Ves al contingut principal

Lliure elecció

El poder judicial és la prova del cotó sobre el funcionament i arquitectura d’un Estat i el respecte als drets individuals. Li pertoca l’aplicació del dret al cas concret. Està ben justificat, doncs, posar-se les mans al cap, tant se val en quin aspecte ens fixem.

Parlem de la situació del català. És pública i notòria la indigència a l’àmbit de la justícia. L'AVUI sembla decidit reobrir el debat a l'inici del curs polític, tot fent coincidir l’entrevista a la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia amb un article del diputat socialista al Congrés Jordi Pedret a les pàgines centrals. El titular a la portada referent a l'entrevista és rotund: “Si s’exigeix el català per a exercir a Catalunya no tindrem jutges”. L'article de Pedret es titula "Llengua i justícia (justícia per a les llengües)" i assenyala algunes de les causes acceptades com a certes sobre la situació del català. Molt bé, m'apunto al debat.

Seria interessant saber quants catalans tenen el certificat J; llavors es veuria que la presidenta del TSJ té raó. Una persona es pot llicenciar en Dret en qualsevol de les múltiples facultats catalanes, no només sense saber català jurídic, sinó també sense haver fet un sol examen en català, sense saber-lo: els codis, els llibres i la jurisprudència estan en castellà. I els apunts, penjats a internet: http://www.rincondelvago.com. Les classes? Deixem estar les anècdotes a les classes impartides en català. Em sembla que avui, per avui, encara que es volgués, no es podria usar amb normalitat la llengua catalana a les resolucions judicials. És una lliure elecció a les aules i a les sales de vistes; un mèrit a les oposicions. Si els d'aquí no tenim el certificat J i moltes vegades ni el C, què coi anem a demanar als jutges que arriben de les espanyes?

Portem “25 años de paz (democrática)”, que suposen un canvi de generació. Avui no valen, doncs, les excuses de les herències que s’han rebut. I menys quan els que manen són els que cridaven fa trenta anys. Ens han passat tantes vegades pels morros que als anys setanta la universitat era una clam en favor de la llibertat i l’ús del català, que a les manifestacions hi anava tothom, que estaven tots molt compromesos, que ens ho hem acabat creient. Dic jo, entre el milió de manifestants devia haver-hi estudiants que avui són jutges, fiscals, polítics, advocats i professors, oi? I doncs, senyors progressistes i catalanistes d'esquerres, dretes, de la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra?

Per últim, el Poder Judicial és el menys respectuós amb l'actual Estat autonòmic, el més centralitzat. La prova que dóna fe de les conviccions més íntimes espanyoles. És una qüestió que mereix un tractament més elaborat i ara no tinc temps per allargar-m'hi. Ni tampoc ganes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…