Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2005

Unes notes per anar pel món

Aquests dies sóc a casa i miro tot allò material que els senyors de Ryanair van considerar prudent no dur-ho. Un d'ells és El teló de Milan Kundera (Tusquets Editors). A la pàgina 52 hi trobo "el provincianisme dels petits".

¿Com definir el provincianisme? Com la incapacitat (o el rebuig) de considerar la cultura pròpia dins el gran context. Hi ha dues menes de provincianisme: el de les grans nacions i el de les petites. Les grans nacions es resisteixen a la idea de Goethe de literatura mundial perquè la seva pròpia literatura els sembla prou rica per haver-se d'interessar en el que escriuen en altres llocs. Kazimierz Brandys ho diu als seus Carnets. Paris 1985-1987: "l'estudiant francès té llacunes més grans en el coneixement de la cultura mundial que l'estudiant polonès, però s'ho pot permetre, ja que la seva cultura conté més o menys tots els aspectes, totes les possibilitats i les fases de l'evolució mundial.

Les petites nacions son reticents…

Nèstor Luján i el PSOE

Aquest matí estava llegint Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna, una biografia del fascinant periodista patrocinada per la Fundació Catalunya Oberta. M´ha interessat aquest episodi que explico.

Nèstor Luján era un butxaca foradada. La seva capacitat per administrar els diners era nul·la. No guardava els rebuts de les editorials o de les conferències. Vivia al seu aire, despreocupat per l'Agència Tributària. El senyor Josep Borrell, però, sí que s'amoïnava per les seves obligacions fiscals i no badava. L'any 1983 rebé una inspecció fiscal i els senyors dels cent anys d'honradesa li encolomaren una multa de 14 milions de pessetes per no tenir els papers al dia.

Agustí Pons ho qualifica com a humiliació. No n'hi ha per menys. Diu el biògraf que Luján es va sentir sol, perseguit amb injustícia i quedà molt tocat. L´home de la humanitat desbordant va haver de demanar un crèdit.

Luján fou víctima del seu tarannà desmanegat o de la neglig…

Bon Nadal a tots

Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!

Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Poema de Nadal
Josep Maria de Sagarra

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes.

Crec que seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè una de les premisses és no ser sectari. Ara, us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem ialgun tertulià de la COPE? Què passaria quan la reforma de l'Estatut arribés al Senat?

En un sistema que basa la seva legitimat en el sufragi directe, la casa dels lords és una anomalia. Sempre ha tingut una majoria conservadora, poquíssimes dones i, malgrat la reforma del 99, continua essent un terreny minoritari per als laboristes i els liberals: una mena de casa dels horrors per als que creuen que l'elecció popular és el tòtem instraspassable. Vist així, els intel·lectuals no practicants sempre ti…

"Tory" Blair

Camilla Cavendish es una articulista del "The Times". Dijous preguntava si el partit conservador no existis, si necessitarien crear-lo. La resposta li va donar un diputat tory que recolzava Cameron: "Mentre Blair sigui al govern, no".

Com que Blair no tornara a presentar-se, li han buscat un substitu. D'altra banda, els labour volen presentar Gordon Brown, el ministre de Finances, el qual es partidari de la politica socialista de "tax and spend" i es temut pel seu instint intervencionista.

David Davis

Dimarts al vespre va ofegar les penes de la derrota. Va comencar amb un sopar al Ritz londinenc, despres va anar a Annabel's amb unes amigues i va acabar la celebracio donant explicacions a la seva dona. Ahir divendres els diaris portaven les fotografies de la festeta.

Annabel's es una discoteca coneguda perque fou la "responsable" de la caiguda de l'anterior ministre de l'interior David Blunkett. Va haver de dimitir per haver facilitat el permis de residencia a una noia sud-americana que treballava com a mainadera dels seus fills, en principi. Blunkett, cec, era famos per la seva passio sexual i tambe per haver publicat un llibre anomenat "In a clear day".

Dona la casualitat que les responsabilitats de David Davis al govern a l'ombra son les del seguiment del Home Office.

Cameron de la Isla

Els tories han apostat per la persona mes inexperimentada des de William Pitt el Jove, deia el "The Times". Cameron, de 39 anys, demana estimar el pais tal com es, no tal com era. Vol apropar-se als sectors que mai els han votat, implicar-se en l'accio social i el medi ambient -temes infashionable per als tories- i repudia el thatcherisme. De fet, quan la dama de ferro va complir 80 anys va convidar tots els candidats al lideratge, excepte Cameron. De tot plegat en diu Compassive conservatism.
The Times destaca les similituds entre Cameron i Blair. Es una aposta per l'estil i la personalitat, mes que no pas pel gruix ideologic. Diuen que ara l'error no ha estat l'eleccio del lider. Es el candidat correcte, pero amb les idees equivocades perque entre la copia i l'original, tothom prefereix l'orginal.

Pregunten quina posicio adoptara el conservadorisme compassiu de Cameron enfront de les pensions, la salut i l'educacio. Es a dir, si la definicio de se…
Aquesta setmana la jugada ha sortit rodona per als tories. Dimarts van escollir David Cameron com a nou lider i dimecres va estrenar-se al Question Time. Van aprofitar que ell mateix era el portaveu d'Educacio al govern a l'ombra i que precisament aquesta setmana tocava discutir el Llibre Blanc sobre l'Educacio.

N'hi ha mes, pero. Els plans de Blair sobre aquesta materia no agraden al seu partit. Fa un mes el primer ministre ja va perdre una votacio per culpa dels comuns rebels. En canvi, als tories hi estan encantats i Cameron va dir-li que amb el nostre suport, lleial, el primer ministre no corre el perill de perdre aquestes reformes en un vot parlamentari. Per tant, faci el que vol fer.

La jugada esta una mica vista i Blair no vol dependre dels vots de l'oposicio per a que no el deixin amb el cul enlaire en qualsevol moment. Aquesta tactica ja va ser utilitzada pels propis laboristes fa una dotzena d'anys. La Casa dels Comuns discutia el Tractat de Maastricht…