el Fòrum o Perpinyà? O fins i tot dins del Trambaix. Serà que no s'han signat tractats dins d'un tren!

Estic amoïnat, amics meus. El meu cosí de part de pare surt amb una noia que es diu Elisenda Estatuet. Sense la "t", però. Tinc por que es casin.…

El General Franco va ser un intel·lectual...

... segons Julio Merino, l'autor del llibre "El otro Franco". Diu coses tan interessants com "Franco salvó la república en tres ocasiones: 1934, 1935 y 1936". Bé, us passo l'enllaç al xat de Terra que compartí amb els internautes l'1 de juliol, sense el 8. El llibre és una biografia del Generalísimo des del seu naixement fins al començament de la guerra civil.
L'estanquer explica als que el volen escoltar que en deu anys ha doblat la venda de paper. Comenta que fa uns quinze anys l'empresa Miquel Costa va estar a punt de tancar. Agafa "La Vanguardia" i busca a quant cotitzen les accions. Fa una pausa per a evitar que el rotet o el sanglot sigui sonor, finta i rebla:

- La gent d'aquest país té la pell molt fina i cada vegada més ens l'agafem amb paper de fumar".

Matrimoni

Les tardes de diumenge permeten, almenys a mi, retocar posts anteriors i vagarejar el pensament. Un professor explicava que la millor negociació és aquella en què tu t'assegures el contingut i alhora deixes que l'altra part escrigui el discurs de la victòria, guanyi la batalla de la vanitat i desfili fastuosament dia i nit. Com diu la meva àvia, alaba't, ruc, que a fira et duc.

Philip Roth parla a L'animal moribund de les consequències castròfiques que ha tingut la sida en els homosexuals, sobretot. Un canvi de mentalitat conservador i possibilista que ha rejovenit el matrimoni. Heus aquí la recepta secular, el preservatiu institucional (sempre foradat) que promet la fidelitat, la seguretat i l'estabilitat en front del virus del dubte. Crec que els homosexuals han caigut a la trampa a l'ensems que la institució familiar ha rebut un recolzament inesperat que augura molts anys de vitalitat al matrimoni. Mentre onegen les banderes de l'arc de Sant Martí, en Rat…

Au va, nois, que és tard (xaves a la costa!)

Acabo de veure per tevetrès la cantada d'havaneres, massiva i camaca, de Calella de Palafrugell. (A l'estiu s'ha de fer el viu /a la costa catalana, / que a l'hivern no hi ha caliu, / Costra Brava catalana). Sempre l'última cançó del recital és l'espanyolíssima "El meu avi". Quan els cantaires enfilaven els valents de bordo / no varen tornar (no varen tornar) / i en tingueren la culpa els americans, algú ornà la melodia amb un com sempre!, amb regust a una espontaneïtat falsa. Què voleu que us digui, és una forma ben barata d'antiamericanisme desinformat i, el que és pijor, que ve de lluny. Si els catorze calellencs van anar a lluitar engatats i amb una guitarra, él més normal és que morissin a peu del porró. Quina metàfora!

Amb tot, la gent ha donat a "El meu avi" un cert toc reverencial, talment com si fos un himne. La cançoneta no té més de trenta-cinc anys i, suposo jo, que hom ha perdonat la imaginària existència del vaixell de l…

Engrunejant

En Joan Oliver ha posat a prova la lleialtat dels lectors. Aquest sant baró(metre) ha esmerçat temps tot calculant les intencions de vot dels catalans i posa a disposició dels interessats el fruit del seu esforç en forma de full de càlcul.

Curiosament, però, avui la seva adreça de correu electrònic, que figura sempre a la capçalera, sortia equivocada...

*Actualització de diumenge 3 de juliol:
L'errada de la transcripció l'adreça de correu de Joan Oliver es degué al diari Avui i des d'ahir ja torna a sortir correctament

Susceptibilitats

Tenim una nova companya al grup de teatre. És una mestra de dibuix valenciana. Ala primera reunió que assisteix diu que els catalans no tenim sentit de l'humor.

Arribo a casa i, quan em fico al llit i apago el llum, rebo dos sms idèntics que diuen: "aquesta tia de què va?"

El corresponsal de la guerra dels sexes

L'agost passat vaig penjar un article d'en Sostres. Un (o una) comentarista anònim(a) el definia com el corresponsal de la guerra dels sexes. Certament alguns articles sobre la cojuntura política són prescindibles. Quan aconsegueix oblidar-se d'en Carod, en Sostres guanya. L'article d'ahir dimarts és sensacional:

LLIR ENTRE CARDS

Conillet de vellut

Salvador Sostres


La Carme Ruscalleda s'ha basat en alguns cantautors per preparar els seus aperitius del mes de juny. Així, tenim una sopa de cabra (de mar) en honor de Gerard Quintana, una coca de Joaquín Sabina, i un pop amb flors per la música pop de Rosario Flores. Tanca el joc el conillet de vellut en homentage a Joan Manuel Serrat. Conillet de vellut és una de les cançons que més m'estimo del Serrat. Com gairebé tothom sap parla d'una model jove i que està molt bona. És veritat: són de vellut els conillets de les noies boniques i joves. Bé, l'aperitiu que ha preparat la Carme és un dau de conillet ben t…

O sogra o hipoteca

El pare d’un amic meu és una de les persones més intel•ligents que conec. El seu sentit pràctic enlluerna. Fa un any el seu fill va fer-li saber que es casava i que començaria a remenar hipoteques. El pare va preguntar a la parelleta ilusionada si ja tenien els 150.000 euros, o en cas, contrari, si estaven disposats a treballar vint anys per al banc. –Coi, no hi ha més cera que la que crema. Tots hem de passar per l’adreçador- adduí el fill.

La casa pairal és una vivenda composta d’un sol casal de dues plantes i golfes. No és massa gran, més aviat estreta i llarga. Al darrere té una galeria assolellada i a on abans hi havia el celler, el galliner i una mica d’hort. És una casa ben ventilada, confortable i, òbviament, amb espai suficient per a que hi puguin viure dues famílies. Si hi fessin pisos a permuta, la constructora n'hi faria cabre uns quants.

El pare els preguntà si preferien dependre del banc i que ell els ajudés a pagar l'entrada del niuet d'amor o si, d’altra band…

La daga de la plebs

Des de fa uns mesos les caixes d'estalvi estan canviant la ubicació dels caixers automàtics. Els treuen dels vestíbuls d'entrada i els situen ara a peu de carrer. Tips de que els homeless hi pasessin la nit, que els cocainòmans hi prenguessin la dosi de les tres del matí, a més d'altres usuaris alternatius, els primers en fer-ho han estat els de la Caixa del Penedret i els han seguit la Caixa de Catalunya.

Així, treure diners d'un caixer automàtic ha esdevingut una situació poc fal·laguera. També ho era, a vegades, entrar-hi a les set el matí d'un diumenge. La quantitat de merda amuntegada era terrible. Sia com sia, un vell del meu poble diu que els caixers automàtics i les targes de crèdit són la daga de la plebs. A un que en tingui no li cal mai passar-hi a buscar calers.

No al logos!

La llegenda batxillera és agraïda amb les mestres de català. Sempre que ve a tomb, fins i tot quan no, parlo de l’atractiu físic de l’Anna. A vegades penso quin encant haurà reservat per a la plenitud, perquè, de ben segur que el temps li deu provar. Una altra virtut seva que ha romàs és la lectura d’en Pla. Aquell any Contraban entrava a l'examen de Sel·lectivitat. Ella, però, es adelità amb fragments de Notes del Capvesprol i d’altres. Almenys a mi no em costava gens imaginar-me-la en els paratges empordanesos, les platges de manera preferent. I és clar, la imaginació, juntament amb altres coses, emprenia el vol. Al costat meu seia una noia que cada vegada que la mestra entomava un llibre del grafòman es queixava: oh, no, quin pal! Sí, sí, quin pal el meu....

