dilluns, 1 de maig de 2017

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes ensucrades.  Què busca aquest nou impost? Dissuassió? Recaptació? Un canvi d'hàbits?

A casa la cocacola no és el refresc més venut. Avui mateix hem servit més vermuts i sucs de taronja, comptats per separat, que cocacoles. I aigües, segurament, també. 

És clar que l'administració ha encetat la qüestió per la baula més dèbil: els usuaris i els restauradors. Fins i tot crec que no és un impost de naturalesa tècnica ni tampoc sanitària. És un impost ideològic, dirigit cap a una beguda concreta. Tampoc busca un incentiu. Si el busqués, per què l'administració no rebaixa a l'ensems, per exemple, l'IVA de la fruita al 4%, que faria feliços els pagesos, els venedors dels mercats i als usuaris?

I la pregunta que no agrada a l'administració, la d'ahir, la d'avui i la de sempre: No creieu que tots som responsables de prendre el refresc que més ens agrada o que ens convé? Sempre hi haurà bevedors ocasionals, compulsius i abstemis de qualsevol beguda, amb independència del seu preu i dels impostos que hi afegeixin.

dissabte, 29 d’abril de 2017

El nen no va aconseguir saltar mai el plinto

No era el més gras ni el més baix ni el més maldestre de la classe. El plinto era una muntanya insalvable.
Les bones notes en matemàtiques i llengua no van servir de gaire per a aprendre a superar els obstacles.

La setmana passada aquell nen en cos d'home adult  no va saber reclamar un deute. Encara era davant del plinto, incapaç i immòbil davant la dificultat

dimecres, 26 d’abril de 2017

27 d'abril


Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:

sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
El Virolai
 Jacint Verdaguer 

Clavells d'abril. "Grandola, vila morena"

A finals d'agost del 2004 vaig estar uns dies a Lisboa. Em va sorprendre veure en més d'un bar un retrats del dictador Salazar. No és que fos el més habitual, però tampoc era estrany. Un cambrer m'observava amb una cara que venia a dir què li passa a aquest que es queda mirant la foto. La mestressa va portar-me el cafè i em va preguntar d'on era. Al dir-li que de Barcelona, va dir-me amb discreció, amb un somriure i en espanyol que Salazar no era como Franco. M'hagués agradat poder-li fer més preguntes i que m'ho expliqués, però potser la meva imperícia per extraure informació o la seva poca poca predisposició van evitar-ho. Feia poc que el Barça acabava de fitxar el jugador del Porto Deco i el mateix cambrer que m'havia fitat anteriorment va dir-me que era un gran fitxatge. Em va semblar també que parlar de Figo comprometia molt menys. Ja les té aquestes coses el futbol.

Allò contrastava amb el que hi havia vaig veure a la llibreria del Diário de Notícias, a la Praça do Rossío: una quantitat notable de llibres sobre el trentè aniversari de la revolució dels clavells de 25 d’abril de 1974.

Per raons de situació geogràfica, a Portugal coneixen molt més la història i l'actualitat d'Espanya que no pas nosaltres a ells. Un noi portuguès em deia que per a ell Castella és de color marró i en canvi Catalunya té un color blau. Em deien que veuen Espanya de cara i des d'aquí tenim la impressió de tenir-los d'esquena. I entenen l'espanyol. Als llocs turístics i comercials no els fa res parlar-te en espanyol. Als llocs oficials, però, no. Em va fer l'efecte que veuen l'idioma espanyol com una amenaça i el fet de seguir parlant en portuguès respon a una consciència nacional.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Mossèn Cinto on fire

He acabat de llegir El Poeta del poble, la novel·la d'Andreu Carranza sobre la vida del poeta. M'ha anat molt bé perquè ha estat la meva primera aproximació a les vicissituds trepidants i dramàtiques de Verdaguer. Captivat pel personatge, el llibre m'ha deixat delerós de saber més sobre el seus viatges, l'amistat amb Gaudí i de llegir la seva prosa. L'enfrontament amb el bisbe Morgades, el cessament d'almoiner del marquès de Comillas i el confinament a la Gleva et fan aixecar de la cadira. 

