La cultura la fas o te la fan

Article publicat a la revista Tot Molins


L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton. No és d’estranyar que aquest ritme faci ballar qualsevol boomer en una boda a partir de la segona copa, perquè batega al mateix compàs que el cor. Una altra cosa és la lletra d’alguna cançó i la preocupació pot augmentar si tens fills amarats d’adolescència, amb el mòbil com a signe d’identitat i que cantussegen per casa mentre intentes explicar alguna cosa.


Una primera temptació serà culpar aquesta maleïda època, la indústria, les xarxes, etc. Uns culpables ben lluny del nostre abast, però que, si bades, es fan els amos de casa. Una altra temptació podria ser la clàssica censura: ser el policia que va irrompre al terrat dels Apple Corps durant el mític concert dels Beatles. Una altra reacció primària seria la del cap de vendes rondinaire que als anys 80 va retirar de la venda un disc de Loquillo y Los Trogloditas perquè hi havia una cançó que es deia “No bailes rock and roll en el Corte Inglés”. És com exigir el tancament de les franquícies de menjar ràpid perquè vols que els teus fills mengin saludable. No ens en sortirem amb aquestes solucions.


El pitjor càstig per a algunes lletres no seria una condemna merescuda contra la dignitat de la persona, sinó la nostra indiferència: zero descàrregues, zero euros. Un amic em comentava que, a més a més, plou sobre mullat. Aquestes lletres no són innòqües. Són un element més d’un còctel explosiu: sobreexposició a les xarxes, la pornografia, la violència contra les dones, un ambient nocturn enrarit, la facilitat per aconseguir drogues, els menors multireincidents, etc. Els pares tenim la percepció que no acabem de fiar-nos de l’ambient del carrer i que, en canvi, els nostres pares ho sabien fer? més bé, almenys en poblacions no gaire grans.


Hi ha vida més enllà dels productes culturals processats. Cada persona és una font de creació, sobretot quan no ens n’adonem, a través de l’exemple. Aquest amic m’explicava que ha decidit insinuar petjades que potser un dia esdevindran referents: va escriure a mà les postals de Nadal, deixa un programa de l’Auditori a prop d’on es guarda la xocolata, ha reduït els cops d’ull al mòbil, llegeix en veu alta algun text en format paper, s’ha adonat que anant a peu es parla més que si vas en cotxe, improvisa soparets, etc. Les receptes màgiques no existeixen i tots anem fent dos passos endavant i algun enrere. Hem de tirar del filó que som mediterranis i ser més una casa de colònies que no pas un hotel. Si l’ambient cultural familiar no el creem nosaltres, ens el crearan. A casa no som consumidors o súbdits: se’ns valora pel sol fet de ser qui som. Hi ha una xarxa i una indústria que permeten infinites descàrregues gratuïtes: es diu amor.

La capella de la Sagrada Família

 


Fa un mes vaig veure un senyor que portava la capelleta. Em va venir el record de casa els avis. Li vaig preguntar què calia fer per apuntar-s'hi, li vaig donar el telèfon i guaita, la tindrem a casa durant una setmana.

Parastas


Costumbre religiosa ortodoxa que consta en la celebración de una misa especial en recuerdo de la persona fallecida, a la que sigue un banquete de carácter ritual. En este caso, el parastas hubiera seguido a la exhumación del cadàver al cabo de siete años, siguiendo otra costumbre ortodoxa que, de acuerdo a un ritual religioso específico, prevé el lavado de los huesos con vino y una nueva inhumación del cuerpo.

 —Sí, -prosiguió Pirgu, amorteciendo aún más la voz y la mirada-, ¡qué hermoso será! Y yo llevaré tus condecoraciones en un comí hasta la sepultura. Y, al cabo de siete años, cuando te desentierren para el gran parastas, apuesto que te encontrarán igual de emperifollado, igual de tieso y peripuesto, sin ninguna caña, como un encurtido bañado en mercurio y alcohol, como un pimiento moruno escabechado.

 

Mateiu I. Caragiale 
Los depravados príncipes de la vieja corte

Parlar amb els morts

Ja fa 31 anys que va morir l'avi i el seu record suau m'acompanya. A tots quatre els tinc presents i a vegades els explico coses, no es tracta d'una bogeria no perillosa. 

El vi

Aquesta setmana estic llegint "París era una fiesta" d'Ernest Hemingway i comparteixo aquí algun fragment que em crida l'atenció. 

Aquest parla del vi. Com que va escriure el llibre als anys 20 del segle passat em fa gràcia el concepte que es tenia del vi. Actualment, almenys jo, no bec vi cada dia. En canvi, a casa dels meus avis sempre hi havia una ampolla de vi a taula. De fet, molts cops anava a omplir la garrafa a la botiga del poble. Aquest costum de beure vi a cada àpat és el mateix que explica Hemingway, que era nord-americà i li va sorprendre aquest costum europeu:

«En Europa el vino era algo tan sano y normal como la comida, y además era un gran dispensador de alegría y bienestar y felicidad. Beber vino no era un esnobismo ni signo de distinción ni un culto; era tan natural como comer,e igualmente necesario para mí, y nunca se me hubiera ocurrido pasar una comida sin beber vino, sidra o cerveza»



Xavi Hernández

Com diria Winston Churchill, Xavi Hernández és un home modest amb molts motius per ser-ho. Estem en construcció, diuen

Hemingway

 Trobo aquesta catalanada a la traducció d' "A movable Feast" de Hemingway, feta per Gabriel Ferrater en castellà: "eran pescados gordos y de pulpa suave, de sabor incluso mejor que la sardina fresca, y nos los comíamos con espinas y todo". 

No em sorprèn doncs, que el sr Jordi Fibla, traductor de Philip Roth, cregui que aquella traducció li fes un negre, o una negra.

https://cvc.cervantes.es/trujaman/anteriores/octubre_23/18102023.htm

La cultura la fas o te la fan

Article publicat a la revista Tot Molins L’altre dia em vaig sorprendre donant copets a la taula amb els dos dits índex a ritme de reggaeton...