Ves al contingut principal

La Cambra dels Lords

És una institucio curiosíssima, carrinclona per a uns, bastió de les llibertats civils per als altres. Els lords no són votats: són hereditaris, vitalicis o per raó del seu cárrec -en el cas dels jutges i dels bisbes.

Crec que seria impossible aplicar-ho al sistema parlamentari espanyol o català, perquè una de les premisses és no ser sectari. Ara, us imagineu un Senat espanyol, ara que el volen reformar, compost per la duquesa dÁlba el cardenal Rouco, els jutges del Tribunal Suprem ialgun tertulià de la COPE? Què passaria quan la reforma de l'Estatut arribés al Senat?

En un sistema que basa la seva legitimat en el sufragi directe, la casa dels lords és una anomalia. Sempre ha tingut una majoria conservadora, poquíssimes dones i, malgrat la reforma del 99, continua essent un terreny minoritari per als laboristes i els liberals: una mena de casa dels horrors per als que creuen que l'elecció popular és el tòtem instraspassable. Vist així, els intel·lectuals no practicants sempre tindrien raó. Els fets, és a dir, la tradició, però, els desmenteixen. La casuística més significativa és la dels anys durs del thatcherisme.

La reforma del 98 va anivellar una excessiva descompensació en favor dels conservadors. No hi ha res que impedeixi ser independent i neutral i alhora labour. Sempre quedarà el dubte que la reforma va ser feta per un govern laborista. Amb tot, Blair va fer bé d'eliminar l'excés dels lords hereditaris en favor de les persones amb gran trajectòria social i provada reputació i prestigi.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

Fer de padrí

Article per a la revista El Llaç de Molins de Rei

FER DE PADRÍ

A  l’igual que la majoria de vosaltres, tinc un record inesborrable del meu padrí. Ell era en Joan Alari, el meu avi de Molins de Rei. En el nostre cas vam contravenir la tradició de que el padrí regala la mona i la padrina el palmó.  La mona me la feien els avis forners de Corbera. Així, sempre vaig tenir un palmó de Molins de Rei, concretament de la Plaça de la Creu.

El padrí és un segon títol de l’oncle, amic o avi triat. De padrí te’n fan, però seran ell i el fillol els que aniran teixint una relació especial amb els anys. Cal, doncs, una voluntat per a exercir de padrí. L’immortal Vito Corleone diu que “els italians pensen que el món arriba a ser tan dur que cal tenir dos pares, per això tenen un padrí”. 

Des de temps immemorial els padrins han regalat ous als seus fillols per Pasqua. L’ou té  una gran simbologia: la closca representa la terra; la membrana, l’aire; la clara, l’aigua; i el rovell el foc i també el cos humà…

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…