dilluns, 27 de setembre de 2004

Les set vides d'Alfonso Guerra

Ahir al vespre Alfonso Guerra feia de professor que imparteix història a la universitat a la sèrie "7 vidas" de Telecinco. Les bromes eren previsibles (Georgetown, etc.) i així va ser. Pels que no vàreu poder-ho veure perquè havíeu anat a presenciar els focs d'artifici forumescos, per exemple, us passo la web del programa ,on han penjat l'instant en què surt Guerra. La sèrie també té una sala de xat i un fòrum; poca conya: la web de tele5 està molt ben feta, sense fulllaraca, i amb els continguts molt clars, que és el que hom demana a una web. L'aparició Guerra monopolitza el debat i la gent exerceix la militància.

Qui sap, vist l'èxit -fins i tot els que no s'han enganxat a la sèrie vam veure-ho-, potser qualsevol dia d'aquests algun polític jubilat o en atur forçós explicarà batalletes a "El cor de la ciutat". Estic pensant personatges per a alguns polítics en atur.

dijous, 23 de setembre de 2004

"Pacem in terris", per ZP

És disculpable la bona fe? ZP va fer un discurs a Nacions Unides carregat de bones intencions. La dreta l'ha qualificat de quimèric; els seus han dit que obrí portes i finestres. No fou, però, novedós: el sermó de la muntanya és molt més antic. Un ZP aclaparat, com tots, en veure que la barbàrie molesta el nostre balneari. Per a ells, ETA era sostenible i a més, donava vots. Això, però, ens supera i ens sentim culpables. Amb ETA el culpable és sempre Otegi, Santi Potros i, de pas, Arzallus. Però ara, no, perquè Bin Laden és una icona sense físic que no es presenta a les eleccions ni posa en perill la unitat d'Espanya.

La pau és tractada com una abstracció. Els drets de tercera generació, difuminats, amb una concreció aleatòria depenent de quina hora del dia te'ls llegeixis. La gran sinècdoque de la part pel tot.

Nacions Unides ha quedat aclaparada per la seva pròpia incapacitat, bloquejada entre Hobbes i Rousseau. Estem tots en contra de la guerra, ja sigui preventiva o no, d'acord. Quina és, però, l'alternativa per fer front al terrorisme?

dilluns, 20 de setembre de 2004

Lliure elecció

El poder judicial és la prova del cotó sobre el funcionament i arquitectura d’un Estat i el respecte als drets individuals. Li pertoca l’aplicació del dret al cas concret. Està ben justificat, doncs, posar-se les mans al cap, tant se val en quin aspecte ens fixem.

Parlem de la situació del català. És pública i notòria la indigència a l’àmbit de la justícia. L'AVUI sembla decidit reobrir el debat a l'inici del curs polític, tot fent coincidir l’entrevista a la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia amb un article del diputat socialista al Congrés Jordi Pedret a les pàgines centrals. El titular a la portada referent a l'entrevista és rotund: “Si s’exigeix el català per a exercir a Catalunya no tindrem jutges”. L'article de Pedret es titula "Llengua i justícia (justícia per a les llengües)" i assenyala algunes de les causes acceptades com a certes sobre la situació del català. Molt bé, m'apunto al debat.

Seria interessant saber quants catalans tenen el certificat J; llavors es veuria que la presidenta del TSJ té raó. Una persona es pot llicenciar en Dret en qualsevol de les múltiples facultats catalanes, no només sense saber català jurídic, sinó també sense haver fet un sol examen en català, sense saber-lo: els codis, els llibres i la jurisprudència estan en castellà. I els apunts, penjats a internet: http://www.rincondelvago.com. Les classes? Deixem estar les anècdotes a les classes impartides en català. Em sembla que avui, per avui, encara que es volgués, no es podria usar amb normalitat la llengua catalana a les resolucions judicials. És una lliure elecció a les aules i a les sales de vistes; un mèrit a les oposicions. Si els d'aquí no tenim el certificat J i moltes vegades ni el C, què coi anem a demanar als jutges que arriben de les espanyes?

