Giuseppe Verdi i la castanyera


Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle xlx.La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca. 


Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l'estómac. 

El compositor sempre va recordar la vella castanyera . Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general. Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les esculptures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno. Quan la Nocciolina va morir encara no havia pogut satisfer el deute amb l'escultor i la resta de l'import va ser completat amb donacions populars.

Al peu de l'escultura hi ha aquest epitafi: 
"Venent quincalla als Santuaris d'Acquasanta de Garbo i de sant Ciprià, desafiant la intempèrie, m'he procurat els mitjans per a passar la vellesa i també per a inmortalitzar-me a través d'aquest monument, que jo Caterina Campodonico (anomenada la paesana) em vaig fer fer mentre estava viva"

A propòsit d'Astral

Els conflictes de tots el temps s’han reflectit al Mediterrani. Guerres de religions, la decadència dels imperis, les rutes comercials,  xoc d’estratègies geopolítiques, una mica de tot, sempre.

Avui torna a passar el mateix.  El gran repte e de la humanitat és l’abisme entre el nord i el sud.  Una Europa que cada vegada més  sembla un geriàtric de la zona alta de la ciutat  i un sud africà jove  i pobre. Un sud que somnia i una Europa diabètica i sense il·lusions. Uns posen valles i corrompen els governs locals africans mentre els nàufrags malden per arribar a Lampedusa.


Però el mediterrani no és només l’escenari dels mals de cada època. També n’han sortit grans coses. Grècia, el dret romà, el cristianisme. Estaria bé que els governs mediterranis  tornessin a engegar la Unió Europea del Mediterrani. 

La cultura la fas o te la fan

Article publicat a la revista Tot Molins L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton...