Para que no se duerman mis sentidos (2)

Un amic m'escriu que no està d'acord amb el post anterior, que creu fermament en la necessitat del text elaborat per l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Que tot el discurs del multiculturalisme és molt important per despertar les conciències en aquests moments tan delicats. Que hi ha moltes coses en joc i que és molt fàcil penjar un post. Que apuntar-se a fer brometa sobre el fòrum surt de franc.

Per això mateix, perquè estic en contra de la frivolitat, del cartró pedra, dels solidaris de despatx. No se m'acudirà mai fotre conya de la Mare Teresa de Calcuta, per exemple; em fotré amb els cardenalots emporprats que pontifiquen sobre la sida i no han vist mai un malalt. Quants dels politòlegs que han elaborat el text han fet alguna cosa més que xerrar i inventar-se drets? Simplement hem canviat de púlpits i d'oradors, però els fariseus continuen existint. Això sí, ben secularitzats i amb l'àurea de democràtes. Li he passat aquest parell de pàgines de Petita crònica d'un professor de secundària, Toni Sala.

"Venint amb el cotxe cap a l'institut, sento a la ràdio que en Josep Cuní es preocupa pel nivell de coneixements dels joves d'avui. Ho preguntes als adolescents i no saben qui va ser el general Franco. Un professor truca al programa:

-Vostès són gent gran, estan acostumats a un sistema memorístic, però avui primem altres aspectes més importants de la persona; el de la solidaritat, per exemple.

-Però una cosa no hauria de treure l'altra, no troba? -pregunta el locutor.

Pot existir, una cosa sense l'altra? Pot haver-hi una moral sense coneixement? Avui entres en un institut i t'hi trobes les parets dels passadissos folrades amb plafons atapeïts de retalls de diari, titulars esgarrifosos -guerra, droga, terrorisme- i, en contraposició, unes lletres gegants de caramel que diuen en tres colors: PAU. I un colom blanc gegant amb la branqueta al bec, fet de cotó fluix. Poemes antiracistes, missatges de bona voluntat. La maldat humana com una abstracció i no com una realitat a tocar. Repartim alegrement -gratuïtament- conceptes com solidaritat, amor i bondat als alumnes, sense pensar que els estem donant ganivets i pistoles.

Després la simplificació ens passarà factura, però, de moment, és tan gratificant! És senzill i bonic, entendridor, parlar de solidaritat i valors humans amb menors que tractem com a menors. La bondat de la ignorància: si no hi ha res, no hi ha maldat. Per tan poca cosa els tenim, els alumnes.

La moral creix a partir de vivències, i les vivències no s'estimulen només des de fora; és al nostre cos que es maceren en sang, només hem de furgar-hi una mica, però per això necessitem bones eines, i no uns instruments de plàstic: per això hi ha les altres persones o els llibres, per això hi hauria d'haver l'ensenyament; no la bonhomia a preu de saldo.

Perquè jo veig a classe adolescents racistes i feixistes i conductes morals penoses, com les veig cada dia dues vegades al telenotícies, i a cada moment, i a sota de totes les estores, i a casa mateix, i no em sembla que això pugui resoldre's amb bones paraules; tot al contrari, em sembla que només l'experiència hi pot fer alguna cosa -i per induir-la sense riscos físics hi ha els bons llibres i els bons mestres; és a dir, l'antixerrameca."

Toni Sala, Petita crònica d'un professor de secundària, Ed 62