Portem “25 años de paz (democrática)”, que suposen un canvi de generació. Avui no valen, doncs, les excuses de les herències que s’han rebut. I menys quan els que manen són els que cridaven fa trenta anys. Ens han passat tantes vegades pels morros que als anys setanta la universitat era una clam en favor de la llibertat i l’ús del català, que a les manifestacions hi anava tothom, que estaven tots molt compromesos, que ens ho hem acabat creient. Dic jo, entre el milió de manifestants devia haver-hi estudiants que avui són jutges, fiscals, polítics, advocats i professors, oi? I doncs, senyors progressistes i catalanistes d'esquerres, dretes, de la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra?

Per últim, el Poder Judicial és el menys respectuós amb l'actual Estat autonòmic, el més centralitzat. La prova que dóna fe de les conviccions més íntimes espanyoles. És una qüestió que mereix un tractament més elaborat i ara no tinc temps per allargar-m'hi. Ni tampoc ganes.

divendres, 17 de setembre de 2004

Para que no se duerman mis sentidos (2)

Un amic m'escriu que no està d'acord amb el post anterior, que creu fermament en la necessitat del text elaborat per l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Que tot el discurs del multiculturalisme és molt important per despertar les conciències en aquests moments tan delicats. Que hi ha moltes coses en joc i que és molt fàcil penjar un post. Que apuntar-se a fer brometa sobre el fòrum surt de franc.

Per això mateix, perquè estic en contra de la frivolitat, del cartró pedra, dels solidaris de despatx. No se m'acudirà mai fotre conya de la Mare Teresa de Calcuta, per exemple; em fotré amb els cardenalots emporprats que pontifiquen sobre la sida i no han vist mai un malalt. Quants dels politòlegs que han elaborat el text han fet alguna cosa més que xerrar i inventar-se drets? Simplement hem canviat de púlpits i d'oradors, però els fariseus continuen existint. Això sí, ben secularitzats i amb l'àurea de democràtes. Li he passat aquest parell de pàgines de Petita crònica d'un professor de secundària, Toni Sala.

"Venint amb el cotxe cap a l'institut, sento a la ràdio que en Josep Cuní es preocupa pel nivell de coneixements dels joves d'avui. Ho preguntes als adolescents i no saben qui va ser el general Franco. Un professor truca al programa:

-Vostès són gent gran, estan acostumats a un sistema memorístic, però avui primem altres aspectes més importants de la persona; el de la solidaritat, per exemple.

-Però una cosa no hauria de treure l'altra, no troba? -pregunta el locutor.

Pot existir, una cosa sense l'altra? Pot haver-hi una moral sense coneixement? Avui entres en un institut i t'hi trobes les parets dels passadissos folrades amb plafons atapeïts de retalls de diari, titulars esgarrifosos -guerra, droga, terrorisme- i, en contraposició, unes lletres gegants de caramel que diuen en tres colors: PAU. I un colom blanc gegant amb la branqueta al bec, fet de cotó fluix. Poemes antiracistes, missatges de bona voluntat. La maldat humana com una abstracció i no com una realitat a tocar. Repartim alegrement -gratuïtament- conceptes com solidaritat, amor i bondat als alumnes, sense pensar que els estem donant ganivets i pistoles.

Després la simplificació ens passarà factura, però, de moment, és tan gratificant! És senzill i bonic, entendridor, parlar de solidaritat i valors humans amb menors que tractem com a menors. La bondat de la ignorància: si no hi ha res, no hi ha maldat. Per tan poca cosa els tenim, els alumnes.

La moral creix a partir de vivències, i les vivències no s'estimulen només des de fora; és al nostre cos que es maceren en sang, només hem de furgar-hi una mica, però per això necessitem bones eines, i no uns instruments de plàstic: per això hi ha les altres persones o els llibres, per això hi hauria d'haver l'ensenyament; no la bonhomia a preu de saldo.

Perquè jo veig a classe adolescents racistes i feixistes i conductes morals penoses, com les veig cada dia dues vegades al telenotícies, i a cada moment, i a sota de totes les estores, i a casa mateix, i no em sembla que això pugui resoldre's amb bones paraules; tot al contrari, em sembla que només l'experiència hi pot fer alguna cosa -i per induir-la sense riscos físics hi ha els bons llibres i els bons mestres; és a dir, l'antixerrameca."

Toni Sala, Petita crònica d'un professor de secundària, Ed 62

dimarts, 14 de setembre de 2004

Para que no se duerman mis sentidos

El multiculturalisme és l'última ejaculació mental d'una esquerra que ens embarca cap a la seva pròpia decadència. Un exemple: La Carta de drets humans emergents. Tot és emergent. No he vist cap altre text tan occidentalitzat, tan capitalista, tan poc respectuós amb la gent que es mor de gana. Tan inhumà. Aquest text serà presentat demà al fòrum de les obsessions provincianes. Lectura obligada, aquest article de Ferran Sáez.

dijous, 9 de setembre de 2004

Tots els colors del verd

La fascinació catalana pel país basc té una llarga tradició, de la qual pocs se'n deslliuren: periodistes, politòlegs, polítics de totes les tendències, cantants, romàntics irredempts i el Barça. Sovint s'escolta ells sí que els tenen ben posats, si nosaltres tinguéssim un Ibarretxe...

Andreu Mayayo escriu al suplement de llibres de El Periódico el reportatge "Amistats perilloses" basat en els llibres "El cas Carod. 50 dies de linxament polític d'una nació", "ETA i Catalunya", de Daniel Gómez i "Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya". Com que El Periódico no penja el suplement de llibres fins la setmana entrant, us transcriure uns fragments.

No sorprèn la innocència ni la hilaritat de certes afirmacions del refregit mayayesc. Aquí som així. Molts es pensaven que els farien cas pel sol fet de ser catalans. I tots han caigut a la mateixa trampa, que el diccionari del Moviment de Defensa de la Terra -sí, tu, tenen un diccionari- anomena basquitis: desviació ideològica en la qual cauen alguns independentistes catalans que tendeixen a reflectir-se en el Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV), que els porta a subordinar la lluita dels Països Catalans i conventir-se en una sucursal de l'MLNV (l'apòstrof és transcripció literal). To plegat sembla una magnífica aportació a l'any Dalí.

Escriu Mayayo:

La relació d'ETA i Catalunya, incloent-hi el "cas Carod", està marcada pel menyspreu per l'independentisme, el país i la vida.

A les portes de la Diada Nacional de Catalunya, el periodista Víctor Alexandre ofereix, amb més discurs ideològic que informació, la seva visió del cas Carod.Però per a una comprensió més gran de les relacions d'ETA amb Catalunya s'ha de recórrer a l'obra de Daniel Gómez, corresponsal de Catalunya Ràdio a Euskadi, ETA i Catalunya. Des del primer contacte el 1962 fins a la reunió de Perpinyà, i al meritori estudi de politòleg Ricard Vilaregut Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya. La conclusió és clara: ETA ha utilitzat Catalunya com a plataforma mediàtica per als seus fins amb un absolut menyspreu pels independentistes catalans, el país i, el que és pitjor, la seva gent. ETA ha maltractat simpatitzants, col·laboradors i el que han volgut establir-hi un diàleg per treure'ls del carreró sense sortida. Per això va liquidar físicament Ermest Lluch i políticament Josep-Lluís Carod-Rovira.(...). 

Gómez data el 1962, a la Universitat de Cambridge, l'amor a primera vista entre Julen Madariaga, un dels fundadors d'ETA, i Josep M. Batista i Roca, un dels independentistes catalans més contumaços. A part de relació amb independentistes, els militants d'ETA van rebre la solidaritat de la majoria de forces polítiques i socials antifranquistes fins al final de la dictadura, Després va venir la col·laboració entre els polis-milis i el PSAN-P en l'assalt a la caserna de Berga (1980), fins que ETA va decidir crear el comando Barcelona i actuar pel seu compte.

