Salvador Sostres al Velòdrom

Ahir vaig anar la presentació del llibre del Salvador Sostres "Viatge de noces" al bar Velòdrom. Quim Torra, Vicent Sanchís i Joan Laporta van parlar molt bé tant de l'autor com del llibre. Encabat en Sostres va explicar que un dels objectius del llibre és deixar palès que arreu del món, a tots els països, els seus habitants estimen la llibertat i els valors comuns (territori, llengua i independència) amb una excepció planetària: el Baix Llobregat. I va dir que, si celebren les noces de plata, hi anirà amb la seva dona per fer una crònica del no-amor al país.

Avui he vist que alguns mitjans fan referència a l'esdeveniment, però no diuen ni mu sobre la xiulada que van rebre els periodistes per l'intent de derrocar Joan Laporta tot just fa un any. Els agraïments de Sostres cap al president del Barça van ser molt aplaudits. Els periodistes van marxar aviat amb la cua entre cames.

Vaig veure-hi l'Arcadi Espada, en Sala Martín i el David Madí i vaig saludar en Joan Capdevila, en Jordi Cortada i l'Enric Vila. El lloc no era el més indicat, la megafonia fallava i em va donar la impressió que no acabava d'estar ben organitzat. I vaig posar fil a l'agulla amb en Quim Torra per fer una presentació a Corbera al setembre.

Cristiano Ronaldo i l'arquebisbe de Barcelona

Mai proposaré en Martínez Sistach com a president del Barça. Acaba de dir que els fitxatges del Reial Madrid són inmorals. La crisi i l'atur, no pas un fevor barcelonista, en són les causes d'aquesta inmoralitat segons sa eminència. El cardenal es pren el futbol amb massa seriositat. Si vol que parlem de diners, que digui quants milions d'euros els catalans donem per aquestes dates a la conferència episcopal espanyola. Amb aquests diners, potser els bisbes catalans podrien fitxar Cristiano -esclar- Ronaldo.

Em vé al cap una frase de Josep Pla que diu "posa a governar els virtuosos i el poble es morirà de fam". És una frase carregada de mala llet i de saviesa que em sembla que la va treure dels textos de Maquiavel sobre Titus Livi. De fet, proposaria Sistach per a poquets càrrecs, entre els quals incloc, esclar, el d'arquebisbe de Barcelona. És una persona que confón la bondat amb anar arronsat pel món.

Ereccions europees

Francesc Pujols va dir que la humanitat conservaria el matrimoni i l'adulteri tal com conserva el partit conservador. Una bona manera de saber com és un país és fixar-se en què diu aquest partit. Així, qualsevol persona amb una mica de sentit de les coses sap que el partit conservador italià, alemany, espanyol o britànic diuen coses diferents. Un socialista anglès i un espanyol s'assemblen molt més que un tory i un pepero, per exemple.

He llegit poques anàlisis d'aquestes eleccions a l'eurocambra. De moment, la que m'ha agradat més és la de Juan Pedro Quiñonero. Diu, per exemple, que els presidents espanyol, britànic i portuguès -tots d'esquerres- donarien suport a la reelecció del conservador Barroso a la Comissió Europea. Però en canvi, varis presidents conservadors voldrien posar-hi Felipe González.

Pel que fa a Catalunya n'hi ha que estan contents de la baixada dels socialistes. Crec que han baixat poquíssim si ho comparem amb la campanya que han fet, amagant els candidats de les llistes, dient que a l'eurocambra defensarien altres coses que els interessos nacionals i fent de nou una aportació a l'estultícia. A les properes eleccions poden presentar el Patufet o la Ventafocs i seguiran traient molts, molts vots. Tremosa, Junqueras, Vidal-Quadras i fins i tot Romeva es mereixien molta més sort amb el país. Però la majoria de catalans han preferit votar el partit dels tontos.

