diumenge, 1 de gener de 2017

La pastisseria d'en Karlman

I també va ser molt divertit el dia d'anar comprar regals de Nadal. Vàrem agafar els diners de les nostres guardioles, els que havíem estalviat durant tot l'any, i vàrem anar tots tres al centre a comprar els regals. La plaça era plena de neu i d'avets i la gent entrava i sortia de les botigues. En Jonas i jo volíem comprar una nina per la Lotta, així que li vàrem dir que es quedés a fora al carrer i ens esperés mentre entràvem a la botiga de joguines. 
-Però no pots mirar- va dir en Jonas. 
-No, però pots mirar l'aparador de la pastisseria d'en Karlman. 
I la Lotta ho va fer, perquè hi havia moltíssims porquets de massapà, i l'aparador d'en Karlman era ple de coses bones. 
Quan en Jonas i jo havíem comprat la nina i sortírem al carrer, la Lotta havia desaparegut! Però de sobte va sortir de la pastisseria d'en Karlman. 
-Què has fet? - va preguntar en Jonas. 
-T'he comprat un regal de Nadal - va respondre la Lotta. 
-I què has comprat? - va demanar en Jonas. 
-Un pastisset de nata -va contestar la Lotta. 
-Oh, mira que n'ets de beneita! No serà bo per Nadal! -va dir la Lotta-. I per això me l'he menjat. 
I just en aquell moment passava el pare pel carrer. Ell no sabia que nosaltres estàvem sols comprant els regals de Nadal. 
-Aquests nens, em sembla, que els he vist en un altre lloc, però no recordo on -va dir el pare-. Però semblen tan macos, que crec que els convidaré a berenar. 
I ens posàrem ben contents. Vàrem beure xocolata desfeta i menjàrem tots els pastissets que ens agradaven. Estàvem asseguts al sofà d'en Karlman i estava ple de gent. Tothom parlava i tenia paquets embolicats que acabaven de comprar. A fora el carrer nevava i els pastissets eren plens de nata i va ser un dia molt divertit. 

Ens ho passem tan bé per Nadal!
Astrid Lindgren 

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Giuseppe Verdi i la castanyera


Caterina Campodonico va arribar a ser un personatge molt conegut a Gènova al segle xlx.La coneixien com la Paesana o la Nocciolina. Venia castanyes i canestrelli en una parada al carrer. Els canestrelli són unes galetes populars a tot Itàlia, però especialment al Piemont i Ligúria N’hi ha en forma de neula i de bunyol, però la pasta sempre és seca. 


Doncs bé, prop d’on la Paesana venia els seus dolços sovint hi passava un estudiant de música, pelat de fred i famolenc, anomenat Giuseppe Verdi. Cada vegada que Caterina el veia li regalava quatre castanyes cuites que li escalfessin les mans i l'estómac. 

El compositor sempre va recordar la vella castanyera . Un cop va ser famós va convidar-la a totes les estrenes de les seves òperes. La seva entrada al teatre anava acompanyada d’un aplaudiment general. Caterina també és famosa per haver-se autofinançat, amb el fruit del seu treball i estalvis, una de les esculptures funeràries més famoses, ubicada al cementiri monumental de Staglieno. Quan la Nocciolina va morir encara no havia pogut satisfer el deute amb l'escultor i la resta de l'import va ser completat amb donacions populars.

Al peu de l'escultura hi ha aquest epitafi: 
"Venent quincalla als Santuaris d'Acquasanta de Garbo i de sant Ciprià, desafiant la intempèrie, m'he procurat els mitjans per a passar la vellesa i també per a inmortalitzar-me a través d'aquest monument, que jo Caterina Campodonico (anomenada la paesana) em vaig fer fer mentre estava viva"

dilluns, 24 d’octubre de 2016

A propòsit d'Astral

Els conflictes de tots el temps s’han reflectit al Mediterrani. Guerres de religions, la decadència dels imperis, les rutes comercials,  xoc d’estratègies geopolítiques, una mica de tot, sempre.

Avui torna a passar el mateix.  El gran repte e de la humanitat és l’abisme entre el nord i el sud.  Una Europa que cada vegada més  sembla un geriàtric de la zona alta de la ciutat  i un sud africà jove  i pobre. Un sud que somnia i una Europa diabètica i sense il·lusions. Uns posen valles i corrompen els governs locals africans mentre els nàufrags malden per arribar a Lampedusa.