Mayayo fa referència també als 40.000 vots catalans per a Herri Batasuna en unes eleccions europees i la demanda de Tarradellas per a que l'exèrcit intervingués i l'afusellament dels terroristes després de l'atemptat d'Hipercor. L'alcalde de Tarragona va declarar a favor de la guerra bruta perquè a Alemanya va funcionar contra la Baaader Meinhof. I ara arrribem al moment més esperat: el 4 de gener de 2004:

Segons Víctor Alexandre, a les set del matí del 4 de gener del 2004 Jaume Reyner va recollir Carod-Rovira a Tarragona. El president en funcions duia una camisa grisa, polo i texans negres amb les butxaques buides. Ni mòbils ni agendes electròniques; ho exigia ETA per citar-se amb ells al sud de França. A l'autopista van assajar català arcaic per parlar en clau: "àdhuc, aital, llur, puix". Al lloc de la cita els esperava el "doctor Livingstone", un home de 60 anys que els va fer pujar al seu cotxe i els va posar ulleres negres. Després de canviar de cotxe van arribar a un refugi de muntanya, segons va veure Carod des del lavabo. Durant tres hores van parlar en castellà amb dos etarres, Van menjar amanida, arròs i formatge i van xerrar de futbol. Finalment, el doctor Livingstone els va posar les ulleres i els va acostar a un poble.

Per últim, Racó Català també parla del llibre d'Aleixandre i en destaca la frase els 50 dies que van del 26 de gener al 15 de març del 2004 quedaran marcats amb foc a la història de Catalunya.
La ressenya de Racó català és aquesta:



Alexandre fa la crònica dels moviments de Josep-Lluís Carod-Rovira, sense estalviar els detalls de la seva entrevista amb ETA. També hi analitza les reaccions dels mitjans de comunicació i reporta les declaracions i les maniobres de polítics catalans, bascos i espanyols. Un índex onomàstic en facilita el seguiment. Alguns preferirien oblidar-ho, però la campanya de criminalització interessada a què va ser sotmès Carod-Rovira és massa greu, per la virulència i pel missatge inquietant que ha deixat entre nosaltres. Qui té por de Carod-Rovira? Qui té por de la pau i la democràcia? 

Víctor Alexandre estableix un interessant paral·lelisme del cas Carod amb l’afer Dreyfus, de l’any 1894, que va motivar la coneguda rèplica J’accuse...! d’Émile Zola. Es tracta de dos processos amb concomitàncies molt clares, on concorren la defensa aferrissada d'una veritat i la denúncia de les manipulacions.

dimarts, 7 de setembre de 2004

Pacifisme + antiamericanisme = política exterior?

He llegit a la web http://www.cafebabel.com aquest article interessantíssim sobre el fonament de la política exterior d'un Estat i sobre el concepte que en té la socialdemocràcia. L'autor és Marco Agosta.


Pacifismo + antiamericanismo = política exterior?
La política exterior es una patata caliente para las coaliciones de centro-izquierda europeas, obligadas a desmarcarse entre fidelidad atlántica y europea, responsabilidad gubernamental e ideales, intervenciones militares y retóricas pacifistas.
Qué sucedería si un nuevo gran ataque de Al Qaeda golpease a un país gobernado por una coalición de centro-izquierda? ¿Se modificaría la posición pacifista respecto a la crisis de Irak si una desgracia produjese víctimas sobre el propio territorio? Situaciones no tan imposibles, que los líderes de la izquierda europea querrían conjurar, puesto que no hay cosa que la izquierda tema más de la guerra.

