la sala d'espera d'un hospital

Una de les coses positives que ha portat la pandèmia és la restricció de visites als hospitals. Fa quinze anys em va passar la següent facècia. 

Els ascensors, els passadissos i les sales d'espera dels hospitals són uns grans productors de situacions divertides. Fa pocs dies un parent fou operat d'una hèrnia a Bellvitge. L'hospital Príncipes de España és un caòtic batibull. Mai hi havia estat i vaig quedar esgarrifat.Els familiars hauríem de tenir prohibida l'entrada als hospitals. Vaig anar-hi cap a dos quarts de cinc de la tarda i poca estona després l'habitació ja era plena de iaies, tietes, canalla i altres espècies salvatges. Vaig fer una salutació, tan cordial com breu, i veient com estava el panorama, en vaig sortir-ne tan aviat com vaig poder. Innocent de mi, vaig buscar una sala d'espera tot buscant una mica de tranquil·litat. Dos seients més enllà hi havia dues senyores que ensenyaven les fotos que portaven al moneder... Éste es el segundo, el que nos ha costado más. Els marits, de peu davant d'elles, també parlaven de la seva família. Un explicava que la seva filla s'havia casat amb un alemany i que vivien a Alemanya. L'altre home li preguntà en quin idioma li parlaven als fills. Li digué que en català i en aleman... i l'altre espetà joer, qué lenguas más raras. Si hagués tingut més paciència i humor, hauria d'haver passat la tarda pujant i baixant amb l'ascensor, passar pels passadissos, escoltar les converses de la cafeteria i les sales d'espera. però, la calor ja apretava, els hospitals esgoten i, sincerament, no en tenia massa ganes.