dimecres, 30 d’agost de 2006

Sobirania moral

En el discurs d'investidura, el nou primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, del partit Llei i Justícia, va demanar a les institucions europees que respectin la "sobirania moral del país". Aquesta es basa, digué, en els valors del credo catòlic, amb una atenció especial a la regulació del matrimoni format per un home i una dona.

Una setmana abans de la sessió d'investidura, el cap d'estat Lech Kaczynski, germà bessó del nou primer ministre -no és una metàfora, és un fet biològic-, va reclamar més presència dels representants polonesos en els complexos processos de la Unió per a garantir una completa sobirania en aquestes matèries.

La Nina i en Matteus, de Cracòvia, em demanen que els digui quin és per a mi el polonès més famós de la història. El primer nom que em vé al cap és Joan Pau II i després Walesa. Posen una cara de decepció: per què no Copèrnic, Chopin o Milosz? I després reblen el clau: quina manera de desaprofitar el cabal moral del país!

dimarts, 29 d’agost de 2006

Blasfèmies laiques

La setmana passada, The Independent informava que l'ajuntament de Newcastle ha organitzat uns cursets interns sobre usos lingüístics. Tenia la notícia en format de paper i avui, quan he anat a buscar-la a la web, he vist que l'hemeroteca digital és de pagament. Vaig trobant, doncs, més elements comuns entre els independents progressistes britànics i els espanyols.

La notícia tracta que els polítics municipals volen evitar, per una banda, les paraulotes i l'slang i, de l'altra, el llenguatge sexista i la mala educació pública contemporània. És curiosa, doncs, aquesta equiparació: usar el fucking està tan penalitzat com no respectar la correcció política, quan per a mi una cosa no té res a veure amb l'altra. No és el mateix dir que un funcionari digui "collons" quan està atenint a algú que obviï el "els i les etcètera".

Pel que fa al llenguatge sexista, en anglès la senyora Imma Mayol no podria diferenciar els treballadors i les treballadores, tot i que la veig amb entusiasme suficient per dir the worker men and the worker women.

divendres, 25 d’agost de 2006

Antisemitisme a la civilitzada Europa

1. Johann Hari, periodista del The Independent està seguint el festival internacional d'Edimburg. La setmana passada escriví un article sobre l'antisemitisme i, en concret, sobre els acudits, celebrats pels assistents, de l'australià Steve Hugues.

2. The Guardian va publicar un article sobre els jueus que viuen a Anglaterra i que decideixen a anar a viure a Israel. Diu que és l'èxode més gran des del 1948. Els motius per a marxar-ne són que ara més que mai el seu país els necessita, prefereixen viure a un país amb clima mediterrani, el sentiment antisemític està creixenta Anglaterra, les comunitats jueves s'estan disssolent, i l'hostilitat dels mitjans de comunicació és manifesta.

3. Joan B. Culla ha escrit un gran article a "El País", "ya no hay guerras de seis días"

dimarts, 22 d’agost de 2006

Busot: TV3 i Israel

Humphrey, l'alt funcionari de la sèrie "Sí, ministre", va respondre al polític quan aquest va queixar-se que el Foreign Office estava ple de comunistes: i a on vol que estiguin, al ministeri d'economia?

La tendenciositat de TV3 amb les notícies procedents de l'orient mitjà és una marca de la casa.
Busot, un blog de notícies confidencials, el dia 16 va penjar un post, " Malestar a la redacció de TV3 per les informacions tendencioses del conflicte libanès", que ha estat comentat copiosament. Avui han penjat una altra nota informativa.

El problema de TV3 és que estan a tot arreu.

divendres, 18 d’agost de 2006

Els pírcings

En Ralf és polonès i mig anglès, 32 anys, està separat i té un fill, en Dave, que n´ha complert 13. En fa tres en Ralf va entrar a un convent benedictí de Gal·les i va tornar els hàbits amb poques arrugues uns mesos més tard. Tot i que fuma bastant, diu que pateix una malaltia coronària que l’impedeix treballar i rep un subsidi del govern.

La setmana passada va oferir la furgoneta per a acompanyar-me a buscar uns mobles. Era dissabte. En primer lloc, vam parar a casa del fill, que viu amb la mare. En Dave va obrir la porta, saludà amb desgana i, amb un somriure carregat de mala bava, aixecà la samarreta per a ensenyar el pírcing que s'havia fet posar al mugró esquerre. Era una mena d’imperdible que, segons la meva impressió, havia de ser dolorós de posar, de dur i, segons el cas, de treure. Al pare no li va fer gràcia, començaren a discutir i el nano va voler tancar la porta als morros tot dient “fuck off, dad”. El pare la va aguantar, però, i entrà. La mare s’uní als crits tot just veure’l a dins.

Passats uns minuts, en Ralf sortí amb una cara que em resultava, perdó per l’stríptis, familiar. Va doldre’m allò que per a mi un dia també varen ser uns imperdibles. Pujàrem a la furgoneta tots dos avergonyits i ben callats per anar a buscar els mobles que necessito.

dijous, 17 d’agost de 2006

Sensibilitat cultural

Paraules cita un article d’Hèctor Bofill. Diu l’imparable: “...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural“. No parlaré, però, d’en Pujol ni dels marxistes, sino de la sensibilitat, una virtud que ha de tenir el polític contemporani que vulgui fer carrera.

Des de fa uns temps, cada vegada se sent més l’expressió “aquest és un govern sensible als animals, als arbres“, etc; o “governarem amb sensibilitat a les noves energies, les dones” -l‘energia de sempre- etc. O a l’inrevés, l’oposició sol dir que el govern és insensible al que sigui. No em consta que a Galicia l’oposició hagi dit que el govern és insensible als focs: hauríem entès que en Touriño és ignífug o que durarà encara més anys que en Fraga. Equivaldria a dir que governar no crema tant si ets sensible com si no ho ets, tot reduint a a cendres, és el cas, al senyor Andreotti, més torrat que sant Llorenç. Com veieu, no parlava d’en Pujol ni dels marxi(s)tes.

En Bofill estava amoïnat, pero, per la sensibilitat cultural. És indubtable que és un home sensible. Aquesta dèria poètica li ve de lluny. M’explicaren que, quan ell estudiava la carrera de dret a la Pompeu Fabra, estava enamorat i recitava poemes a la seva aimada al bell mig de l’aula, a sobre d’una cadira o d’una taula. Entendridor, oi? M’estimo més que escrigui poemes que no pas aquell llibrot amb el que guanyar el premi Pla. No vaig aguantar més de vint pàgines. Per sort, un amic me’l demanà i no me l’ha tornat.

A la primera època de l’equidistància, Gaspar Hernández entrevistava Joan Puigcercós al “Catalunya nit“. El secretari general de l’ERC va lamentar que quan el PSC i la CiU volien pactar, sempre els proposaven el department de cultura. Fou molt divertit perquè en Puigercós va dir “és el mateix que als ajuntaments, només ofereixen cultura, joventut i la festa major i nosaltres també volem, per exemple, urbanisme o hisenda“. Al cap d’un minut, uns regidors de festes estaven trucant a la ràdio, ferits, suposo, en la seva sensibilitat.

Doncs bé, per a acabar, en Carod ja va fer saber que l’Esquerra ara demanarà cultura i la festa major. Qui sap si a en Bofill li faria gràcia ser conseller i recitar poemes al parc dels tarongers, als jardins del parlament o a la mateixa sala de plens. O potser a aquell lavabo que un dia en Ramon Barnils va descriure.

dimecres, 16 d’agost de 2006

El blog del senyor Ahmadinejad segons “The Independent”.

El president iranià acaba d’obrir un blog. Justament ara. Deixant de costat, si és possible, que l’accés a la xarxa està censurat a l‘Iran, Ahmadinejad -al final aprendré a escriure el nom sense mirar- no parla per als seus súbdits. Els continguts estan disponibles, doncs, en anglès i francès, a més del persa i l’àrab.

En francès, per què? Un moment nostàlgic per a l’antic idioma de la diplomàcia o una clucada d’ull als antiamericans europeus? No descartaria que ben aviat fós disponible en espanyol i català.

El diari anglès diu que hi explica tota la seva retòrica antioccidental. Sí, retòrica. I fets, amics meus. Això d’independent ho comparteixen amb els del “grupo risa”. I la versió globalitzadora made by Robert Fisk*. amb La Vanguardia..


*Apunt: Les tres setmanes passades The Independent ha quedat ben lluït per la manera com han tractat el conflicte entre Hezbollah i Israel.


Actualització: A través de Barcepundit, enllaço aquesta notícia sobre la censura als bloggers a l`Iran

Günter Grass, "Pelant cebes"

Ahir a Alemanya van dir-li de tot. Uns demanen que torni el Nobel de literatura que rebé el 2000. La cancillera i l’oposició també hi han posat cullerada. Lech Walesa, des de Polònia, diu que se li ha de retirar el títol de ciutadà honorific de Gdansk, on hi va créixer. Etcètera. Ara tothom té pressa per a enderrocar estàtues i estripar llibres.

No he llegit res d’ell. Pel que m’he assabentat, el problema rau en què durant molts anys s’havia atorgat una posició de consciència moral en front el nazisme i li agradava molt parlar d’ètica política.

“Havia de saber-se, finalment”, ha dit Grass. D’aquí un mes surt a la venda l’autobiografia, “Pelant cebes“. L’editor I el director de l’oficina on hi té el compte corrent hauran estat dels pocs que el trucaren per felicitar-lo.

dimarts, 15 d’agost de 2006

No te vayas, rianxeira, que te vas a marear

Aquesta setmana hi ha hagut mes de trenta incendis als boscos gallecs. Un lector del blog de l'Arcadi Espada comenta : "Voy a llamar a la Plataforma "Nunca mais" para inscribirme como voluntario en la extinción de incendios".

O no n'hi ha ara, de negligencies, mala fe, voluntaris, pancartes i mentides?

dilluns, 14 d’agost de 2006

"Confesiones de un burgués"

En la vida no suelen ocurrir "cosas importantes". Al volver la vista atrás, al buscar el instante en que ocurrió algo decisivo, algo definitivo e irremediable -la "experiencia" o el "accidente" que decidió nuestra vida posterior-, tal sólo encontramos algunas huellas sin importancia, a veces ni siquiera eso. En realidad no existe más "experiencia" que la familia, como tampoco existe más "tragedia" que el momento en que te ves obligado a decidir si permaneces en el seno de la familia y en sus variantes a escala más amplia, como la "clase social", la ideología, la raza, o bien te marchas por tu propio camino, a sabiendas de que te quedas solo para siempre, de que eres libre, estás a merced de todo el mundo y sólo puedes contar contigo mismo... Yo tenía catorce años cuando me escapé de casa, y después ya sólo regresé de visita, en los días de fiesta, durante breves temporadas; como el tiempo es un analgésico muy fuerte, a veces parecía que la herida había cicatrizado. Sin embargo, volvió a abrirse mucho después, quince, veinte años después, por sorpresa y "sin razón alguna", causando un dolor casi insoportable que se apaciguó poco a poco sin llegar a ser mencionado. Me gustaría decir la verdad. Estoy intentando a acostumbrarme a la verdad como un enfermo muy grave se acostumbra a la peligrosa y amarga medicina que puede matarlo o curarlo; al fin y al cabo, no tengo nada que perder. La verdad es que no puedo culpar a nadie ni por mi carácter ni por el curos de mi destino.


Sándor Márai
Confesiones de un burgués
Ed. Salamandra

dilluns, 7 d’agost de 2006

25 anys de l'ordinador personal

L'efemèride serà el proper 25 d'agost.