El cert és que la fa quinze dies vaig anar a la biblioteca dels filòlegs i, òbviament, vaig mirar de sortir de la caverna. La quota, a aquelles hores, no arribava a la paritat contemporàniament exigida en altres cenacles: re…

“Por un nuevo partido político en Cataluña”

Encara no he tingut l'oportunitat de llegir el manifest “Por un nuevo partido político en Cataluña” i, per tant, no se què és realment el que els autors propugnen. Tot i això, hom ja fa cabòries sobre quin seria el partit que en sortiria més malparat. Jo ho tinc claríssim: el PSC. Per tant, discrepo de l'article d'en Ferran Sáez ahir a e-notícies.

A les eleccions autonòmiques de l'any 1995 el senyor Vidal-Quadras va treure 17 diputats. El Partit Popular mai havia tret 10 dipùtats. No entenc perquè Pujol va demanar el cap de Vidal-Quadras al Majèstic. Malgrat que CiU va fer una davallada espectacular, les propostes vidalquadrianes van afectar profundament els resultats socialistes. Si jo fos un dirigent de CiU pregaria per a que el "nuevo partido político en Cataluña" es formés d'una vegada. Són els únics que podrien robar vots al PSC i donar, paradoxalment, la vicòria a un partit nacionalista, català en aquest cas.

L'editorial d'El Llaç

Publico avui l'editorial del número 399 de la revista "El Llaç" de Molins de Rei, tal com vaig dir el 26 de maig. Malgrat que no hi estigui del tot d'acord, el penjo per a que el podeu llegir.

Els okupes s'han extralimitat

Per dir-ho curt i ras, als okupes se'ls ha anat la mà!
La manifestació que van protagonitzar l'1 d'abril passat al llarg de la qual es van dedicar a empastifar de pintades les partes i vidres de tot el Centre de la Vila, especialment d'entitats bancàries, agències immobiliàries i empreses de treball temporal, no va agradar a ningú. Tothom ha criticat la seva actitud i també la permisivitat de les forces de seguretat -Policia Nacional i Guàrdia urbana- i la passivitat de l'Ajuntament.
Segons com, fins ara el moviment okupa podia resultar simpàtic i, de fet, les persones que tenen els seus seguidors com a veïns no acostumen a queixar gaire. Normalment són respectuosos, amables, procuren no molestar el veïnat, i les cases on s'…

Amb Kundera, no perdreu el temps

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:

-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sots pseudònim, en un diari de Polònia. M0ai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¿Ni una paraula sobre Els embruixats!

-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.

Em mira amb melangia.

-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu favorit s'ha esgotat.

Milan Kundera, El teló. Assaig en set parts. Tusquets editors

Els okupes censuradors

Una mostra d'atac a la llibertat d'expressió. Demà o demà passat penjaré l'editorial. Ara us enllaço la referència de l'Avui de dilluns.

'El Llaç', de Molins de Rei, amenaçada pels okupes
La revista de Molins de Rei El Llaç, amb més de 49 anys d'història, ha rebut amenaces del col·lectiu okupa del municipi per haver publicat un editorial, cartes i fotografies denunciant els actes vandàlics protagonitzats pel col·lectiu, informa Josep Ferrer. Els okupes han pintat inscripcions com ara "Kap agressió sense resposta". També han dibuixat un punt de mira amb El Llaç al mig i han empastifat el poble amb papers contra la revista de Molins de Rei. [Redacció]

Companys i Cambó

Fabregas, de Nihil Obstat, escrivia dimecres passat que la història no sempre l’escriuen els vencedors. Aquesta és la gran crueltat d’una guerra civil: pensar que hi ha haver uns vencedors i uns vençuts, més quan tothom hi perdé, uns més que altres òbviament. Al capdavall, però, tots foren víctimes de la follia pròpia i l'aliena.

Llegeixo de tant en tant les Memòries de Cambó (una delícia!), un altre vençut. Us transcric una curiositat històrica:

Lluís Companys em visita

Fou furant aquest any (es refereix al 1930) que, un dia vingué a visitar-me al meu despatx de la Laietana Lluís Companys, amb el qual jo no havia tingut més tractes que els obligats en períodes d’acció política conjunta amb les esquerres catalanes. Companys se’m presentà com un home cansat, fatigat de la lluita. Va explicar-me el temps que havia passat a la presó i em digué que ja no hi volia tornar més. Em parlà amb disgust de les seves habituals companyies i em digué que se’n volia allunyar, i acabà demanant-me si…

El tarannà no acaba de rutllar

E-notícies publica avui

"La Moncloa es queixa per un 'guardó' a Zapatero"
L'economista Xavier Sala i Martín va explicar ahir, durant la presentació del premi Roda de Molí instituït per la Fundació Catalunya Oberta, que "fa una hora ens han trucat de La Moncloa" per haver atorgat aquest guardó irònic al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. L'esmentada fundació li va concedir ahir perquè en el balanç d'enguany i el de l'any passat "les xifres no quadren" pel que fa a lluita contra el terrorisme o creixement del PIB, entre d'altres.

Aquest és l'article del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta que no ha agradat al nou hoste de la bodeguiya:

La Roda de Molí
ESTAT DE LA NACIÓ

Un abril miraculós


L’11 i 12 de maig va tenir lloc al Congrés dels Diputats el debat de política general, allà anomenat sobre l’estat de la nació. En aquest debat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer un balanç d…

Tres anys de Timor independent

Avui fa tot just tres anys que el Timor accedí a la independència. Avui es continua parlant sobre la prevenció de conflictes internacionals, de mediació i del paper de Nacions Unides. Us enllaço una magnífica conferència que el senyor Francesc Vendrell pronuncià el 14 de maig de 2002 a la Universitat Oberta de Catalunya. S'hi pot estar o no d'acord, però aquest home hi toca, argumenta i s'allunya de la fullaraca a la que estem acostumats quan es parla de conflictes internacionals. Ah, i a més és un pencaire.
1. Què pensaríem si una banda terrorista d'ultradreta condicionés la pau a la desparició, per exemple, de l'Estat de les autonomies?

2. Aquest matí, quan he llegit "la Vanguardia", he quedat estupefacte. Es veu que actualment la policia no sap qui són els dirigents d'ETA. Aquesta notícia demanaria, crec, una compareixença del ministre d'Interior al Parlament. Ja se sap però, que els parlaments, almenys els d'aquí, serveixen per a coses inusitades.

3. ZP ha dit que se tracta d'un "riesgo gestionable". Explica-ho més bé, que sóc de poble i no sé pas què vol dir.
A les 8 del matí agafo un taxi. El taxista tenia ganes de preguntar i de xerrar, sobre tot, de Samuel Eto'o... No ha derecho con lo que ha dicho ese tío, y luego se queja de que le llamen negro.

La COPE sonava a tota llesca. És un dels avantatges d'agafar un taxi. Estaven tan avorrits amb la majoria absoluta que no se'n saben avenir de la feina que se'ls ha girat. El taxista em pregunta si soy catalán o español. I em diu que no s'admet medias tintas, que lo que es blanco, es blanco, y lo que es negro, es negro. -Com Eto'o?- li pregunto. Ni más ni menos, amigo. Los que me dicen que sí, pero que no, los grises... estos son los peores. He pensat que tenia tota la raó del món.
1. Seguim amb la revista de premsa. Enllaço aquest gran article del dia 2 d'Anna Grau publicat a l'Avui, of course, sobre la celebració del primer de maig a Madrid.


2. Cada dijous la Fundació Catalunya Oberta posa les coses al seu lloc. És el dia que envia el seu butlletí electrònic


3. Futbol anglès, encara? Dimarts passat vaig sentir llàstima de constatar que els equips anglesos que triomfen a Europa han desistit del tradicional estil. L'eficàcia del Liverpool i del Chelsea a Europa és incontestable, com també ho és que els que es mantenen fidels, el Manchester United, o els que apliquen la filosofia versallesca, l'Arsenal, tan sols ornen la llista honrosa dels eliminats abans d'hora.

