Tots els colors del verd

La fascinació catalana pel país basc té una llarga tradició, de la qual pocs se'n deslliuren: periodistes, politòlegs, polítics de totes les tendències, cantants, romàntics irredempts i el Barça. Sovint s'escolta ells sí que els tenen ben posats, si nosaltres tinguéssim un Ibarretxe...

Andreu Mayayo escriu al suplement de llibres de El Periódico el reportatge "Amistats perilloses" basat en els llibres "El cas Carod. 50 dies de linxament polític d'una nació", "ETA i Catalunya", de Daniel Gómez i "Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya". Com que El Periódico no penja el suplement de llibres fins la setmana entrant, us transcriure uns fragments.

No sorprèn la innocència ni la hilaritat de certes afirmacions del refregit mayayesc. Aquí som així. Molts es pensaven que els farien cas pel sol fet de ser catalans. I tots han caigut a la mateixa trampa, que el diccionari del Moviment de Defensa de la Terra -sí, tu, tenen un diccionari- anomena basquitis: desviació ideològica en la qual cauen alguns independentistes catalans que tendeixen a reflectir-se en el Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV), que els porta a subordinar la lluita dels Països Catalans i conventir-se en una sucursal de l'MLNV (l'apòstrof és transcripció literal). To plegat sembla una magnífica aportació a l'any Dalí.

Escriu Mayayo:

La relació d'ETA i Catalunya, incloent-hi el "cas Carod", està marcada pel menyspreu per l'independentisme, el país i la vida.

A les portes de la Diada Nacional de Catalunya, el periodista Víctor Alexandre ofereix, amb més discurs ideològic que informació, la seva visió del cas Carod.Però per a una comprensió més gran de les relacions d'ETA amb Catalunya s'ha de recórrer a l'obra de Daniel Gómez, corresponsal de Catalunya Ràdio a Euskadi, ETA i Catalunya. Des del primer contacte el 1962 fins a la reunió de Perpinyà, i al meritori estudi de politòleg Ricard Vilaregut Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya. La conclusió és clara: ETA ha utilitzat Catalunya com a plataforma mediàtica per als seus fins amb un absolut menyspreu pels independentistes catalans, el país i, el que és pitjor, la seva gent. ETA ha maltractat simpatitzants, col·laboradors i el que han volgut establir-hi un diàleg per treure'ls del carreró sense sortida. Per això va liquidar físicament Ermest Lluch i políticament Josep-Lluís Carod-Rovira.(...). 

Gómez data el 1962, a la Universitat de Cambridge, l'amor a primera vista entre Julen Madariaga, un dels fundadors d'ETA, i Josep M. Batista i Roca, un dels independentistes catalans més contumaços. A part de relació amb independentistes, els militants d'ETA van rebre la solidaritat de la majoria de forces polítiques i socials antifranquistes fins al final de la dictadura, Després va venir la col·laboració entre els polis-milis i el PSAN-P en l'assalt a la caserna de Berga (1980), fins que ETA va decidir crear el comando Barcelona i actuar pel seu compte.

Mayayo fa referència també als 40.000 vots catalans per a Herri Batasuna en unes eleccions europees i la demanda de Tarradellas per a que l'exèrcit intervingués i l'afusellament dels terroristes després de l'atemptat d'Hipercor. L'alcalde de Tarragona va declarar a favor de la guerra bruta perquè a Alemanya va funcionar contra la Baaader Meinhof. I ara arrribem al moment més esperat: el 4 de gener de 2004:

Segons Víctor Alexandre, a les set del matí del 4 de gener del 2004 Jaume Reyner va recollir Carod-Rovira a Tarragona. El president en funcions duia una camisa grisa, polo i texans negres amb les butxaques buides. Ni mòbils ni agendes electròniques; ho exigia ETA per citar-se amb ells al sud de França. A l'autopista van assajar català arcaic per parlar en clau: "àdhuc, aital, llur, puix". Al lloc de la cita els esperava el "doctor Livingstone", un home de 60 anys que els va fer pujar al seu cotxe i els va posar ulleres negres. Després de canviar de cotxe van arribar a un refugi de muntanya, segons va veure Carod des del lavabo. Durant tres hores van parlar en castellà amb dos etarres, Van menjar amanida, arròs i formatge i van xerrar de futbol. Finalment, el doctor Livingstone els va posar les ulleres i els va acostar a un poble.

Per últim, Racó Català també parla del llibre d'Aleixandre i en destaca la frase els 50 dies que van del 26 de gener al 15 de març del 2004 quedaran marcats amb foc a la història de Catalunya.
La ressenya de Racó català és aquesta:

Alexandre fa la crònica dels moviments de Josep-Lluís Carod-Rovira, sense estalviar els detalls de la seva entrevista amb ETA. També hi analitza les reaccions dels mitjans de comunicació i reporta les declaracions i les maniobres de polítics catalans, bascos i espanyols. Un índex onomàstic en facilita el seguiment. Alguns preferirien oblidar-ho, però la campanya de criminalització interessada a què va ser sotmès Carod-Rovira és massa greu, per la virulència i pel missatge inquietant que ha deixat entre nosaltres. Qui té por de Carod-Rovira? Qui té por de la pau i la democràcia? 

Víctor Alexandre estableix un interessant paral·lelisme del cas Carod amb l’afer Dreyfus, de l’any 1894, que va motivar la coneguda rèplica J’accuse...! d’Émile Zola. Es tracta de dos processos amb concomitàncies molt clares, on concorren la defensa aferrissada d'una veritat i la denúncia de les manipulacions.