Lladres i serenos

Clyde Champion Barrow i la seva companya Bonnie Parker van morir a Louisiana el 23 de maig de 1934 a causa dels trets de la policia. Tot just fa 75 anys. Bonnie i Clyde són la parella de criminals més famosa dels últims temps. El FBI acaba d'alliberar mil pàgines inèdites sobre les investigacions i pistes ocultes per celebrar l'efemèride.

L'imaginari popular alimenta aquesta mena d'històries. Des de fa uns mesos em dedico a endreçar una colla de papers vells del meu avi. Ahir desfeia uns plecs de diaris de bastant cap aquí i vaig trobar l'Avui del 12 d'abril de 1992. A la contraportada Ramon M. Espadaler parla d'aquestes coses:

Pervivència de Dickens

És possible que amb una mica de paciència algú arribi algun dia a fer una tipologia de les diferents formes de furtar que hi ha a Europa, en funció de l'àrea cultural a què pertany el pillastre. A mi no m'agrada gaire la novel·la de lladres i serenos, i per tant, no em sento en disposició de fer-la. Una vegada, a l'estació de Milà, uns vailets m'invitaren a robar. Me'n desfiu amb les meves paraules més complimentoses. És probable que semblant oferta indiqui alguna cosa. No ho sé. En el país, no conec gaire l'afer. La contribució catalana al Quixot, ultra al Tirant, se centra en Perot Rocaguinarda, i entre mots castellans, la paraula lladres ressona. A l'Ateneu vaig llegir el procés de Serrallonga en els documents originals, i em vaig quedar de pedra picada. Eren uns assassins. El rector de Vallfogona escriví un sonet molt dur contra el bandolerisme del Montseny, del qual tots els estrangers se'n queixen. Els castellans, en canvi, el lloen. És curiós. Quant al tema hodiern, em quedo amb els manguis de Ferran Torrent: Penjoll i companyia, partidaris de la propietat privada, gent de tota la vida.

Un meu amic Manuel Rodés -navegant vocaciona, que contempla el mar amb una intensitat agosarada, gairebé metafísica- m'ha fet a mans un retall del Guardian -diari seriós i que esquerraneja- que explica una història sensacional, que qui es vulgui dedicar a l'estudi d'aquest assumpte hauria de conèixer. Fa unes setmanes va tenir lloc l'enterrament de la Reina de les pispes de botigues, Shirley Pitts, traspassada als 57 anys, i que aplegà un seguici nombrós i circumspecte que acompanyà al llarg de vint milles la difunta fins al cementiri de Lambeth, prèvia cerimònia -catòlica-, on reposa entre els seus dos germans: Henry, famós lladre de bancs, i Charlie, segrestador ambiciós i sense fortuna. Aquesta dama tenia al seu servei un exèrcit de pispes juvenils als quals ensenyava ofici i doctrina, i per als quals, segons declaracions, era més que una mare, car els acollia i treia de misèria, que treballaven a tot Londres.

El seu fill, notable arquitecte, reconeix que feren també algunes "excursions" a França. Les botigues de Londres la temien. Harrods, la botiga preferida d'aquesta dama i els seus vailets, li envià un elegant i majestuós ram de lliris. Al costat d'aquests nois desolats, i dels seus set fills, s'hi reuní el més distingit de la delinqüència britànica: famosos aimadors de joies, fins atracadors, i àdhuc Buster Edwards, cervell no pas petit en el robatori al tren de Glasgow. Damunt la tomba, dues paraules compostes amb flors: "Gone shopping". Tota una lliçó: "ha anat de botigues".

Quan algú et fa enfadar

Un home diu a un amic seu: -veus aquell cavall que hi ha allà baix? És maco, oi? És fort i jove. Guanya curses i fa feines del camp. És net i intel·ligent. Té cura de les seves coses i parla tres idiomes. A més, pots enviar-lo a mercat tot sol amb la llista de la compra i sempre torna amb els productes i el canvi exacte. Darrerament li he ensenyat a escombrar i netejar la casa. I ho fa molt bé. Te'l venc per 500 lliures.

L'amic li compra de seguida.