El que sí em fa por és que el joc cientifista de Mourinho i Benítez buidi els estadis al mateix ritme que de ben segur ompliran les vitrines. Que les graderies estiguin buides a Itàlia no em fa res, però a Anglaterra no, si us plau.

Per cert, que s'acabi d'una vegada aquesta ruc…

El que escriu més bé sobre el Barça

Durant la setmana guardo articles que llegeixo els dissabtes amb l'atenció que mereixen. El millor sobre futbol, concretament sobre el Barça, el signa Anton Maria Espadaler. Despullats de tot lirisme i revestits de l'analítica competent i lúcida, aquest que copio és la demostració més clara del per què ell és qui escriu més bé sobre futbol.

El Barça és un club propici per al papanatisme, tant si guanya com si no. Aviat reviurem moments de gran imbecil·litat a la Plaça de Sant Jaume. Posats a triar, prefereixo la vistoriosa, òbviament. Tornaran els afanys de l'Arcadi Alibés, el nostre home a la Rambla, i sabent com és el senyor Laporta, se'n prepara alguna de sonada. Per a una gent sentimental i ploramiques, els articles futbolístics de l'Espadaler haurien de ser uns magnífics antídots. També ho haurien de ser per als periodistes madrilenys, everybody needs good neighbours, la brunete futbolística. Però ja se sap, l'estultícia és devastadora.

Tiempos de agitación …

Actualització del post del 18 d'abril

Aquell dia comentava que l'historiador Pons i Guri havia rebut la medalla Macià al mèrit al treball. La particularitat d'aquest senyor és que havia estat falangista de carnet i fou secretari del tribunal que condemnà uns treballadors de la fàbrica Ärno Jager de Montgat. Aquests foren jutjats per llençar per la finestra una foto de Franco l'any 1940. Segons es detalla al reportatge que Enric Canals escriví a l'edició dominical de La Vanguardia (del 17 d'abril, em sembla), com a totes les postguerres pagaren justos per pecadors. Fins i tot Baltasar Garzón ha demanat la constitució d'una comissió de la veritat.

La raó per la qual actualitzo aquest post és posar a l'abast els comentaris d'un amable i anònim lector. El més suggerent ve a dir que algú li va vendre la moto al Conseller Rañé, que està afiliat a la UGT...

la sala d'espera d'un hospital

Els ascensors, els passadissos i les sales d'espera dels hospitals són uns grans productors de situacions divertides. Fa pocs dies un parent fou operat d'una hèrnia a Bellvitge. L'hospital Príncipes de España és un caòtic batibull. Mai hi havia estat i vaig quedar esgarrifat.Els familiars hauríem de tenir prohibida l'entrada als hospitals.

Vaig anar-hi cap a dos quarts de cinc de la tarda i poca estona després l'habitació ja era plena de iaies, tietes, canalla i altres espècies salvatges. Vaig fer una salutació, tan cordial com breu, i veient com estava el panorama, en vaig sortir-ne tan aviat com vaig poder. Innocent de mi, vaig buscar una sala d'espera tot buscant una mica de tranquil·litat.

Dos seients més enllà hi havia dues senyores que ensenyaven les fotos que portaven al moneder... Éste es el segundo, el que nos ha costado más. Els marits, de peu davant d'elles, també parlaven de la seva família. Un explicava que la seva filla s'havia casat amb un …

l'1 de maig

Si aquest dia fos laborable, es muntarien uns ciris importants a les empreses. Per tant, que l'1 de maig sigui festa no és una conquesta sindicalista, sinó dels empresaris. Els donem festa, els paguem el dia i ens estalviem merders. I l'assalariat, content i enganyat. A més, ja se sap. quan hi ha dos dies de festa seguits la gent fot el camp. Per tant, a les manifestacions només hi van quatre benaventurats.

El senyor (Miró i Ardèvol) és el meu pastor; no em manca res

Ep, noi! jo vull el be i tu em vens la llana! El governador civil de Roma acusa als que han criticat Ratzinger tot argumentant que hauríem d'estar contents perquè Benet (sense el Jornet en aquest cas) diu que és bavarès i no alemany. Jo també sóc bavarès, vull dir, que de bava, res!