El PC és la sinècdoque dels nostres temps: àgils i ràpids, són la millor eina de comunicació. Alhora són dèbils i insegurs.

L'èxit de la IBM fou tan gran que el creador ben aviat en va perdre le control. Abans de 1981, ja n'existien, de PC, però la transmissió de dades no era possible. Aquest fet ha provocat la gran democratització de la informàtica.

El preu barat de l'invent ha estat possible gràcies a l'estandarització, tot seguint l'exemple d'altres artificis, tal com explica Paul Johnson a "Tiempos modernos". L'estandarització no és res més que trobar la millor tècnica industrial i comercial a un producte per a posar-lo a l'abast de tothom.

dijous, 3 d’agost de 2006

La teva ferida és el seu trofeu

Aquesta setmana podem llegir històries de Luz de Gas a la web de Salvador Sostres. Les escriu Enric Vila, que també te weblog.

L'any passat, durant les celebracions de la batalla de Trafalgar, un militar anglès deia que l'efemèride havia de ser celebrada també pels espanyols perquè, gràcies a Nelson, cada any les costes de Cadis rebien milers de turistes anglesos. No oblidaré mai la genialitat.

Hi ha dones que fan coses per a que algú els dediqui un article o algun acte públic de revenja per a que el seu orgull acabi de bessar. Et diuen, ja sé que t'he fet mal, però gràcies a això tens tema.

La teva ferida és el seu trofeu.
A una amiga li van dir que el seu nòvio se n'anava de putes. El van enxampar. La noia va deixar el nòvio. Aquest va intentar aconseguir el perdó que no va obtenir i, desesperat, durant una temporada va llançar-se a la beguda. Un dia parlva d'això `amb aquesta noia i va dir-me que no tornaria amb ell, però que sentia un orgull en veure les coses que aquell pobre desgraciat feia un cop havien acabat la relació. Li havia demostrat que l'estimava
.

dimecres, 2 d’agost de 2006

Immigració intercomunitària

El Home Office acaba de publicar un informe sobre quant costarà l'any vinent la immigració a l'erari de sa majestat. Més que no pas la procedent de la Commonwealth, els preocupa la immigració intercomunitària, especialment la del grup Visegrad ( txecs, polonesos, eslovacs i hongaresos) més la procedent de Romania.

El sentiment de responsabilitat o de culpa deu ser important. Un indi i un sudafricà ho tenen més senzill que un polonès. Amb l'indi hi tenen un deute, amb el polonès no, malgrat que aquests s'esforcin a explicar la contribució dels aviadors polonesos a la segona guerra mundial i els parlin d'unes històries de l'Europa central.

Aquest estudi denota com els anglesos encaixen el procés de construcció europea: van sempre amb la calculadora,l aqual cosa no és mal consell. Al cas concret focalitzen les despeses en seguretat, hospitals i escoles. En aquest sentit, tenen en compte que la canalla tindrà un nivelld'anglès més baix.

I de fons, la banda sonora de la carta de drets socials de la Unió europea. I la constitució. I la reforma de léstat del benestar. I tot plegat com ho pagarem.

dimarts, 1 d’agost de 2006

Desorientació de les esquerres

Un bon amic d'esquerra -bastant mes gran que jo, vull dir que ja votava el 1980- m'envia un correu e. Comenta l'actualitat política catalana. Està decebut. Diu que despres de tants anys de pujolisme no podia esperar una cosa aixi: la manca de conviccions, el nul interes del PSC per al pais, no tenir gent preparada, un president que ha governat a base de singlots, cap projecte diferenciat, la inexperiència d'ERC, l'espanyolisme del PSC, etc. Ell va estar anys i panys en contra d'en Pujol i la politica de "lluna nova, peix al cove". i aquesta és la que s'ha tornat a imposar. no sap si és pitjor un govern tripartit amb Montilla o un de convergent.