Por el día pacifistas, por la noche guerreros

En campaña electoral, el pacifismo, arma cuya exclusividad detiene la izquierda, parece servir a los partidos socialistas: claro ejemplo es el inesperado respaldo electoral a Schröder en 2002 en plena crisis de Irak. Sin embargo, una vez en el gobierno, el asunto guerra-paz se convierte en un peligro flotante en tanto que puede hacer estallar cualquier coalición de centro-izquierda. Bien lo saben D’Alema e igualmente Schröder en ocasión del conflicto de Kosovo del 99. Para entender cuánto pueden cambiar las dinámicas, en su época la Liga Norte, que hubiese apoyado la intervención en Irak de 2003, se mostró partidaria de Milosevic y contra la Intervención de la OTAN, mientras que el “pacifista” D’Alema, ahora en el poder, aprobó los bombardeos sobre Belgrado. En campaña electoral, es sabido, se realizan tantas promesas, pero en la política exterior son realmente deseables visiones semejantes entre derecha e izquierda. En cambio, está sucediendo lo contrario: la política exterior parece siempre más influenciada por la pertenencia política que por la línea del propio país. De este modo, con Prodi en el poder en Roma y Zapatero en Madrid, hubiésemos tenido un escenario radicalmente distinto durante buena parte de la crisis irakí.

Reformistas vs. maximalistas

Especulaciones aparte, en el momento en el que una coalición de centro-izquierda se encuentra frente a una guerra, estalla el eterno dilema entre reformistas y maximalistas: en el interior de los principales partidos se observan grandes laceraciones, una corriente del partido o exponentes aislados que se sienten traicionados, abandonados, mientras los partidarios más a la izquierda se alzan como únicos guardas de la tradición pacifista y una crisis de gobierno rastrero acompaña a los gobiernos en guerra, como el de Blair, todavía en su sillón, de milagro. Una vieja historia en cuanto a la socialdemocracia, pero cada día más actual: acabada la guerra fría y con una OTAN cuya razón de ser se ha diluido, se hace cada vez más difícil explicar a los propios electores que llevan el pacifismo en el ADN los motivos de una intervención militar aún siendo una guerra justa. Schröder no necesita evocar Auschwitz para justificar la primera intervención en una guerra tras 1945 -la de Kosovo- generalmente sin el mandato de la ONU.

Antiamericanismo, un populismo de izquierdas

Para ser sinceros, antes que el pacifismo, es el antiamericanismo el que se muestra más recalcitrante, visto que el primero, a pesar de los nobles intentos y justas batallas ha sido casi siempre de un color más preciso que el del arco iris. De este modo nunca nadie se ha atrevido a manifestarse contra un dictador africano, Corea del Norte o China. Giuliano Amato, notable del socialismo europeo ha definido el antiamericanismo como “un método particular de pacifismo que se dispara únicamente cuando nos encontramos en territorio de los Estados Unidos”. El antiamericanismo va siempre de la mano de un cierto populismo de izquierdas tentado con jugar a esta carta. ¿Pero, son suficientes pacifismo y antiamericanismo para configurar una política exterior?

Con retórica pacifista, la izquierda ha maquillado la verdadera cuestión que no es tanto aquella entre guerra y paz, sino aquella fundamental entre multilateralismo y unilateralismo, un encuentro que está ensanchando cada vez más el océano que separa Europa y Estados Unidos. El único modo de salir de la crisis que invade las políticas exteriores de la izquierda europea es: desarrollar un coherente proyecto multilateral, promoviendo una reforma de la ONU, y trabajar en una política exterior europea que no sea siempre y en cualquier caso antiamericana, con la esperanza que, con las elecciones de EEUU Kerry, Washington retorne al multilateralismo que fue de Clinton. No se debe caer en la tentación del populismo, de los eslóganes simplistas como “retirada inmediata de las tropas” desprovistos de plan alternativo alguno, o en argucias electoralistas, como hizo Schröder, quien en un exceso de pacifismo, se apresuró a afirmar que no participaría de ningún modo en una aventura en Irak, ni siquiera bajo una resolución de la ONU ¿Y si Estados Unidos interviniese en Sudán, vendría a significar que la mano del tio Sam desea apoderarse de África, o antes bien el intento de frenar un genocidio? Auguramos que esto no dependerá de un sondeo, sino de la conciencia de los políticos socialistas.

Don Pedro

¿Te interesa? http://p.wallapop.com/i/171668305?_pid=wi&_uid=19884346&_me=s_android