Una cosa és mantenir relacions, només diplomàtiques, amb el Vaticà, Washington, la Seca, la Meca i la vall d'Andorra; i l'altra és encolomar-nos la moral ratzingeriana. Per cert, la realpolitik predicada per Miró i Ardèvol té el seu fonament en el relativisme. I molts pactes diplomàtics s'arreglen al llit... Sort d'això!

Patirem rucadetes d'aquest estil molt de temps. Aviat Ratzinger dirà Bon Nadal i, au! es veurà com n'és de preocupant la borinotada catalana. Quan va morir el bisbe Deig, en Carod va dir que amb més bisbes així ell aniria a missa. Procuraré no fer més posts sobre Ratzinger.

Els membres de les ampes que porten xandall

Ahir escoltava un debat a una ràdio que tenia la intenció de tractar sobre l'ensenyament, l'escolar s'entén. Hi havia dos representants d'ampes o ampa's o ampas, ho he vist escrit de les tres maneres. Un membre, masculí, proposava que els pares havien de jugar amb els fills. Quin error! Quan anava a escola, l'hora del pati era quan tots ens alliberàvem, lluny dels pares i els mestres. Érem nosaltres: jugàvem o no fèiem res, corríem si ens venia de gust o passaves comptes amb qui s'havia fotut amb tu. Un pare que juga amb els seus fills vulnera la seva intimitat. Crec que els nens que pateixen els planes de desarrollo paternals, consistents en deu mil activitats programades, són molt menys lliures. Recupero un capítol de "los tres tratados de las buenas maneras", un llibre divertidíssim d'Alfonso Ussía. Sí, repeteixo, Alfonso Ussía:

La madre, el chandal y el colegio

Los dramas de los niños son, en ocasiones, tragedias calladas. Yo sólo he renegad…

Crónicas Marcianas

A finals de juny Xavier Sardà deixarà "Crónicas marcianas". I sense ell, "CM" no tindrà sentit. No he estat un seguidor asidu ni entusisasta del programa. L'he anat veient a batzegades. Malgrat que la cridòria em molesta, és un programa molt ben fet. La Vanguardia d'ahir publicava aquest bon article de Víctor Amela.


El campeón tira la toalla
VÍCTOR-M. AMELA - 23/04/2005
Axioma: la tele de hoy siempre nos parece peor que la de ayer. Por eso sé que si hoy viésemos el primer programa que Crónicas marcianas emitió hace siete años y siete meses, nos parecería estupendo. Pero aquella propuesta de Sardà fue pronto recibida como telebasura, lo que enrabietó a Sardà y le espoleó a provocar más y más a sus detractores y a ganar más y más audiencia. ¡Cómo somos!

Ha sido la telebasura oficial del Reino. Pero, según mi axioma, dentro de unos años recordaremos Crónicas marcianas como aquel programa transgresor, atrevido, loco y peleón que entretuvo las madrugadas de millone…

Ratzinger

Després d'haver llegit més d'una vegada extra homnes i la traducció homes fora, penses que en quatre dies Benet XVI desmuntarà la paradeta moral dels progres. Ho tenen magre perquè intel·lectualment no li arriben ni a la vora de la sotana. Del que vindrà després amb el catolicisme dominant a tota Europa, ja ho veurem. Hi ha grups poc recomanables al Vaticà, tipus kikos, Comunión y Liberación i legionarios de Cristo Rey.

D'altra banda, aquesta collonada del Papa dur que cada dia treu El Periódico és una mostra de que no saben quin és el credo de l'Església. Ratzinger no és conservador ni de dretes, simplement és catòlic. A qui li agradi, cap a missa falta gent; i a qui no, doncs les portes de les esglésies acostumen a ser grans. Sigui com sigui, corren mals vents per al liberalisme. I a Catalunya, que no vàrem fer, per desgràcia, la reforma protestant, encara més.