Però el mediterrani no és només l’escenari dels mals de cada època. També n’han sortit grans coses. Grècia, el dret romà, el cristianisme. Estaria bé que els governs mediterranis  tornessin a engegar la Unió Europea del Mediterrani. 

dimecres, 7 de setembre de 2016

Primer dilluns de Tertúlia a Ràdio Molins de Rei

Cada dilluns aniré a la tertúlia de "Bon dia i bona hora" de Ràdio Molins de Rei. El dia 5 va ser el primer dia. Hi érem el Pere Arcas, l'Esther Espinosa, el Manel Monllaó i el maïtre Oriol Romeu

Aquí teniu el podcast per si us vé de gust escoltar-la

dimecres, 24 d’agost de 2016

Mètode Grabriele D'Annunzio

Dentro de pocos meses  Ercole Tommaso iba a entrar en el siglo XX, pero lo haría solo o casi solo. Sin saber a penas qué intentar. A menos que adoptara el método radical de Gabriele D'Annunzio, quien después de ser elegido en una lista de derechas, había procedido a abandonar su escaño en plena sesión, para avergonzar a aquella guarida de la reacción e ir a sentarse en los bancos de la extrema izquierda. "A un lado del Parlamento hay un gran número de diputados que están medio muertos; al otro, un número muy reducido de vivos. Por tanto, yo, que estoy dotado de inteligencia, ¡me voy al lado de la vida!". ¿En qué lado estaba Ercole Tommaso, del lado de la muerte o de la vida? Y, ¿qué sillón se disponía a abandonar para ocupar algún otro?


Los virreyes, Gérard de Cortanze

dijous, 4 d’agost de 2016

Una casualitat inquietant

Deu fer mig any un amic em va comunicar la mort d'un molt bon amic seu que jo havia de conèixer. En aquell moment em vaig confondre al posar cara al nom del difunt . El fet és que dimarts al matí vaig veure el meu amic amb un senyor el qual vaig suposar que era el mort erròniament. 

El mateix dimarts al vespre, una senyora coneguda em va saludar pel carrer. -Ja saps que el Joan, el meu marit, va morir fa mig any? Vaig quedar una mica trasbalsat en lligar caps. En Joan era l'amic finat del meu amic. Aquestes casualitats que succeeixen en tan poc temps m'inquieten.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Té ganes de tornar Joan Carles I?

A què dedica el temps lliure Joan Carles de Borbó? Es troba amb altres gerros xinesos per parlar de possibles pactes? En algun moment haurà pensat que amb ell aquestes coses no passaven? Creu que es va equivocar amb l'abdicació? Quina relació tenen pare i fill?

Gérard de Cortanze en parla d'aquestes situacions on es barregen les qüestions familiars i les raons d'estat. 

La lección de aquel día, Ercole  Tommaso no la había olvidado, versaba sobre los lazos entre Carlos Manuel III y su padre, Víctor Amadeo II. Después de un reinado tan largo como agitado, el viejo rey, sintiendo la necesidad del reposo, había decidio abdicar en favor de su hijo. Pero sucedió algo que nadie había previsto, ni el el entorno inmediato del soberano, ni entre los ministros plenipotenciarios acreditados en la Corte: el antiguo rey quiso recuperar la corona. Almenos así lo creyó Carlos Manuel o le persuadieron de ello consejeros celosos, por lo que hizo arrestar a su padre en mitad de la noche y lo encarceló. Víctor Amadeo permaneció allí hasta su muerte, dos años más tarde, en 1732.
Los Virreyes

dimarts, 26 de juliol de 2016

Cómo tragarse un sapo

Don Fabrizio experimentó sincera emoción, el sapo había sido engullido, la cabeza y los intestinos masticados descendían ya garganta abajo. Sólo quedaban por morder las patas, pero esto era una pequeñez con respecto a lo demás, lo más gordo ya estaba hecho. Saboreado ese sentimiento de liberación, comenzó en él a abrirse camino el afecto por Tancredi, se imaginó sus ojos azules brillando al leer la favorable respuesta. Imaginó, mejor dicho recordó los primeros meses de matrimonio de amor durante los cuales los frenesíes y las acrobacias de los sentidos son esmaltados y sostenidos por todas las jerarquías angélicas benévolas aunque sorprendidas. Todavía más lejos entrevió la vida segura, las posibilidades de desarrollo del talento de Tancredi a quien la falta de dinero le habría cortado las alas.


El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa