Passa al contingut principal

Entrades

Qui són els Reis explicat a la meva filla

Diumenge a la tarda la meva filla em va preguntar si els Reis d'Orient són els pares. És la primera gran pregunta d'un infant fruit, en aquest cas, d'una tafaneria del pati de l'escola. Portava alguna setmana pensant que havia d'arribar el dia de la pregunta i no sabia com reaccinaríem tots plegats i tampoc tenia del tot preparada la resposta, però sí que tenia algunes intuicions.  La meva resposta immediata va ser que els Reis no són els pares i vaig començar a repassar el relat de Mateu. Primer de tot vam observar que els tres savis són de races diferents, és a dir, són la humanitat. Ells van veure una estrella al cel. És important trobar la nostra estrella en aquesta vida. Una causa més important que nosaltres, inaccessible, però que ens guia, dóna ritme i et fa saber perquè vius i lluites.  Pel camí van trobar entrebancs. En aquest cas, Herodes. Pel camí sempre ens trobarem dificultats i males companyies. No cal abandonar l'estrella ni el nostre destí, hem
Entrades recents

La Rambla que vindrà

Els digitals van plens dels efectes de la COVID sobre la Rambla. Sense la pandèmia, les notícies de l'agost parlarien de la turismefòbia, que som un país de cambrers, dels productes extraterritorials que s'hi ofereixen, del model de ciutat, de la desconexió entre aquest passeig i el pais, etc. El fet és que actualment la Rambla és buida i encara és aviat per saber com serà després de la COVID, és a dir, com serà el món un cop haurem superat la pandèmia. La Rambla és el món, el món és la Rambla. Això ho explica molt bé Enric Vila al llibre "Breu història de la Rambla". Es diu que a l'agost hi ha més temps per llegir i els amics, els diaris, les ràdios recomanen llibres. Jo recomano aquest.  Vila hi transcriu el fragment de les memòries de Barack Obama a Barcelona: "A les seves memòries, el president dels Estats Units, Barack Obama, també parla del passeig. Obama va venir a Europa buscant-se a si mateix i, esclar, algú que es busca a si mateix no pot deixar de

La llei de l'antiga marina

Segon viatge 1922 Per la primavera de l'any  1922, no recordo bé si el mes d'abril o maig, el "Catalònia", ja completament agençat, reposava sota el pont Alexandre, a tocar de la Plaça de la Concòrdia. Allí el vaig prendre amb alguns amics per assajar-lo en un viatge de riu, car jo tenia el propòsit de dur el "yacht" al Mediterrani, sense donar la volta a la Península Ibèrica i passant per rius i canals a través de França. Vaig decidir anar pel Sena a Deauville. En aquest viatge vaig poder apreciar com la navegació per riu és menys interessant que la de mar i com el pas constant de les escluses el torna pesat i monòton. Tant fou així que, després de passar uns pocs dies a Deauville, i tornar amb el vaixell fins a Le Havre, vaig decidir prendre el tren fins a París, mentre el "Catalònia" tornava amb els mariners al pont Alexandre. Acabat el primer viatge, jo havia acomiadat la tripulació alemanya que m'havia reclutat el capità, un veritable llop

Diumenge, 18 de juliol de 1936. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues

Diu  Xavier Benguerel  a les seves memòries: "De fet, i no interinament, el 18 de juliol de 1936, instal·là la guerra al mig dels carrers, i no hi valgueren pacifistes, indiferents, objectors de consciència. Bel·ligerants, ho érem tots, vulgues no vulgues; qui amb una arma a la mà, qui des del fons de la seva ànima. Els historiadors hi han dit, hi diuen, hi diran la seva, però sempre, que consti, a partir d'un milió de morts, d'una depauperació fabulosa, d'una destrucció sistemàtica que, en molts aspectes, modificà la fesomia del país, provocà un dels èxodes més terribles, si no el més terrible que deuen registrar les cròniques. (...) Era diumenge. Un diumenge com girat a l'inrevés, tan sols amb uns quants tramvies desolats, abandonats emig del carrer, amb el color i l'actitud del pànic. "

14 de juliol

"Si la Revolución francesa tuviera que repetirse eternamente, la historiografía francesa estaría menos orgullosa de Robespierre. Pero dado que habla de algo que ya no volverá a ocurrir, los años sangrientos se convierten en meras palabras, en teorías, en discusiones, se vuelven más ligeros que una pluma, no dan miedo. Hay una diferencia infinita entre el Robespierre que apareció sólo una vez en la historia y un Robespierre que volviera eternamente a cortarle la cabeza a los franceses. Digamos, por tanto, que la idea del eterno retorno significa cierta perspectiva desde la cual las cosas aparecen de un modo distinto a como las conocemos: aparecen sin la circunstancia atenuante de su fugacidad. Esta circunstancia atenuante es la que nos impide pronunciar condena alguna. ¿Cómo es posible condenar algo fugaz? El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia; todo, incluida la guillotina." Milan Kundera  a "la insoportable levedad del ser": 

El passat que torna

Winston Churchill, Cristòfol Colom, Fra Juníper Serra, Miguel de Cervantes. Insospitadament aquests han estat uns protagonistes de les conseqüencies que ha portat l'assassinat de George Floyd. Un revisionisme històric. El racisme torna a treure el cap als mitjans de comunicació amb un enfocament erroni.  Cada generació té dret a llegir la història amb els seus prismàtics i els seus microscopis. I amb els nostrtes prejudicis, dels quals cap generació se'n salva. Chesterton deia que la perspectiva és una visió còmica de la realitat. Qui més m'ha agradat com ha tractat aquesta dèria revisionista és Lluís Foix al seu article  La historia revisitada No se trata de juzgar el pasado con la mirada del presente, sino de abrir el campo de los matices, las valoraciones que resisten el paso de los siglos, el contextualizar sin olvidar las circunstancias de cada momento.