Tinc una flaca amb els capellans tan poc teòlegs, tan poc clericals. Solen ser murris i són un mal de queixal per al seu bisbe. L'exili dóna una gran llibertat i força creadora. Josep Maria Ballarín diu que
Els del tronxo parlen el català més vell, bell, net, polit, acolorit, ufanós, ajustat, esponerós, virolat i cantaire que al món sia. Jugant com volen amb la fonètica, fan vius els antics molts oblidats pels diccionaris i traven la sintaxi més ben encofrada que hi pugui haver. 
No faci gens estrany,doncs, que el nostre més gran poeta i alhora el prosista més calent i punyent de la nostra llengu, fos un que va néixer, viure i morir tronxo. D'ací li'n van venir totes a mossèn Cinto. 
Mossèn Tronxo

Andreu Carranza no m'ha convençut amb la contraposició del poder establert -marquès de Comillas, Morgades, Jaume Collell- i per l'altra banda mossèn Cinto, la família Duran i el poble. Ras i curt, en aquesta vida, a part de ser valent i lluitar per la dignitat, tenim el deure de ser intel·ligents. Mossèn Cinto no ho va ser. 

He buscat què hi diu Francesc Cambó a les seves Memòries 
La mort de Mossèn Cinto. M'apodero del cadàver per entregar-lo a la ciutat 
El 10 de juny acabà els seus dies mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta de Catalunya, a la Vil·la Joana, prop de Vallvidrera. Voldria suprimir tota referència a la trista història dels darrers anys del nostre gran peta. Però jo, que la conec tan íntimament com el qui més, em sento amb el deure d'afirmar aquí que tant el bisbe Morgades, com el canonge Jaume Collell, com el Marquès de Comillas, com Narcís Verdaguer i Callís, eren no sols innocents de totes les calúmnies que, a mans plenes, els llançà l'insigne poeta, sinó que llur conducta envers aquest fou, durant anys seguits, d'una altura moral a la qual pocs homes arriben. Mentre el poeta, dominat per uns vulgars poca-vergonyes i aconsellat per uns sectaris, difamava els seus benefactors, aquests no sols callaven sinó que, secretament, continuaven salvant-lo de la misèria i la vergonya on la seva conducta el portava.
La darrera malaltia de Mossèn Cinto era seguida per tothom amb angoixa, car la massa veia en ell no sols el gran poeta sinó el perseguit dels poderosos. Jo sabia per un dels metges que la seva fi era propera. Vaig parlar amb l'Alcalde i vaig obtenir d'aquest la promesa que, en el moment en què es produís el traspàs, ell prendria l'acord de declarar que la Ciutat es feia càrrec del cadàver, que es dipositaria al Saló de Cent, convertit en capella funerària, on li podria retre homenatge tot Catalunya i que l'enterrament, amb gran pompa, el costejaria la ciutat. 
Era de nit quan vaig tenir notícia que Mossèn Cinto havia entrat a l'agonia.. Llavors, portant la delegació de l'Alcalde, amb alguns cotxes de cavalls i precedit d'unes parelles de guàrdies municipals muntats, vaig anar, en una nit de tempesta, a la Vil·la Joana. Allí se'm presentà el més repulsiu espectacle: la família abjecta que l'havia anat explotant era al costat del cadàver; la germana de mossèn Cinto, una pagesa velleta que havia vingut de Folgueroles per tal d'assistir-lo, la tenien arraconada fora de la cambra mortuòria. Per allí circulaven homes d'extrema esquerra que forjaven el pla perquè el cadàver de Mossèn Cinto pogués servir de bandera d'escàndol. Jo, que duia la delegació de l'Alcalde, amb còpia dels acords, em vaig imposar a tothom; vaig treure de la cambra els qui mai no hi haurien hagut de penetrar i, emparant-me de la caixa mortuòria, vaig organitzar el seu trasllat a Barcelona. Darrera del fèretre, portant el cadàver, anava jo; després venia la germana del poeta; després uns amics. Així, protegit per la Ciutat, s'organitzaren els serveis religiosos i una enorme massa de públic desfilà davant el cadàver dia i nit fins a l'hora de l'enterrament, que tingué lloc l'endemà. Aquest fou presidit pel Comte de Romanones, el qual confessà després a les seves Memòries que, en passar entre la multitud atapeïda, havia pogut apreciar clarament la fonda hostilitat amb què el Govern i el seu representant eren vistos a Catalunya. 