Es troben 15 dies més tard. El comprador li diu que se sent estafat, que el cavall no fa res del que li va dir i a més és lent, vell i està malalt. El venedor li diu: -si continues parlant tant malament del teu cavall no el vendràs mai.

Sant Pere Regalat. Quaranta dies de títols

Ahir va ser el dia de Sant Pere Regalat. Diuen que si plou el 13 de maig, vindran quaranta dies de pluja. Sant Pere Regalat va ser un franciscà castellà que és el patró dels toreros i que també el volen fer protector dels internautes contra les desconexions, virus i altres problemes informàtics.

Sant Pere Regalat tenia el do de la bilocació tant de viu com de mort. Ahir era el seu dia i el Barça va guanyar el seu primer títol. El Barça semblava que jugava amb 15 jugadors per l'òptima col·locació dels jugadors, per la rapidesa de les passades i la precisió del seu joc. I Per la seva paciència, una santa virtud.

Sant Pere Regalat té un retaule a la capella del Roser de l'església d'Algaida, a Mallorca, l'illa en la qual el Barça guanyarà la lliga el proper cap de setmana. Si algun internauta mallorquí em llegeix, li demano que s'acosti a Algaida i posi tres ciris al nostre sant patró suplicant, en aquest cas, la trilocació.

Ahir potinejava el format i van desaparèixer alguns enllaços als blogaires. Ho arreglaré ben aviat.

Que el nou institut porti el nom de Josep Pla

Diumenge vam aprofitar la presentació d'"El nostre heroi Josep Pla" per a demanar a l'equip de govern municipal que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla. Tot i que la proposta, de moment, ha estat ben rebuda- vull dir que els detractors encara estan en silenci- en Sostres ens va comentar que costarà: ell mateix va estudiar al CIC, una escola catalanista on Josep Pla no va ser matèria d'estudi a batxillerat. En Vila va insistir que encara ens movem amb un marc mental espanyol que complica l'explicació de fets obvis. L'acte va ser força concorregut. La fotografia és una gentilesa d'en Jordi Bru, cap de Comunicació de l'Ajuntament (gràcies, Jordi).

Per part nostra vam entregar als assistents un full amb 10 motius, que són aquests:

1. Que un institut porti el nom de Josep Pla és un homenatge triple i compartit. En primer lloc, el geni de Palafrugell resistí admirablement la dictadura i va deixar les coses preparades per a que altres generacions continuessin fent camí. En segon lloc, és un homenatge a totes les persones que aconsegueixen dur a terme allò que es proposen en qualsevol àmbit de la vida. I en tercer lloc és un reconeixement públic a tots els escriptors i lectors de les lletres catalanes.

2. Per la seva feina fecunda i generosa. Josep Pla va dedicar tota la seva vida a deixar una obra sòlida i extensa que fés front a la destrucció de la literatura catalana i a l'intent de genocidi cultural. L'Obra Completa està formada per 44 volums, Són més de 20.000 pàgines, que retraten el país, l'època que va viure, el paisatge i la gent. No és un elogi excessiu dir que si Josep Pla hagués pertangut a una cultura amb estructures d’estat hauria pogut rebre el Premi Nobel de Literatura.

3. Va crear un públic lector en català com no n’hi havia hagut fins aleshores. Per la seva capacitat de desvetllar una emoció vital i profunda, de gran volada, ben lliure de la carrincloneria.

4. Pel seu coneixement del Baix Llobregat. Durant les seves estades a Martorell, va debatre vàries vegades amb el senyor Isidre Clopas, l'autor de les Notes Històriques de Corbera de Llobregat. D'aquestes trobades en van sorgir les referències a la geografia i la personalitat del Baix Llobregat dels volums 10 i 30 de l'Obra Completa. Per cert, el senyor Clopas també necessita un gran homenatge ben aviat.

5. Per la seva lluita permanent contra el provincianisme i qualsevol forma de censura. Pla és un creador de llibertat que refusa el dogma i el sectarisme ideològic dels que que neguen la realitat.

