Lliure elecció

El poder judicial és la prova del cotó sobre el funcionament i arquitectura d’un Estat i el respecte als drets individuals. Li pertoca l’aplicació del dret al cas concret. Està ben justificat, doncs, posar-se les mans al cap, tant se val en quin aspecte ens fixem.

Parlem de la situació del català. És pública i notòria la indigència a l’àmbit de la justícia. L'AVUI sembla decidit reobrir el debat a l'inici del curs polític, tot fent coincidir l’entrevista a la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia amb un article del diputat socialista al Congrés Jordi Pedret a les pàgines centrals. El titular a la portada referent a l'entrevista és rotund: “Si s’exigeix el català per a exercir a Catalunya no tindrem jutges”. L'article de Pedret es titula "Llengua i justícia (justícia per a les llengües)" i assenyala algunes de les causes acceptades com a certes sobre la situació del català. Molt bé, m'apunto al debat.

Seria interessant saber quants catalans tenen el certificat J; llavors es veuria que la presidenta del TSJ té raó. Una persona es pot llicenciar en Dret en qualsevol de les múltiples facultats catalanes, no només sense saber català jurídic, sinó també sense haver fet un sol examen en català, sense saber-lo: els codis, els llibres i la jurisprudència estan en castellà. I els apunts, penjats a internet: http://www.rincondelvago.com. Les classes? Deixem estar les anècdotes a les classes impartides en català. Em sembla que avui, per avui, encara que es volgués, no es podria usar amb normalitat la llengua catalana a les resolucions judicials. És una lliure elecció a les aules i a les sales de vistes; un mèrit a les oposicions. Si els d'aquí no tenim el certificat J i moltes vegades ni el C, què coi anem a demanar als jutges que arriben de les espanyes?

Portem “25 años de paz (democrática)”, que suposen un canvi de generació. Avui no valen, doncs, les excuses de les herències que s’han rebut. I menys quan els que manen són els que cridaven fa trenta anys. Ens han passat tantes vegades pels morros que als anys setanta la universitat era una clam en favor de la llibertat i l’ús del català, que a les manifestacions hi anava tothom, que estaven tots molt compromesos, que ens ho hem acabat creient. Dic jo, entre el milió de manifestants devia haver-hi estudiants que avui són jutges, fiscals, polítics, advocats i professors, oi? I doncs, senyors progressistes i catalanistes d'esquerres, dretes, de la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra?

Per últim, el Poder Judicial és el menys respectuós amb l'actual Estat autonòmic, el més centralitzat. La prova que dóna fe de les conviccions més íntimes espanyoles. És una qüestió que mereix un tractament més elaborat i ara no tinc temps per allargar-m'hi. Ni tampoc ganes.