I ara llegiu el llibre d'en Carranza.

diumenge, 1 de gener de 2017

La pastisseria d'en Karlman

I també va ser molt divertit el dia d'anar comprar regals de Nadal. Vàrem agafar els diners de les nostres guardioles, els que havíem estalviat durant tot l'any, i vàrem anar tots tres al centre a comprar els regals. La plaça era plena de neu i d'avets i la gent entrava i sortia de les botigues. En Jonas i jo volíem comprar una nina per la Lotta, així que li vàrem dir que es quedés a fora al carrer i ens esperés mentre entràvem a la botiga de joguines. 
-Però no pots mirar- va dir en Jonas. 
-No, però pots mirar l'aparador de la pastisseria d'en Karlman. 
I la Lotta ho va fer, perquè hi havia moltíssims porquets de massapà, i l'aparador d'en Karlman era ple de coses bones. 
Quan en Jonas i jo havíem comprat la nina i sortírem al carrer, la Lotta havia desaparegut! Però de sobte va sortir de la pastisseria d'en Karlman. 
-Què has fet? - va preguntar en Jonas. 
-T'he comprat un regal de Nadal - va respondre la Lotta. 
-I què has comprat? - va demanar en Jonas. 
-Un pastisset de nata -va contestar la Lotta. 
-Oh, mira que n'ets de beneita! No serà bo per Nadal! -va dir la Lotta-. I per això me l'he menjat. 
I just en aquell moment passava el pare pel carrer. Ell no sabia que nosaltres estàvem sols comprant els regals de Nadal. 
-Aquests nens, em sembla, que els he vist en un altre lloc, però no recordo on -va dir el pare-. Però semblen tan macos, que crec que els convidaré a berenar. 
I ens posàrem ben contents. Vàrem beure xocolata desfeta i menjàrem tots els pastissets que ens agradaven. Estàvem asseguts al sofà d'en Karlman i estava ple de gent. Tothom parlava i tenia paquets embolicats que acabaven de comprar. A fora el carrer nevava i els pastissets eren plens de nata i va ser un dia molt divertit. 

Ens ho passem tan bé per Nadal!
Astrid Lindgren 

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Giuseppe Verdi i la castanyera


Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle xlx.La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca. 


Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l'estómac. 

El compositor sempre va recordar la vella castanyera . Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general. Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les esculptures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno. Quan la Nocciolina va morir encara no havia pogut satisfer el deute amb l'escultor i la resta de l'import va ser completat amb donacions populars.

Al peu de l'escultura hi ha aquest epitafi: 
"Venent quincalla als Santuaris d'Acquasanta de Garbo i de sant Ciprià, desafiant la intempèrie, m'he procurat els mitjans per a passar la vellesa i també per a inmortalitzar-me a través d'aquest monument, que jo Caterina Campodonico (anomenada la paesana) em vaig fer fer mentre estava viva"

L'impost sobre les begudes ensucrades

Diumenge al migdia un equip de TV3 ens va visitar a la botiga, Volien saber la nostra opinió sobre l'impost nou afegit a les begudes e...