Ves al contingut principal

Entrades

Catalunya espera al passadís

A Munic, la tardor del 1938, els quatre grans, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya, van negociar el destí d'un petit país al qual van negar fins i tot el dret a la paraula. En una habitació apartada, els dos diplomàtics txecs van esperar tota la nit que els acompanyessin, al matí, per llargs passadissos, fins a una sala on Chamberlain i Daladier, cansats, enfasidits, badallant, els van anunciar el veredicte de mort. "Un país llunyà del qual en sabem poca cosa" (a far away country of which we know litle). Aquestes famoses paraules amb què Chamberlain volia justificar el sacrifici de Txecoslovàquia eren exactes. A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra. 
El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència…
Entrades recents

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?
A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 
És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?
I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el…

El nen no va aconseguir saltar mai el plinto

No era el més gras ni el més baix ni el més maldestre de la classe. El plinto era una muntanya insalvable.
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.

La setmana passada aquell nen en cos d'home adult  no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat

27 d'abril

Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria eixos penyals coberts de romaní. El Virolai  Jacint Verdaguer

Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"

A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.
Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias,…

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 
Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pug…

La pastisseria d'en Karlman

I també va ser molt divertit el dia d'anar comprar regals de Nadal. Vàrem agafar els diners de les nostres guardioles, els que havíem estalviat durant tot l'any, i vàrem anar tots tres al centre a comprar els regals. La plaça era plena de neu i d'avets i la gent entrava i sortia de les botigues. En Jonas i jo volíem comprar una nina per la Lotta, així que li vàrem dir que es quedés a fora al carrer i ens esperés mentre entràvem a la botiga de joguines. -Però no pots mirar- va dir en Jonas. -No, però pots mirar l'aparador de la pastisseria d'en Karlman. I la Lotta ho va fer, perquè hi havia moltíssims porquets de massapà, i l'aparador d'en Karlman era ple de coses bones. Quan en Jonas i jo havíem comprat la nina i sortírem al carrer, la Lotta havia desaparegut! Però de sobte va sortir de la pastisseria d'en Karlman. -Què has fet? - va preguntar en Jonas. -T'he comprat un regal de Nadal - va respondre la Lotta. -I què has comprat? - va demanar en Jona…