6. Per la seva idea global sobre els Països Catalans. Josep Pla tenia clar que el seu país era on ell deia “bon dia” i li responien “bon dia”. Va insistir en apropar-se als lectors del Rosselló, el País Valencià i les Illes.

7. La complexitat i riquesa de la seva obra són un reflex de l’època i del país. Josep Pla fa de pont entre l’època de la república i la recuperació de la Generalitat en un periode llarg sense unes institucions pròpies que promoguessin la cultura catalana.

8. És el primer escriptor modern de llibres de viatges en català. Corresponsal de premsa a les principals capitals europees i americanes durant vint anys, Josep Pla parlava varis idiomes i era un ferm defensor de la vocació mediterrània i europea de Catalunya.

9. Per haver conservat la memoria histórica del país, de la vida quotidiana anterior a la guerra civil i les paraules antigues dels pescadors, els pagesos i de les tertúlies de cafè d’abans.

10. Perquè el 1997 es celebrà arreu del país “L’any Pla” en commemoració del centenari del seu naixement i a Corbera no s’hi féu cap referència. Més val tard que mai.

Un lloc en el món

Ahir diumenge a Corbera vam presentar "El nostre heroi Josep Pla" amb l'Enric Vila i en Salvador Sostres. Al matí l'acte perillava pels llamps i trons. El vam mantenir i abans de les 12 el sol ja brillava just quan els nostres convidats acabaven d'arribar. La gent va anar omplint l'estand. En Quim Torra va passar a veure'ns abans d'atendre un compromís familiar. Es van vendre una bona quantitat de llibres, els assistents van poder saludar en Vila i en Sostres. Vam tirar quatre fotos i vam reivindicar que el nou institut de Corbera porti el nom de Josep Pla (d'això en parlaré demà).

Em sento molt bé en aquesta posició de tercera fila entre els autors i el públic general i amb més llibertat de moviments que els regidors municipals. Muntar actes, enviar les invitacions, penjar quatre cartells i empaitar la gent per a que hi assisteixi.

Algú dirà que és una feina avorrida. Tot al contrari. Crec que és una feina idònia per als que no destaquem massa en res, però tenim un mínim sentit per adonar-nos de les coses que paguen la pena.

Ara mateix m'agradaria tenir molts més diners per a poder pagar un estand de més categria i comfortabilitat i no haver de preguntar quin sobre és més barat o imprimir les cartes a la imprempta. I altres coses que m'han passat pel cap.

Doncs això, seguirem reunint-nos algun vespre que no jugui el Barça i anirem organitzant actes com aquest. La nostra vanitat queda saciada amb un agraïment sincer dels autors i amb una dedicatòria un xic diferent al llibre.

Ara Carretero

L'efervescència independentista és més aviat un foc d'encenalls mediàtic o una marxa imparable cap a l'estat propi?

S'estan produint uns processos simultanis de gran explosivitat. Per una banda, es cremen etapes amb molta rapidesa i de l'altra, estan sortint ciris trencats per totes bandes: des del Facebook es va organitzar una marxa independentista a Brusel·les amb molt d'èxit; El Matí ha adoptat el format d'associació i convida a l'humanisme cristià que hi ha en totes les formacions polítiques; Ignasi Guardans se'n va a treballar per al govern espanyol; a Josep Piqué li faria gràcia entrar a la Casa Gran. L'últim cas és Joan Carretero, que ofereix una proposta independentista transversal.

Tot plegat esdevé amb el govern Montilla que fa l'orni, atemorit i preocupat per la supervivència, i l'oposició que obre la Casa Gran a tutti quanti, però alhora dubta o espera a veure com quallen aquestes sinergies.

La situació és molt interessant, més quan el concepte clàssic de partit polític a l'europea i de militant està quedant obsolet. Si no es creen sistemes de llistes obertes perderem moltes energies i tots aquells amb coses a dir (El Matí, Carretero, Piqué, Guardans, etc.) quedaran ofegats per aquest sistema obsolet.