Aquest matí estava llegint Nèstor Luján, el periodisme liberal, d'Agustí Pons, Editorial Columna, una biografia del fascinant periodista patrocinada per la Fundació Catalunya Oberta. M´ha interessat aquest episodi que explico.
Nèstor Luján era un butxaca foradada. La seva capacitat per administrar els diners era nul·la. No guardava els rebuts de les editorials o de les conferències. Vivia al seu aire, despreocupat per l'Agència Tributària. El senyor Josep Borrell, però, sí que s'amoïnava per les seves obligacions fiscals i no badava. L'any 1983 rebé una inspecció fiscal i els senyors dels cent anys d'honradesa li encolomaren una multa de 14 milions de pessetes per no tenir els papers al dia.
Agustí Pons ho qualifica com a humiliació. No n'hi ha per menys. Diu el biògraf que Luján es va sentir sol, perseguit amb injustícia i quedà molt tocat. L´home de la humanitat desbordant va haver de demanar un crèdit.
Luján fou víctima del seu tarannà desmanegat o de la negligència dels seus assessors. Ara bé, l'instint intervencionista xocava frontalment amb la personalitat de Luján. M'ha impressionat el contrast entre l'home de vida i, d'altra banda, l'estretor inquisitorial i freda d'un taulell del ministeri d'hisenda. L'animadversió del periodista cap a les esquerres augmentà en aquells anys foscos de la majoria absoluta socialista, tal com es veu en els articles publicats a La Vanguardia.
Nèstor Luján era un butxaca foradada. La seva capacitat per administrar els diners era nul·la. No guardava els rebuts de les editorials o de les conferències. Vivia al seu aire, despreocupat per l'Agència Tributària. El senyor Josep Borrell, però, sí que s'amoïnava per les seves obligacions fiscals i no badava. L'any 1983 rebé una inspecció fiscal i els senyors dels cent anys d'honradesa li encolomaren una multa de 14 milions de pessetes per no tenir els papers al dia.
Agustí Pons ho qualifica com a humiliació. No n'hi ha per menys. Diu el biògraf que Luján es va sentir sol, perseguit amb injustícia i quedà molt tocat. L´home de la humanitat desbordant va haver de demanar un crèdit.
Luján fou víctima del seu tarannà desmanegat o de la negligència dels seus assessors. Ara bé, l'instint intervencionista xocava frontalment amb la personalitat de Luján. M'ha impressionat el contrast entre l'home de vida i, d'altra banda, l'estretor inquisitorial i freda d'un taulell del ministeri d'hisenda. L'animadversió del periodista cap a les esquerres augmentà en aquells anys foscos de la majoria absoluta socialista, tal com es veu en els articles publicats a La Vanguardia.
2 comentaris:
Una injustícia? Segur que és aquest el terme correcte? No és que sigui partidària de la manera de fer d'Hisenda, però dic jo que hauria d'actuar igual en tots els casos, no? Tant si és un periodista de renom com si és una persona anònima sense columna d'opinió en cap diari de prestigi...
El llibre del Pons el tinc a la llista per a l'any que ve, a veure si és un dels propòsits que acompleixo. Gràcies per recordar-me'l!
Bé, això és el que creia ell, que havien comès una injustícia. És clar q tots hem de pagar, quin remei... el que passa és que amb la colla de trinxeraires que hi ha per aqui, anar-se a fixar en un escriptor també té collons. I a més un que era declaradament antisocialista.
El llibre m'ha encantat, espero que tambe el frueixis!
Publica un comentari a l'entrada